¡Descarga Comentari Crític art y más Ejercicios en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
Noucentisme i Ciutat.
Martí Peran, Alícia Suàrez i Mercè Vidal
El Noucentisme va ser un moviment cultural i ideològic molt present a Catalunya, i especialment a Barcelona, durant els primers trenta anys del segle vint. Es tracta d’un corrent que va anar més enllà de les seves expressions plàstiques, superant la dimensió purament arquitectònica i urbanística, per esdevenir una síntesi entre política i cultura, un programa estètic concret i l’apologia d’unes formes de comportament. D’aquesta manera, podríem dir que la proposta noucentista es configura com un projecte de ciutat per propiciar la construcció d’una nació moderna, assentada sobre una tradició autòctona i uns valors propis i permanents. Aspira a definir una comunitat unida harmònicament, amb uns interessos determinants, per tal d’assolir unes cotes de progrés que la situïn a l’alçada dels països avançats. Així, el Noucentisme transcendeix el seu origen literari, adquirint una perspectiva estètica molt àmplia i configurant paulatinament un programa concret per a la construcció de la ciutat.
Cap a finals del s.XIX sorgeix una certa percepció local, amb matisos específics, dels models estètics francesos, ensenya de modernitat i europeïtzació. Des de les esferes intel·lectuals catalanes es pretenia desenvolupar una cultura pròpia en sintonia amb els corrents europeus moderns. En aquesta línia, adopten aquells postulats que s’adapten a l’optimisme regenerador cultural i nacional que cercaven, tractant de conciliar el classicisme amb la modernitat per trencar amb la tradició vuitcentista i erigir una ciutat on pogués brotar la col·lectivitat nacional i humana.
En aquest context, Gabriel Alomar, inspirant-se en el poeta simbolista Émile Verhaeren, serà dels primers en contribuir a l’aparició del mite de la Ciutat mitjançant els seus poemes que exalten les grans metròpolis mercantils i productores. La seva obra servirà d’inspiració a un grup de joves universitaris encapçalats inicialment per Josep Carner i més tard per Eugeni d’Ors des de “La Veu de Catalunya”. Aquests, adaptant la primera orientació d’Alomar, tractaran de dibuixar el marc del nou pensament polític i els nous gustos estètics per vertebrar la futura ciutat d’acord amb un nacionalisme conservador vinculat al poder polític, conformant de manera teòrica el Noucentisme. Aquest corrent s’associarà i farà seu el mite de la Ciutat tractant de concretar les aspiracions col·lectives. Així, no es tracta exclusivament de la construcció d’una metròpoli-capital d’acord a una estètica concreta sinó que també es pretén crear una estructura de
convivència entre els ciutadans, una determinada societat civil. Amb aquesta intenció el projecte noucentista de ciutat ideal es configura com un programa ètic, estètic i político- cultural.
Caldrà detallar, des d’un principi, les vies artístiques particulars a través de les quals es pretén forjar l’estètica noucentista i, en conseqüència, la ciutat, per després descobrir els valors que busca transmetre al conjunt de la societat. Podríem dir que el Noucentisme sorgeix com una reacció contra els ideals promoguts pel Modernisme, arran d’això aquesta nova corrent buscarà la raó, l’ordre, la claredat, la serenitat i l’harmonia. Simultàniament, es pretén reflectir l’esperit de la terra, la cultura i tradició, per això es retornarà al model clàssic d’inspiració grecollatina i al mediterranisme com a marc cultural de referència; en contraposició a les influències del Centre i Nord d’Europa i als models del món germànic i anglosaxó propis de l’Art Noveau. Per encaminar-s’hi s’accentuarà la tonalitat clàssica tractant de conciliar-la amb la modernitat. En aquesta línia, el Simbolisme francès serà un dels referents vàlids a partir del qual es començarà a conformar el món noucentista, especialment amb Cézanne i Maillol. Tanmateix, s’adaptarà amb matisos específics i particulars. No els interessa, per exemple, importar el pessimisme decadentista que sovint acompanyava la temàtica i estètica simbolista ja que el corrent noucentista es caracteritza per la seva voluntat constructiva. Per altre banda, s’acolliran altres manifestacions artístiques que respectin uns esquemes genèricament figuratius concrets. L’Impressionisme, amb artistes com Renoir i Bonnard, esdevindrà font d’inspiració d’aquest corrent i, fins i tot, certes obres pròpies del Realisme. Pel que fa a l’arquitectura s’opta per promulgar una temàtica clàssica inspirada en el període renaixentista representat per Brunelleschi però també es tornarà a posar de relleu l’arquitectura vernacle com a símbol de la tradició pròpia, que li atorga aquell component nacional tant anhelat pel Noucentisme. Tots aquests elements estètics en conjunt seran els que conformaran l’estructura de la ciutat noucentista. La dotaran d’una dimensió que anirà més enllà d’aquestes consideracions artístiques, urbanístiques i arquitectòniques fomentant la construcció d’una nació moderna amb una tradició autòctona que, tal i com hem dit, donarà lloc a un programa cultural i ètic.
En aquell anhel que busca satisfer el classicisme modern que predica el Noucentisme la ciutat adquireix una importància substancial en tant a que respon al paradigma de modernitat. Tanmateix, el món rural no queda relegat ja que d’aquest s’han d’extreure les tradicions autòctones i promulgar una sèrie de valors necessaris per a la construcció
1
integrat per la pintura mural, l’escultura, l’art del jardí, l’arquitectura i l’urbanisme, ha de contribuir a conformar la ciutat i a despertar l’orgull i l’amor dels seus ciutadans. Tal i com diu el text, si l’art és l’expressió d’uns interessos col·lectius ha de contribuir a satisfer el projecte de Ciutat. En conseqüència, si la ciutat es concep en la seva totalitat com una obra d’art, on col·laboren al seu torn totes les arts, serà resultat de la intervenció de l’artista. I fruit d’aquesta unió entre les institucions i els artistes es reconcilia l’art i la societat. D’aquesta manera, l’art públic tindrà una gran transcendència en la constitució d’una ciutat bella, d’acord amb uns ideals concrets. L’arquitectura és la disciplina des de la qual l’ideal noucentista pot induir un major impacte sobre el desitjat caràcter nacional i modern de la ciutat. En efecte, ha de contribuir a la definició de la capital com a centre neuràlgic de les aspiracions nacionals, tractant de convertir Barcelona en una gran metròpoli d’influència mundial. El Pla Jaussely esdevindrà un punt d’inflexió en la consecució d’aquest objectiu. I cal remarcar que les celebracions de l’Exposició Universal de 1888 i l’Exposició Internacional de 1929 actuen com a motor en l’ordenació de la ciutat industrial amb un afany de modernització.
La proposta noucentista també contempla la necessitat de dotar a la ciutat de les infraestructures necessàries perquè esdevingui un centre de formació i de cultura. Amb això es pretén configurar progressivament una societat moderna i desenvolupada similar als països més punters. Consegüentment, s’opta per la creació d’infraestructures culturals com les escoles, les biblioteques i els museus. L’escola ocuparà un lloc prioritari ja que és l’instrument més indicat a partir del qual establir les bases culturals d’una societat. Altrament també es fomenta la instauració de plataformes i mitjans de difusió de la cultura, amb l’aparició de publicacions i revistes imprescindibles en qualsevol societat avançada. I per últim, es duen a terme campanyes per la restauració de l’esperit científic que culminen en la creació de l’Institut d’Estudis Catalans i els Estudis Universitaris Catalans. Totes aquestes iniciatives, acompanyades dels elements estètics, anaven encaminades a la consecució de la normalitat cultural, un element indispensable per a la construcció d’una ciutat-nació moderna i el desenvolupament de la seva societat d’acord amb els ideals que es volen instaurar. Aquest projecte noucentista es desenvolupa principalment a Barcelona a iniciativa de les elits de la ciutat. Tot i així, aquest procés progressivament va calant arreu de Catalunya a causa de les iniciatives de les altres ciutats que en un acte reflex s’emmirallen en el que succeeix a la capital per dur a terme propostes amb aspiracions
1
similars. En conseqüència el país sencer anirà esdevenint paulatinament una societat moderna d’acord amb els ideals promoguts per a la construcció del mite de Ciutat.
En resum, podríem dir que el Noucentisme fou un moviment cultural molt vinculat amb la política a partir del qual es volia conformar una nació moderna i avançada. Mitjançant una estètica particular, provinent de la selecció d’elements concrets dels corrents europeus més actuals, es volia construir la ciutat com un lloc ideal en el qual abraçar el progrés. És a dir, a través d’una estètica en la que es conciliava la modernitat i el classicisme es volien promulgar una sèrie de valors i pautes de comportament per als seus ciutadans que contribuïssin al bé comú. En aquest sentit, a través de l’ús de determinades vies artístiques i unes temàtiques concretes es pretén bastir la ciutat d’ordre i harmonia per crear una determinada societat civil i una estructura de convivència entre els seus habitants. Per això diem que el Noucentisme supera la seva dimensió artística i plàstica, inicialment literària, per esdevenir un projecte de ciutat. Tal i com hem dit anteriorment, aquest corrent opta per la cerca del classicisme modern assentant les seves bases sobre una tradició autòctona mediterrània i uns valors propis i permanents amb la voluntat de despertar el nacionalisme dels seus habitants, l’orgull i l’amor per la ciutat. Amb aquesta finalitat les institucions intervenen fomentant la bellesa pública per mitjà de la pintura mural, l’escultura, els jardins, l’arquitectura i l’urbanisme. També es detecta la necessitat d’habilitar infraestructures que promoguin la cultura i la formació ja que sense aquestes és inconcebible el sorgiment d’una societat, i per extensió, una nació moderna. D’aquesta manera, el projecte noucentista de ciutat ideal sorgeix com un programa estètic, político-cultural i ètic encaminat a configurar una nació moderna i ordenada en sintonia amb els països més avançats.
