¡Descarga PAC 2 EDUCACIÓ INTERCULTURAL y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
IGUALTAT I DIFERÈNCIA
• Som realistes en parlar d’intercanvi entre persones com a font de
riquesa? Recordem que els intercanvis cordials amb els nostres veïns, el senyor o la senyora que ens atén al a fleca o a la fruiteria, qui ens ven el diari, el bitllet d’autobús o amb qui compartim despatx a la feina poder ser simples intercanvis instrumentals i no relacions socials.
• Segons San Romáon “ La relación y la comunicación se efectúan a
través de las diferencias i las desigualdades ” (1996:105). Quina seria la proposta de l’autora per a articular aquestes diferències en una relació intercultural construïda en un horitzó d’igualtat?
• En el nostre treball com a educadors i educadores, en quines
condicions s’ha de respectar el principi d’igualtat i en quines condicions s’ha de fer valer el dret de la diferència per mantenir unes relacions interculturals enriquidores?
La fonamentació i el raonament del principi de diversitat humana és una qüestió ineludible alhora de plantejar-nos el respecte a les diferències individuals. Més enllà de compromisos ètics i morals, entendre la diversitat, la multiculutralitat i la interculturalitat, suposa la posta en marxa d’un mode de vida personal i de reflexió sempre basat en principis ètics de caràcter moral, per suposat, però també de caràcter ètic, els quals viuen en simbiosi com si d’una altre forma d’entendre el món es tractés. Si entenem per multiculturalisme la coexistència de diverses cultures en un mateix espai real, mediàtic o virtual; entendríem la interculturalitat com les relacions que es donen entre les mateixes. És a dir que el multiculturalisme marcaria l’estat, la situació d’una societat plural des del punt de vista de comunitat culturals amb identitats diferenciades; mentre que la interculturalitat faria referència a la dinàmica que es dona entre aquestes comunitats culturals, implicant el fet d’interacció (amb predisposició positiva).
L’ intercanvi intercultural és doncs bidireccional, de manera que enriqueix de manera mútua als diferents actors; una “educació” tant de l”’altre” com d’un mateix. D’aquesta manera, es compren, s’accepta, es respecta, es coneix, es valora a un mateix, i als altres.
De manera que la valoració de la riquesa cultural i lingüística d’una regió multicultural pot contribuir a la construcció de relacions interculturals horitzontals, on la diversitat existent de cada cultura sigui una font de riquesa i no de discriminació. L’ intercanvi intercultural s’estableix com a font de riquesa quan permet comprendre i saber moure’s en una societat complexa on hi ha diferents punts de vista, situacions i formes de relacionar-se diferents. Indiscutiblement l’ intercanvi cultural és font de riquesa, ja que el contacte entre cultures és el que ha creat cultures noves, de fet, quelcom d’altres cultures no ens sorprèn, pel simple fet de tenir contacte amb elles. Aprenem i creéixem a partir d’aquestes relacions socials.
Si l’horitzó es la igualtat, no em d’oblidar que es tracta d’una igualtat de drets, que mai implicaria identitat de totes les formes de pertinença o similitud de modes de vida; mai suposa l’abolició de qualsevol diferència, i menys encara, la imposició universalista de les nostres particularitats. El que suposa, però, és una negociació respecte el que considerem com a drets universals, anteposant-se a les diferències amb un acord universal respecte al valor de la diferència i els límits de tolerància mútua de les nostres mútues diferències. “ Una propuesta desde lo particular a lo universal, en el cual el ser negociable es lo único que evita su etnocentrismo y la renuncia al poder es lo único que garantiza su negociabilidad .” (San Roman 1996:107)
D’un mode distint al multiculturalista, el qual es distancia a sí mateix de l’altre a través d’una privilegiada universalitat; l’ interculturalista, al menys en les seves manifestacions més idealitzades, esborraria les distincions, defensant davant de tot una universalitat compartida.
El nostre treball com a educadors socials és el de contribuir a la construcció d’un sistema cada vegada més comprensiu i integrador, que combini la igualtat d’oportunitats amb el dret a la diferència. “ No se trata de que todas las personas tengan las mismas oportunidades de disponer de una cultura homogénea, sino de redistribuir los recursos humanos y materiales de forma que se consiga que nadie ocupe una posición inferior por no poseer determinados elementos culturales ” (Flecha: 1994:77). Respectant el principi d’igualtat i el dret a la diferència.
• Quins son, segons Rodrigo, M. (2006), alguns dels criteris per a
aconseguir una comunicació intercultural més eficaç en les nostres interaccions?
• Quines elements, segons Rodrigo, M. (2006), cal tenir present per a
assolir una bona convivència intercultural? Quines dificultats es poden trobar? Quin creieu que ha de ser el nostre posicionament personal i professional?
La comunicació intercultural es un camp d’investigació relativament recent. Des d’aquest punt de partida, com es pot aconseguir una comunicació intercultural eficaç? Hem de tenir en compte que una comunicació eficaç no vol dir una comunicació totalment controlada i sense ambigüitats. La teoria de la comunicació ja ha assenyalat repetidament que una comunicació perfecte, inclús entre interlocutors de la mateixa cultura, és realment difícil. Les persones interpreten els missatges d’acord amb els seus coneixements, que poden coincidir, aproximadament, amb els de l’autor dels mateixos o en poden coincidir ben poc. Partim doncs de la idea que una comunicació és eficaç quan arriba a un grau de comprensió acceptable pels dos interlocutors. No es una comunicació perfecta, sinó simplement una comunicació suficient.
Així doncs perquè una comunicació intercultural sigui eficaç, hom ha d’estar potencialment obert al canvi, prendre una posició no universal, per tant, tot haurà d’estar subjecte a crítica. S’ha d’aprendre a acceptar el conflicte però també ser capaç de crear una relació d’empatia. És necessari d’una banda, una nova competència comunicativa i, per l’altre un cert coneixement de l’altre cultura. És a dir, el diàleg intercultural ha de començar per conèixer “l’altre”, amb un diàleg crític però també autocrític , fer l’esforç de repensar la pròpia cultura. Seguidament s’han d’eliminar els estereotips negatius que cada cultura produeix vers altres cultures. Intentar d’iniciar una negociació intercultural a partir d’una posició d’igualtat. S’haurà de procedir a la relativització de la nostra cultura que ens permetrà reconèixer que, els valor de la nostra cultura no son únics, sinó simplement poder preferibles, i que les altres cultures també tenen continguts vàlids. En definitiva una comunicació intercultural eficaç necessita: una llengua comú (tenint en compte que l’expressió corporal també procedeix com a llenguatge, no
només l’oral ), la capacitat d’esser empàtic, saber metacomunicar-se i tenir una relació equilibrada.
La comunicació intercultural tracta d’aportar una informació bàsica amb l’objectiu del reconeixement de l’altre i de l’acostament de les parts, de la comprensió mútua, de la gestió i la regulació de conflictes , treballant des d’una actitud de conciliació a favor de la convivència intercultural.
Parlar doncs de convivència intercultural, implica parlar d’una nova forma de relacionar-se, d’interactuar en la vida quotidiana que inclou diferents elements, propostes i principis que es deuen tenir en compte: el respecte mutu (que implica acceptació i tolerància ); coneixement mutu ; comunicació i diàleg,; interacció; interrelació; i participació comú. Soto remarca que "todas las personas deberían incluir, en su conceptualización la heterogeneidad, la adaptabilidad y la compatibilidad como características fundamentales de la especie. Y debería también considerar la posibilidad de desaprendizaje, es decir, de transformación.". Aspectes mutus en la relació intercultural per tal que la convivència sigui bona i enriquidora.
Tot i així ens podem trobar amb diferents obstacles que impediran una bona convivència: la sobregeneralització, la ignorància, sobredimensionar les diferències i universalitzar a partir d’allò propi, la dificultat d’eliminar els estereotips negatius que cada cultura te de l’altre, l’aparició del denominat “xoc cultural” ( produint no només una incomprensió de l’altre sinó aflorant una sèrie d’emocions negatives, de desconfiança, d’incomoditat, ansietat, preocupació ).... si no existeix una igualtat mínima entre els diferents actors socials, la convivència pot ésser molt difícil, o inclús impossible. Per superar-ho és necessari la comunicació.
La tendència a construir l’altre distint i la inclinació a universalitzar a partir d’allò propi i no del comú, pot portar-nos a un eurocentrisme. Establir una relació educativa, ens permet mediar, establint ponts entre mons; mons que imaginem distants però que en realitat es troben ben a prop. En aquest procés l’acompanyament és mutu i l’aprenentatge també. El posicionament per tant de l’educador social a d’esser treballar a favor de la convivència i la comunicació intercultural. De quina manera?
receptora, així com en l’absorció de d’aquesta cultura com a metodologia. És a dir, que ha de “mimentitzar-se” amb l’entorn. En quant el model que podríem definir com a integració, és un model ideal de com haurien d’esser les relacions interètniques, més que un model “real” ( si més no en tots els casos ) de contacte intercultural. Es fonamenta en la comprensió i el coneixement de “l’altre” per “treure’l” del seu possible estereotip estigmatitzat en el que es troba. L’immigrant estranger es portador d’història i cultura, de codis que es manifesten en la quotidianitat perfectament susceptibles de coexistir i enriquir-se mútuament amb els ciutadans de la societat receptora; però aquest codis no són inamovibles, sinó que estan en continua reconstrucció, per una interacció dinàmica constant. De manera que, s’han de plantejar les relacions interètniques en un context dialèctic, de mútua interferència.
Per tant, una família hindú, que arriba a Catalunya, pot familiaritzar-se amb la manera de vestir, apuntar als seus fills a futbol, participar en activitats de l’AMPA o aprendre català (integració), però seguiran menjant plats hindús, parlant indi entre ells i alhora que la/el seva/seu filla/fill es casi, ho faran pel ritual hindú (defugint de l’assimilacionisme ètnic).
MARGINACIÓ
• Diferència entre problemes de participació social,
d’interculturalitat i de marginació social.
Cap societat no és una unitat monolítica, monocultural. La diversitat interior al llarg de la història s’ha articulat a partir d’un cert consens, però especialment per la dominació hegemònica de determinats grups socials que ocupen una posició de privilegi en l’estructura socioeconòmica. Els grups dominants han aconseguit d’igualar els seus propis interessos amb els de la societat general i han sotmès els de les classes subalternes. De manera que entenem per problemes de participació social , la participació d’aquelles persones que es troben submergides socialment però que, per raons de gènere, classes socials, edat, ètnia, nació o llengua, es troben limitades en les actuacions respecte d’altres.
Les problemàtiques interculturals , d’altra banda, són degudes al xoc de diferents societat que tenen característiques culturalment distintes, i que poden
provocar sentiments de por, inseguretat...o pel contrari de superioritat. La reacció a aquest “enfrontament/confrontament” ha estat l’exaltació de la diferència i la defensa del que és propi, provocant el conflicte.
Així doncs marginació social es tradueix per: exclusió. Es traduiria per la persona o grup que li manca o te poca interdependència política, social i econòmica dins d’un sistema social determinat: que depenen “de” , pero que ningú en depèn d’ ell. És un sector que “interessa” que desapareix-hi, o si més no, si ho fes, no repercutiria en res. La situació de marginació implica una dificultat d’ accés normal als recursos, amés d’una escassa implicació en les institucions que ens governen, amb la implicació d’una dependència de certs agents intermediaris per a poder donar els passos institucionals i l’accés a certs recursos.
• Diferenciem. Creus que les dificultats de participació social dels
Menors immigrants indocumentats respon a qüestions interculturals? I en el cas de les persones sense llar? I en el cas de les dones?
Com hem observat, els menors immigrants indocumentat tenen problemes de participació social degut a varis factors com ara l’edat (infants i adolescents menors de divuit anys) o l’ ingrés al món laboral (manca o poca experiència), aspectes no condicionats per la cultura a la que pertanyen. D’altra banda, els immigrants es troben amb altres adversitats com l’ idioma i l’adaptació al nou medi, caracteritzats, si més no la majoria, per la manca d’escolarització. Aquests aspectes i factors, destacant-hi juntament que algunes de les seves característiques culturals poden ésser mol diferents a les de la societat a la que s’integren, dificultarien la seva participació social.
L’exclusió del col·lectiu “ persones sense llar ” en la societat, no seria deguda a la diferència cultural i per tant a qüestions interculturals, sinó a un seguit de circumstàncies de fracàs personal, econòmic, social i institucional ( afegint els prejudicis associats als homeless com ara “alcohòlics” o “drogoaddictes”, quant “només” un 41%compleix aquest perfil ). De totes maneres, hem de tenir en compte que si s’afegeix la característica, d’esser immigrant, el percentatge de possibilitats de trobar-se en aquesta situació s’eleva, ja que el procés d’adaptació i/o transició pot ésser violent.
la població situada a l’extrem inferior de la distribució social de riquesa i ingressos. “ Classe marginal ” com a individus que, a diferència de la resta de la població, no pertany a cap classe i , en conseqüència, no pertanyen a la societat.
La idea de classe marginal no suggereix una funció a desenvolupar, ni una posició en el “tot social”. L’únic significat que implica el terme es el de quedar fora de qualsevol classificació significativa. La classe marginal pot estar “en” la societat, però clarament no es “de” la societat. L’ estatus d’aquest col·lectiu és el de persones despullades dels drets que posseeixen els membres reconeguts i reputats de la societat. Són doncs les persones que sofreixen les conseqüències més greus de les problemàtiques dels processos i tendències globals en matèria econòmica, tecnològica, cultural i social.
L’educador social haurà de treballar a favor de la convivència, a favor de la cohesió social i de la integració de tots els individus i grups en un pla d’igualtat, promovent la inclusió social en igualtat de les persones mitjançant l’exercici dels drets i obligacions. Intentar noves formes de relació social construïdes a partir de la gestió i reformulació del conflicte i de la riquesa que comporten els contextos pluriculturals.
BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA
Cabrera, P., Rubio, M., i Blasco, J. (2007). Qui dorm al carrer. Una investigació social i ciutadana sobre les persones sense sostre. Observatori de la inclusió social. Col·lecció "Eines per a la Inclusió", 4. Bauman, Z. (2011). Daños colaterales: Desigualdades sociales en la era global. Fondo de Cultura Económica, Madrid Etxebarría, F. (1994). Educación intercultural. Donostia: ibaeta pedagogia Etxebarria, F. (1996 ). Educación y diversidad. San sebastián_ XI concreso nacional de Pedagogia. Flecha, R; Castell,M. i altres (1994). Nuevas perspectivas críticas en educación. Barcelona: Paidós Educador. Goenechea, C. (2006). Menores inmigrantes no acompañados: un estudio de su situación en la actualidad. Comunicació presentada en el I Congrés Internacional d’Educació a la Mediterrània. Palma de Mallorca, 11-13 maig de 2006. http://weib.caib.es/Documentacio/jornades/ Web_I_Cong_Medit/PDFs/menors2.pdf
Pacual, J. (2010). La interculturalitat en les polítiques públiques ). A Educació Intercultural. Barcelona: UOC S.L. Ronzón, E. T. (2014). Bauman, Zygmunt (2011). Daños colaterales. Desigualdades sociales en la era global. Clivajes , (1). San Román, T. (1996). Ni incompatibles ni idénticos. A: los muros de la separación (pp. 105-103). Barcelona : Servei de publicacions de la UAB. San Román, T. (1996). Del dogmatismo a la dominación, de la incoherencia a la debilidad. A: los muros de la separación (pp. 32-41). Barcelona : Servei de publicacions de la UAB. San Román, T. (1996). Propuestas particulares para una negociación de lo universal. A: los muros de la separación (pp. 134-147). Barcelona : Servei de publicacions de la UAB. San Román, T. (1996). Retomando Marginación y Racismo: Hipótesis sobre el discurso y su génesis. A Los muros de la separación. Bellaterra: Servei de Publicacions de la UAB. San Román, T. (2001): « Educación, marginación y minorías culturales ». Publicación electrónica. Disponible en pdf. Rodrigo, M. (2006). Comunicación intercultural: de los prejuicios a la eficacia. A: Hacia el aula intercultural. Experiencias y referentes. (pp. 129-152). Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia. Soto, P. (2006). Docentes, sujet@s culturales y mediador@s interculturales. A: Hacia el aula intercultural. Experiencias y referentes. (pp. 9-39). Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia.
