1
La llengua s’adapta contínuament a les situacions i, per tant, existeixen formes de llengua adequades a les
diferents situacions en què les persones ens trobem. La varietat funcional o registre és una modalitat de llengua
que presenta unes característiques lingüístiques relatives a un àmbit o context d’ús determinat. Segons l’ús que es
fa de la llengua s’utilitzen registres diferents. Els factors que definiran aquestes variacions són: el tema de què es
parla, la intenció o finalitat dels parlants, el grau de familiaritat entre els interlocutors, el grau de formalitat que
requereix la situació i el canal usat en la comunicació.
1. El tema. El tema és el camp de la realitat a què es refereix el text. Temàtiques diferents donen lloc a textos
diferents. Podem considerar una divisió bàsica entre textos de tema general (registres col·loquials) i de tema
específic (registres cientificotècnics, jurídics, administratius, acadèmics, publicitaris...). Els temes específics
condueixen als llenguatges d’especialitat, l’indicador més evident dels quals és el lèxic. Es considera específic
un text quan hi ha una determinada presència dels mots que anomenem termes. Els camps d’especialitat es
poden dividir en tants com especialitats es consideren en les classificacions sistemàtiques entre les ciències i les
tècniques (matemàtiques, lingüística, etnologia, música, administració, religió, esports, etc.). No hi ha una divisió
rígida, però, entre els textos generals i els específics, sinó més aviat una gradació d’especificitat. De fet en la
nostra societat es produeix contínuament una popularització de termes que, perdent més o menys el seu sentit
específic, passen a formar part del vocabulari corrent (p. ex. electrocardiograma, escàner, centrifugació,
carburador, termòstat, hidroteràpia). Alguns camps són tan de domini general que els termes, amb el seu valor
exacte, són desconeguts per un nombre molt alt d’usuaris (p. ex. en futbol: linier, córner, fora de joc, etc.).
2. El nivell de formalitat. Els registres posen de manifest el grau de formalitat. La relació que s’estableix entre els
interlocutors és el factor que el condiciona. Segons la coneixença personal i la confiança en el tracte, així com el
lloc i la situació en què es troben, el text pot ser més o menys formal. La formalitat és un continuum, que pot variar
des de la màxima familiaritat fins a la màxima formalitat. La col·loquialitat i la formalitat són inversament
proporcionals Si un text és molt col·loquial té un nivell de formalitat baixa i quan és menys col·loquial s’incrementa
el grau de formalitat. Els registres informals solen correspondre a usos privats de la llengua (família, amics i
persones conegudes) i els més formals als usos públics (àmbit professional, destinataris poc coneguts), encara
que aquesta correspondència no és exacta.
3. El canal de producció. Una distinció associada al canal del registre és el grau d’espontaneïtat en la producció
de textos orals i escrits. En general els orals solen ser espontanis i els escrits, preparats. Però no sempre és així.
Un text és espontani en la mesura que no parteix d’una preparació prèvia. Així, un text oral que consistisca en la
lectura d’un text escrit anteriorment per ser llegit, no és espontani en absolut (poesia, teatre, telenotícies, discurs
preparat). Un text escrit pot tenir un grau d’espontaneïtat elevat quan es tracta d’una nota o de qualsevol redactat
de poca importància.
4. El propòsit o la intenció. Tot text es produeix, des de la seua concepció a la ment de l’emissor, d’acord amb
un o uns objectius determinats: informar o demanar informació, aconseguir que els altres facen una acció, obtenir
un objecte o servei, fer riure, mostrar alegria o enuig, i una llarguíssima, si no infinita, llista de possibles intencions.
Fins i tot quan un discurs no transmet cap contingut remarcable (conversa d’ascensor sobre el temps atmosfèric),
hi ha un propòsit que és mantenir el contacte social o evitar el silenci, que a la majoria de les cultures s’interpreta
com un senyal d’hostilitat.
Els registres i les seues característiques
Donada la gran varietat d’usos que té una llengua, la quantitat de registres seria nombrosa i difícil de delimitar.
Tot i això presentem una classificació malgrat que la frontera entre alguns dels registres és poc precisa. En aquest
sentit es parla de registres formals o especialitzats literari, científic i tècnic, periodístic, publicitari, jurídic i
administratiu, i registres no formals col·loquial i vulgar.
Registre informal (col·loquial-familiar)
És la varietat popular i no formal pròpia de les situacions quotidianes entre amics i familiars, on es prioritza
l’expressivitat directa. El llenguatge col·loquial sovint esdevé imprecís, imprecisió que pot resultar deliberada o
explicable si ens falta algun element dels que intervenen en l’acte lingüístic: els gestos, la posició dels parlants,
l’entonació, les nombroses pressuposicions…
Podem esquematitzar les característiques de la llengua col·loquial de la manera següent:
a) Ús de lèxic limitat i repetitiu, extrem oposat de registres formals com el cientificotècnic, que utilitza un
vocabulari ampli, precís i especialitzat.
2n de batxillerat
COMPRENSIÓ DEL TEXT
4. ELS REGISTRES
Departament
de
Valencià
IES PLATJASANTJOAN
