Docsity
Docsity

Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes

Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity


Consigue puntos base para descargar
Consigue puntos base para descargar

Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium


Orientación Universidad
Orientación Universidad


Fonts Textos tema 4, Apuntes de Historia del Arte

Asignatura: Fonts per a la Historia de l'Art, Profesor: Joan Duran, Carrera: Història de l'Art, Universidad: UAB

Tipo: Apuntes

2013/2014

Subido el 24/02/2014

irispm89
irispm89 🇪🇸

4

(26)

7 documentos

1 / 13

Toggle sidebar

Esta página no es visible en la vista previa

¡No te pierdas las partes importantes!

bg1
FONTS PER A LA HISTÒRIA DE L’ART
LECTURES DEL TEMA 4 (II: TEXTOS HISTÒRICS)
23. Plutarc,
Vides Paral·leles
(Pèricles, cap. XII)
(ed. R
IBA
, 1927, p. 14-18)
“Però el què portà més plaer i ornat a Atenes, i més esbalaïment als altres homes, l’única
cosa que avui testimonia per Grècia que no són mentides aquell poder seu de què tant es
parla i aquell antic esplendor, vull dir la construcció dels edificis públics, això, més que totes
les mesures polítiques de Pèricles, concità en les assemblees la malícia i les calúmnies dels
seus enemics.
(…)
Ho dirigí tot i de tot tingué la inspecció Fídies, baldament les diverses obres tenien, a més,
grans arquitectes i artistes. El Partenó, per exemple, amb la seva cel·la de cent peus de
llargada, fou bastit per Cal·lícrates i Ictinos, la construcció del santuari dels misteris
d’Eleusis fou començada per Corebos, que plantà les columnes sobre el paviment i les
junyí amb els arquitraus; però, a la seva mort, Metàgenes, del dem de Xípete, hi col·locà el
fris i el rengle superior de columnes; i Xènocles, del dem de Colarges, coronà el temple
amb la lluerna.
(…)
Fídies fou l’autor de la imatge d’or de la deessa, i el seu nom és inscrit a la làpida com el de
l’artista que la va fer. Tot gairebé, era sota el seu càrrec i, com hem dit, tenia la inspecció
superior de tots els artistes, per la seva amistat amb Pèricles.
24. Suetoni,
Vida de dotze Cèsars
(“Domicià”)
(ed. I
CART
, 1971, p. 96-97)
“Presidí el certamen, calçat amb unes sandàlies, vestit amb una toga de púrpura de tall grec,
duent al cap una corona d’or amb les efígies de Júpiter, Juno i Minerva, assistit pels flamen
de Júpiter i pel col·legi de sacerdots flavis, vestits com ell, llevat que en llurs corones
figurava també la seva pròpia imatge.
(…)
Va construir molts monuments de gran interès enderrocats pel foc, entre els quals el
Capitoli, que s’havia incendiat novament; però va inscriure en tots només el seu nom, sense
fer esment de l’antic constructor. Altrament, aixecà un nou temple dedicat a Júpiter
Custodi, al Capitoli; també el fòrum que avui hom anomena de Nerva, així com el temple
de la família Flàvia, un estadi, un odeó i una naumàquia, les pedres de la qual serviren més
tard per a restaurar el Circ Màxim, que tenia els murs laterals recremats per un incendi.”
pf3
pf4
pf5
pf8
pf9
pfa
pfd

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Fonts Textos tema 4 y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!

FONTS PER A LA HISTÒRIA DE L’ART

LECTURES DEL TEMA 4 (II: TEXTOS HISTÒRICS)

23. Plutarc, Vides Paral—leles (Pèricles, cap. XII)

(ed. RIBA, 1927, p. 14-18)

“Però el què portà més plaer i ornat a Atenes, i més esbalaïment als altres homes, l’única cosa que avui testimonia per Grècia que no són mentides aquell poder seu de què tant es parla i aquell antic esplendor, vull dir la construcció dels edificis públics, això, més que totes les mesures polítiques de Pèricles, concità en les assemblees la malícia i les calúmnies dels seus enemics. (…) Ho dirigí tot i de tot tingué la inspecció Fídies, baldament les diverses obres tenien, a més, grans arquitectes i artistes. El Partenó, per exemple, amb la seva cel—la de cent peus de llargada, fou bastit per Cal—lícrates i Ictinos, la construcció del santuari dels misteris d’Eleusis fou començada per Corebos, que plantà les columnes sobre el paviment i les junyí amb els arquitraus; però, a la seva mort, Metàgenes, del dem de Xípete, hi col—locà el fris i el rengle superior de columnes; i Xènocles, del dem de Colarges, coronà el temple amb la lluerna. (…) Fídies fou l’autor de la imatge d’or de la deessa, i el seu nom és inscrit a la làpida com el de l’artista que la va fer. Tot gairebé, era sota el seu càrrec i, com hem dit, tenia la inspecció superior de tots els artistes, per la seva amistat amb Pèricles.

24. Suetoni, Vida de dotze Cèsars (“Domicià”)

(ed. ICART, 1971, p. 96-97)

“Presidí el certamen, calçat amb unes sandàlies, vestit amb una toga de púrpura de tall grec, duent al cap una corona d’or amb les efígies de Júpiter, Juno i Minerva, assistit pels flamen de Júpiter i pel col—legi de sacerdots flavis, vestits com ell, llevat que en llurs corones figurava també la seva pròpia imatge. (…) Va construir molts monuments de gran interès enderrocats pel foc, entre els quals el Capitoli, que s’havia incendiat novament; però va inscriure en tots només el seu nom, sense fer esment de l’antic constructor. Altrament, aixecà un nou temple dedicat a Júpiter Custodi, al Capitoli; també el fòrum que avui hom anomena de Nerva, així com el temple de la família Flàvia, un estadi, un odeó i una naumàquia, les pedres de la qual serviren més tard per a restaurar el Circ Màxim, que tenia els murs laterals recremats per un incendi.”

25. Tàcit, Annals

(ed. DOLÇ, 1970, p. 113-114)

“De les cases, de les illes i dels temples que es perderen, no seria fàcil de donar-ne el nombre; però entre els més antics monuments de la religió, el que Servi Tul—li havia consagrat a la Lluna, el Gran Altar i el santuari dedicats a Hèrcules del seu vivent per l’arcadi Evandre, el temple de Júpiter Estator votat per Ròmul, el palau de Numa i el santuari de Vesta amb els Penats del poble romà cremaren del tot, així com les riqueses, aconseguides en tantes victòries, les belleses de l’art grec i, en fi, els monuments antics i encara intactes del geni literari, fins al punt que, malgrat el gran esplendor de la ciutat renaixent, els vells es recordaven de molts tresors que no es podien reparar. (…) De tota manera, Neró s’aprofità de les runes de la seva pàtria i es bastí una casa en la qual les gemmes i l’or no fossin la part meravellosa, perquè aquest luxe de molt temps ençà era sòlit i vulgar, sinó els camps cultivats, i els estanys, i, com en les solituds, aquí els boscatges, allí els espais oberts i les perspectives. Els plans i l’execució d’aquestes obres pertanyien a Sever i Cèler, la imaginació i l’audàcia dels quals consistien fins a assolir per l’art allò que la natura havia refusat i a abusar dels recursos del príncep.”

26. Eusebi de Cesarea, Vita Constantini

(YARZA, 1982a, p. 76-77)

“Honrando con favor especial la ciudad que lleva su nombre, él la adornó con muchos lugares de culto y capillas, sepulcros de mártires de grandes dimensiones y belleza; algunos en los suburbios y otros en la misma ciudad; así honró a la vez la memoria de los mártires y consagró su ciudad al Dios de los mismos. Inspirado del todo por la Divina Sabiduría determinó limpiar la ciudad, que por decreto suyo llevaba su propi nombre, de toda idolatría, para que no hubiera en ella estatuas de los supuestos dioses adoradas en los templos, ni altares manchados por poluciones de sangre, ni sacrificios quemados en el fuego, ni fiestas demoníacas, ni nada de lo que es costumbre entre los supersticiosos. En lugar de esto, se podían contemplar imágenes del Buen Pastor en las fuentes de las plazas públicas, imagen familiar a los que estén instruidos en las Sagradas Escrituras, así como Daniel entre los leones, trabajadas al latón y resplandecientes por la lámina de oro.”

27. Liber Pontificalis

(a partir de la traducció anglesa, de: DAVIS-WEYER, 2006, p. 11)

“En el seu temps Constantí August va construir les següents basíliques i va adornar-les: la basílica constantiniana, a la qual va oferir els següents regals: un cibori de plata martellejada, que tenia al front el Salvador assegut en una cadira, de 5 peus d’alçada, i pes de 120 lliures, i també els dotze apòstols, cadascun dels quals pesava 90 lliures, i són de 5 peus en alçada i cenyeixen corones de plata pura; encara, al darrera, mirant cap a l’absis hi ha el Salvador assegut en un tron d’alçada de cinc peus, de plata pura, pes de 150 lliures, i quatre àngels de plata, cadascun dels quals 105 lliures i són de 5 peus d’alçada i duen joies d’Alabanda als ulls i porten llances; el cibori mateix pesa 2025 lliures de plata forjada; una coberta cupulada d’or pur; i una làmpada d’or pur, que penja sota del cibori amb 50 dofins d’or pur, pesant cadascun 50 lliures, amb cadenes que pesen 25 lliures.”

Restauró y reforzó, gracias a la habilidad de sus artesanos, dándole así seguridad y solidez, el arco de la famosa y santa iglesia que recibe el nombre de la Sabiduría de Dios, y me refiero al arco grande, levantado en el aire, que había sido considerablemente agrietado y amenazaba inminente colapso. En él, representó una imagen de la madre de Dios tomando a su Hijo en sus brazos, hijo nacido sin semilla, y a ambos lados colocó los jefes de los Apóstoles, Pedro y Pablo. (…) Pero ¿por qué nos paramos en estos logros inferiores, aunque sean destacables, y no incluimos esa obra admirable suya, la que construyó, creándola y supervisándola él mismo, en el palacio imperial, obra que es en sí misa suficiente para expresar su piedad a Dios y la maravillosa grandeza de su empresa? Para corresponder, tal como quería, por la benevolencia de su comportamiento, a Cristo, nuestro Señor, y a Gabriel, primado de la hueste angélica, y a Elías, el celoso Tishbita (que había anunciado a su madre la subida al trono de su hijo), construyó en su nombre y para su eterna memoria –de ellos y además de la Madre de Dios, y Nicolás, el primero entre los obispos– una iglesia santa y bella en la que el arte, las riquezas, una fe ardiente y un celo liberal se combinaban, y los más bellos materiales fueron reunidos desde todas las canteras, tanto que es difícil creerlo si no se ve, pues no es suficiente oír de ello.”

31. Teofanes Continuatus, Chronografia

(YARZA, 1982a, p. 273-245)

“En cuanto al tirano [Teòfil] resolvió que todos los pintores de imágenes sagradas debían ser eliminados, o, si escogían la vida, ellos deberían su salvación al haber golpeado ligeramente sobre (las imágenes) y tirarlas entonces al suelo como algo sucio, y pisotearlas. Asimismo determinó presionar al monje Lázaro, quien por entonces era ya famoso como pintor. Le encontró, sin embargo, que estaba por encima de toda adulación y no dócil a su voluntad, y habiéndole reconvenido no una o dos sino varias veces, finalmente les sometió a torturas tan severas que las últimas carnes se fundieron con su sangre y creyó con seguridad que había muerto. (…) “Siguiendo por este camino acabó su vida y así nos despediremos de él y volveremos nuestra atención a los edificios suyos conservados, que están todavía en el palacio, edificios muy notables y dignos de mención. Los encontrarás de frente, directamente cuando entras al palacio por la iglesia del Señor. El Karianos , que es llamado así porque tiene en su escalera una amplia corriente, por así decirlo, de mármol de Caria, y aun hoy se usa como vestitarium para almacenar los vestidos de seda, es una obra debida a sus cuidados, como lo es también el vecino Triconchos , así llamado debido a su forma, que tiene un techo dorado.”

32. Miquel Psellos, Chronografia

(YARZA, 1982a, p. 283-285)

“La acusación que hago de sus excesos llega ahora a su punto principal, es decir, la iglesia que fundó en honor del mártir Jorge, que luego destruyó enteramente y la hizo desaparecer y, después de volverla a reconstruir la redujo de nuevo a la ruina. De esta obra se encargó él mismo, no por el mejor de los motivos, pero yo no puedo decir nada por esto. Al principio parecía que la iglesia no iba a alcanzar grandes dimensiones, que los fundamentos que habían sido destruidos eran bastante modestos, la superestructura era de semejantes proporciones y la altura no excesiva.

Más adelante se vio consumido por la pasión de rivalizar con todos los edificios del pasado y sobrepasarlos con mucho. Por lo tanto se levantó un muro exterior más ancho alrededor de la iglesia, los cimientos en parte se levantaron, amontonándolos sobre la tierra, en parte se cavaron más profundos bajo la tierra, y encima de ellos se asentaron columnas más grandes y más variadas. Todo fue hecho más artísticamente, el techo fue cubierto con oro, tablas de un color verdoso fueron colocadas en el pavimento y fijadas en los muros, y cada clase de mármol aparecía con toda su belleza al lado de otro que era igual o contrastaba por su matiz. Y en un río torrencial manaba oro igual que de una fuente inextinguible. Aún, antes que la iglesia fuera terminada, todo fue una vez más alterado y hecho de nuevo: las precisas uniones de las piedras fueron rotas, se derribaron muros y todo dejado del descubierto. El motivo de esto fue que el emperador no había salido completamente airoso en su contienda con otras iglesias y, habiéndo rivalizado particularmente con una, había logrado el segundo premio.”

33. Nicetas Choniates, De statuis antiquis

(YARZA, 1982a, p. 288-289)

“Los bandidos que se hicieron dueños de Constantinopla, hambrientos de oro, como todos los pueblos bárbaros, se libraron a inauditos excesos de pillaje y desolación. Abrieron las tumbas de los emperadores que decoraban el hieron del gran templo; se llevaron las riquezas que encontraron, las perlas, las piedras preciosas, los diamantes, tesoros respetados durante muchos siglos, de los que se apoderaron con una avidez desenfrenada. (…) Finalmente, dejaron reducido a pedazos el magnífico velo del gran templo, tejido de oro y plata pura, estimado en varios millones de minas y mucho más bello que el que vemos en el presente. La necesidad de plata les hizo recurrir a las estatuas de bronce, que echaron al fuego. La Juno de bronce macizo que adornaba el foro de Constantino, rota en pedazos, fue fundida la primera. El bello Paris fue también retirado de su base; estaba junto a Venus que le presentaba la manzana, causa de una fatal discordia. ¿Quién no admira los relieves de esta elevada pirámide que domina sobre todas las columnas dispersadas por la ciudad? (…) Sobre la cima de la pirámide había una estatua de mujer que los vientos hacían girar en todas direcciones y llamada por esta razón, Anemodulion. Esta prodigiosa obra fue condenada al horno, así como la estatua ecuestre, heroica y colosal del taurum , colocada sobre una base en forma de mesa y que algunos creen que es la de Jesús, hijo de María, porque el caballero, extendiendo la mano hacia el poniente, parece mostrar a Gabaon. La mayoría aseguran que es Belerofonte, pues el caballo vuela sin freno sobre la planicie, independiente, como Pegaso, del jinete que lo lleva, y batiendo el aire de sus alas, al mismo tiempo que golpea la tierra de sus pies.”

34. Sant Aldoè (Ouen), Vita Eligii episcopi noviomagensis

(YARZA, 1982a, p. 116)

“Estaba sentado trabajando infatigablemente, teniendo en frente a su esclavo Tilo, de raza sajona, que, siguiendo el camino del maestro, luego llevó una vida muy venerable. Sentado pues Eloy ante dicha obra, la que estaba haciendo, se había dispuesto un libro ante sus ojos, de manera que trabajando en cualquier tipo de obra, percibiera igualmente el mandato divino. Así pues, haciendo dos trabajos a la vez, entregaba sus manos al servicio de los hombres y su mente al servicio divino.

lado derecho, un altar en memoria de San Esteban, a la izquierda otro en memoria de San Julián. (…) Entretanto, el antedicho rey [Ramir I] fundó en memoria de Santa María en la ladera del monte Naranco, distante de Oviedo dos mil pasos, una iglesia de admirable belleza y perfecto ornato; y para no callar otras cosas de su decoración, está abovedada con muchas bóvedas de medio cañón, construida sólo de cal y piedra, y si alguien quisiera un edificio similar, no lo hallaría en España. También levantó no lejos de lo antedicho, palacios y baños bellamente adornados.”

38. Thangmar, Vita Bernwardi episcopi Hildesheimensis

(a partir de la traducció anglesa, de DAVIS-WEYER, 2006, p. 123)

“I malgrat que va abraçar totes les arts liberals amb el foc del seu geni vivaç, també va trobar temps per a l’estudi d’aquelles arts menys serioses que s’anomenen mecàniques. La seva cal—ligrafia era excel—lent, la seva pintura refinada. Excel—lia també en l’art de la fosa dels metalls i del treball amb pedres precioses, i en arquitectura, tal i com després es va fer evident en les diverses estructures que va construir i que va adornar sumptuosament. (…) Les seves obres son testimonis que parlaran clarament a les èpoques futures sobre la pietosa devoció de la seva ànima. Desitjava ardentment decorar la catedral, i adornar els seus murs i el seu sostre amb exquisides i radiants pintures, de manera que un pensés que aquells eren nous per comptes d’antics. També va fer un Evangeliari per a les processons solemnes de les grans solemnitats, que va ser cobert amb or i pedres precioses, encensers de magnífic pes i vàlua, i diversos calzes, un d’ònix i un altre fet per ell mateix amb gran diligència a partir d’un cristall. Finalment n’hi havia un altre d’or, que pesava 20 lliures, que va fer per a utilitzar durant la Missa.”

39. André de Fleury, Vita Gauzlinis (Llibre II, 62-64)

(YARZA, 1982b, p. 111)

“Entretanto, como dijimos, la iglesia de San Pedro, quemada por un incendio, y muy envejecida por los años, se derrumbó desde los fundamentos bajo el embate de los vientos. Construida mejor, fue embellecida primorosamente con una decoración pintada sobre muro por un monje de la iglesia de San Julián, el santo-mártir de Tours, llamado Odolrico, hombre de buena disposición. (…) Luego, el antes citado padre Gauzlino dio instrucciones a un cierto pintor muy hábil, de nombre Nivardo, al que hizo venir de la región de los longobardos, para que realizara un crucifijo de notable trabajo. Cuando estuvo completamente terminado, cubierto con albas vestiduras, hicimos una procesión con la comunidad de fieles de uno y otro sexo; y no es posible expresar qué ríos de lágrimas arrancó a los espíritus llenos de piedad. Retrocediendo, con todo, y entrando en el templo de San Pedro, colocamos la representación de la muy Santa Cruz detrás del altar dedicado a la conmemoración de la Resurrección de nuestro Señor.”

40. Ernald de Bonneval, Sancti Bernardi Claravallensis abbatis vita

(YARZA, 1982b, p. 139-140)

“Le hicieron saber que el lugar en el que habitaban era estrecho e incómodo y no era capaz para tanta multitud, y que como cada día el número de recién llegados aumentaba por catervas, no podían ser acogidos en los aposentos construidos y el oratorio apenas era suficiente para los monjes solos. Añadieron que habían mirado una superficie apropiada que estaba más abajo, y donde la situación del río que allá se deslizaba era favorable, y que el lugar ofrecía espacio para todas las necesidades del monasterio, para los prados, las granjas, los plantones y las viñas; y que si bien parecía faltar la clausura de los bosques, podía ser suplida fácilmente con muros de piedra, de las que había allí en gran cantidad. Al comienzo, el hombre de Dios no estuvo de acuerdo con el consejo. Mirad, dijo, cómo las casas de piedra ya han sido terminadas con muchos gastos y esfuerzos y las conducciones de agua llevada a todos los talleres con grandes expensas. Si destruimos todo esto, la gente del mundo podrá tener una mala opinión de nosotros, ya sea porque creerá que somos superficiales y volubles, o porque las excesivas riquezas, que sin embargo no tenemos, nos enloquecen.

41. Raoul Galber, Historiarum Libri Quinque (Llibre 3, cap. IV, col. 651)

(a partir del text original, de: MIGNE, vol. 142, on line )

“Quan s’acostava el tercer any després de l’any mil, es veié a quasi tota la terra, i en particular a Itàlia i a la Gàl—lia, la renovació de les basíliques de les esglésies; tot i que la major part d’elles, ben construïdes, no en tenia la necessitat, un desig d’emulació impulsava a cada comunitat cristiana a tenir-ne una de més sumptuosa que les altres. Era com si el món se sacsegés, despullant-se de les seves robes velles, es revestís arreu d’un blanc mantell d’esglésies. Així, gairebé totes les esglésies de seus episcopals, i els monestirs dedicats als diversos sants, i fins i tot els petits oratoris de les viles, van ser reconstruïts pels fidels de forma més bella.”

42. Hariulf, Chronicon Centulense

(a partir de la traducció anglesa, de DAVIS-WEYER, 2006, p. 93-94)

“Amb grans preparacions, extraordinària destresa i fastos superbs, la construcció del monestir va començar i l’edifici de l’església dedicada al Salvador i a sant Riquer va completar-se. Era, entre totes les esglésies del seu temps, la més cèlebre. Tenia darrera la façana, cap a l’est, una torre molt alta i darrera de la sagristia, cap a l’oest, una altra torre idèntica a la primera. La torre oriental és a prop del sepulcre de sant Riquer. Aquest és arranjat d’una manera tal que l’altar del sant es dreça damunt dels seus peus i l’altar de sant Pere, sobre el seu cap. La torre oriental, amb el cancell i l’espai del voltant del sepulcre, és dedicada a sant Riquer. La torre occidental és especialment dedicada al Salvador (…). En el paviment del cor es poden veure encara avui dia un marbre treballat de manera tant bella i inusual que tothom que el mira afirma que l’obra és incomparable (…) Com que l’antiga església edificada per sant Riquer havia estat dedicada a la Verge, Angilbert, l’home venerable, va construir-ne una altra per a ella, així la mare de Déu no podia semblar menys honorada. Aquesta església existeix encara a dia d’avui, situada a prop de la riba del riu. També va construir una altra església per a sant Benet, l’abat, que va situar a l’altra banda del mateix riu. Si algú recorre el lloc, veu que l’església més gran, la de sant

Magdalena, accidentalmente surgió con violencia un fuego tal que consumió incluso los tirantes, que los franceses llaman vigas, que estaban en la parte superior. Sin embargo, la imagen de madera de la bienaventurada María, Madre de Dios, que estaba colocada en el pavimento de la cripta, no sufrió absolutamente nada por el incendio, sino que tan solo se ennegreció. (…) Enviada la antedicha imagen a un restaurador, este dijo que le parecía que había una pequeña puerta muy oculta entre los hombros; habiendo oído esto, el prior Gilón ordenó que fuera llevada a la sacristía, llamando con él al subprior Godofredo, al sacristán Gervasio, al condestable Gerardo, al succentor Mauricio y a Lamberto, el restaurador de la imagen; él mismo, tomando un cuchillo, raspó los colores y no pudieron descubrir en la superficie ningún indicio de juntura; por último, cogió un pequeño martillo de hierro e intentó con el oído percibir lo que ninguno había podido descubrir con los ojos; y habiendo oído un sonido como de cosa hueca, animado de una viva esperanza, con pía audacia, él mismo abrió una pequeña puerta con sus propias manos y encontró cabellos de aquella inmaculada Virgen, como la que no se encontrará antes o después otra semejante; y un fragmento de la túnica de la misma madre nutricia de Dios y un hueso del bienaventurado Juan Bautista. (…) Así pues, el fuego surgido por la divina providencia fue presagio de tribulación inmediata; sin embargo, el descubrimiento de las santas reliquias anunció el mejor fin de la tribulación.”

46. Gervasi de Canterbury , Chronaci Gervasi monachi Cantuarensis

(YARZA, 1982b, p. 158)

“En el año de gracia de 1174, por justo pero inescrutable deseo de Dios, la iglesia de Cristo de Canterbury ardió, es decir, aquel glorioso coro magníficamente terminado merced a la diligencia y a la preocupación del prior Conrado en el cuarenta y cuatro año de su dedicación. (…) Entre otros arquitectos había venido uno de Sens, llamado Guillermo, experto artífice de la madera y la piedra y extremadamente activo; desechados los demás, le encargaron las obras debido a la vivacidad de su ingenio y a su buena fama; la tare que había de llevar a cabo le fue encomendada a él y a la Providencia de Dios. Este, junto con los monjes, tardó varios días en estudiar cuidadosamente los muros requemados por arriba y por abajo, por dentro y por fuera, evitando al mismo tiempo decir lo que debía hacerse, a fin de no sobresaltar más fuertemente a aquellos hombres temerosos. (…) Cuando vio que los monjes estaban algo más consolados, confesó que era necesario destruir los pilares dañados por el fuego y todo lo que estaba por encima de ellos, si los monjes querían tener una obra segura e incomparable.”

47. Dante, Divina Comèdia (Purgatori, XI)

(ed. SEGARRA, 1986)

“Oh vaig dir-li llavors: “no ets Oderís de Gubbio, honor i glòria d’aquella art que enllumenar anomenen a París?

“Germà”, va dir-me, “és el dibuix més car si el pinzelleja Franco, el bolonyès; L’honor ara és tot d’ell, i meu en part.

Cert que no hauria estat jo tan cortès vers ell, mentre vivia, car pensava Ser jo el primer, per la supèrbia encès.

Per tal pecat aquí la pena em grava; i encar no hi fóra si, podent pecar, Vers Déu el meu esguard no dilatava.

Oh vana gloria del poder humà! Que poc el verd dalt la comella dura, Si temps més incapaç no el fa durar!

Es creia Cimabue en la pintura ser el capità, i Giotto se n’en riu tant, que d’aquell s’ha fet la fama obscura.

I també Guiu ha pres a un altre Guiu La glòria de la llengua, i potser és nat Aquell que als dos ha de llançar del niu.”

48. Boccacio, Decameró (6ª jornada, 5ª narració)

(ed. VALLVERDÚ, 1984, p. 22)

“L’altre, el nom del qual era Giotto, tingué un enginy de tanta excel—lència que no hi ha res de la natura, mare de totes les coses i operadora amb el girar continu dels cels, que ell amb l’estil, amb la ploma o amb el pinzell no pintés tan semblant a ella que no fes l’efecte de semblant sinó d’ella mateixa, fins al punt que moltes vegades en les seves obres es troba que el sentit visiu dels homes cau en error, creient ésser veritable el que és pintat. I per això, havent retornat aquella art a la claror, que durant molts segles, sota l’error d’alguns que pintant pretenien de delectar més els ulls dels ignorants que complaure l’intel—lecte dels savis, havia estat enterrada, hom pot dir-ne merescudament una de les llums de la glòria florentina.”

49. Petrarca (sonet LXXVII) (a partir del text original, a: BETTINI, 2002, p. 11)

“Ni que pogués mirar Policlet, junt amb els altres que de l’art tenen fama, durant mil anys, no veuria la més petita part de la bellesa que el cor m’ha conquerit. Però, és cert, el meu Simó ha estat al Paradís, per on aquesta gentil dama vetlla; allà l’ha vista, i en paper l’ha dibuixada per donar fe, aquí baix, del seu bell rostre. L’obra és d’aquelles que només al Cel podria imaginar-se, no entre nosaltres on el cos fa, per l’ànima, de vel; va ser un acte cortès, que no hagués pogut fer després d’haver baixat a sentir calor i fred, i que els seus ulls haguessin sentit la mortalitat.”

ORÍGENS DELS TEXTOS

BAXANDAL, 1996

Michael BAXANDAL, Giotto y los oradores , Madrid, 1996.

BETTINI, 2002

Maurizio BETTINI, Francesco Petrarca sulle arti figurative. Tra Plinio e sant’Agostino , Livorno,

DAVIS-WEYER, 2006

Caecilia DAVIS-WEYER, Early medieval art, 300-1150. Sources and documents , Toronto, 1006 (1986).

ed. DOLÇ, 1970 TÀCIT, Annals (ed. Miquel DOLÇ), Barcelona, 1970.

ed. ICART, 1971 SUETONI, Vida de dotze Cèsars, vol. V (ed. Joaquim ICART), Barcelona, 1971.

MIGNE, on line Jacques-Paul MIGNE, Patrologia Latina , vol. 142 (edició on line).

ed. RIBA, 1927 PLUTARC, Vides Paral—leles, vol. IV (ed. Carles RIBA), Barcelona, 1927.

ed. SEGARRA, 1986 DANTE, Divina Comèdia (ed. Josep Maria de Segarra), Barcelona, 1986 (Les Millors Obres de la Literatura Universal, 50).

ed. VALLVERDÚ, 1984 Giovanni BOCCACIO, Decameró (ed. Josep VALLVERDÚ), Barcelona, 1984 (Les Millors Obres de la Literatura Universal, 35).

YARZA, 1982a Joaquín YARZA et alt. (eds.), Arte medieval I , Barcelona, 1982 (Fuentes y documentos, II).

YARZA, 1982b Joaquín YARZA et alt. (eds.), Arte medieval II , Barcelona, 1982 (Fuentes y documentos, III).