¡Descarga consti. tema 5 y más Ejercicios en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
Tema 5. La corona.
1.La monarquia parlamentària com a forma de govern.
2.Legitimitat democràtica
3.L’estatut jurídic de la Corona.
4.Les funcions del Rei.
1. La monarquia parlamentària com a forma de Govern.
La CE de 1978 tria com a forma de govern la variant monàrquica del sistema parlamentari, la monarquia parlamentària, és a dir, un sistema parlamentari que té un Rei com a Cap de l’Estat. Per tant, un Cap de l’Estat no elegit, vitalici, hereditari i no subjecta a responsabilitat (ni política ni jurídica).
La Constitució estableix que l’òrgan Cap de l’Estat (la prefectura de l’Estat o en castellà la “Jefatura del Estado”) recau en la institució de la Corona, de la qual n’és titular el Rei.
Per tant, la Corona no és un òrgan sobirà sinó una institució de l’Estat, un òrgan constitucional, les atribucions de la qual deriven de la Constitució._
La Constitució regula la Corona al seu Títol II (art. 56 al 65), com una institució que expressa la unitat de l’Estat i estableix que la titularitat és vitalícia i que es transmet per herència d’acord amb les regles previstes a la Constitució; per tant, el Rei no pot deixar en herència la Corona a qui vulgui, sinó que l’ordre successori està establert a la Constitució_^. Les causes de successió a la Corona són la mort, la renúncia (abans de regnar) o l’abdicació. La CE també preveu el supòsit excepcional que el Rei sigui menor d’edat o estigués inhabilitat (art. 59): per a aquests supòsits es preveu la figura d’una Regència (el titular de la Corona seguiria essent el Rei, però les funcions del Cap de l’Estat les exerciria en nom del Rei la persona que ocupés
la Regència. Quan la Regència tingués lloc per minoria d’edat, la CE també preveu la seva Tutela (art. 60.1 CE).
El Rei no pot prendre cap decisió política, degut al seu caràcter no electiu ni responsable. En democràcia, només poden prendre decisions polítiques els representants polítics dels ciutadans, que són elegits pels ciutadans i han de revalidar la seva representació periòdicament en les eleccions. El Rei no representa els ciutadans, perquè no ha estat elegit. El Rei representa l’Estat.
2. Legitimitat democràtica.
En democràcia , la legitimitat política la confereixen els ciutadans amb els seus vots i les institucions que, a través de majories , tenen la capacitat d'atorgar el poder en nom del poble. No és un xec en blanc ni permanent. Per això la legitimació d'origen ha de revalidar dia a dia en l'exercici del poder i la llei estableix mecanismes judicials i parlamentaris per apartar aquells individus o governs que violin la norma o traeixin la confiança ciutadana.
En el camp de la política, la legitimitat és la justificació ètica de l'origen del poder, de l'exercici del comandament polític, de la procedència i aplicació de la llei o de qualsevol altre acte de l'autoritat pública. La legitimitat tanca tot un sistema de valors. Es parla de legitimitat monàrquica o de legitimitat republicana, per exemple, per a justificar la presa i l'exercici del poder reial o del poder democràticament constituït. La legitimitat es refereix a la credencial ètica per manar i ser obeït. Naturalment que la naturalesa d'aquesta credencial ha canviat al llarg del temps al ritme de les mutacions de l'ètica social. Fa dos-cents anys el títol per enviar estava donat per la successió hereditària de la corona. Avui es diu que és la democràcia el sistema legitimador del poder. I això és cert, perquè ella embolica un judici de valor sobre l'origen de l'autoritat pública i l'aptitud moral per exercir-la d'acord amb les conviccions prevalents en la nostra època. El poder legítim obliga moralment a l'obediència, l'il·legítim no. Però, què atorga legitimitat al poder? Què genera per als ciutadans l'obligació moral d'obeir? Les respostes estan més enllà de la llei, ja que ella pot també ser qüestionada en la seva legitimitat. La mateixa pregunta que ens fem respecte al poder ens la podem formular respecte a la llei. Què atorga legitimitat a la llei? Què genera per als ciutadans l'obligació d’obeir-la? La resposta està més enllà de la llei. Està en els principis transcendentals que inspiren a la llei i a l'autoritat.
contraure el Rei. Per fer compatible la irresponsabilitat del Rei, es busquen persones responsables del que faci el Rei. Penalment no es pot respondre si no es personalment, la persona que comet el delicte. El propi autocontrol del Rei és el que respon penalment ja que si comet un delicte penal s’està jugant la institució monàrquica. King can not act alone La irresponsabilitat política es trasllada a la contrasignatura o referendament (refrendo en castellà). Tots els actes del Rei requereixen una signatura per part d’un responsable polític, la signatura del Rei, sola ,deixaria l’acte sense validesa. Aquests actes els signa o el president del Govern o un ministre. Quan el Rei presenta un candidat per a president de govern, com que no està escollit el govern ni té president, els ministres tampoc estan actius i per tant el futur govern encara no està actiu. El que contrasigna és el president del congrés dels diputats. Sense signatura els actes del Rei no tenen valors, sense responsable polític l’acte no és vàlid. La funció del Rei és simbòlica. Acte degut Tots els actes del Rei són actes deguts, en el s. XIX el Monarca absolut té el poder executiu i té la capacitat de sancionar o no sancionar les propostes de llei que fa el parlament. El Rei no pot deixar de sancionar les lleis amb la monarquia parlamentària. El Rei està obligat a signar, sempre té un responsable polític que respon pels actes del Rei i sempre ha de signar, com a acte obligatori. L’acció del cap de la casa reial el tria el Rei, com és un càrrec de confiança, el pot triar el Rei, és una persona de gran importància i es fa sense contrasignatura. L’altre decisió que no necessita una contrasignatura és la despesa de la partida que els pressupostos generals de l’Estat deixa a la Corona (civil list despesa de la corona). En comparació a altres monarquies europees, a Espanya tenim una monarquia austera. A part d’aquestes dues, totes les altres necessiten contrasignatura.
- El príncep d’Astúries: És el títol que té el cridat a l’ordre successori en primer lloc, se li dóna abans de ser rei el títol de príncep d’Astúries però no gaudeix de les característiques del titular. Ex. El consort de la regna d’Anglaterra no gaudeix de les característiques del poder ja que està en mans de la titular.
- El regent: Un civil és cridat a ser Rei (pot ser dictat per testament), té els poders del Rei fins a la majoria d’edat al que és príncep.
- Tutor: Vetlla per l’educació del príncep mentre el rei és menor, figura paterna educativa. No té poders.
4. Les funcions del Rei.
En una monarquia parlamentària el Rei regna, però no governa. El Rei no participa en la direcció política de l’Estat, és a dir, no exerceix cap dels tres poders de l’Estat : ni el poder
legislatiu (que correspon a les CCGG), ni l’executiu (que correspon al Govern, del qual el Rei no en forma part), ni el judicial (que la CE atribueix en exclusiva la jutges i tribunals). En una monarquia parlamentària el Rei no exerceix poders polítics sinó només funcions simbòliques i representatives com a Cap de l’Estat; i es limita a realitzar “actes deguts” que exterioritzen (solemnitzen) decisions polítiques que han pres altres òrgans de l’Estat. Per tant, aquestes funcions simbòliques i representatives que li encomana la CE les exerceix per mitjà d’actes deguts , actes que està obligat a realitzar; són actes que, tot i que no en decideix el seu contingut, el Rei no pot deixar de fer. Jurídicament, la voluntat del Rei no compta, són atribucions de caràcter formal perquè el Rei es limita a solemnitzar la decisió prèviament adoptada per un altre òrgan estatal_^.
A la majoria de monarquies europees les funcions i l’estatus del Rei no estan regulats en detall a la Constitució sinó que estan regits per costums i convencions resultat de la pràctica constitucional, de molts anys. En canvi, a l’Estat espanyol el singular procés d’instauració de la monarquia parlamentària és el que explica que la CE reguli amb cert detall les funcions i l’estatus del Rei en la forma parlamentària de govern , expressant en dret escrit allò que en moltes monarquies europees només són costums i convencions (resultat d’un lent procés de pràctica política).
La monarquia parlamentària no és fruit d’una construcció teòrica sinó el resultat de la incorporació de pràctiques i costums a la vida política, sovint al marge de les previsions constitucionals_^. Així ha succeït en bona part de les Monarquies del centre i del nord d’Europa, on les Constitucions atribueixen (i encara avui ho fan) poders polítics al Rei (especialment la direcció del Govern), però les pràctiques polítiques han portat progressivament a la “parlamentarització” de la Monarquia: el Govern esdevé un òrgan col·legiat, al marge del Rei, que necessita només la confiança del Parlament; el Monarca no exerceix poders polítics sinó només poders simbòlics.
Al contrari d’aquests països, la instauració de la monarquia parlamentària a l’Estat espanyol no és el resultat d’un lent procés de pràctica política, perquè al llarg de la història constitucional espanyola la monarquia va tenir un caràcter absolutista i antidemocràtic que va impedir-ne la parlamentarització. La monarquia parlamentària no s’estableix fins a la CE de 1978. Però l’actual rei ja ho era tres anys abans que s’aprovés la Constitució: el Rei va ser coronat per designació de Franco_^. El seu suport jurídic originari de la monarquia actual es troba en l’etapa franquista: en les lleis fonamentals del franquisme (la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, del 1947; la Ley Orgánica del Estado, del 1967; i la llei 62/1969, de 22 de juliol, que nomena
- El Rei acredita als ambaixadors i representants diplomàtics i rep l’acreditació del representants estrangers a l’Estat espanyol.
- Expressa el consentiment de l’Estat per a subscriure Tractats internacionals.
- C) Una funció moderadora : d’acord amb la CE “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”. Per la via del consell, l’estímul o l’advertència el Rei pot tenir una certa influència en els altres òrgans constitucionals que sí que exerceixen funcions jurídiques de l’Estat_^. Però si això es dóna serà perquè el Rei, sigui qui sigui, tindrà una certa “autoritat moral”, però no perquè tingui poder atorgat per la CE _. Aquesta funció la CE no la concreta en actes jurídics propis, en tant que la CE ha establert un sistema de poders en el qual el Rei no té intervenció en el procés polític. En aquest sentit el Rei es reuneix habitualment amb el President del Govern o assisteix a algun consell de Ministres si li ho demana el President.
També dins d’aquesta funció de relació amb les altres institucions de l’Estat el Rei proposa al Congrés dels Diputats un candidat a President del govern després d’haver-se reunit amb tots els representants dels grups polítics. No pot escollir el que ell prefereixi sinó que ha de proposar el que tingui més possibilitats de resultar elegit, d’acord amb les intencions que li hagin manifestat els representants dels grups polítics al Congrés.
La contrasignatura dels actes del rei. Els actes que la Constitució encomana al Rei necessiten per a ser vàlids el referendament d’una altra persona, és a dir, la contrasignatura (“refrendo” en castellà) d’una altra persona que acompanyi la firma del Cap de l’Estat. Tots els actes del Rei han d’anar contrasignats , si no és així són invàlids.
L’excepció l’estableix l’art. 65 CE, en preveure que el Rei distribueix “lliurement” la quantitat global que rep dels pressupostos de l’Estat per al sosteniment de la seva Família i Casa, i en preveure també que nomena i relleva “lliurement” els membres civils i militars de la seva Casa. Tanmateix, sense alterar el caràcter lliure de la decisió reial, el RD 434/1988, de 6 de maig, sobre reestructuració de la Casa de S.M. el Rei, el nomenaments dels alts càrrecs d’aquesta institució, han de ser realitzats mitjançant Reial Decret, és a dir, necessiten contrasignatura.
Només poden contrasignar els actes del Rei: el President del Govern, els Ministres i en dos casos concrets el President del Congrés (proposta i nomenament del President del Govern). Si
dels actes que el Rei està obligat a fer se’n derivés alguna responsabilitat, l’assumirien els que referendin aquests actes_. Per tant, la contrasignatura és un mecanisme per traslladar la responsabilitat dels actes deguts que realitza el Rei a aquells que els contrasignen (que no sempre són els qui han pres realment la decisió d’efectuar aquell acte) _.
Hi ha diversos tipus de referendament : exprés (amb la firma físicament al costat de la del Rei), tàcit (la presència en un determinat acte, com ara una inauguració, del denominat “Ministre de jornada”) o presumpte (per exemple, el de les al·locucions en actes públics i fins i tots els discursos de Nadal).
Finalment, dos elements característics de la posició jurídica del Rei són la irresponsabilitat pels actes polítics que realitza (que està obligat a realitzar) com a Cap de l’Estat, i la inviolabilitat , és a dir, la impossibilitat de ser jutjat d’acord amb les lleis penals (la responsabilitat civil es vehicularia a través del Cap de la Casa Reial, que és una part de l’Administració de l’Estat, encara que amb característiques molt especials).
