¡Descarga Introducció a John Stuart Mill y más Apuntes en PDF de Filosofía solo en Docsity!
1. Introducció a J. S. Mill
Mill fou un pensador original i les contribucions que féu a la filosofia del seu temps foren
notables. Fou sens dubte el representant més destacat de l’empirisme britànic al seu temps, continuador de la tradició de pensament de Locke, Berkeley i Hume. En l’àmbit de la filosofia política, fou un dels primers pensadors que aportà un correctiu a la voluntat general de
Rousseau, que defensa aferrissadament els drets de les minories i la llibertat individual i que donà a conèixer en el seu país l’obra dels liberals continentals com Tocqueville. El seu al·legat
a favor del feminisme i del socialisme democràtic, en un temps en què aquestes causes no eren gaire populars, li conferiren un grau de modernitat remarcable.
Per tal d’entendre les aportacions de Mill a la teoria política i a la sociologia, cal considerar-les
en la perspectiva de la seva reacció contra les idees del govern representatiu vigent a la primera part del segle XIX. En el seu “Assaig sobre el govern” (1829) James Mill afirma que la
causa de la democràcia ja estaria assegurada des del moment que el govern fos responsable davant una assemblea representativa dels interessos de la comunitat. Però en una societat heterogènia, els interessos de la comunitat són els de la majoria, la part més nombrosa o activa
del poble. Per tant, cal prendre precaucions per limitar els poders del govern contra les minories i contra els mateixos ciutadans individuals. La “tirania de la majoria”, és, segons Mill, dels pitjors
mals amb què s’enfronten les institucions democràtiques modernes.
La defensa dels drets de les minories és una de les tasques que Mill s’imposà i que es traduí en els seus repetits esforços a favor d’una reforma electoral basada en el mètode de la
representació proporcional, més respectuós amb les opcions polítiques no dominants que no pas el sistema majoritari vigent a Anglaterra. D’altra banda, la seva defensa de les minories
discriminades i oprimides i de la dissidència religiosa comportà igualment, influït una actitud decidida a favor de la causa feminista i del vot de les dones.
L’ Utilitarisme
L’Utilitarisme és una teoria ètica que tracta de determinar la rectitud de les accions a partir de llurs conseqüències bones o dolentes.
L'utilitarisme és una doctrina filosòfica formulada per primera vegada per Bentham segons la
qual la utilitat ha de ser ei principi rector de l'activitat social, econòmica i política. L'utilitarisme sosté que les accions són bones en proporció a la quantitat de felicitat produïda i al nom 0 0 1 Fbre de persones afectades per la felicitat.
La principal innovació de Mill a l’utilitarisme és la idea de la jerarquia de plaers. Bentham va considerar totes les for 0 0 1 Fmes de felicitat al mateix nivell, mentre que Mill va argüir .e els plaers i
desenvolupaments morals i intel·lectuals eren superiors a altres formes de plaer més físic. Mill separa la quantitat de la qualitat dels plaers, fa la distinció entre felicitat i satisfacció, segons
que es refereixin a la complaença de les facultats superiors o inferiors.
L’Utilitarisme és una ètica teleològica, val a dir, una ètica que considera que la finalitat de l'acció humana - i específicament la felicitat que s'aconsegueix a través de les accions humanes- està vinculada a la realització d'accions útils. Podríem definir l’Utilitarisme com l'ètica que afirma què és bo allò que ens útil per a ser feliços. Hem de mesurar els nostres actes per les
conseqüències (útils o inútils) en vistes a la felicitat que provoquen en nosaltres i, sobretot, en la societat.
Històricament, l’Utilitarisme ha estat una filosofia amb importants implicacions polítiques: va inspirar l'Estat del Benestar que es va imposar als Estats Units en la dècada del 1930 i a Europa Occidental després del 1945. També va representar, sovint sense confessar-ho explícitament, un ingredient important en les diverses ideologies socialdemòcrates al segle passat.
L’Utilitarisme és una filosofia burgesa, sorgida de la idea de progrés dels Il·lustrats, que consideraven el món com una realitat objectiva i les decisions racionals com a decisions mesurables i avaluables per les seves conseqüències
Utilitarisme de l'acte i Utilitarisme de la regla.
1.- Utilitarisme dels actes
2.- Utilitarisme de les regles
1.- L’Utilitarisme dels actes és un càlcul de profit en què ens plantegem davant de cada cas o en cada circumstància quin és el capteniment que maximitza el nostre plaer o la nostra felicitat, sense necessitat de seguir normes a priori. Cada acció té unes conseqüències i són elles les que ens permeten atribuir-les valor. L’Utilitarisme dels actes és més propi de l'obra de Bentham.
2.- L’Utilitarisme de les regles és un intent d'universalitzar criteris i, bàsicament, la norma
utilitarista del "màxim plaer per al màxim nombre". El bé o el mal no poden ser jutjats des de la perspectiva d'una acció concreta, sinó des de les conseqüències més globals d'una regla que ha de valer universalment. La norma depèn de la utilitat, però també crea utilitat. S'origina en l'obra de John Stuart Mill i no han faltat autors que descriuen l'imperatiu categòric kantià en termes d’Utilitarisme de la regla.
L’utilitarisme de l’acte identifica el bé amb el «desitjat» a gust del consumidor quan potser caldria identificar-lo amb el «desitjable» en ordre a la vida millor de tots. Aquesta fou la raó de la crítica de John Stuart Mill a les posicions Benham. Per a Mill els actes humans són realment tan diversos que no hi ha una possibilitat real de comparar-los. Caldrà, buscar algun criteri i apel.lar a una regla universal.
A més, l’experiència ens mostra que hi ha valors –la veritat, la bellesa, l’amor, l’amistat o la lleialtat– que són bons tant si la gent els desitja com si no. La utilitat mateixa no podria ser ni coneguda en un context sense regles (per exemple, sense educació) perquè són la cultura i el caràcter –un concepte, per cert, al qual Bentham no va donar cap importància– els que ens donen eines per decidir sobre el que és útil. A més hi ha un criteri, l’experiència moral de la humanitat al llarg dels temps, que ens informa prou bé sobre les conseqüències de les accions morals i que, per tant, pot ser acceptat si no com a regla al menys com a orientació.
De vegades s'ha dit que en l’Utilitarisme no hi ha principi de justícia. Però, el principi de justícia utilitarista - i liberal- reivindica la imparcialitat i la igualtat d'oportunitats. La justícia consisteix en una estricta imparcialitat. A partir d'aquí el criteri utilitarista considera que la igualtat no és un estadi final de la vida humana (el més desitjable és la diversitat) i que cadascú ha de saber aprofitar les oportunitats que se li han brindat. Un Estat serà més just com més oportunitats de desenvolupar la diversitat i la creativitat ofereixi.
Sobre la Llibertat
Sobre la llibertat” (1856) és l’obra més coneguda de John Stuart. L’objecte de l’obra no és d’establir un principi regulador dels tractes entre l’Estat i l’individu sinó, d’una forma molt més àmplia, entre la societat global, incloent-hi l’Estat, i l’individu.
La societat com a tal, en forma de pressió de l’opinió , o a través de les autoritats jurisdiccionals de l’Estat, només té el dret d’intervenir per a coartar la llibertat dels individus a fi d’impedir el dany als altres. “L’única demarcació de la conducta de qualsevol persona per la qual aquesta és responsable davant la societat és la que afecta els altres. En la part que només l’afecta personalment, la seva independència és, absoluta. Sobre si mateix, sobre el seu cos i sobre el seu esperit, l’individu és sobirà.
La llibertat de què ens parla Mill es refereix a la llibertat social i política , i no al problema el lliure albir.
Felicitat
L’Utilitarisme defensa el principi de la major felicitat la qual consisteix en “el plaer i l’absència de dolor”. Això no obstant, la felicitat com a finalitat no consisteix, per a ell, en la recerca i consecució de “qualsevol plaer”, sinó que hi ha una jerarquia de plaers : ”és del tot compatible amb el principi d’utilitat reconèixer el fet que algun tipus de plaer són més desitjables i valuosos que d’altres”.
No es tracta només de defensar la felicitat com el fi de l’ésser humà sinó, més aviat, de defensar el desenvolupament de l’ésser humà com a tal, com a fi en ell mateix.
Mill uneix la recerca de la felicitat individual a la de la felicitat social. Les relacions humanes no serien possibles si no es tinguessin en compte els interessos de tots. El problema és si els éssers humans actuen per deure o perquè desitgen la felicitat; més exactament, si l’acció correcta des del punt de vista moral és l’acció justa o l’útil. Per a Mill, la confrontació entre felicitat i justícia no és tal. El que defensa és que el principi d’utilitat implica la igualtat de drets, la idea de justícia.
La concepció kantiana que l’ésser humà és fi de si mateix i que s’ha de fer digne de la felicitat, en comptes de tenir a aquesta com a un fi que el desvinculés del deure, considera l’acció moral com a condició de possibilitat de la felicitat. Per a Mill el que hi ha en Kant, però, és una acceptació tàcita del principi d’utilitat, ja que considera que en la primera formulació de l’imperatiu kantià: “Obra de tal manera que la regla d’acord amb la qual actues pugui ser adoptada com a llei de tots els éssers racionals”, hi hauria, un reconeixement de l’interès col·lectiu de la humanitat. De manera que l’imperatiu només cobraria sentit quan es té en compte el benefici que podria tenir la norma per als interessos col·lectius dels éssers racionals.
Individualitat
El principi d’individualitat de Mill es presenta com una noció purament formal: “El lliure desenvolupament de la individualitat”. El fi de l’ésser humà és el desenvolupament més elevat i harmònic de les seves facultats.
La individualitat es presentarà com un baluard contra la tradició i també, com a expressió de les cotes de modernitat assolides. És, en definitiva, una posició enfront dels abusos que el nou dret de les majories pugui imposar. El lliure desenvolupament de la individualitat és condició necessària per a aconseguir la felicitat, però també per a aconseguir la modernitat o els ideals il·lustrats. Per a Mill, una societat que no permeti o no faci possible “el desenvolupament elevat i harmoniós de les capacitats de cadascú” no mereix el nom de moderna i marcaria també un seriós límit al progrés social.
Tota aquesta transformació que va del principi de la major felicitat a la defensa de les característiques peculiars i pròpies –“les tendències de les seves forces interiors”- va introduint la individualitat com a fi. La individualitat passaria a ser el fi, mentre que la llibertat serà el mitjà o condició de possibilitat del desenvolupament de la individualitat.
Llibertat
La tesi de l’Utilitarisme –la defensa de la major felicitat per al major nombre- va donant lloc a la presentació de la llibertat com a condició de possibilitat perquè es desenvolupi la individualitat. D’aquesta manera, el principi d’utilitat passarà a un segon pla i serà la llibertat el principi que governi les relacions entre l’individu i la societat.
Mill considera que una de les característiques de les modernes societats és que la vida quotidiana resta a l’arbitri de les regles que imposa l’opinió e la majoria, regles que impedeixen el lliure desenvolupament de la peculiaritat individual. La lluita contra aquest despotisme ha de ser tan prioritària ara, pensa Mill, com històricament ho ha estat la lluita contra el despotisme polític.
La sobirania de l’individu sobre si mateix és el límit del control social. Només tindrà responsabilitats davant la societat en aquella part de la seva conducta que es refereix als altres.
El text de Mill que millor expressa la idea de llibertat com a no interferència dels altres en la meva pròpia actuació fa així:
UNA LECTURA DEL CAP. IV DE «SOBRE LA LLIBERTAT»
El propòsit del capítol és el de vincular el progrés de la individualitat al progrés social i mostrar que del canvi de cada ésser humà en particular en depèn el progrés de la humanitat en el seu conjunt. La diversitat de formes de pensar i de viure és, en ella mateixa, una font de millora social.
EL PÚBLIC I EL PRIVAT
Es planteja el tema central del cap. («¿Quin és, doncs, el límit just de la sobirania de l’individu sobre si mateix? ¿On comença l’autoritat de la societat? ¿Quina esfera de la vida humana pertoca a la individualitat i quina a la societat?»). La resposta a la qüestió depèn de la diferència que s’estableix entre “opinió” i “llei”.
Si l’acció d’un ciutadà perjudica els interessos jurídicament reconeguts d’altri, «la societat hi té jurisdicció». Però només cadascú és amo de considerar el que més li convingui per al seu propi benefici, en l’esfera individual –en què només li caldrà mantenir un principi de respecte als altres. «En tots aquests casos, l’individu hauria de gaudir d’una llibertat perfecta, tant jurídica, com social, per a acomplir l’acte que vulgui i atenir-se a les conseqüències».
L’altra cara de la llibertat és la responsabilitat sobre les conseqüències dels actes. Tenim dret a demanar ser jutjats de forma imparcial, però ningú no pot demanar drets especials per ser qui és (excepte quan són drets que tindria tothom: els infants, els vells, per ex.)
EDUCACIÓ I AUTONOMIA INDIVIDUAL
La posició utilitarista sobre la llibertat individual no ha de ser confosa amb l’egoisme. Un egoista seria castigat per l’opinió, però no per la llei. La societat pot educar en la formació de les virtuts, tant personals com socials; l’educació ha de promoure «la direcció de llurs sentiments i fins envers objectes i contemplacions assenyats per comptes de necis, elevats en comptes de degradants», però finalment és cadascú qui millor coneix les seves necessitats i els seus propis desigs.
DOS TIPUS DE DEURES
Tenim deures: de caire legal, i de caire moral. Els de caire legal són regulats per lleis; els de caire moral ho són per sentiments, inclinacions, etc. Però resultaria moralment injust tractar d’una manera descortesa les persones simplement perquè no em són simpàtics els seus
costums. I encara seria pitjor voler obligar els altres a seguir els meus. Cal separar el que són actes lesius als drets de tothom del que són opcions personals o tendències que hom pot seguir o no seguir.
LA LLIBERTAT INDIVIDUAL
Hi ha dues esferes irreductibles en elles mateixes (pública i privada). En l’esfera pública hi ha obligacions legals; en l’esfera privada les obligacions són morals i es mouen per un principi d’imparcialitat i de respecte als altres. Mentre no trepitgem els deures envers els altres, cadascú pot fer el que li sembli, però només són dignes de reprovació moral quan suposen una infracció del deure envers els altres».
Mentre per a Kant l’important és l’esperit interior amb què es fan les coses (la “bona voluntat”), per a Mill l’important són les coses mateixes, els actes objectivables i mesurables.
PARADOXES DE LA LLIBERTAT
Per a Mill el camp de la llei es caracteritza per «l’obligació precisa i determinada», «el compliment del deure» i «el perjudici o riscos definits». Per això, per exemple, seria injust castigar algú perquè està ebri, però en canvi resultaria just «punir un soldat o policia que s’embriagui estant de servei».
Per a Mill hi ha tota una paradoxa en què la societat d’una banda es doni a si mateixa el dret a castigar “a posteriori” quan algú ha fet un tort i, en canvi, no prevegi, mitjançant l’educació el capteniment injust. De fet, la societat castigant els malfactors només castiga la seva pròpia inoperància.
INDIVIDU I OPINIÓ PÚBLICA
Mill fa una crítica a fons de l’opinió pública que tendeix a considerar els seus propis tòpic, llocs comuns i inclinacions com a veritats òbvies i evidents. Així estableix una contraposició entre “tirania de l’opinió pública” i “llibertats legítimes de l’individu”, per a mostrar que l’opinió majoritària podria consistir només en una sèrie de tòpics.
LA LLIBERTAT RELIGIOSA
EL RELATIVISME CULTURAL
Es fa una justificació del “relativisme cultural”. No tindria sentit enfrontar una civilització a una altra per les mateixes raons que no tindria sentit enfrontar una religió a una altra. «No crec que cap comunitat tingui el dret a forçar una altra a civilitzar-se». Es poden –segons Mill –enviar missioners, però no forçar la consciència. Això no vol que no calgui defensar la pròpia civilització. Si es creu en els fonaments morals (universalisme, racionalitat, imparcialitat) aquests han de ser defensats. Com diu Mill només les civilitzacions «degenerades» no es defensen, i «si és això més val que aquesta civilització [degenerada] desaparegui com més aviat millor».
Cal evitar l’error de confondre la defensa del «relativisme cultural» que Mill reivindica, amb la del «relativisme moral» que ell critica, tot i que hi ha hagut alguns utilitaristes partidaris també del relativisme moral. Que cada cultura sigui diferent, perquè en definitiva s’adapta a un ecosistema diferent, no vol dir que els valors morals també ho siguin. Per a Mill els valors morals són patrimoni comú de la humanitat i no es poden reduir als del món Occidental.
És important vincular aquest debat al del “cosmopolitisme” en Kant i recordar el text inapel·lable del cap. III de l’altre clàssic millià, UTILITARISME: «... les relacions socials entre els éssers humans, excloses les que es donen entre amo i esclau, són manifestament impossibles si no és d’acord amb cap altre pressupòsit que el que siguin consultats els interessos de tots. La societat entre iguals només és possible en el benentès que els interessos de tots són considerats per igual».
ALTRES CONSIDERACIONS
Cal observar que Mill no argumenta, en abstracte, sobre la “tolerància” (virtut subjectiva), sinó sobre el dret (universal, pràctic, objectivable i reivindicable) –i específicament sobre el dret a la diferència. La tolerància és una “gràcia” que es fa. Tot dret, en canvi, és exigible i ha de ser garantit.
Els crítics marxistes, per la seva banda, tendeixen a considerar que l’argumentació de Mill a SOBRE LA LLIBERTAT és la que “necessitava” l’Imperi anglès, especialment en la governació de l’Índia (acceptar la llibertat personal, mentre es paguessin tributs), un cop constatat el fracàs de l’estratègia espanyola a Sudamèrica (que consistia a grans trets en la conversió forçada dels pobles indígenes al cristianisme i el genocidi).
També els positivistes francesos eren francament reticents a la acceptació de la llibertat com a diversitat, ja que defensaven un Estat centralista amb una burocràcia forta.
Però ambdues argumentacions crítiques impliquen un judici d’intencions difícilment compatible amb la literalitat dels textos de Mill ja que l’argument utilitarista és que defensar el dret a la individualitat, a la creativitat i a la diferència és útil i ajuda a progressar´
- Comparacions
Comparació del concepte de llibertat de Mill amb altres conceptes de llibertat
La llibertat ha estat entesa de formes molt diverses al llarg de la història. A Grècia només eren llibres els ciutadans i no com a individus, sinó com a membre d’un grup social. Per això Plató a La República no parla de llibertats personals sinó de grups (homes d’or, de plata o de bronze) que tenen drets diferents en la mesura que tenen també una ànima diferent. En canvi la nostra concepció de la llibertat està vinculada a l’autonomia personal i a la reivindicació de la individualitat creativa. Mentre en les societats antigues dominava un sentiment comunitarista, en les societats modernes es desenvolupa l’individualisme.
Però fins i tot la llibertat dels moderns té matisos; per respondre aquesta pregunta ens referirem a la clàssica distinció d’Isaiah Berlin (1909-1997) entre llibertat negativa i llibertat positiva. La llibertat negativa és més aviat la que defensa Mill, un concepte de llibertat entès com a poder fer sense que els altres interfereixin. La llibertat negativa és sempre llibertat respecte d’alguna cosa, és estar lliure de, un actuar sense impediments de part dels altres o de part de l’Estat. El subjecte és lliure i responsable dels seus actes i disposa d’un àmbit privat que ningú no ha de poder infringir. La negativa és una llibertat que no se centra tant en allò que l’individu pot fer amb ella, sinó en l’atac a allò que la pot coartar. En altres paraules, la llibertat negativa és una llibertat que es blinda davant dels atacs que l’actuació dels altres o de l’estat poden suposar per a l’individu i el seu àmbit privat.
En canvi, la llibertat positiva és un tipus de llibertat restringida i regulada perquè és pròpia d’estructures socials on l’Estat és qui adjudica un espai de llibertat als membres de la societat. És l’Estat qui diu què pertoca fer a cadascú i, per tant, cadascú té llibertat per fer tot allò que l’Estat li concedeix. És doncs, una llibertat que ens ve donada externament: llavors, ser lliure significa poder fer allò que se’m permet, consisteix a no envair la llei sinó a obrar conforme a ella.
Així doncs, aquesta distinció no és pas insignificant. Mentre que la llibertat negativa és més pròpia de societats liberals, la societat marcada per la llibertat positiva té un caràcter de tipus socialista, pel major grau d’intervenció que té l’Estat en l’àmbit privat dels components de la societat.
Epicur.
Una de les teories ètiques amb la qual l’utilitarisme és més fàcilment vinculable és la teoria hedonista d’ Epicur (341-270 aC). Com el filòsof grec, Stuart Mill també considera que en la recerca i la satisfacció del plaer hi ha la font de la felicitat. Des d’un punt de vista força general, doncs, podríem dir que l’utilitarisme de Mill és també una teoria hedonista, ja que es fonamenta, com l’ètica d’ Epicur, en la noció de plaer (hedoné, en grec).
Ara bé, textos com el que estem comentant ens fan veure que hi ha una diferència molt important entre l’hedonisme epicuri i el millià. I és que, segons el filòsof grec, l’obtenció de la felicitat i l’exercici del plaer és una labor estrictament individual. Epicur desaconsella, de fet, pràctiques orientades al benefici social com ara la política i tan sols considera beneficiós, per a l’obtenció de la felicitat, el cultiu de l’amistat.
Després de llegir el text de Mill que encapçala aquest comentari, queda clar que la perspectiva utilitarista és ben diferent. Segons el filòsof anglès, ni tan sols l’obtenció de la màxima felicitat individual no seria de debò felicitat si es donés en un context d’infelicitat col·lectiva. La felicitat utilitarista és clarament una felicitat social, que cerca de fer encaixar la felicitat individual en un marc de màxima felicitat plural i que no permet en cap cas que la primera passi per sobre de la segona.
Compareu la concepció milleana de llibertat amb la concepció de llibertat de Marx
El concepte de llibertat de llibertat de Mill fa referència a un tipus de llibertat individual, la qual ens portaria, per exemple, a limitar el poder de l’Estat, sempre que aquest intervingués
innecessàriament en la vida privada de les persones. Així, tenint en compte l’aspecte antiestatal del seu pensament i la seva reivindicació de la iniciativa privada, el concepte de llibertat en Stuart Mill
és molt proper a la llibertat defensada des del liberalisme, segons el qual cal restringir al mínim la participació de l'Estat en l'economia, com també la seva interferència en la vida priva 0 0 1 Fda dels individus.
No obstant això, al llarg de la història de la filosofia es poden trobar tot un seguit d'autors que mantenen una concep 0 0 1 Fció de l'ésser humà completament oposada a la de Stuart Mill, fet que
alhora també els porta a entendre la llibertat d'una manera completament diferent. Aquest és el cas, per exemple, de Karl Marx. Així doncs, una possible comparació entre el concepte de llibertat de Stuart Mill i una altra concepció diferent de la llibertat pot ser la següent:
Certament, Stuart Mill és un dels autors que ha reflexionat mes àmpliament sobre el tema de la llibertat i Mill pensa el benestar social a partir de la llibertat estrictament individual de les persones.
Tot i això, en el projecte filosòfic d'autors com Karl Marx també es pot observar una preocupació específica pel tema de l'individu i la seva llibertat. Ara bé, a diferencia de Stuart Mill, el concepte de llibertat en Marx tendeix a subratllar el lligam que uneix l'individu amb el seu entorn social. Així, la
singularitat de l'individu només es pot pensar com el resultat de la interacció d'aquest amb el seu entorn natural, però mai des d'un estat d’aïllament.
El concepte de llibertat que s'observa en el text de Stuart Mill reivindica un espai on «puc fer el que vulgui» sempre que això no perjudiqui els altres. Però, segons Marx, aquesta concepció defensa no tant la llibertat com la desigualtat en 0 0 1 Ftre els individus, a partir de la qual mai no es pot donar la
llibertat. Podem dir que la concepció antropològica de Karl Marx entén l'ésser humà com a ésser lliure, però l’aïllament i la desigualtat mai no poden ser els pressupòsits de la llibertat.
Així doncs, el concepte de llibertat en Marx, al contrari del de Stuart Mill, es pot entendre
principalment com a «lliber 0 0 1 Ftat social» o «llibertat igualitària», on la societat no és el límit de la llibertat individual, sinó mes aviat la seva condició de possibilitat. En aquest sentit, si bé
l'utilitarisme situa les possibilitats de l'ésser humà en la seva individualitat, Marx entén que aquestes possibilitats tan sols es poden realitzar a través de l'associació conscient (i lliure) entre els indi 0 0 1 Fvidus.
L’Utilitarisme de la regla i la se seva relació amb Kant
L’Utilitarisme de la regla és un intent d'universalitzar criteris i consisteix en la norma utilitarista del "màxim plaer per al màxim nombre". El bé o el mal no poden ser jutjats des de la perspectiva d'una acció concreta, sinó des de les conseqüències més globals d'una regla que ha de valer universalment. La norma depèn de la utilitat, però també crea utilitat. S'origina en l'obra de John Stuart Mill i no han faltat autors que descriuen l'imperatiu categòric kantià en termes d’utilitarisme de la regla.
El model utilitarista d’ètica (conseqüencialista, a posteriori) s’enfronta al model kantià (deontolològic, a priori). Diu Kant: “Obra de tal manera que la regla conforme a la qual actues, pugui ser adoptada com a llei per tots els éssers racionals”.
Kant diu que la mentida és universalment dolenta (sense cap excepció possible),però sempre seria possible argumentar-li que mentir a una persona quan pregunta on viu algú perquè el vol assassinar, seria altament recomanable. En definitiva, per a un utilitarista són les conseqüències d’un acte –i no els principis que l’animen– el que el converteix en acció moral.
Mill presenta la teoria utilitarista en debat simultàniament amb les altres dues teories morals del seu moment històric; d’una banda el kantisme, que és una teoria del deure pel deure, a priori, basada en la consciència moral universal. De l’altra el socialisme, que sense constituir en primer terme una teoria moral, porta implícites unes afirmacions morals (especialment sobre la solidaritat entre els humans (a través de l’acció col·lectiva o consciència de classe) i sobre la felicitat (vinculada a la justícia).
Mill defensa que l’utilitarisme no és una teoria moral “heterònoma”. Kant havia usat aquest mot per referir-se a les teories que oferien al final un premi o un càstig i que depenien de la voluntat o de l’interès. Per a Mill la moral religiosa és, efectivament, “heterònoma” perquè el seu bé depèn de complir la voluntat d’un Déu. El principi d’utilitat no depèn de l’èxit social de les nostres accions, ni ens dóna necessàriament plaer, ni ens garanteix res. La utilitat d’un acte la descobrim apel·lant a la nostra consciència, però no es tracta d’una consciència universal i a priori, sinó d’una consciència educada en una societat concreta i que vol ser de profit en un context social concret. L’acció correcta es pot validar d’una manera objectiva: depèn alhora de la sanció externa i del contentament amb la nostra acció: quan sabem que una decisió moral ha estat “útil” experimentem una sensació de felicitat interna i ens sentim bé amb nosaltres mateixos.
LOCKE I MILL: Diferències bàsiques.
Locke i Mill comparteixen un fons cultural obvi: l’empirisme i l’esperit liberal, però les seves opcions conceptuals són prou diferents. Presentem en esquema un resum de les diferències centrals entre ambdós pensadors.
1.- Sobre el dret
- Locke és un teòric del dret natural. Els drets bàsics (vida, llibertat ipropietat), són a parer seu una condició prèvia que fa possible una vida humana digna. Tots tenim dret imparcialment a allò a què un altre té dret. Altrament, la vida resultaria impossible de ser viscuda.
- Mill és un utilitarista qualificat i com tots els utilitaristes nega l’existència del dret natural. En l’utilitarisme els drets són bàsicament ‘ficcions útils’ (l’expressió és de Bentham), i la seva fonamentació es troba en què són útils per viure una vida amb sentit. Ni naixem amb drets, ni tampoc els drets són naturals (sinó conseqüència d’una lluita de vegades ferrenya per tal d’aconseguir-los). Els drets per a Mill (que en això es diferencia de Bentham) no es poden quantificar numèricament, sinó que són qualitats, i el seu valor es troba en la màxima utilitat per a més gran nombre.
2.- Sobre el liberalisme
- Locke és un liberal deontologista. Considera que hi ha principis d’acció i deures morals envers la societat que es fonamenten per un consens previ.
- Mill és un liberal teleològic. Considera que la utilitat de la llibertat es justifica per
les seves conseqüències, perquè fa millor i més creativa la vida dels humans.
3.- Sobre la religió
- Locke té una base religiosa. És un cristià no dogmàtic, partidari d’un cristianisme secularitzat i inclusiu. De fet, si hi ha drets ‘naturals’ és perquè hi ha un Déu que ha dotat els humans de la dignitat en tant que fills de Déu.
- Mill és secularista. El criteri utilitarista (màxim bé per al més gran nombre) ofereix una alternativa secular al cristianisme. Per a Mill, les religions han estat superades per la ciència (més útil) i estan destinades a convertir-se en una mena d’organitzacions de beneficència, perdent el sentit transcendent.
4.- Sobre societat i contracte
- Locke és un contractualista. El fonament de la societat es troba en un pacte o contracte social. Els drets polítics s’han de basar en l’individu. El que el preocupa és mostrar el valor de la societat civil i les qualitats morals que els individus han de
menester per tal de mantenir-la. La societat civil és el fonament de l’Estat i l’Estat ha de servir-la.
- Mill no creu gaire en les virtuts morals de la societat civil i, especialment, detesta la classe mitjana, que considera portadora de tòpics i de prejudicis morals. La utilitat és un criteri individual per a l’acció moral, però sobretot té un sentit agregatiu (és la utilitat sumada dels diversos individus el que té valor social). Des d’aquest punt de vista, l’utilitarisme és un criteri bàsic i col·lectiu de govern.
3. Comenteu breument les idees que es desprenen del següent text:
«L’estat social és a la vegada tan natural, tan necessari i tan habitual per a l’home que, llevat d’unes circumstàncies excepcionals o d’un esforç d’abstracció voluntària, no es concep mai l’ésser humà d’altra manera que com a membre d’un cos».
Segons Mill, no cal acudir a la idea de pacte o de contracte social (concepció d’autors com Hobbes, Locke o Rousseau) per explicar l’abandonament de l’estat salvatge: ’estat social és perfectament connatural als humans. L’estat social està relacionat amb la part més noble de les potencialitats humanes, de manera que no es pot concebre l’ésser humà sense la societat; els sentiments socials són un poderós principi d’acció de la naturalesa humana i es van reforçant segons s’incrementa el nivell de civilització.
