¡Descarga Textos Tema 4 Fonts y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
FONTS PER A LA HISTÒRIA DE L’ART
LECTURES DEL TEMA 4 (I: TEXTOS DESCRIPTIUS)
1. Homer, La Ilíada (cant 18)
(ed. PEIX, 1978, p. 414-415)
“Va començar per forjar un escut enorme i compacte, que ell obrà de cap a cap. A l’entorn va posar-hi triple vorell espitllant. Hi afegí un baldric fet de plata. Constituïen cinc capes el gruix de l’escut. De seguida va formar-hi amb art consumat nombrosos obratges. Va figurar-hi la terra, el cel, el pèlag, la lluna plena, el sol incansable, així com tots els astres de la corona que envolta el cel, d’Orió la puixança, Plèiades, Híades, l’Ossa, que sol també designar-se amb el vocable de Carro, la qual en son lloc giravolta mentre va espiant Orió i jamai en les aigües de l’Oceà no pren part del bany com fan tots els altres. Dues belles ciutats d’humans parladors va afegir-hi. Un casament i grans festins en una hi havia. Hom s’hi enduia ciutat a través amb grans himnes de boda des de llurs cambres les núvies a la claror de les atxes. Giravoltaven nois dansadors, entre els quals ressonaven flautes i cítares, mentre s’estaven dretes les dones tot admirades, cada una davant la porta de fora. S’atapeïa l’àgora d’homes. Hi havia un conflicte: Es disputaven dos homes pel preu de sang d’un altre home assassinat. L’un deia, cridant, al poble que estava tot pagat. Que res no havia rebut deia l’altre. Per resoldre el conflicte tots dos acudien a un jutge. La multitud, en dos grups partidaris de l’un o de l’altre vociferava. Els heralds la gent contenien i seien els ancians al cercle sagrat sobre pedres polides bo i sostenint a les mans els bastons dels heralds sonorosos. Amb el bastó s’alçaven quan daven, per torns, llurs dictàmens. Dos talents d’or hi havia a terra enmig d’ells. Els rebria qui donés entre el grup d’ancians el més just determini. (…) Quan l’illustre Baldat hagué fetes totes les armes, les agafà i les posà davant la mare d’Aquilles. Ella, com un falcó, del nevat Olimp va afuar-se bo i emportant-se les armes rebudes d’Hefest que espitllaven.”
2. Virgili, Eneida (Llibre I)
(ed. DOLÇ, 2012, p. 136)
“Aquí Dido la sidònia bastia a Juno un temple ingent, tan poderós per les ofrenes dels homes com per la puixança de la deessa: damunt els esglaons es dreçaven els seus llindars de bronze, i les llindes eren collades amb grapes de bronze, i damunt els pius xerricaven portes de bronze. Dins d’aquest bosc, una novetat que s’oferí als ulls d’Eneas minvà, per primera vegada, el seu temor; llavors, per primera vegada, s’atreví a esperar la salvació i a confiar dins la seva aflicció en un millor avenir. Perquè, mentre, al peu del temple immens, en recorria els detalls, en espera de la reina, i admirava la sort d’aquesta ciutat, l’emulació dels artistes i la delicadesa de les obres, veu representades per ordre les batalles d’Ílion i aquella guerra espargida a través del món sencer per l’anomenada, els Àtrides i Príam i Aquilles cruel per als uns i per a l’altre. (…) Perquè estava veien com, lluitant a l’entorn de Pèrgam, d’un costat fugien els grecs empaitats pel jovent de Troia, i de l’altre els frigis, estalonats pel carro de l’encrinat Aquilles. No lluny d’allí descobreix, a través del seu plor, les tendes de Resos, de lones blanques com la neu, que, traïdorament lliurades al primer son, eren saquejades amb gran mortaldat pel fill de Tideu, el qual torna cap al seu campament els ardents cavalls del traci quan encara no havien pogut tastar les pastures de Troia ni beure l’aigua del Xantos. Més enllà, Troilos, després d’haver perdut les armes, fuig, minyó infortunat i adversari, en lluita desigual, d’Aquilles, i és emportat pels cavalls i s’aferra al seu carro buit de sobines, sense amollar encara les regnes; el seu cap i la seva cabellera són arrossegats per terra i la seva llança invertida fa un solc a la pols. (…) Tres vegades a l’entorn dels murs ilíacs Aquilles havia arrapat Hèctor, i ara venia a preu d’or el seu cos exànime. Aquí Eneas es treu del fons del pit un immens gemec, quan descobreix les despulles, el carro i el cos del seu amic i Príam que estén les seves mans inermes. Ell mateix es reconeix, també, aferrissat amb els prínceps aqueus, així com els batallons vinguts d’Orient i les armes del negre Mèmnon.”
3. Plini el Vell, Storia Naturalis (Llibre 34)
(JOSE PITARCH, 1982, p. 323)
“Existen numerosos ejemplos de audacia ya que vemos que se realizaron enormes estatuas, llamadas colosales e iguales a torres (…) Pero de todas ellas, la más admirada es el coloso del Sol en Rodas, hecha por Chares de Lindos, discípulo de Lisipo (…) Tenia setenta codos de altura. Esta estatua fue derribada por un temblor de tierra, cincuenta y seis años después. Todo y apareciendo caída suscita admiración: pocos hombres pueden rodear su pulgar; sus dedos son mas grandes que las mayoría de estatuas. Vastas cavernas se entreabren por sus miembros rotos. Por dentro se puede ver piedras enormes con cuyo peso el artista había fijado su estabilidad. Se dice que fue terminada en doce años y costó trescientos talentos, producto de las máquinas de guerra, abandonadas por el rey Demetrio a quien venció el cansancio ante la duración del sitio de Rodas. La misma ciudad posee otros cien colosos más pequeños, a pesar que uno solo sería suficiente como para ennoblecer el lugar donde se colocase.”
seguit es llança a través de marbres preciosos i llisca per un pendent, fins que recull les seves ones en un bassiol verdejant. L’interior del sepulcre és un indret on l’aigua en cascada cau sanglotant dins un estany pregon i glaçat. La pintura multicolor que es troba al damunt es reflecteix en les seves ones cristallines, la molsa hi reverbera i dóna un to verdós al reflex de l’or, mentre l’aigua blava manlleva el seu tint a la porpra que hi ha dalt; creuries que un teginat es mou damunt les aigües. El pastor mateix abeura allí, amb l’ona glaçada d’aquesta font fresca, les ovelles que veu sedejants de l’aigua de Crist. A l’altra banda, és la via d’Òstia que conserva el sepulcre de Pau, per allí on el riu banya els prats de la riba esquerra. Reial és el luxe de l’edifici, perquè un excellent príncep consagrà aquest monument i n’adornà el recinte amb grans despeses. Revestí les bigues de pans d’or, a fi que a l’interior tota la llum fos daurada, com la del sol ixent. Féu sostenir aquest teginat falb amb columnes de marbre de Paros, que hi apareixen disposades en quatre rengles. Després, damunt de les voltes cintrades, féu desfilar mosaics de vidre magnífics i variats; no altrament resplendeixen els prats de flors primaverals.”
7. Paulí de Nola, Poemes (XXVII)
(ed. CIENFUEGOS, 2005, p. 372-373, 380)
“La propia iglesia en la que está el túmulo del santo mártir ha adquirido una nueva fisionomía cuando fue liberada de lo viejo. Tres manos han trabajado en ella, y la han adornado con toda clase de motivos, dos artesanos con el artesonado y el mármol, y un pintor con las imágenes que muestran los rostros divinos. Mira: ves que brillo tan grande – como si el edificio hubiese vuelto a nacer– hace reír al artesonado tallado con encrespados casetones. En la madera se imita el marfil, y del techo cuelgan lámparas sostenidas por espirales de bronce, y, en el medio del espacio, las lámparas titilan aquí y allí sostenidas de cuerdas flojas, una leva brisa acosa el oleaje de las llamas. El templo, que antes se levantó sobre pilares, está sostenido ahora por columnas, y ha desaparecido el vil estuco a favor del mármol en que se ha cambiado.” (…) “Ahora quiero que veas las pinturas que colorean el pórtico en una larga sucesión, y que fuerces un poco tu cuello para arriba mientras vas leyendo cada uno de los cuadros con el rostro reclinado. Quien mira esas pinturas con la intención de conocer la verdad a través de unos vanos dibujos está alimentando la fe de su corazón con unas figuras que no son en absoluto vanas. El cuadro, en efecto, contiene en una fiel sucesión todo lo que escribió en cinco libros el viejo Moisés, lo que realizó Jesús, el señalado con el nombre del Señor, bajo cuya guardia el Jordán, parada su vorágine y fijas sus aguas, se detuvo ante la presencia del Arca de Dios.”
8. Sidoni Apollinar, Epistolae (“Carta a Hesperius”)
(YARZA, 1982, p. 92)
“¡Todos los que admiráis aquí la obra de Patiens, nuestro padre y obispo, podéis obtener el favor que pedía por medio de una súplica eficaz! El grandioso templo refulge y no se inclina ni a derecha ni a izquierda, mas con su imponente fachada se orienta hacia la salida del sol del equinoccio. En su interior la luz destella, y el sol, atraído por el dorado techo, brilla con el mismo matiz del oro. El mármol, diversificado en varias tintas brillantes, ocupa las bóvedas, el suelo y las ventanas, formando figuras y dibujos de diversos colores. Incrustaciones verde-hierba crean líneas ondulantes de teselas de vidrio verde-puerro.
Junto a este edificio se levanta orgullosamente una triple columnata sobre soberbias columnas de mármol de Aquitània. Una segunda columnata del mismo tipo cierra el atrio en el extremo oriental y un bosque de piedra cubre el área central con columnas espaciadas y exentas.”
9. Pau Silenciari, Descripció de Santa Sofia
(YARZA, 1982, p. 107-108)
“Elevándose sobre el espacio inconmensurable está el yelmo redondeado en todos los lados como una esfera, y que, radiante como los cielos, cubre el techo de la iglesia. En su misma cima se ha representado una cruz, protectora de la ciudad. Es una maravilla ver como la cúpula, muy ancha en la zona inferior, va disminuyendo a medida que se eleva. No constituye, no obstante, un agudo pináculo, sino que es como el firmamento que descansa sobre el aire. (…) Buena parte de la gran iglesia en el sector del arco occidental, que se ha reservado para el sacrificio incruento, no se ha cubierto ni de marfil ni de sillares o bronce, sino que se esconde bajo una cubierta de plata. No solo sobre las paredes que separan el sacerdote del coro de cantantes, sino también sobre la columnas, seis parejas en total, ha colocado planchas de plata pulida, que extiende lejos y en amplitud sus rayos. Sobre ellos la herramienta conducida por mano experta ha vaciado de manera artística discos más apuntados que un círculo, y en su interior se ha grabado la figura del Dios inmaculado, quien, sin semilla, adoptó forma humana. Además se ha esculpido la hueste de ángeles alados, doblando sus cuellos hacia abajo, pues son incapaces de mirar la gloria de Dios, aunque se esconda bajo el velo de la forma humana (…)”
10. Himne sobre la catedral d’Edessa
(a partir de la traducció anglesa, de: MANGO, 2007, p. 57-59)
“Oh Essència, que resideixes al Temple Sagrat, la glòria del qual prové de Tu per naturalesa. Concedeix-me la gràcia de l’Esperit Sant per parlar del temple d’Edessa. Bezaleel va ser qui, instruït per Moisès, erigí el tabernacle per a servir-nos de model. I ara Amidonus, Asaph i Addai han construït per Tu, a Edessa, aquest gloriós Temple. En veritat, han representat en ell els misteris de la Teva Essència i del Teu Ordre i aquell que l’observa meticulosament s’omple d’admiració en veure’l. En efecte, és una cosa admirable que en la seva petitesa sigui tan similar al gran món no en la mida, sinó en el prototip: les aigües l’envolten, com el mar [envolta la terra]; el seu sostre s’eixampla com els cels –sense columnes, amb volta i tancat– i encara més, s’adorna amb mosaic daurat com el firmament té les brillants estrelles. L’alta cúpula és comparable al cel dels cels; és com un casc, y la part superior descansa sòlidament sobre la part inferior. Els seus grans arcs, esplèndids, representen les quatre cares del món. També són similars, per la virtut dels seus colors diversos, al gloriós arc iris entre els núvols. Altres arcs es disposen al voltant, com afloraments rocosos al cim d’una muntanya. És sobre d’ells, en ells i per ells que la coberta sencera s’ajunta als arcs. El seu marbre es com la Imatge que no ha fet la mà de l’home, i els seus murs es revesteixen harmoniosament amb ell. Tot polit i blanc, brilla tan que absorbeix la llum per ell mateix, com el sol. La teulada conté plom per no poder ser danyada per la pluja.
Al centre del costós sostre, l’església conté una representació de Crist com si Ell fos el sol, una meravella que excelleix totes les meravelles; després, com la lluna, una de la immaculada Verge, i, com les estrelles, les dels savis Apòstols. Tot l’espai interior és recobert d’una mescla d’or i de vidre, talment es forma la coberta cupulada i s’aixeca per sobre dels arcs buits, fins als marbres multicolors i la segona cornisa. Aquí hi ha representades les accions i venerables formes que narren el davallament del Logos i la Seva presència entre nosaltres mortals. El primer miracle és el de Gabriel portant a la Verge donzella l’Encarnació del Logos i omplint-la de beneïda joia. El segon miracle és el de Betlem i la cova, la Verge donant a llum sense dolor, l’Infant embolicat amb bolquers ajagut, oh meravella, en un humil pessebre, els àngels cantant himnes divins (…) i la rústica lira dels pastors fent sonar el cant de la Nativitat de Déu…”
13. Nicholas Mesarites, Descripció de l’església dels Sants Apòstols
(a partir de la traducció anglesa, de: MANGO, 2007, p. 232-233)
“Aquesta cúpula, començant per la seva base, ofereix una imatge del Déu-home Crist, como si estigués, des del límit del Cel, mirant cap avall al terra de l’església, i tot el què hi ha en ella. No se’l representa de cos sencer, i això, penso, és per causa d’una profunda concepció que l’artista ha tingut en la seva ment i ha expressat, per mitjà del seu art, al pacient espectador. Primer, segons crec, perquè el nostre coneixement present de les coses que concerneixen a Crist i els seus actes és només parcial, com a través d’un enigma, o del vidre. Segon, perquè el Déu-home se’ns ha d’aparèixer des del Cel una altra vegada en el temps de la seva Segona Vinguda a la terra, i el temps per a què això s’esdevingui encara no ha transcorregut del tot. I perquè Ell habita alhora el Cel a la casa del seu Pare, i desitja de reunir-se amb els homes a la terra junt amb el seu Pare, tal i com diu: “Jo i el meu Pare vindrem i farem la nostra morada en ell. (…) El seu cap és proporcionat al seu cos, que es representa fins al melic, els seus ulls són joiosos i reben aquells que tenen la consciència neta (…). Així són els seus ulls per aquells que no són reprovats per la seva consciència, però per a aquells que són condemnats pel seu propi judici, són colèrics i hostils (...). La mà dreta beneeix aquells que caminen pel camí recte, mentre amonesta aquells que no ho fan i, per dir-ho així, els revisa i els fa tornar de la seva desordenada ruta (…). La mà esquerre, amb els dits tan separats com és possible, agafa l’Evangeli d’aquell qui el sustenta, tot pressionant-lo i apropant-lo en algun lloc de la part esquerra del pit, i sostenint-lo d’aquesta manera es procura un considerable alleujament de la seva càrrega. (…) El vestit de l’home- Déu té més color blau que daurat, amonestant-nos així, a través de la mà del pintor, de no fer servir roba esplèndida, no cercar la porpra i la seda, l’escarlata i el jacint…”
14. Teodulf d’Orleans, Sobre un vas de plata antic
(a partir de la traducció anglesa, de: DAVIS-WEYER, 2006, p. 106)
“Posseeixo un bell vas de plata antic que és de metall pur i no de pes lleuger on els crims de Cacus poden veure’s en relleus: els caps humans descompostos empalats en pals; les roques i les cadenes, i altres restes del saqueig. La terra tenyida de sang dels homes i d’ovelles quan la còlera d’Hèrcules va colpejar els ossos del Vulcànida i aquella bèstia eructà el foc del seu pare per la boca.
I quan Hèrcules li aixafà, amb el peu i el genoll, l’estómac i l’engonal i li destrossà la gola fumejant i el rostre. Allà pots veure els braus que surten de la roca buida temerosos de ser novament arrossegats enrere per les cues Això és a l’interior, on hi ha una motllura de poc relleu, amb petites figures. Mostren com l’infant tirinti vencé les dues serpents i illustren també els deu treballs en ordre (…)”
15. Ermoldus Nigellus, In honorem Hludovici
(YARZA, 1997, p. 199-200)
“Este lugar se encuentra cerca del curso rápido del Rhin, en medio de tierras de cultivos ricos y variados. El amplio palacio, apoyado sobre cien columnas, abunda en recodos y en todo tipo de construcciones, accesos, reductos, estancias innumerables, obras salidas de las manos de maestros artesanos. El templo de Dios supremo está hecho en piedra dura, con grandes puertas de bronce y una pequeña cubierta de oro. Aquí pueden leerse, recordadas por magníficas pinturas, las obras sublimes de Dios y de la historia de muchas generaciones de hombres. (…) En otra parte del palacio se admiran las hazañas de antepasados más próximos, inspirados or el espíritu cristiano. Con los hechos de césares romanos se mezclan las grandes hazañas de los francos; se ve a Constantino que abandona Roma y construye Constantinopla; el bienaventurado Teodosio está representado como el autor de acciones ilustres; a continuación Carlos, el primer vencedor de los frisones, y sus grandes gestas; después el glorioso Pepino venciendo a los aquitanos y, después de la victória, sometiéndolos a su reino…”
16. Joan Escot Eurígena, Aulae Siderae
(YARZA, 1997, p. 202)
“Gran Madre de Dios, tres veces dichosa, Santa María, a quien loan los cielos, tú a quien el orbe celebra con sus voces, se para Carlos una protectora muy próxima, un amparo elevado, a él que maravillosamente te edifica un templo espléndido, templo construido con variedad, con columnas de mármol, alta morada magníficamente realizada sobre la norma de la centena. Mira las flexiones del polígono y despliegue de los arcos, la juntura regular de los lados, los capiteles y las basas. Las torres, los parapetos, los revestimientos artesonados, el dédalo de los techos, las ventanas en oblicuo, pozos de una luz que filtra el vidrio, en el interior las pinturas, los pavimentos y las gradas de piedra. Alrededor, los pórticos, las sacristías, los pastophoriae , las gentes subiendo y bajando en torno de los altares. Luminarias llenas de lámparas y las altas coronas. Por encima de todo las gemas resplandecen y el oro rutila, los pallia , las cortinas, rodean por todas partes el templo. A él mismo, sedente sobre el elevado trono, el rey extiende sobre todos su mirada, llevando suspendida en el aire, en lo mas alto, la diadema de los antecesores. La mano llena los cetros portando las varas de oro. Que el héroe magnánimo viva largos años y llegue a gran edad”.
19. Boccaccio, Amorosa Visione (cant IV)
(a partir del text original en italià, ed. BRANCA, 2000, p. 16)
“Caminant de tal manera, vam entrar per la gran porta, junt amb ella, i ens vam trobar en una gran estança. Clara i bella i resplendent d’or, de blau i de colors tota pintada magistralment en la seva obra. Humana mà no crec l’hagués pintada amb tant d’enginy com es mostrava cadascuna de les diverses figures, excepte la de Giotto, al qual la bella Natura cap part no amaga durant l’acte en què li dóna forma. Vam avançar dins l’estança fins a quasi la meitat, i estant allà vam veure les figures, totes. (…)”
20. Geoffrrey Chaucer, House of Fame
(a partir del text original en anglès, ed. LYNCH, 2007, p. 46-47)
El desè dia de desembre, en fer-se de nit, vaig ajaure’m com solia per dormir i vaig caure ràpidament en el son, com algú cansat de caminar dues milles en pelegrinatge al sepulcre de sant Leonard per tal de fer senzilles les dificultats [de la vida]. Però just en adormir-me vaig somniar que em trobava en un temple de cristall, en el qual hi havia més imatges daurades, dempeus damunt de podis, i més nínxols ricament ornats, i més pinacles de joieria, i més destres retrats i tipus curiosos de figures en manufactura antiga, dels que mai no havia vist. Certament, no sabia pas on era, però vaig conèixer, per segur, que aquell era el temple de Venus, perquè immediatament vaig veure la seva imatge pintada, flotant nua sobre un mar; i la seva garlanda de roses blanques i vermelles, per Déu, sobre les celles; i la seva pinta per pentinar-se els cabells; els seus coloms, i Sir Cupido, el seu fill cec, i Vulcà, de cara bruna. Tot just em meravellava jo, vaig trobar una taula de bronze en un mur, on hi havia escrit: “Cantaré, si en sóc capaç, sobre les armes i també els homes que, fugint de Troia, tingueren per destí la regió de Lavínia, a Itàlia, on arribaren amb gran sofriment”. I després comença, així, la història, com us explicaré: Primer vaig veure la destrucció de Troia, per causa dels grec Sinon, que amb les seves falses prediccions i la seva expressió fingida i les seves mentides va assolir que el cavall fos dut a dins de la ciutat, pel qual els troians van perdre tota la joia. I després d’haver-hi això gravat, ai!, hi havia pintat com Ílion fou saquejada i vençuda, I el rei Príam assassinat sense pietat, així com el seu fill Polites, per Sir Pirrus (…).”
21. Joanot Martorell, Tirant lo Blanc (cap. 119)
(ed. RIQUER, 1983)
“Passaren tots en una gran sala molt meravellosa, tota obrada de maçoneria per art de molt subtil artifici: totes les parets de jaspis e de pòrfits de diverses colors llavorades, imatges que feien admirar als miradors. Les finestres e les colones eren de pur crestall, e lo païment,
lo qual era fet tot a centells, qui llançava molt gran resplandor. Les imatges de les parets divisaven diverses històries de Boors e de Perceval e de Galeàs com complí l’aventura del Siti perillós, e tota la conquesta del Sant Greal s’hi demostrava. La sobirana coberta era tota d’or e d’atzur, e entorn de la coberta eren les imatges, totes d’or, de tots los reis de crestians, cascú ab sa bella corona al cap e en la mà lo ceptre, e dejús los peus de cascun rei havia un permòdol en lo qual havia un escut en què estaven figurades les armes del rei, e lo seu nom en lletres llatines se manifestava.”
22. Joan Roís de Corella, Sepultura de mossèn Francí d’Aguilar
(ed. MIQUEL Y PLANAS, 1913, p. 352)
“Endrecí la vista, dels altres sentiments talaya, a aquella part, de hon la hoida jutjava que tant suaus veus ressonant venien (…). No fon gran lo nombre dels atentats passos, quant a la illuminada vista se presenta una magnífica sepultura, així altament fabricada, que no seria possible humanes mans acabarla poguessen; hi estava sobre lo alabaust, esculpit, del viu en figura humana, de un cavaller la ymatge, en forma no molt alta, de elegant proporció, la cara venusta, de aquella edat que, al darrer jorn, los benaventurats elets cobraran glorificats los propis cossos. De armes de Espanya tenia la persona cuberta; la espasa en la ma, la major part de la qual estatua, de frescha corrent sanch, rubricada de ardent carmesí, que les brases enceses en color vencia. Cobrint la esculpida sepultura, un rich papalló [dosser] en alt sellevava, sembrat, en sobrellevada orfebreria, dels arbres de la mirra; e, en les fulles, esmaltades letres sens dificultat se llegien: ‘Milicia est vita hominis super terram’. E era del brodat papalló la flocadura d’or tirat, en letres figurada: ‘Preciosa in conspectu Domini mors santorum eius’. Sobre la qual suau armonia, una àguila les ales batia, volant al entorn de la clara sepultura, sobre lo pom del rich papalló se posava.”
