¡Descarga fonts cristianes y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
IV. ART CRISTIÀ A ORIENT I OCCIDENT.
SEGLES III – VIII.
A partir de la oficialitat, al s. IV, però abans ja hi havia alguna cosa. El Cristianisme, les fonts per a l’art paleocristià, tan a Orient com a Occident. El Cristianisme és una religió que neix a orient, al s. I dC., i va penetrant en el territori de l’antic imperi romà. Durant molt temps Roma serà permissiva amb el Cristianisme. La permetrà com a la resta de religions orientals. El Cristianisme, no és tant un problema religiós com polític. Polític perquè no està d’acord amb el culte a l’emperador. Sorgiran persecucions als cristians. Això tindrà conseqüències a l’hagiografia medieval. Sants i santes que són perseguits pels romans. Un punt clau és al s. IV, amb l’emperador Constantí I. Sota el seu mandat, al 313, es promulga l’Edicte de Milà, que promulga la tolerància religiosa. Diu que tothom pot practicar la seva religió, i a partir d’aquí haurien d’acabar les tensions. El Cristianisme es converteix en religió hegemònica. Als anys 80 del s. IV es converteix en religió oficial. Amb Constantí es passa d’estructures romanes a cristianes. Al s. IV, Constantí és el principal mecenes de l’art paleocristià. La seva mare, Santa Helena, va a buscar la Vera Creu i crea el parc temàtic de Jerusalem.
Art cristià primigeni: Abans de Constantí, abans del 313, si hi havia art cristià era totalment romà en quant a forma. Era art privat, perquè el cristianisme encara no era religió oficial. Aquest art, principalment funerari, es cultivava a les catacumbes. El veiem en els sarcòfags i en la pintura (pintures de les catacumbes). Amb Constantí, aquesta situació fa un gir, i entrarà en un auge sense precedents. La tolerància del 313 és una data cabdal per la història de l’art. Les arts plàstiques prenen gran volada, per decorar els nous edificis que es construeixen. (Ho explica Krautheimer).
Art Paleocristià: És l’art posterior a l’aparició del Cristianisme, ja que aquesta no era oficial al principi. Els primers cristians eren els “tituli”. Es reunien en cases, o sigui que es tractava d’arquitectura domèstica. Amb l’aparició de l’art cristià comencen a aparèixer les primeres fonts per aquest. Dins aquestes fonts podem destacar dos temes principals:
- Debat sobre la licitud de la imatge cristiana (ídols). La problemàtica entorn de la imatge cristiana.
- Necessitat d’un espai cultual adient a la nova religió. En relació a això trobem un altre tema:
- Debat sobre la problemàtica de les riqueses de l’església. És un continu en tota l’edat mitjana.
LICITUD DE LA IMATGE CRISTIANA (ÍDOL CRISTIÀ)
La idea principal és contrària a la imatge cristiana. En els primers textos, creuen que la imatge provoca culte i cau en la idolatria. Al s. IV, junt amb el canvi artístic (Constantí), la presència de la imatge cristiana acaba sent defensada per tothom (+ o -). Fins al s. IV també es pensava que no es necessitava espai per al culte.
Les basíliques cristianes i el seu art moble apareixen aquí. En aquest cristianisme incipient trobem una idea semblant a Orient i a Occident. Fins al s. IV n’hi ha més que estan en contra, i després més a favor, i passa tan a orient com a occident. Començarem, doncs, per aquestes posicions en contra de la imatge cristiana, perquè és el que va haver-hi primer. La primera negació a la imatge cristiana es troba en les Sagrades Escriptures, a l’Antic Testament. D’escriptors en veurem uns quants:
TERTULIÀ DE CARTAGO
Fou el principal pensador del Cristianisme primitiu. Neix entorn de l’any 155 dC i mor cap al 230. Moltes dades vitals d’ell les dóna en els propis escrits. Va néixer en una família pagana i es converteix al Cristianisme en un viatge a Roma, i n’acaba sent el gran pensador. Però després ho deixarà i anirà a una secta Montanista (??), i després formarà la seva pròpia secta. Sant Agustí, en la seva obra “De arecibus” (?) diu que Tertulià, abans de morir, torna al cristianisme, però segurament és fals. En les seves obres, i sobretot a l’ Apologheticum , es mostra com un autor partidari del cristianisme. Discuteix sobre molts temes d’interès, sobretot sobre la idolatria. És un personatge que es mostra en contra de la imatge cristiana i dels ídols, és una mena d’iconoclasta. És molt rotund. S’acaba plantejant si realment un artista pot ser cristià. Creu que un bon cristià no pot ser artista (imaginer). Es mostra crític amb l’església contemporània perquè creu que aquesta no solament accepta els artífexs com a devots, sinó que també accepta les seves realitzacions. Així podem conèixer el clima cap al 200 dC. Diu que no es pot acceptar l’artista dins la comunitat.
MINUCI FÈLIX
És contemporani a Tertulià; finals s. II – principis s. III. També és reaccionari a les imatges. És autor d’una obra important, l’ Octavi , un diàleg on s’estableix la discussió entre tres personatges. És una discussió idíl·lica, escrita per a un públic pagà, no és tant agressiva. L’autor és l’àrbitre de la discussió, i els altres, són un pagà, Cecili, i Octavi. Van caminant per la platja. Cecili acaba convertint-se al Cristianisme, pels arguments d’Octavi. Minuci no acudeix a les Escriptures per defensar la seva posició. Tertulià sí que ho feia.
- Pg 137: Veiem com no tenien infrastructura. “No hi ha millor imatge de Déu que el propi home”, o sigui que no s’ha de fer res des del punt de vista artístic. Justifica que no necessiten un espai de culte dient que Déu no té cabuda.
SANT GREGORI
Papa Gregori el Gran. Neix cap al 540, s. VI, i mor a la primera dècada del s. VII. Va escriure la conegudíssima carta enviada al bisbe Ceret de Marsella. És de profunda convicció iconoclasta. A la carta hi apareix un topos medieval, que encara existeix, el tòpic de la funció docent de l’art medieval, com a Bíblia dels illetrats.
- Article Yarza, revista cimal (?). Exposa les funcions de l’escultura romànica, que es pot extrapolar a tot l’art medieval. Proposa 4 funcions, no només la
Bàsicament trobem a dos personatges:
- CONSTANTÍ EL GRAN ( o Constantí I).
- JUSTINIÀ (2/4 s. VI).
Les fonts històriques són importants perquè fan al·lusions als fets artístics. Hi ha una primacia del promotor en l’obra d’art.
ÈPOCA DE CONSTANTÍ:
La font principal d’aquesta època és:
EUSEBI DE CESAREA
Neix cap als anys 60 del s. III i mor cap al 339. O sigui que el trobem entre els segles III- IV. És estrictament contemporani a l’emperador Constantí, i també a la tolerància del Cristianisme. És la font bàsica per conèixer l’època de Constantí. Era bisbe. Té una producció literària destacada. Entre les seves obres destaquen:
- Vida de Constantí
- Història eclesiàstica A més d’una sèrie de panegírics (poemes que lloen a un personatge), dedicats a lloar a Constantí. La majoria d’aquests poemes són per recitar-se en públic.
La Història eclesiàstica és una font principal per al Cristianisme. És la història dels cristians i del cristianisme primitiu. La seva obra cabdal és la Vida de Constantí , una obra estrictament contemporània a l’emperador, o sigui que narra fets molt fidels. Però és una obra tremendament partidista. L’autor està totalment a favor de l’emperador, és gairebé una lloança. Això fa que no sigui del tot fiable. Hem conservat, però, un contrapès a aquesta obra, la Història Nea , de Zòsim, de cap al 500 (així que no és contemporània). En la Vida de Constantí, doncs, Eusebi assenta les bases i mostra la figura de Constantí com a governant ideal, fidel cristià. Model de governant cristià ideal. En un fragment, Eusebi explica el procés en què Constantí, cap al 330, decideix fundar una nova capital a la zona oriental. Serà la fundació de Constantinopla, l’any 330. Actualment es creu que respon a motius polítics i estratègics. Aquest pas de Bizanci (ciutat provincial) a Constantinopla (capital), fa que Constantí li vulgui donar el lloc que se li escau.
- Pg 140: Veiem com dota la ciutat d’una sèrie d’edificis, cristians, adequats a una ciutat com aquesta, capital. Va patrocinar la fase primigènia de Sta. Sofia, que es va substituir després. També l’Apostoleion, on es va decidir enterrar. Mostra a l’emperador Constantí com a cristià exemplar, que va fer una ciutat totalment dedicada a Déu. Però segurament només es va convertir per motius polítics, diuen que no es va ni batejar. Neteja l’antiga Bizanci d’ídols pagans, ho fa destruir. Tornem a trobar el tema del sacrifici d’animals. El tema del Bon Pastor és omnipresent a l’art paleocristià. És un tema pagà que s’ha cristianitzat. A més de símbol d’humanitat (món clàssic), ara també és un símbol de Crist, com a pastor del seu ramat. Daniel a la fossa dels lleons també té gran desenvolupament en aquesta primera època.
Tant un tema com l’altre els trobem vinculats amb el cristianisme ja en l’art de les catacumbes, abans de l’oficialitat. Daniel a la fossa dels lleons es representa tant perquè és un tema de salvació, redempció. “Comendatio anime”, és una oració a la salvació. Daniel és una prefigura de Crist, té un Simbolisme Tipològic. Hi ha concordances entre l’antic i el nou testament.
Decoració de l’artesonat (?) del Palau de Constantinopla: Hi ha una taula amb una gran creu de materials preciosos i gemmes (creu gemmada). Aquestes creus van tenir una presència molt forta en l’art dels primers temps. En art paleocristià no trobem la imatge del crucificat, sinó aquesta creu gemmada. Es representa una iconografia triomfalista, per això no hi ha la imatge del crucificat. Exemples de creus d’aquest tipus:
- Creu del Gólgota: gemmada. Els fidels ho anaven a venerar.
- Sant Sepulcre: commemora la crucifixió i resurrecció de Crist. A la rotonda hi ha l’Anàstasi, que es creu que estava sobre el sant sepulcre. Una devoció relacionada amb el sant sepulcre són les mides de la creu.
Aquest autor, Eusebi, bisbe de Cesarea, és clau per conèixer l’art paleobizantí.
La Història eclesiàstica descriu la Basílica de Tir. A part d’aquesta, també són molt importants les notícies sobre el Sant Sepulcre de Jerusalem, que les trobem a la Vida de Constantí. Diu que Constantí sempre estava molt pendent de les obres del Sant Sepulcre. Eusebi descriu molt clarament l’estructura de l’edifici. També és important perquè ens parla de les nombroses donacions de Constantí a l’edifici, després de ser construït. Li atorga l’aixovar litúrgic. D’altra banda Eusebi ens informa de l’ornamentació del Sant Sepulcre. Parla dels recobriments de marbre, i també d’or i argent. Ajuda a refermar la teoria que les basíliques constantinianes eren més aviat anicòniques. Les decoracions figurades sempre són posteriors. Trobem pintures murals i mosaics a partir del s. V. Santa Prudenziana és l’església més antiga. Sobre aquests edificis de Terra Santa, contem amb nombroses notícies de diferents fonts. La majoria són posteriors, però tot i així són importants. És important el testimoni entorn del Sant Sepulcre d’una monja hispana, que fa el pelegrinatge cap a Terra Santa, (381-4__).
- Pg 142: descriu la Basílica del Sant Sepulcre posterior a la mort de Constantí. Aludeix a les riqueses d’aquest temple. Fa una descripció totalment contrària a Sant Jeroni. Ella explica la realitat. Parla d’un lloc totalment fastuós. Ornamentació a partir de Déu.
ZÒSIM
És el contrapès fonamental per la Vida de Constantí d’Eusebi. Història Nea , 500 aprox. Critica fortament a l’emperador Constantí. O sigui que tampoc és imparcial, és al contrari de l’altre. Gràcies a ell sabem que Constantí va tenir molt opositors, i repudies de gran part de Roma, de tota la comunitat pagana, que el criminalitzen.
- Martirium: on St. Pere va ser martiritzat.
- Cementiri: on es celebrava la litúrgia ordinària.
Altres fonts diverses que ens poden ajudar:
PRUDÈNCI
Poeta hispà. Segles IV – V. Se suposa que va néixer a Calahorra. Per exemple, té un poema dedicat al martiri de St. Pere i St. Pau. Gràcies a això podem saber de l’evolució dels edificis constantinians. Ens explica les fases d’aquests edificis, a ff. s. IV i pp. s. V. Diu que la basílica Vaticana és el principal santuari dedicat a St. Pere. Però no diu res de la basílica constantiniana del vaticà, sinó del baptisteri posterior a Constantí adossat a la basílica, construït pel papa Damàs a la 2/2 del s. IV. També parla de la basílica erigida a St. Pau, a Roma. A pp. del s. IV estava totalment remodelat l’edifici constantinià, i a partir del 386 es troba la nova edificació, que ens la descriu Prudènci. Es creu que entre el 401 – 403 està a Roma. El que interessa és veure que no s’ha de desestimar cap informació. Aquest és poeta!
ÈPOCA DE JUSTINIÀ :
Emperador bizantí. Al 476 cau l’Imperi Romà d’Occident, però perviu l’Imperi d’Orient. Primera etapa de la història bizantina. Període paleobizantí. En aquesta època no solament van evitar els pobles bàrbars, els pobles del nord, sinó que a part de superar aquesta ofensiva estrangera, van intentar reconstruir l’Imperi occidental que havia caigut. En aquest sentit és interessant el període de Justinià. És l’edat d’or de l’Imperi Bizantí. Acaba amb la revolta que hi ha a Constantinopla. Justinià porta a terme una política de refermament del seu poder, on la promoció artística té un paper important. Una de les principals fonts per aquest període és Procopi.
PROCOPI
És un personatge clau. Treballa a l’administració de l’emperador. És un dels principals historiadors del s. VI. Va escriure una història en 8 volums, Polemo (títol en grec). En llatí era De bellis , Sobre la guerra. Ens narra els principals esdeveniments de Justinià, i el seu general Belisari. Moltes de les coses que explica Procopi les va viure de primera mà. A nosaltres ens interessa una altra obra, on s’exposen les principals construccions que va erigir Justinià a Constantinopla, Peri Ktismaton , De Aedificiis. També hi ha una tercera obra important, la Historia Secreta. Explica una història secreta on arremet contra Justinià i la seva dona. Li tenia un gran odi. Per això, Teodora, està al marge de la oficialitat. Peri Ktismaton:
S’estructura en 6 llibres. És dels anys 50 del s. VI. Se’ns presenta una premissa en que Justinià surt com a governador ideal (com havíem vist amb Constantí). Es mostra com un personatge excessivament pietós, que fa obres públiques per glòria de déu.
- Pg 147: fragment dedicat a Sta. Sofia (532-537). Posa de relleu els dos autors que dirigien les obres, Antemi de Tralles i Isidor de Milet. No eren tan mestres d’obres sinó més aviat teòrics. Es diu que Justinià té la capacitat de cridar als millors artífexs. Al 537 l’edifici està acabat. Segons Procopi, Justinià fa una exclamació, “Gloria a déu que...”. Creu que havia vençut a Salomó.
- Pg 148: també parla de Sta. Sofia. La idea d’església volàtil és important, té relació amb les teories de Pseudo-Dionís. Amb la teoria de la llum,..., en què el fidel comença a ascendir, fins que es troba amb la divinitat. Ascendeix del visible a l’invisible. L’estètica de l’Aeropagita té influència en l’estètica gòtica.
FONTS TEÒRIQUES
Sobretot trobem la figura de:
PSEUDO-DIONÍS L’AEROPAGITA
Ens referim a un autor, teòleg, anònim, de després del s. V. Va composar obres teològiques, avui conegudes com a Corpus Dionisiacum. Durant molt temps es va creure que eren escrits fets directament per Dionís l’Aeropagita (únic deixeble de St. Pau), bisbe d’Atenes. “Aeropagita” deriva d’una muntanya atenenca on St. Pau solia predicar. La crítica posterior resol el misteri, i actualment sabem que no és Dionís l’autor dels escrits, i se l’anomena Pseudo-Dionís. El pensament cristià platònic està influït per la filosofia platònica. En el Corpus Dionisiacum trobem la fusió de dos elements principals:
- La filosofia grega, des de Plató.
- El pensament cristià. Els teòlegs del cristianisme, entre els quals hi ha una gran influència dels pares grecs (teòlegs) del s. IV, per exemple St. Vasili, St. Anastasi o St. Climent d’Alexandria. En tota la seva obra no hi trobem una estètica pròpiament dita, sinó que el pensament estètic s’ha de rastrejar en diferents obres, ho mostra de manera tangencial. S’ocupa de la bellesa perquè creu que és un atribut de Déu. Un tractat on és parla més d’estètica és el De divinis nominibus. En altres obres d’ell també trobem aspectes d’aquest pensament artístic, estètic, allunyat al màxim de la realitat, excessivament teòric.
Idea de Bellesa de Pseudo-Dionís: Prové del pensament platònic i del pensament neoplatònic de Plotí. A la base hi ha dos noms principals, el Banquet de Plató i les Eneades de Plotí. Entén la bellesa com un fet transcendental. Creu en la bellesa metafísica, espiritual, a la que aplica els mateixos conceptes, característiques, que a les idees platòniques. Diu que és eterna, única i objectiva. Aquesta bellesa espiritual és
l’arquitectura medieval, especialment en l’arquitectura bizantina. A occident es veurà més al gòtic. El temple cristià d’occident recorre a l’estructura pagana, a les primeres basíliques, la basílica romana, que era un edifici administratiu. Per contra, a orient és diferent. El temple cristià a orient es conforme d’acord a la mística del món, a la visió dels místics del món. Creien que el món estava conformat per un enorme cub sobre el qual hi descansava l’enorme cúpula celest. Aquesta concepció és totalment traslladada a l’arquitectura bizantina. Veurem edificis quadrats, o de planta central, coberts per una enorme cúpula semiesfèrica. Això perviurà durant almenys 1000 anys (o 100??). A partir d’aquestes teories, l’arquitectura bizantina es concep de forma simbòlica (el temple), amb matisos simbòlics. Trobem una triple simbologia en els temples orientals, segons el Pseudo-Dionís: 1- El temple s’ha de veure com un símbol de déu. S’aconsegueix per diversos camins. Per la llum que penetra al temple (emanació divina), i per altra banda per la trinitat, pels símbols trinitaris, com la triple façana. 2- Símbol de l’església, de la jerarquia eclesiàstica. Per això, en els mosaics i les pintures s’intenta transcriure la jerarquia eclesiàstica, els sants, màrtirs, profetes de l’església,... Els ciments d’aquesta jerarquia. 3- Símbol del cosmos. El cosmos cobert per la volta celestial, la gran cúpula.
Per tant, queda plasmat com es llegien els temples cristians d’orient. Són teories molt importants, perquè tindran gran vigència a tota l’arquitectura bizantina. D’altra banda, obren una porta a tota la simbologia del món medieval.
*Pg 149: himne siri, del s. VII, sobre la catedral d’Edesa. Va ser construïda al s. IV (paleobizantina). Per culpa d’una inundació s’ha de reconstruir al s. VI. Veiem com segueixen vigents les teories estètiques del Pseudo-Dionís.
ESTÈTICA OCCIDENTAL:
L’estètica cristiana d’occident s’inicia amb la figura de Sant Agustí.
SANT AGUSTÍ
Exposa les seves teories de forma paral·lela als grans pares grecs ( St. Vasili, etc.). La figura de St. Agustí és com un punt d’inflexió que per una banda resumeix les idees antigues, (ell neix en el món romà). Assumeix els conceptes antics. D’altra banda transforma aquesta tradició pagana. Per tant, posa les bases de l’estètica medieval d’occident. Aquests postulats agustinians marcaran tota l’edat mitjana. Biogràficament, sabem que Aurelius Agustinus neix el 354 en una província romana a l’Àfrica (a l’actual Algèria), i es creu que va morir cap al 430. Es forma en retòrica. És fill de pare pagà i mare cristiana. S’estableix a Roma i després a Milà. Entra en contacte amb el bisbe Ambrosi, que també serà un dels pares de l’església. Per això St. Agustí s’acabarà transformant al Cristianisme, al 387. A partir d’aquí serà un dels principals pensadors cristians dels primers temps. Després retorna a l’Àfrica i funda una comunitat monacal. Cap al 391 és ordenat sacerdot. I al 396 és proclamat Bisbe d’Hipona. Així serà St. Agustí d’Hipona.
L’estètica agustiniana:
Igual que els teòrics del món antic i medieval, no creia en l’estètica com a disciplina independent. Però va composar algunes obres íntegrament dedicades a la idea de bellesa. Una d’aquestes obres és De pulchro et apto (?), del 380, quan encara no era cristià. Aquesta obra es va perdre. La seva concepció estètica es vincula a la divinitat, o sigui que aquesta primera obra havia de ser diferent. Una altra és De musica , del 381-391. És un tractat íntegrament de teories estètiques, l’únic d’aquests tractats d’estètica que n’hem conservat. Altres obres de St. Agustí ens serviran per entendre concepcions estètiques, per exemple De vera religione , De ordine , i també una obra conegudíssima, Les confessions. Podem enumerar tres punts principals en St. Agustí: 1- La idea de bellesa. 2- La concepció de l’experiència estètica. 3- Les idees sobre l’art.
1- La idea de bellesa: St. Agustí, igual que el Pseudo-Dionís, contempla la idea de bellesa com a concepte objectiu. Existeix al marge de l’actitud de l’home. L’home no és més que un espectador de la bellesa, però no n’és creador. Segons ell, les coses ens agraden perquè són belles, i no al revés. Associa la bellesa a conceptes com mesura, ordre i ritme. Les coses són belles independentment de l’home, però són belles en tan que tenen harmonia entre les seves parts. L’harmonia depèn de la proporció entre les seves parts. Si l’harmonia depèn de la proporció, la proporció depèn dels números. En tercer lloc, s’ha de destacar un matís notable, la bellesa del món, per St. Agustí, existeix, és real (a diferència del Pseudo-Dionís). Té una concepció optimista del món. Per a ell el món és bell, perquè hi ha ritme, proporció i mesura. Per tant, la idea fonamental és que hi ha una bellesa real, pròpia de les coses. diu que existeix perquè el món ha estat creat per déu, i déu el crea de forma bella. Però no tot és bell sinó que hi ha lletjor. Com pot existir la lletjor en un món creat per déu? Diu que la lletjor no és un concepte absolut, sinó que s’ha d’entendre com a absència de bellesa. No hi ha lletjor sinó absència de bellesa. D’aquesta concepció se’n desprèn una altra idea important, i és que distingeix entre la bellesa de les coses i la bellesa espiritual (Plató). La bellesa suprema és la de la Divinitat. Per al Pseudo-Dionís només hi ha la bellesa divina, però per a St. Agustí hi ha la divina i la real. La bellesa divina no podem percebre-la a través dels sentits, sinó a través de l’ànima. St. Agustí era contrari a la imatge cristiana, a favor de la no existència d’imatges cristianes (iconoclasme).
Recull l’estètica antiga i la rellança al món medieval. 2- L’aportació original d’ell són les teories sobre l’experiència estètica. Les relacions que s’estableixen entre les coses belles i l’home, entre l’objecte i el subjecte. Això és l’experiència estètica. Aquesta depèn de dos factors fonamentals, és necessari que hi participin els factors sensibles o directes. Aquests factors l’home els capta a través dels sentits, i són una sèrie d’impressions o percepcions que es desprenen d’objectes bells. En segon lloc entren en joc els factors intel·lectuals o indirectes. Els directes es refereixen a la
