¡Descarga Resum John Stuart Mill y más Resúmenes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
Història de la filosofia 2 Batxillerat RESUM JOHN STUART MILL
1. Breus dades biogràfiques John Stuart Mill va néixer a Londres. El seu pare, James Mill, que havia estat col·laborador de Bentham, era un reconegut economista, filòsof i activista dels demòcrates radicals. Fins a l’adolescència va ser educat pel seu pare i el seu cercle d’amics. Quan tenia catorze anys, va marxar a l’estranger durant dos anys per tal de conèixer món. De tornada, va iniciar els estudis superiors científics i jurídics a França i Anglaterra. Als vint anys va patir una greu crisi intel·lectual i nerviosa (1826-1828) que va fer que revisés algunes de les idees bàsiques en què s’havia format. El 1823 va començar a treballar a la companyia East India. El 1830 va conèixer Harriet Taylor, de qui es va enamorar i amb qui va mantenir una relació intel·lectual intensa. Com que ella era casada, va haver d’esperar dos anys després de la mort del seu marit per casar-s’hi (1851). Harriet Taylor va morir el 1858 i aquell mateix any la companyia East India es va dissoldre. Amb una pensió vitalícia generosa, Stuart Mill es va instal·lar a prop d’Avinyó. Va ser diputat liberal a la Cambra del Comuns entre el 1865 i 1868 i va demanar que s’inclogués en la Llei de reforma de 1867 la possibilitat del vot femení, però la seva proposta no va tenir èxit. El 1868 va tornar a Avinyó, on va residir fins la seva mort. 2. Context històric i filosòfic La filosofia de John Stuart Mill s’emmarca dins de la tradició de l’ empirisme modern que havia culminat en la filosofia de David Hume (1711-1776) i el positivisme emergent d’Auguste Comte (1798-1857) que defensava el progrés i la millora de la societat a través de la raó i de la ciència (que havia de superar i substituir la religió). La seva política va evolucionar des del liberalisme clàssic de John Locke (1632-1704) fins a les idees del << radicalisme democràtic >> del seu pare, James Mill (1773-1836), que promovien un conjunt de reformes polítiques per ampliar el sufragi i democratitzar la societat britànica. En línia amb aquestes, la influència del feminisme de la seva esposa, Harriet Taylor Mill (1808-1858), el va portar a defensar el vot femení en la Cambra dels Comuns quan va ser representant pel partit liberal. Sensible a les terribles condicions laborals i de vida dels treballadors derivades de la Revolució Industrial i del capitalisme salvatge inicial, es ca apropar al socialisme utòpic de Saint-Simon (1760-1825). Es va fer conscient de la necessitat d’estendre les reformes des de l’àmbit polític fins a l’àmbit social i econòmic. D’aquesta manera, la seva proposta política final va ser un tipus de liberalisme social que defensava idees molt properes a les que van generar els fonaments de l’ estat del benestar (va justificar cada una d’aquestes idees des de principis utilitaristes). John Stuart Mill va viure a l’ Anglaterra victoriana , un imperi i una potència econòmica governada per una democràcia liberal (immobilista i no gaire desenvolupada) i ofegada en l’àmbit dels costums pel puritanisme moral.
Seguidor de l’ utilitarisme de Jeremy Bentham (1748-1832), en va veure obligat a respondre a les objeccions que des d’una societat tan rígida es feien a una proposta moral que tenia com a últim fonament un principi hedonista (la felicitat entesa com a recerca del plaer i evitació del dolor). Bentham s’havia proposat establir a partir de principis empiristes un criteri general que permetés avaluar la bondat de les lleis ( dret ), de les institucions o les accions de govern ( política ) i de les accions humanes ( ètica ). Aquest criteri general el va denominar principi d’utilitat i es concretava en la recerca de la <<màxima felicitat per al màxim nombre de persones>>. Per felicitat , seguint aquests principis empiristes, entén <<la recerca del plaer i l’evitació del dolor>> ( hedonisme ). És un fet constatable per observació que la conducta humana està essencialment motivada per aquest principi i és aquest el que s’ha de considerar com a criteri per determinar la bondat o la maldat d’una acció (al marge de qualsevol altra consideració basada en principis morals metafísics o especulatius). El plaer i el dolor són sensacions ( sensualisme ) que es poden mesurar d’acord amb set diferents dimensions : la intensitat, la duració, la certesa, la proximitat, l’extensió, la puresa i la fecunditat. Davant de qualsevol decisió, podem fer un càlcul hedonista per determinar quines serien les conseqüències ( conseqüencialisme ) que en termes de plaer o dolor té una acció concreta sobre els individus o la societat. Haurem de considerar els interessos de les persones que hi estan afectades tenint present que tots aquests tenen una mateixa dignitat i un mateix valor ( igualitarisme ètic ). Bentham, en consonància amb l’esperit il·lustrat i positivista que defensava, havia trobat un criteri general que es podia expressar en termes empírics, mesurables i observables i que, per tant, es podia considerar com un criteri de caràcter objectiu. Però la moral dominant del seu temps ràpidament va fer simplificacions equiparant la seva ètica a una << moral de porcs >> per considerar que es reduïa a una mera recerca dels plaers més grollers. Stuart Mill, en la seva obra L’utilitarisme (1861), va respondre a les diverses objeccions que es van fer a la teoria utilitarista descrivint més extensament i amb més precisió els principis que la fonamenten. Es tractava d’aclarir aquells aspectes que tenien a veure amb la seva aplicació a l’àmbit de l’ ètica (que serà el que explicarem en aquest tema). Abans d’explicar l’ètica de Stuart Mill, és important conèixer quina era la seva concepció de l’ésser humà (antropologia), en la qual combina aspectes de la il·lustració (raó, progrés, perfeccionament) i del Romanticisme (individualitat, originalitat, sentiments). Ell havia estat educat a casa pel seu pare i el seu cercle d’amics (filòsofs i intel·lectuals) en els ideals il·lustrats amb la intenció de convertir-lo en una <<màquina de pensar>>. El resultat va ser un desenvolupament extraordinari de la base cultural i de la seva intel·ligència, però també un profund esgotament i una crisi nerviosa depressiva. Tot això el va fer conscient de la importància d’afegir a la configuració de la seva vida i de la seva personalitat aquells aspectes que havien estat marginats fins a aquells moments i que formaven part de la tradició del Romanticisme.
plaer qualitativament distint i més valuós. Quines són aquestes facultats i els plaers que hi estan associats? Són la sensibilitat estètica (que ens permet gaudir de les obres d’art o dedicar-nos a la seva creació), la intel·ligència i el desig de saber (que ens permeten adquirir una cultura intel·lectual) i, finalment, els sentiments morals (que ens permeten preocupar-nos dels nostres semblants). Així, a més dels plaers corporals , que són merament sensuals, podem identificar també uns plaers de l’intel·lecte , que són qualitativament superiors i més valuosos perquè ens permeten assolir una vida feliç. Els plaers corporals també s’han de tenir en compte, però, per si mateixos, no satisfan el concepte de felicitat que és possible en les seves necessitats corporals ( acontentament ), però, no obstant això, pot sentir-se infeliç. La felicitat , per tant, està lligada a l’exercici de les capacitats humanes més elevades. Però com podem saber que això és d’aquesta manera? A quin plantejarem la pregunta que pugui parlar amb coneixement sobre quin és el plaer més desitjable? Stuart Mill recorre a principis empiristes per respondre: hauran de ser aquells que estiguin familiaritzats amb tots dos tipus de plaers, quin siguin capaços d’apreciar-los, que practiquin l’autoobservació i la reflexió i que hi hagin tingut en la vida més possibilitats d’experimentació. Si els la plantegem, ens respondran que mai no es canviarien per una persona que no sap gaudir dels plaers superiors a canvi de la plena satisfacció dels seus plaers corporals. Aquesta resposta té un fonament: la dignitat humana que tot individu té en proporció al desenvolupament de les seves facultats superiors. Ens diríem que el seu mode de vida és més elevat i que en les mateixes circumstàncies no són més infeliços que els altres. Per tant, no canviarien la seva intel·ligència i el seu coneixement per la ignorància perquè el seu saber els permet gaudir millor de la diversitat del que els ofereix la vida i acomodar-se millor a les imperfeccions del món en què viuen.
5. Què és la felicitat? Els elements d’una vida feliç La segona objecció que es va fer a la moral utilitarista girava entorn del concepte de felicitat i es concretava en dues idees. La primera considerava que la felicitat era una cosa inassolible. Per respondre la pregunta, Stuart Mill reflexiona sobre el contingut de la felicitat. La felicitat no és un estat d’exaltació contínua , sinó que són moments ocasionals al llarg d’una vida amb el predomini dels plaers sobre els dolors. Per tant, l’objectiu és minimitzar els dolors i maximitzar el plaer , per la qual cosa haurem d’exercitar les nostres facultats superiors i desenvolupar una cultura intel·lectual i cultivar el sentiment d’humanitat o interès col·lectiu ( simpatia ). També haurem d’actuar de manera activa i diversificar els plaers i no crear-nos unes expectatives errònies respecte a les possibilitats de la nostra existència. Haurem d’alternar i combinar la recerca de la tranquil·litat amb moments d’ exaltació en un equilibri satisfactori. Perquè això sigui possible, com acabem de veure, només calen uns
requisits intel·lectuals (desig de saber) i morals (interès per l’altre). Si no els tenim mai, ens faltaran al·licients o motius d’interès per viure. Ben el contrari, la falta d’una cultura intel·lectual i l’egoisme (no preocupar-se de res més que de nosaltres mateixos i no implicar-se en la recerca del bé comú) són les causes principals de la infelicitat humana. Ens queda, per acabar, reflexionar sobre si hem d’aprendre a viure renunciant a la felicitat. Stuart Mill considera que el sacrifici o la renúncia a la pròpia felicitat no són mai un bé en si mateixos. Només poden tenir sentit si serveixen per augmentar la utilitat, és a dir, si serveixen per augmentar la suma total de la felicitat. Si no estalvien un dolor als altres o no afavoreixen el benestar comú, manquen de tot valor, suposen un sacrifici inútil.
6. L’utilitarisme no és una moral egoista La tercera objecció que es va fer a la moral utilitarista és que era una moral egoista. Aquesta idea també té el seu origen en una interpretació simplista de la filosofia de Bentham. Aquest filòsof, com abans havien fet Adam Smith o David Hume, defensava la idea que l’ésser humà es mou pel seu propi interès (cosa que també compartirà Stuart Mill). Això, unit a la consideració només de la quantitat de plaer, feia que alguns moralistes veiessin en l’utilitarisme una posició individualista que només tenia en compte el plaer propi de manera egoista. Però aquesta interpretació era errònia, perquè en tot moment Bentham mostra la importància de fer compatible l’interès personal amb l’interès social. Els bons polítics s’havien de caracteritzar per elaborar lleis amb les quals aconseguissin que els individus, perseguint el seu propi interès, acabessin afavorint l’interès general. Stuart Mill sosté que el principi d’utilitat no consisteix aconseguir només la felicitat de qui actua, sinó la de tots els que en puguin resultar afectats. Per tant, la seva aplicació implica adoptar un punt de vista imparcial, benevolent i desinteressat en els conflictes que puguin sorgir entre la recerca de la felicitat pròpia i el respecte per la felicitat dels altres ( universlisme ). Se li va objectar que aquesta actitud , el fet que sempre vinculi la recerca de la seva felicitat a la recerca de la felicitat general, és un estàndard difícilment assolible en la majoria de les persones.Però no es tracta d’una actitud incondicional com es demanava en l’imperatiu categòric kantià, sinó que s’ha de situar en el seu context concret (el de les persones del nostre entorn). A més, s’ha d’avaluar a partir de les conseqüències que en termes d’augment del plaer o disminució del dolor puguin tenir sobre els que hi estan directament afectats per l’acció i s’hi puguin sentir concernits (si aquests no se senten concernits, aleshores no cal fer aquesta consideració, cosa que també és possible). N’hi ha prou, en l’ àmbit privat , de considerar els interessos dels que puguin sentir-se afectats i comprovar que la nostra acció no els perjudiqui ni violi els drets de tercers (quant a les seves expectatives legítimes). En l’ àmbit públic , polític, l’abast és molt més ampli, però tampoc no és impossible prendre decisions en què equitativament es considerin els interessos legítims de les persones afectades i que no perjudiquin manifestament la felicitat general.
Així doncs, podem concloure que la felicitat és el fi últim (que es busca per si mateix) i un bé suprem. Tot el que fem, en últim extrem, ho fem per obtenir-la. Falta, finalment justificar el principi hedonista que regeix el principi d’utilitat, que entén la felicitat com la recerca del plaer i la disminució del dolor. Stuart Mill recorre novament a principis empiristes. Hem d’observar la nostra pròpia experiència i la dels nostres semblants ( autoconsciència i autoobservació ). Els nostres desitjos i accions estan sempre relacionats amb les conseqüències que se’n deriven en forma de sensacions. Tenim la tendència a repetir i buscar les sensacions plaents i evitar o intentar disminuir les desplaents (o doloroses).
