ELS REGISTRES
Les llengües s’articulen a partir de dues tendències contraposades: la tendència a la
unitat, que garanteix el reconeixement a la unitat lingüística de les produccions diferents
que fan el conjunt dels parlants (la comunitat lingüística), i la tendència a la diversitat, que
explica les diferències que hi ha en aquestes produccions, no obstant el fet que es puguen
considerar mostres d’una mateixa llengua.
La variació lingüística es pot observar des de dos punts de vista:
1. Des de l’evolució de la llengua en el temps, i aleshores parlem de VARIACIÓ
DIACRÒNICA (és a dir, les diferents etapes d’evolució d’una llengua al llarg del
temps: llengua medieval, llengua durant la decadència, llengua actual...; també
parlem de dialectes constitutius, els que van nàixer amb la llengua, i consecutius,
els que són el resultat d’una expansió posterior, com ara el valencià en relació al
català o les variants americanes de l’espanyol).
2. Des d’un moment lingüístic puntual, la VARIACIÓ SINCRÒNICA (o, el que és el
mateix, totes les varietats que conflueixen en un moment històric determinat).
Aquesta variació abasta tres eixos:
a) geogràfic, que dóna compte de les diferències en els parlars segons la zona
(VARIACIÓ DIATÒPICA, o dialectes geogràfics; en català hi ha dos grans
dialectes geogràfics: EL DIALECTE ORIENTAL i EL DIALECTE OCCIDENTAL,
dins del qual trobem el valencià).
b) social, que explica les diferències segons l’estructura de la societat
(VARIACIÓ DIASTRÀTICA, també coneguda com dialectes socials, com
ara argots)
c) situacional, que tracta de les modificacions que introdueix en el discurs la
situació comunicativa (VARIACIÓ DIAFÀSICA o registres).
La variació diafàsica: els registres
La variació diafàsica es concreta en el concepte de registre. Els diferents registres
d’una llengua ( estàndard, formal, col·loquial, vulgar), es defineixen a partir dels següents
aspectes:
1. La temàtica: determina unes formes especials de cada un dels registres.
Dins de la temàtica podem distingir temes generals I temes específics. Els temes
específics condueixen els llenguatges especialitzats, l’indicador més evident dels
quals és el lèxic. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el
qual solen abundar els cultismes i altres formes i locucions pròpies d’una
especialització determinada. Aquests textos també es caracteritzen per l’abundància
de la passiva, formes no personals del verb, nominalitzacions, especificacions dels
noms, tercera persona del singular o primera del plural.
2. Les relacions entre els interlocutors i la intenció comunicativa, és
el factor que condiciona el grau o nivell de formalitat. Segons la confiança en el
tracte, i el lloc i la situació en què es troben, el text pot ser més o menys formal.
