¡Descarga comunicació publicitaria y más Apuntes en PDF de Comunicación Audiovisual solo en Docsity!
Oriol Guanyabens Pous Problemes Filosòfics I Yanko Moyano
Discurs preliminar de la Enciclopèdia: Jean le Rond D'Alembert
Reporte de lectura Pretenent sintetitzar les ciències i les arts en unes quantes normes o nocions, D'Alembert considera que el primer que cal fer és examinar la genealogia i la filiació d'aquestes ciències i, per tant, del coneixement: intentar entendre d'on provenen en origen les idees, els conceptes, que les formen. Per ell, aquests coneixements són divisibles en directes i reflexius: els directes són els que percebem pels sentits, i els reflexius els que adquirim treballant sobre els directes, unint-los i combinant-los. Tot i que aquest últim punt suposi un posicionament concret en el problema de les sensacions o les idees innates, D'Alembert considera que el que no és qüestionable és l'existència d'aquestes, i que el simple fet de que puguin ser el principi de tot coneixement, per deducció, les porta a ser-ho. Les sensacions ens ensenyen, en primer lloc, que existim: i això fa que entenguem que ens cal reflexionar sobre nosaltres mateixos. En segon lloc, les sensacions ens permeten percebre l'existència dels objectes exteriors: entenent com a objecte exterior el nostre propi cos. Són aquestes dues realitats les que ens fan assegurar l'existència d'aquests objectes exteriors. El que no és tant directe és entendre quina relació existeix entre la sensació que tenim i l'objecte que percebem: en aquest cas, D'Alembert aboga per referir- se a l'instint, que ens ajuda a flanquejar tal interval mental. Segons ell, l'objecte exterior que més ens afecta és el propi cos, i la necessitat que tenim de cuidar-lo i protegir-lo. I és quan aquesta necessitat requereix d'altres objectes exteriors quan ens adonem de la presència d'altres cossos similars al que tenim nosaltres i, per tant, potser necessitats també d'això que nosaltres requerim. És aquesta assimilació la que origina la necessitat de comunicació, de comunitat, d'unió i de societat. Aquesta relació de comerç personal entre humans és la que ha de permetre assolir uns lligams
globals entre els homes. Són, per tant, els descobriments i coneixements particulars convertits en comuns pel comerç els que permeten el naixement de les arts. Tot i que aquestes han evolucionat i s'han adaptat als nous coneixements i necessitats d'aquests cossos, hi ha certs obstacles que l'home no ha pogut superar: és, sobretot, l'estudi de la naturalesa el que ha fet que les ciències s'hagin anat desenvolupant. La naturalesa està directament relacionada amb la física, de la que en deriva la geometria i, per tant, l'aritmètica. Aquesta aritmètica requereix de l'àlgebra per a ser explicada, i són totes aquestes les que acaben assignant- se a la Ciència de les magnituds en general, que és, segons D'Alembert, el punt més llunyà on ens pot portar la contemplació de les propietats de la matèria. Però el mecanisme que utilitzem per a fer-ho no és de simple escrutini de les ciències i operacions, sinó que són anades i vingudes d'aquestes, per aquestes i en aquestes: punts de trobada entre maneres d'expressar realitats que ens permeten apreciar certes característiques dels cossos que volem entendre. Un exemple clar és l'estudi del celeste, l'astronomia, que uneix la contemplació amb les diferents ciències dels cossos ja esmentades; però també és predominant l'ús d'aquests en estudis d'allò eminentment terrestre. Segons D'Alembert, l'estructura de base que conforma aquest engranatge ve marcada per dos límits: El primer, el bàsic, que l'home és sol i alhora en comunitat, el que porta a l'idea d'un Déu omnipotent: El segon límit és, justament, el coneixement matemàtic. La problemàtica d'aquest és el fet que entre un límit i altre hi ha un interval immens de desconeixement i dubtes: Les poques certeses que tenim serveixen per marcar els límits de la nostra existència, i no per resoldre, ni molt menys, tots els dubtes que tenim. La naturalesa de l'home és un misteri impenetrable per l'home. I és en aquest punt que d'Alembert expressa la necessitat d'una Religió revelada; en paraules seves, que serveixi de sumplement al coneixement natural, i ens instrueixi sobre tants objectes diversos que hi ha al nostre voltant. I el mateix succeeix amb les ciències matemàtiques: segons ell, només són ciències d'evidències l'àlgebra, la geometria i la mecànica. Però no són només aquests coneixements els que l'home s'ha encarregat de fer crèixer i prevaldre: el fet, justament, de poder avançar i desenvolupar certes idees, ha fet que els homes veiessin que també es podia reduir, o interpretar com a art, l'estudi d'aquestes
memòria, la Filosofia, que es fruit de la raó, i les Belles Arts, que neixen de la imaginació. L'ordre en que s'avenen aquestes es basa en el fet que és aquest l'ordre en que l'home opera: Primer observa i recorda, més tard pensa sobre aquest passat i la realitat, i finalment té el poder de crear i refigurar. A més, aquesta divisió permet també ordenar les personalitat que s'hi han dedicat: erudits, filòsofs i artistes. Per altra banda, D'Alembert detalla també que, per tal de conciliar l'ordre alfabètic amb l'ordre enciclopèdic, has decidit detallar quin sistema figurat determina la obra, a quina ciència es refereix l'article de l'enciclopèdia en concret i de quina manera es tracta tal tema. L'autor entra, a continuació, a fer un resum explícit i extens resum de l'evolució de les tres ciències bàsiques per la Il·lustració (Història, Filosofia i Belles Arts) al llarg de la cronologia històrica. Finalment, i després d'una citació exhaustiva d'aquells personatges rellevants a l'hora d'estudiar l'importància i ordenació de les tres ciències de referència, es refereix a Francisco Bacon com a aquell que està al capdavant de tant il·lustres personatges. L'entenen com el pare absolut de la genealogia que empren, tot i que fan evident que han intervingut en alguns aspectes concrets de la manera d'entendre l'Enciclopèdia que tenia Bacon: ell posava l'Imaginació per davant de la Raó, ja que Bacon tenia en compte el recorregut històric d'aquestes en la humanitat, el moment de la seva aparició, i no tant un estudi metafísic de l'estructura del pensament. Més tard cita a Descartes, Newton i Locke com als grans predecessors d'aquest pensament enciclopèdic, fent una petita referència a personatges com Galileu, Harvey, Huyghens, Pascal, Malebranche o Boyle. Però qui recupera l'status de Descartes o Newton és Leibniz. En aquest últim apartat, en que es fa un repàs de l'evolució històrica dels referents de la Il·lustració, s'introdueix al lector en l'estudi i comprensió de l'Enciclopèdia des del punt de vista històric i referencial, de la mateixa manera que en la primera part se n'havia fet un estudi més conceptual i filosòfic.
