6.2. JOHN STUART MILL: L’UTILITARISME
John Stuart Mill (1806-1873), fill del filòsof utilitarista anglès James Mill (1773-1836), va
ser educat en l’ortodoxia utilitarista plantejada pel seu pare i per l’autèntic creador del
pensament utilitarista: Jeremy Bentham (1748-1832). Aquesta educació va fer de John
Stuart Mill un autèntic nen prodigi. Tot i això, va reformar els plantejaments de la primera
generació d’utilitaristes, creant una versió molt superior. Les influències que té són el fruit
de l’enorme coneixement que el seu pare el va fer aprendre: Epicur, Hume, naturalment el
pensament del seu pare i de Bentham. John Stuart Mill superarà el plantejament inicial,
creant un utilitarisme molt més humà.
6.2.1. ITRODUCCIÓ
El pensament de John Stuart Mill abarca dos grans elements: d’una banda la Lògica i de
l’altra l’Ètica i Teoria Política. El que pretén en aquests dos àmbits és sintetitzar la
Il·lustració i el Romanticisme, plantejaments que, a priori, semblen totalment oposats.
En el terreny de la Lògica, que no analitzarem aquí, John Stuart Mill és partidari d’una
Metodologia de la Ciència Inductivista, on el camí és iniciar el procès amb els
coneixements particulars i arribar, a partir d’aquests als coneixements universals. L’estudi
del pensament ètic i polític de John Stuart Mill el farem des de dos punts de vista:
L’Utilitarisme (la recerca de la Felicitat) i l’anàlisi del concepte de Llibertat
6.2.2. L’UTILITARISME: LA RECERCA DE LA FELICITAT PER A JOH STUART MILL
L’Utilitarisme afirma que el criteri moral fonamental és el principi d’utilitat: una acció és
correcta quan proporciona el major bé possible a la major quantitat de persones, per
això, els utilitaristes han de calcular la quantitat de bé o mal generada per una acció i, en
funció d’aquest fet, decidir. Allò que té valor és el valor del benestar en la vida dels
individus, els interessos de tots els ciutadans tenen exactament el mateix pes i per axò, la
Felicitat s’aconsegueix millor quan la societat deixa lliures els ciutadans per perseguir allò
que ells pretenen com a Felicitat. La Felicitat és l’única finalitat suprema per l’ésser humà
i ho justifica considerant que l’única evidència per afirmar que una cosa és desitjable es
que la gent la desitja. La gent desitja ser feliç i persegueix la Felicitat com autèntic objectiu
de la seva vida. Tot allò que desitgem ho fem sobre la consideració de que ens
proporciona plaer (fet que, de vegades, no aconseguim).
Cal distingir entre allò que desitgem, ja que ens fa feliços, d’allò que desitgem per poder
arribar a ser feliços. Les virtuts han de ser considerades com a part del que anomenem
Felicitat, són el camí cap a la Felicitat, ja que podem arribar a un major nivell de la
