¡Descarga fonts gregues y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
II. ART GREC
PROBLEMES DE LÍMIT
Aproximadament al s.II, hi ha un xoc entre les civilitzacions grega i romana. Els romans conquereixen als grecs. En el moment en què tenen contacte, els romans adopten l’art i els gustos dels grecs, i això es barreja amb allò romà. Van fent-se estrets els vincles, i es difícil distingir entre fonts gregues i romanes. A les fonts romanes es veu un major interès per explicar obres i autors grecs, que de parlar dels seus artistes contemporanis. Autors com Pausànies o Plutarc parlaran igual de Grècia que de Roma.
TRANSFORMACIÓ DE LES FONTS GREGUES RESPECTE A LES
FONTS DEL PRÒXIM ORIENT ANTIC
Al Pròxim Orient ens trobem amb l’anonimat de l’autor de les fonts, mentre que a Grècia hi ha una transformació sense precedents. Les fonts gregues manifesten amb fermesa la seva pròpia autoria. Coneixem autors que generen tota aquesta literatura, fonts. Paral·lelament, a les fonts gregues, veiem que l’art va guanyant consideració social i també l’”artista”, l’artesà (durant el període clàssic). Per tant també es perd l’anonimat de l’artista. Les fonts del moment sovint inclouran dades biogrà fi ques d’aquests autors. Ens parlen de la seva vida artística i també d’anècdotes. D’altra banda, una altra diferència entre Grècia i el Pròxim Orient, és que trobem escrits vertaderament artístics (els trobem en l’època clàssica). S’han perdut tots els escrits dedicats a l’artista,... A Mesopotàmia i Egipte trobem fonts contemporànies a la pròpia obra d’art, mentre que a Gràcia, moltes de les fonts usades seran excessivament llunyanes cronològica i geogrà fi cament.
L’ÈPICA HOMÈRICA
Dues obres de narrativa heroica que expliquen els fets iniciats amb la guerra de Troya. GUERRA DE TROYA: es desencadena a partir del Judici de Paris, on tres deesses, en un banquet de noces, discuteixen quina és més bella. Trien a Paris perquè doni una poma a la més bella. Paris és fi ll de Príam, rei de Troya. Triarà a Afrodita. Aquesta li concedeix que es casi amb la dona més bella, Helena, dona de Menelau. A partir del rapte de Paris, de la dona de Menelau, comença la guerra. Menelau porta els exèrcits aqueus contra Troya. Aquest fet és la Cipríada. Aquesta guerra constarà de deu anys d’assetjament a aquesta ciutat de l’Àsia Menor. La Íliada i la Odisea narren la història mítica d’aquesta guerra. Per als grecs aquests fets eren el seu inici com a poble. Els erudits sabien que no era així. Troya (Ilion), existia realment, però va ser destruïda per un incendi. La ciutat va existir però el fets que s’expliquen són mítics. (vestigis de la civilització micènica, ho explica Schliemann?).
L’argument de la Ilíada s’ha considerat anterior al de l’Odisea. S’ha datat, problemàticament, a la ½ s.IX. Narra els fets succeïts en l’últim dels deu anys d’assetjament. En aquest fet és important la ira d’Aquiles (heroi), que és causada per d’Agamenon, cap dels exèrcits aqueus. Quan Troia és assetjada els aqueus es reparteixen el botí. A Aquiles li toca una sacerdotessa, Briseida, però Agamenon se la queda per a ell. Això encén la ira d’Aquiles. Llavors mor Pàtrocle, lluitant contra Hèctor. I així la ira d’Aquiles arriba al seu punt àlgid. Ell matarà a Hèctor. La història s’acaba amb l’apiadament d’Aquiles, entregant el cadàver d’Hèctor al seu pare, Príam.
- text: HOMER: Hefaistos construeix un escut a Aquiles. Descriu tots els temes iconogrà fi cs que s’han de representar sobre la superfície de l’escut. Ens dóna una idea dels escuts pesadíssims de bronze de l’època geomètrica, els quals tenien iconogra fi a.
- text: HESÍODE: L’escut d’Hercales: Eren escuts recoberts amb or, amb materials preciosos i pedres precioses. Al frontó oest del temple de Zeus a Olympia hi veiem una Centauromàquia amb lapites que també surten en aquest escut. Hi ha una relació entre els textos i les obres conservades.
- (^) text: Odisea: Relat de fi cció que també parla dels fets de la història de la guerra de Troia. És de mitjans del s.IX. es relaten els viatges d’Ulises (Odiseu), el seu retorn a Ítaca, després de la guerra de Troia. És un heroi aqueu, que emprèn el retorn a casa, al seu tron d’Ítaca. És raptat per la nimfa Calipso, que el té retingut durant deu anys. La seva esposa Penèlope i el seu fi ll Telèmac pensen que ha mort en la guerra. Volen que Penèlope es torni a casar. I volen assassinar al seu fi ll, Telèmac. Atena decideix ajudar i fer-se protectora d’Ulises. Telèmac va a buscar notícies del seu pare. La telemàquia és el principi de l’Odisea. La resta parla de l’alliberament d’Ulises i el retorn a Ítaca. Arriba vestit de captaire i mata els pretendents de Penèlope, i viuran feliços... L’Odisea consta de 24 cants. La Ilíada també està dividida així. Són divisions posteriors, d’època hel·lenística. El paper de l’Odisea com a font directa de la iconogra fi a el trobem a tota la plàstica grega, i també romana i medieval.
- text: Relat de la trobada entre Ulises i Polifem: Polifem no compleix la llei d’hospitalitat, i a més va menjant-se els companys d’Ulises, i els tanca a la cova. Burla que acaba fent Ulises a Polifem per aquesta falta d’hospitalitat.
- Àmfora de Polifem, (pintor de Polifem): Prové d’Eleusis. En el coll hi ha representat un tema iconogrà fi c fi guratiu, ( fi ns al moment eren temes geomètrics). hi veiem la ceguesa de Polifem, tal com ho descriu l’Odisea. Veiem al gegant reclinat, Ulises, i al darrera dos companys que l’ajuden amb la llança. Polifem du una tassa a les mans, que fa referència al vi dolç donat per Atena.
Dramaturg clàssic, del s. V. En coneixem una vintena de drames, però es creu que en tenia uns 90. Solen ser de tema mitològic. Ens serveixen per identi fi car algunes iconogra fi es de l’època. Una tragèdia molt famosa, de c. 416 a.C.:
- Heracles furiós: Se’ns narren els 12 treballs d’Hercules ( fi ll de Zeus i Alcmena). Heroi semidiví. Al servei del rei Eristeu, rei de Micenes i Tirint. Hercules ha de realitzar 12 proves, que seran representades a tota la plàstica grega, i també en l’art romà i en època medieval. Motiu literari força recurrent, també en Sòfocles, i autors romans, entre ells Ovidi, “Metamorfosis” i Virgili, “Eneida”.
Els escriptors romans tractaran més la mitologia grega que la seva pròpia. Per exemple, Tit Livi parla de la llegenda de Ròmul i Rem, això sí que és romà.
- Heracles Farnese: És una còpia romana en marbre, destinada a les termes de Caracala. Còpia d’un original en bronze de Lissip. Font artística de l’original perdut. Porta l’atribut principal, la pell del lleó de Nemea. Iconogra fi a típica de l’heroi, que sorgeix del primer treball d’Hercules, quan mata al lleó de Nemea. Mata al lleó i es fa un vestit amb la pell i un casc amb el cap. Dels 12 treballs se’n treuen motius com:
- (^) Un gerro on veiem el segon treball, Hercules contra la hidria de Lerma, un monstre marí de 9 caps, un d’ells imbatible. Els altres es regeneraven automàticament. Finalment, amb l’ajuda del seu cosí, la mata. El cosí va cremant les ferides perquè no es regeneri, i la última la tapa amb una pedra.
- Lekitos: representa el setè treball, en què Hercules redueix al brau de Creta.
No podem dir que Eurípides sigui el generador d’aquesta iconogra fi a, sinó que ens servim de la seva tragèdia com a font per a reconèixer obres d’art.
- Helena: Fragment de la tragèdia del Judici de Paris, desencadenant de la Guerra de Troia. A partir del s. VII a.C. és un tema molt recurrent a Grècia, i també ho serà a Roma i a l’època medieval. En el Judici de Paris hi ha molts personatges, és molt complet. Hi ha punts d’unió entre la literatura grega i la iconogra fi a.
També trobarem altres autors, com LLUCIÀ DE SAMOSATA. Una de les seves obres importants és Hydria, de fi nals del s. V. O sigui que ja hi ha una tradició al darrera.
FONTS HISTÒRIQUES: HERODOT
HERODOT D’ALICARNÀS
Va néixer a l’Àsia Menor, prop de Turquia. És el principal historiador del món grec. Tenim molt poques dades de la seva biogra fi a. La seva gran obra és Historia, la qual va ser dividida en 9 llibres, (classi fi cació posterior). Cada llibre rep el nom d’una de les muses. Parla de les Guerres Mèdiques, entre les polis gregues i la Pèrsia Aquemènida, (490-498). S’acaba amb la pau i l’inici del govern de Pèricles. L’argument de l’obra d’Herodot són els fets d’aquestes guerres. Quan parla d’un poble, ens parla de les principals construccions que hi ha. Detalls que ens serveixen per la història de l’art. També és una font històrica principal per l’Antic Egipte, també parla del Pròxim Orient Antic. Es creu que va estar en arxius de temples egipcis. També es creu que va visitar Pèrsia (enemics dels grecs), i també Babilònia. Finalment se sap que es va instal·lar a Atenes.
- Pg 57-58: campanya de Darío. Construcció d’un pont al Bósforo. Per un enginyer grec de la Jònia, Mandrocles de Samos. També fa erigir dues esteles commemoratives, en grec i en assiri, per commemorar aquest fet. Va encarregar una pintura del pont, on es veu Darius entronitzat.
Perquè ens serveix un text històric per la història de l’art? Veiem el promotor de les obres. En els textos històrics de governants, també s’expliquen les seves empreses constructives, artístiques, ... Un arquitecte o enginyer grec, té orgull de les seves obres, i encarrega una pintura de la seva obra, amb el governant, el promotor. A l’autor se li atribueix cert valor artístic. També ens dóna informació d’una pràctica bastant comuna a l’antiguitat, l’erecció d’esteles commemoratives. Aquest promotor ho fa per recordar l’obra.
- Pg 58: Herodot ens parla de dues àmfores a l’entrada del palau de Lydia, una d’or i una d’argent. Ens informa d’on estaran amb el canvi d’ubicació. Són atribuïdes a Teodor de Samos, (encara q a ell no li sembla probable...).
FONTS TEÒRIQUES. EL PENSAMENT PLATÒNIC I ARISTOTÈLIC
Són els primers escrits sobre art. S’han de llegir dos autors, Plató i Aristòtil.
PLATÓ:
Entre els ss. V-IV. Grècia clàssica. Planteja un problema, parla de les arts plàstiques com quelcom secundari. Mai es va preocupar de la teoria de l’art. No és que no tingui teoria o estètica de l’art, sinó que cap autor anterior o contemporani no
Bellesa, Bondat i Veritat, són valors suprems. Això té llarga durada a través de la cultura occidental. La bellesa és objectiva, no està lligada a valors de subjectivitat. El pensament estètic de Plató és objectiu. Allò bell és únic i objectiu. La bellesa dels cossos és un re fl ex de la idea única i immutable de bellesa. La bellesa material està subjecta necessàriament a uns conceptes, Ordre, Proporció, Mesura i Harmonia. El diàleg Phileu parla de que bellesa i virtut són equiparables a la mesura. El Timeu: Lliga la idea de bellesa a la idea de proporció. Tot allò bo és bell. Però ha de ser també proporcional, tan allò bo com bell.
En diferents moments del seu pensament lloa l’art egipci i detracta l’art grec contemporani (s.IV). Considera que l’art egipci està subjecte a la tradició, (proporció, mesures,...), en canvi l’art grec del moment és fals, s’ha deixat endur pels plaers estètics, pels sentits, no és la veritat en sí mateixa.
- Pg 67: lloa a art egipci. L’art grec va evolucionant, es va transformant. L’art egipci és més invariable, manté una tradició. I diu que per això és bell, no s’aparta de la mesura, de la proporció.
Per Plató, el paper de la bellesa és primordial, és una idea eterna i immutable. Les coses participen d’aquesta bellesa real, supraterrenal. Si l’home ha de fer una cosa bella, no ha de perdre de vista la idea de bellesa.
- (^) text: PLATÓ, La República, (XX): Filòsofs autèntics: la labor dels fi lòsofs és perseguir la veritat.. s’han de guiar pel coneixement, per arribar a les idees, entre les quals hi ha la bellesa. S’ha d’interpolar al coneixement, a la recerca interior. Hi ha dos tipus de fi lòsofs, els Desperts i els Adormits. Els desperts són capaços d’arribar a la idea veritable. Els adormits es deixen seduir pels plaers sensorials de la terra. Per exemple, gaudint de la bellesa d’un objecte. Els desperts proporcionen saber, els adormits només proporcionen opinió.
- text: El Banquet: Concepte de bellesa: en parla en sentit ampli. La bellesa afecta a les coses però també a allò psíquic, allò social. En aquest text diu que la bellesa d’un cos és semblant a la bellesa de la resta de cossos, i per tant caldrà cercar la veritable bellesa de la que participen tots els cossos, la idea de Bellesa Real. Qui es deixi dur pel coneixement arribarà a la idea última de bellesa.
- text: Fedre: Contemplació de la idea de bellesa: moltes vegades la persona que ha conegut la idea és considerada per boja per aquells que només entenen el món de les coses. per això ell desprecia el món material. Concepte platònic de l’art: les arts tenen un lloc molt secundari. Moltes vegades
s’ha tendit a usar la teoria platònica per explicar l’idealisme de l’art grec, concretament de l’època clàssica. És un problema, perquè moltes vegades l’art de l’època és anterior al pensament platònic. I també, passa que Plató no va pretendre explicar de manera directa cap teoria de l’art. A partir de Plató l’art i la fi loso fi a de l’art es separaran.
EL PAPER DE LA CERÀMICA COM A FONTS
Poques són les fonts fi dedignes i pròximes a fets que ens han arribat per interpretar l’art grec anterior al s.V a.C. Ens ajudem amb fonts indirectes, com la literatura grega, la tragèdia, etc. , i la ceràmica grega. Aquesta última és una font de primer ordre per la història de l’art antic grec. Ens dóna informacions força fi dedignes. Es contenen en inscripcions en els propis vasos ceràmics. És fi dedigne perquè és totalment contemporani a l’elaboració dels vasos ceràmics, als fets que relaten. Gràcies a això sabem com funcionaven els tallers ceràmics. Eren tallers regentats per ceramistes o alfarers amb notorietat social, que contractaven pintors, subordinats als ceramistes. Se sap que els ceramistes gestionaven les obres, i tenien més notorietat que els pintors. És una font sobre si mateixa, ens dóna informació sobre la història de la pròpia ceràmica. També ens dóna informacions més generals, de la història de la religió i la mitologia grega. Iconogra fi a al marge dels textos. També ens poden aportar informació sobre la vida quotidiana. Informació de la ceràmica sobre ella mateixa:
- Obres del ceramista i pintor EUPHRONIOS: Pintor que posteriorment es fa ceramista. La seva obra va del 520 (època arcaica) al 480-70 a.C., moment previ a les Guerres Mèdiques. Comença a treballar al 520 (naixement c. 540-35). L’etapa de formació la passà al taller del ceramista PSIAX. Després al taller del ceramista CHACHRYLION. I també fou pintor col·laborador del taller del ceramista EUXITHEOS. Euphronios és un personatge que té bones relacions amb l’aristocràcia, i en la seva joventut es va dedicar a l’amor grec. Conforme a aquest rol, va tenir relació amb Leagros, un bell jove amb molt d’èxit. Canvi en trajectòria professional. A partir del 500 estableix el seu propi taller com a ceramista. Va compaginar les tasques de ceramista amb les de pintor. Al llarg del temps va abandonar la pintura i va contractar a pintors.
- Pg 60: dedicatòria a Atena, a l’acròpolis d’Atenes. Al 480-70, aproximadament. És l’única informació que no està en la ceràmica, sinó a l’acròpolis. No tenim cap més obra posterior a això. Inscripcions a la ceràmica: Ajuda d’anàlisi estilística, perquè a partir d’això es pot donar ordre i cronologia a les inscripcions. La primera noticia sobre Euphronios es pot a fi rmar per les inscripcions a les ceràmiques, que l’assenyalen com a pintor. Aquesta formula tan marcada i repetida sempre va acompanyada d’una altra inscripció que indicava el ceramista, (en aquest cas Chachrylion).
D’època clàssica cal destacar el tractat sobre el Partenó, per ICTINOS i CARPION. Diuen que Carpion, que no se sap qui és, podria ser Calicrates. També trobem el tractat de Teodor sobre el tholos de Delfos. I fi nalment, és famós un escrit d’època clàssica atribuït a Philon, del s.IV, sobre les proporcions de l’arquitectura religiosa. Aquesta informació no s’ha conservat.
Idees que podien ser contingudes en aquests tractats: Es creu que aludien a idees fonamentals per la construcció grega, on és important la Simetria, l’Ordre i la Proporció. Aquestes idees van in fl uir als tractats sobre arts plàstiques. Pensem que aquests tractats són posteriors als d’arquitectura. La primera notícia que tenim d’un tractat és sobre el Cànon de Policlet. D’aquest tampoc n’hem conservat res. Era un bronzista d’Argos, escultor d’atletes. És important els sistema de proporcions i les idees de simetria.
- Pg 62: Llucià de Samosata fa referència al cànon de Policlet. No era un cànon esvelt, sinó que donava fi gures robustes. Per això, al s.IV alguns intentaran modi fi car aquest cànon. Entre aquests hi ha Lissip. Cànon de POLICLET: Només fa una teoria de la simetria. Proporcions numèriques entre diferents parts del cos humà. Realment aquest va ser el primer escrit sobre escultura? O hi havia una tradició anterior? La resposta bona és la B. Hi ha una tradició anterior oral, que Policlet va traslladar al paper. Atenyia a problemes de disseny dels escultors. Aquesta a fi rmació de tradició oral , per DIODOR DE SICÍLIA, que diu que els grecs havien assimilat la tradició egípcia del sistema de mesura dels escultors. DIOGENES LAERCI, al parlar de l’escultor Pitàgores de Region, parla de certes preocupacions d’aquest per la simetria i les proporcions. A aquest Pitàgores (ss.VI-V) se li atribueix l’Auriga de Delfos. Per aquests coneixem la tradició teòrica oral que monopolitzava els tallers. Policlet va ser el primer que ho va transcriure en un tractat. Considerat com a pare de la teoria de l’art occidental. Posterior a Policlet tenim la notícia d’una sèrie de tractats d’arts plàstiques, o sigui que ell podia ser el punt d’in fl exió entre la teoria oral i els tractats. Sabem que EUPHRANOR havia escrit un tractat sobre la simetria i els colors. És dels primers sobre arts pictòriques. Després, d’aquest mateix, hi ha gran nombre de tractats i escrits teòrics, sobretot de pintors. És un exemple de que hi va haver una teoria de l’art grec, que no se n’ha conservat res però que ho coneixem i que va ser important al moment.
- Tractat de DURIS DE SAMOS, nascut al c.340. va escriure històries. Les Històries Macedòniques. I també unes vides sobre pintors i escultors.
- XENÒCRATES i ANTÍGON, d’època hel·lenística. Personatges a destacar. Van escriure respectius tractats d’arts plàstiques. Seran fonts prou fi dedignes , i usades per Plini el Vell a la Història Natural (s.I d.C.). Se suposa, però, que Plini mai les va consultar directament.
LES FONTS ROMANES SOBRE GRÈCIA. CICERÓ I PLINI EL VELL
Forta implicació entre la cultura grega i romana. En els ss. III-II a.C. els grecs i romans entraran en contacte. Grècia entra a mans romanes. Xoc entre dos grans civilitzacions. Famosa aculturació del poble romà respecte del poble grec. Paper fonamental de la cultura grega. Els romans eren més poderosos militarment. Els grecs tenien superioritat cultural. Els romans presentaven reticències enfront d’allò grec, encara que ho acaben assumint com a propi. La moral romana està basada en l’autoritat. És diferent de la cultura grega, que és més lliure. Els romans acaben sucumbint a la cultura grega, tot i que la veuen amb certa reticència. L’art de l’època d’August té la forma grega però a la vegada august juga a dues bandes, ja que el signi fi cat d’aquest art transmet valors plenament romans. August tria la forma grega per canalitzar idees que van a favor de l’Imperi Romà. Creia que els romans estaven perduts perquè s’havien allunyat dels déus. Llavors, volia imposar tradicions, morals, romanes perdudes. També volia construir nous temples. Sempre es queixen de Grècia, però sempre l’acaben acceptant. Entre Plini i Ciceró es veu una defensa de l’antiga moral romana. Però els dos acaben atenent més a l’art grec que al propi art romà.
CICERÓ:
Un dels grans escriptors romans. Gran orador eloqüent, i també fi lòsof i polític. Un personatge d’estat. Al fi nal se l’acaba considerant un dels pares de la pàtria romana. També va ser cònsol, etc. Té una obra immensa. Va escriure nombrosos tractats,... S’han de destacar els Discursos, per exemple el In Katilinia. Katilinia era un conspirador de la república. També té nombrosos tractats de retòrica, entre ells l’Oratore. Més de 800 cartes, d’aquestes, 4 col·leccions, per conèixer l’època i l’art. Ens dóna informació de l’espoli romà d’obres gregues. Quan va ser magistrat a Sicília va ser l’encarregat d’acusar a Verres, magistrat que va robar, espoliar, tot el que va poder d’art antic a Sicília. A més cobrava impostos abusius, etc. Va ser nefast. El poble el va acusar i Ciceró se’n va fer càrrec. Al fi nal és exiliat i multat.
- text: Espoli de Verres a Mesina: Verres era entès en art, sabia allò que espoliava. Per exemple, un cupido en marbre de Praxíteles. Parlant de Mesina, no només parla d’aquest espoli, sinó també, per exemple, d’un espoli de Munius, que no s’havia endut aquest cupido perquè era sagrat. Fent parella amb el cupido també hi ha un Hercules de bronze, de Miró. També, al davant, hi ha dos petits altars, i dues estàtues de bronze no molt grans, dues joves que sostenen objectes sagrats, les Canèfores. Es deia que eren de Policlet. Portaven les cistelles del ritual sobre el cap. Tot aquestes estàtues se les va endur Verres, menys una, una imatge de fusta (sabia discriminar entre obres bones i dolentes). Ciceró li recrimina el furt,
perquè ens proporciona gran nombre d’informacions de l’art grec i romà, i també d’art egipci. El seu nom era Gai Plini Segon, (el nebot és el Jove). És un personatge del que coneixem varis afers de la seva vida. De viris ilustribus, de Suetoni, és un petit resum biogrà fi c de Plini. Tenim cartes que s’enviava amb el seu nebot, que també ens donen informació sobre la seva vida. Va tenir una carrera militar i diversos càrrecs en l’administració romana. L’etapa més important és durant el regant de Vespasià, anys 70 del s.I. Era l’encarregat de la correspondència de l’emperador, i l’encarregat de facilitar els textos literaris que necessitava l’emperador. Morirà amb l’erupció del Vesubi. Fou un personatge de gran inquietud intel·lectual. Va llegir més de 2000 volums. La seva obra principal és la Història Natural, escrita sota el regnat de Vespasià. I també té una multitud d’obres de temàtica variada. Biogra fi es. Una història en 20 volums de les guerres dels romans a la germània. Concretament, ho justi fi ca per no caure ell en l’oblit. Només hem conservat els 37 llibres de la Història Natural, compilació de caire enciclopèdic. Volia tractar la natura i la vida, tota la realitat del moment. És una obra molt desigual, caòtica, d’estil desordenat, poc cuidat. Dues problemàtiques principals. Una és que és molt difícil entreveure alguna aportació original d’ell. És el compilador, llegeix i agafa informació, però no crea res. Llegia i prenia notes, i ho transcrivia. El segon problema és que moltes vegades hi ha contradiccions, perquè no compulsa la bibliogra fi a que utilitza. A part d’això, el tercer problema és la fi dedignitat de Plini com a font. Per exemple, si parla de l’art egipci des del s.I a.C., ell és una font molt llunyana. En edicions de la Història Natural s’ha vist que s’equivoca en moltes ocasions perquè atribueix obres a autors equivocadament, o confon obres, ...
- text: atribueix els Tiranicides a Praxíteles, quan sabem que no és així, que el primer grup era d’Antenor. A més, Praxíteles és 200 anys posterior a la peça. En segon lloc, un error notable, és que atribueix a Policlet l’escultura del Dorífor, del Diadumenos i el Cànon. Sabem que el Cànon no és una escultura sinó un tractat teòric. (anar en compte al llegir a Plini!).
Estructura de la Història Natural:
- Llibre I: Prefaci: ofereix una llista amb el nom dels autors que usa per l’obra. És important perquè gràcies a aquests índexs hem conegut obres que no ens han arribat. O sigui que és una font per a les fonts.
- Llibres II-VI: descriuen el món. Elements i geogra fi a.
- Llibre VII: està destinat a l’home, estudi de l’home.
- Llibres VIII-XI: els animals.
- Llibres XII-XIX: les plantes.
- Llibres XX-XXXII: una mena de tractat de medicina.
- Llibres XXXIII-XXXVII: parla sobre els metalls, els colors i les pedres.
De l’art i d’artistes en parla als metalls, en aquests últims llibres. XXXIII: metalls (or i plata), n’explica les seves característiques, on es troben i el seu ús. En aquest moment fa referència las escultors en metalls preciosos. XXXIV: també parla de metalls, concretament del coure i aleacions. La principal aleació en art és el bronze, (coure i estany). Seguint el mateix sistema, explica com s’usa el bronze, i l’estatuària en aquest material. XXXV: parla dels colors, de com s’aconsegueixen a partir de la natura, i el porta a parlar de la història de la natura. XXXVI-XXXVII: de les pedres, anomena un ús, l’estatuària, en pedra i en marbre. I l’arquitectura feta a partir de la pedra.
Fonts escrites que va usar Plini per a la Història Natural: Hem de considerar que va ser un mer compilador. D’aquestes fonts, al principi ens explica quines són. No són fonts consultades de manera directa, sinó que va usar autors romans o grecs que se’n feien ressò. Per exemple: DURIS DE SAMOS: personatge d’època hel·lenística. Va escriure Històries macedòniques. També l’hi hem d’atribuir biogra fi es de pintors i escultors grecs. A través d’ANTÍGON DE CARISTOS treballa els textos de Duris de Samos. Antígon era escultor i també escriptor. Plini n’extreu moltes de les anècdotes d’artistes grecs que explica a l’ Història Natural. Per exemple, “Històries sobre la bonhomia del pintor Apel·les”, triat per Alexandre el Gran com el seu retratista principal. També determinades anècdotes com el concurs entre Zeuxis i Parrasi. Concurs sobre el “trompe l’oeil”. Aquesta història, és molt famosa. Aquests dos pintors tenen rivalitat en el concurs on havien de fer una pintura el més realista possible. Mimesi natural per damunt de tot. Zeuxis pinta uns raïms que fi ns i tot van anar els ocells a picotejar-los. Parrasi és el guanyador, perquè va pintar un quadre que quan Zeuxis va anar a retirar la tela va veure que era pintada. Zeuxis enganya als animals, però Parrasi enganya a un artista. Al Renaixement també és important aquesta llegenda. Plini també parlarà de dones pintores. També extret de Duris a través de l’Antígon. Antígon és una font també principal, perquè li va servir per nombroses informacions, a part de Duris. Escriu també un tractat sobre art que devia usar Plini. Al parlar de certes tècniques artístiques també devia usar de font a Antígon, per parlar de torèutica, cisellat, etc.
Una altra font important per Plini és XENÒCRATES DE SICIÓ. Era un bronzista famós, dels ss. IV-III a.C., també d’època hel·lenística. També es creu que no el va llegir directament sinó a través d’un romà, VARRÓ. Especialment per parlar d’artistes de Sició, Apel·les i Lissip. La darrera font llatina per Plini són una sèrie d’autors llatins. El primer és Pasíteles, s.I a.C. Fa una teoria de l’art en 5 volums. Una font bastant pròxima a Plini. Cal pensar que n’extreu informacions sobre ell mateix,
Plini és l’hereu de l’”star system” d’autors. Per ell, com a pintor ressalta a POLIGNOT DE TASSOS, un dels més cèlebres del món grec. I en estatuària en bronze aposta per Fidies i el posa per sobre de tots.
- text: estatuària en bronze: Llibre XXXV, aleacions en coure, una de les quals és el bronze. Comença parlant del bronze com a material. I al fi nal, parla de l’ús d’aquest material per a l’escultura. Ens explica que aquestes escultures de bronze serveixen per representar tan a déus coma homes, que ho mereixin pels seus actes, que tinguin una notorietat. O sigui que tenen funció commemorativa.
Les imatges icòniques creu que són les que ens mostren trets facials del personatge, retrat. La primera escultura commemorativa erigida en un espai públic al món antic: per a ell eren els Tiranicides, Armodios i Aristogiton, del 510, per Antenor. Commemoren el fet que van matar el fi ll d’un tirà, Hiparc, i el germà Hipies va a l’exili. Deslliuren la ciutat de la tirania. Els perses, en les guerres mèdiques, se la van endur i es va substituir per una de nova, de Crities i Nesiotes.
Es fa una distinció entre tipus d’escultures: togada, aquilea (fa referència a escultures de joves atletes nus, representats amb la llança, per ex el Dorífor), i eqüestre (ve de Grècia, on és altament practicada). Gairebé no conservem cap escultura eqüestre de l’antiguitat, a part del Genet Rampant, o una de Marc Aureli. Si Plini no ens hagués dit això, pensaríem que va tenir poc ús. També parla d’estàtues eqüestres de dones.
El senat era l’únic òrgan amb poder per fer erigir una escultura en un lloc públic. Les escultures del fòrum havien de tenir una mesura de tres peus d’alt (hi havia una prescripció de la mesura), la més acorde amb l’honor (valor moral). Els arcs de triomf diu que és un invent recent, d’època imperial. També ens parla del paper de les estàtues dels colossos. A Rodes hi havia més de 100 colossos, segons ell. (colós es refereix a més gran del tamany natural). El colós de Rodes: no es conserva. De Kares de Lindos (?), deixeble de Lissip. Era de bronze. De 70 colzes d’alçada. Uns anys després va anar a terra. Plini sembla que l’havia visitat. També parla del colós de Neró, que dóna nom al coliseu. Diu que fou realitzat per Zenodor, que havia fet un colós de mercuri a la gàl·lia. Després de la mort de l’emperador Neró, com que va ser nefast, es va substituir el cap del colós pel cap d’Helios.
- (^) Quan Plini parla de la cronologia dels artistes els ordena a partir de dos fets: la 1a Olimpíada (776 aC.) o la Fundació de Roma ( aC.). Plini contribueix a la llegenda de que Lissip era un artista sense mestres, ja que no hi ha millor mestratge que la naturalesa (mimesi natural). Lissip fou un escultor molt prolí fi c. Agripa, gendre d’August, situa un Apoxiomenos a la porta de les termes. A Tiberi li agrada tant que se l’emporta a casa. Diuen que Lissip
era l’únic retratista d’Alexandre el Gran en escultura, i Apel·les en pintura. O sigui que Alexandre tenia molt en compte el valor de l’art. Diu que Policlet representa les coses com eren, mentre que Lissip les representa tal com semblaven ser, o sigui que era més subjectiu, (això ho odiava Plató, que creia que s’havia d’imitar totalment la natura).
