¡Descarga apunts habitatge y más Apuntes en PDF de Trabajo Social solo en Docsity!
- Marc conceptual.
L’habitatge és un element central de la vida de les persones, tant en la seva dimensió personal com en la seva dimensió social. De fet, la necessitat d’habitar, d’ocupar un espai per viure, no és exclusiva del gènere humà, sinó que biològicament és una necessitat compartida per altres espècies animals. Fundar el propi niu, apropiar-se’n o crear el cau és l’esdeveniment que certifica la consecució de la pròpia maduresa i la possibilitat de reproducció. En els humans, el paper de l’habitatge és encara més important, ja que sol esdevenir el marc per desenvolupar el propi projecte vital més enllà de les meres funcions biològiques i reproductives. A mesura que les societats s’han anat desenvolupant, les funcions de l’habitatge han esdevingut més diverses i complexes, de manera que avui dia cal transcendir el significat d’ habitatge , “lloc on viure”, per incorporar el concepte de llar , “lloc on desenvolupar el propi projecte vital”. L’habitatge és una necessitat que ha de cobrir les capacitats de viure la vida, de viure- la amb salut i amb un digne desenvolupament personal. En les societats anomenades occidentals, l’habitatge té també un cert paper jurídic relacionat amb l’obtenció dels drets civils i polítics, i sol ser un element molt rellevant també en l’estabilitat o el desenvolupament professional. No disposar d’habitatge col·loca les persones en situacions difícils, obligant-les a viure en condicions inadequades. Les dificultats per accedir a un habitatge en condicions dignes són probablement la principal causa de renúncies a projectes de vida i constitueixen veritables limitacions al desenvolupament de les persones. Sense una solució d’habitatge adequada, sense serveis de sanejament, sense una adreça on poder ser localitzat, on ubicar pertinences, sense un padró que permeti adquirir els drets civils i polítics, és molt difícil assolir el projecte vital i mantenir opcions de feina.
Funcions bàsiques de l’habitatge
En les actuals societats desenvolupades, l’habitatge és el lloc on desenvolupar moltes de les funcions fisiològiques i vitals, i és l’àmbit del desenvolupament personal. Però també és un important objecte d’inversió en què es destinen importants esforços econòmics personals i col·lectius. I és alhora la manifestació del nostre assentament en el territori i l’espai on conflueixen moltes infraestructures i serveis. Tant les administracions (lleis, regulacions i ajuts) com els agents econòmics i socials, sovint confonen funcions de diferents naturalesa (de manera especial, s’identifica el dret a l’habitatge amb la propietat de l’habitatge ). Aquestes confusions distorsionen els arguments del debat i desvien l’atenció d’alternatives vàlides. Només les funcions lligades a les necessitats per gaudir d’una vida en condicions dignes permeten establir criteris sobre els quals sustentar el dret a l’habitatge. A continuació es presenten les diferents funcions de l’habitatge per fonamentar l’argumentació del dret a l’habitatge. S’estableixen tres grans grups:
a ) Funcions de projecte vital
Són les que contribueixen i permeten implementar un projecte vital lliurement escollit. Aquestes són les funcions que justifiquen, i sobre les quals s’estableix, el dret a l’habitatge. Entre les funcions orientades al projecte vital podem esmentar:
Les funcions fisiològiques bàsiques , que són les que requereix tot ésser viu per mantenir les seves funcions vitals bàsiques (alimentar-se, dormir, aixoplugar-se...). Entre les quals també s’hi poden incloure les de reproducció i criança. Els éssers humans difícilment poden articular altres funcions superiors del seu projecte vital sense tenir cobertes les funcions fisiològiques bàsiques.
Les funcions convivencials, que estan relacionades amb l’establiment de les famílies o altres grups de relació lliurement escollits o acceptats. Tracten els vincles afectius i de solidaritat, la capacitat per compartir i acollir persones de fora del grup de convivència (hospitalitat), entre d’altres.
Les funcions de projecció personal, que són les que, des de l’habitatge, cobreixen necessitats de caràcter psicològic, com ara la seguretat, l’estabilitat, la intimitat i la capacitat de comunicació. Són funcions que proporcionen elements d’apropiació de l’espai habitat. En aquest sentit es pot dir que l’ habitatge es transforma en llar. Aquestes necessitats i funcions en possibiliten d’altres de fonamentals per al desenvolupament correcte del projecte vital com són el descans i el lleure o l’estudi i la projecció professional.
b ) Funcions socioeconòmiques
Les societats desenvolupades d’avui se sustenten en activitats i relacions socioeconòmiques de més complexitat i intensitat que en etapes anteriors o que en les societats més primitives. En els darrers segles s’ha evolucionat des de societats fonamentalment rurals vers societats majoritàriament urbanes, fet que ha comportat unes grans transformacions en el medi ambient, en l’urbanisme i en l’activitat econòmica relacionada amb l’habitatge.
Ordenació del territori ( entorn i serveis )
L’habitatge és un dels elements essencials de l’ordenació del territori en els àmbits urbans. A més de determinar la fixació de la població, genera necessitats de serveis i d’equipaments públics i privats, condiciona l’equilibri de l’ocupació laboral amb el seu entorn i genera fluxos de mobilitat. A més l’habitatge ha de ser respectuós amb el patrimoni natural i cultural.
Activitat econòmica ( sector de la construcció i activitats associades )
En els països desenvolupats, el procés d’urbanització és motor del PIB. L’ocupació del territori
s’ajusta a planificacions i llicències, i l’activitat de construcció s’especialitza originant un sector
econòmic potent. Alhora, els immensos recursos posats en joc i la quantitat de llocs de treball que genera aquest sector semblen justificar la primacia de la funció
Vincles emocionals
Hospitalitat
Projecció personal
Seguretat i estabilitat
Intimitat
Comunicació
Descans i lleure
Projecció professional
Funcions socioeconòmiques
Activitat econòmica
Aportació al PIB
Activitats industrials
Instal·lacions i serveis
Llocs de treball
Ordenació del territori
Relació amb l’entorn
Equipaments i serveis
Equilibri d’activitats
Mobilitat
Bé d’inversió
Inversió de les famílies
Herència descendents
Especulació
c) Funcions intermèdies
Són funcions que compleixen finalitats intermèdies entre el projecte vital i els interessos socioeconòmics. Per exemple: l’herència del propi habitatge, habitatges d’ús professional o segona residència. Sovint, aquestes funcions intermèdies serveixen d’excusa a determinants grups hegemònics per evitar normatives o gravàmens que els
afecten. Per exemple: a l’efecte de l’impost de successions, no és el mateix el que hereta un polígon d’habitatges sencer que el que hereta l’habitatge on viure.
Per tant, en la regulació del dret a l’habitatge cal ser molt curosos en el tractament de les funcions intermèdies, i destriar els aspectes vitals dels aspectes econòmics.
L’habitatge té una finalitat primera que és la de ser ocupat. Actualment esdevé, també, un bé
econòmic i un bé d’inversió. Un dels components de l’habitatge és el sòl, el territori sobre el qual s’assenta, i aquest és un bé escàs. I en un entorn de demanda creixent, aquesta escassetat pot convertir l’habitatge en un bé de luxe i augmentar-ne el preu. Aquesta associació fa dels béns immobiliaris un actiu per a qualsevol balanç empresarial, i conforma alhora el principal patrimoni de les famílies del nostre país.
Aquest producte d’inversió va generalment associat a un model concret d’habitatge: unifamiliar, durador, de propietat, etc. D’aquesta manera la casa s’ha convertit en un bé d’inversió que respon a unes característiques determinades, convenients per ser un producte susceptible de ser fàcilment comprat i venut; FA UNS ANYS AIXÒ ERA EL QUE SUCCEIA, dimensions d’habitatge unifamiliar amb tres o quatre habitacions, amb unes qualitats estàndards, sense estar pensades realment per adaptar-se a cobrir les necessitats de la diversitat de persones o col·lectius de convivència que hauran d’habitar-les. Aquesta funció de l’habitatge com a bé d’inversió S’HA CONVERTIT A L’ACTUALITAT EN una veritable distorsió per a la funció bàsica de l’habitatge, que se suma a les moltes dificultats existents d’accés a l’habitatge.
El concepte d’habitar dignament
La definició d’habitatge digne conté paràmetres tècnics com són l’espai mínim necessari en metres quadrats per persona, els subministraments energètics adequats, aigua, desaigües i condicionament. I sobretot, en l’àmbit legal, una cèdula d’habitabilitat que garanteixi el compliment d’aquests paràmetres.
Segons la OMS:
El concepte d’habitatge digne també ha d’anar incorporant altres aspectes com ara que el cost d’accés a l’habitatge sigui com a màxim el 30% del sou, xifra que es considera un percentatge que permet viure en condicions de dignitat. Així ho manifesten les assemblees de V de Vivienda, amb la proposta d’entre un 20% i un 30% del salari (OMS). Certs organismes públics de foment del lloguer fixen un màxim del 30%, ja que consideren que constitueix alhora una garantía que el llogater no deixarà de pagar per falta de recursos en moments de dificultat econòmica.
L’habitatge és un bé necessari per a l’ésser humà. El concepte de llar inclou totes les connotacions que permeten a les persones ser productives i desenvolupar les capacitats humanes, tant les relacionals i de supervivència com les reproductives.
conseqüentment dels habitatges i edificacions que s’hi assenten, és deguda bé a la intervenció humana en aquell territori (centralitat, serveis, comunicacions, entorn), bé a causes naturals (paisatge o clima). L’especulació no existiria si el sòl urbà fos de propietat o titularitat pública, de manera que només les edificacions que s’hi construeixin, o el seu ús, siguin mercadejables, és a dir, objecte d’intercanvi en un context de mercat. Qualsevol política que procuri evitar l’especulació s’ha de basar en la consideració radical que els béns que ofereix la naturalesa, o els que han obtingut na sobrevaloració gràcies a l’acció comunitària, no han de ser objecte d’enriquiment particular. D’aquesta manera el sòl quedaria exempt de temptacions especulatives.
Dret a l’habitatge
L’article 25.1 de la DUDH diu: “Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, [...], la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris...”. És la primera vegada que es considera l’habitatge com una de les necessitats bàsiques que possibiliten una vida digna.
Declaració Universal dels Drets Humans, 1948, article 25.
- Tota persona te dret a un nivell de vida que asseguri, per a si i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat. Així doncs, considerant l’habitatge com una primera necessitat de tot ésser humà en societat, la violació del dret a l’habitatge nega la possibilitat d’una vida digna.
La revolució industrial va crear nuclis urbans densificats i insalubres per a una quantitat creixent de ciutadans. Des d’aleshores les concentracions urbanes no han fet més que augmentar. Actualment ens trobem en un punt en què la població urbana ja ha igualat la població rural arreu del món, i en què les megalòpolis han substituït les incipients ciutats modernes. L’any 2007 ha estat el primer en què la població urbana mundial (viles de més de cinc mil habitants) ha superat la població rural. I, a Europa, la població urbana s’acosta al 75%.
És per això que actualment el dret d’accés a l’habitatge pren una nova dimensió. Les dificultats creixents de la població urbana, en augment, han fet de l’habitatge un dels problemes socials i personals més greus de la societat moderna. En els nostres temps, l’habitatge s’ha convertit en el principal repte personal del projecte vital, si ho mesurem en cost econòmic i d’inversió. El dret d’accés a l’habitatge s’hauria d’interpretar com la capacitat dels ciutadans per gaudir d’un habitatge. L’accés a l’habitatge a través del mercat està condicionat al nivell de riquesa econòmica de les persones. La possibilitat de disposar d’un habitatge adequat a les necessitats de cada llar és un dret reconegut a totes les constitucions europees, i la garantía d’aquest dret recau sobre la
responsabilitat de les autoritats públiques. Tot i el reconeixement de la bàsica bona qualitat de l’allotjament a Europa –especialment quan se’l compara amb el d’altres zones del món– i de la pràctica superació dels dèficits quantitatius d’habitatge generals, prop d’una tercera part de la població europea és incapaç de pagar el cost econòmic global de l’habitatge que ocupa, i que amplis segments de població no puguin fer front al cost del que haurien de ser considerats els estàndards adequats o tolerables d’habitatge. La disponibilitat, l’accessibilitat i la qualitat dels habitatges segueixen essent una preocupació comuna a la majoria de països, que es veu accentuada, en els darrers vint anys, per la consciència del paper múltiple que l’habitatge juga dins la cohesió econòmica i social i, per tant, en la seva transcendència en les polítiques d’integració.
