¡Descarga Resum Quadern del CAC núm.21 y más Resúmenes en PDF de Periodismo solo en Docsity!
Rehabilitació de la Comissió McBride: vint-i-cinc anys després Mustafa Masmoudi
El direcdor general de la UNESCO; el 1977 va decidir la creacio d’una comissió (Comissió Internacional d’Estudis dels Problemes de la Comunicació (CIC) o Comissió MacBride) internacional ad hoc composta de 16 experts i presidida per Sean Mac Bride (periodista irlandès). Després de 3 anys van presentar un informe, l’Informe Mac Bride.
Aquest text compara les conclusions de l’informe McBride amb les de la CMSI el 2003.
1. Títols idèntics La Comissió MacBride havia publicat el 1980 l’informe Moltes veus, un sol món. Van analitzar tots els aspectes de la comunicació internacional i van separar 82 recomanacions agrupats sota diferents títols( democratització de la comunicació, l’accés a la info tècnica, noves tasques socials dels mcm...). Així, fins a 10 títols que recorden els ppis. Fonamentals de la Societat de la Informació (SI) que es van definir a la Cimera Mundial de la Societat de la Informació (2003). 2. Una semblança en l’anàlisi de les preocupacions i les conclusions L’informe MacBride va insistir en 3 punts que avui dia són els pilars de la societat de la informació:
1) Integració del mcm i de la informàtica per al desenvolupament
2) Democratització de la comunicació, component essencial del Dt. Humà.
3) Altres qüestions:
• Comunicacions binàries: calida adoptar codis d’ètica amb la condició que els
preparessin els profesional.
• Consells dels mèdia: van proposar la generalització d’instaurar aquests organismes.
• Dret d’autor
• Identitat cultural: la comissió va promoure les condicions de preservació de la identitat
cultural.
3. Per als mateixos socis i els mateixos mecanismes La funció de la societat civil en el procés de desenvolupament de la informació no és nova. La CIC va convocar 100 experts de tots els països per participar en la reflexió comuna.
Una de les principals recomanacions era l’organització, el 1979 d’un col·loqui d’ONG sobre el dret a la comunicació.
S’hi va sol·licitat un esforç particular de la societat civil per promoure la idea de la comunicació a favor del desenvolupament endogen i actuar perquè els nous mitjans de comunicació no es reservin als més potents.
Segons els declarants, el dret a la comunicació es dedueix de l’article 19 de la declaració Universal dels Drets Humans, però han d’afegir nous elements al dret d’info que ja existeix.
S’ha d’establir una distinció molt clara entre informació i comunicació.
També van podar de manifest la necessitat d’estudiar la possibilitat de crear un fons internacional per al desenvolupament de la comunicació.
Conclusió L’informe de la CIC, que va ser impugnat al passat pels nostàlgics del monopoli, és a punt de ser rehabilitat perquè esdevingui avui un veritable punt de referència.
QUADERNS DEL CAC NÚMERO 21
Una nova lectura de l’Informe MacBride Hamid Mowlana
Dos gran avenços han caracteritza l’estat de la comunicació internacional i de les relacions internacionals durant les últimes dècades:
1) Principis anys 90 ► es gesta un nou ordre global de la info i la comunicació. Aquest és
diferent del que reclamava fa 30 anys el grup de nacions No Alineades i del Tercer Món o Nou Ordre Mundial de la Informació i de la Comunicació (NOMIC)
2) Des de l’Informe MacBride el món també ha presenciat altre avenç fonamental: un
desig, de fet una recerca, d’un nou ordre cultural que no es limita a les nocions de comunicació i informació, sinó que subordina aquests conceptes als de cultura i ecologia social.
En aquest entorn, les forces culturals han entrat en joc mundialment. Com que les relacions internacionals s’han expandit, la qüestió de l’ecologia de la comunicació i l’entorn sobre el qual s’estableixen les noves estructures ocupa un lloc preeminent.
El debat sobre el NOMIC (anys 70) tenia molts trets fonamentals que posaven de manifest els seus punts forts i febles. El debat enfrontava sobretot, Nord i Sud.
El nou ordre emergent inclou no tan sols el Nord i el Sud, sinó també el conflicte i les polèmiques dins del mateix món occidental i industrialitzat.
Un altre element del debat sobre el NOMIC era la pressuposició que informació era un terme universalment entès.
El debat sobre el NOMIC també va tenir repercussions polítiques, econòmiques i socioculturals:
• Va legitimar la comunicació i la info com a gran àrees de discussió
• Va augmentar la consciència sobre la inportància de la comu
Però ni el debat sobre el NOMIC ni l’Informe McBride van tractar prou els temes sobre cultura, espiritualitat o ètica. El primer debat sobre el NOMIC es va centrar, sobretot, en qüestions infraestructurals.
Actualment hi ha dues idees poc clares del nou ordre:
Versió dels EUA i de països europeus industrialitzats sota la bandera de la infraestructura nacional i mundial de la informació.
La versió no oficial, que és una crida desesperada per a un nou ordre cultural i accés a la informació per part de grups, nacions i ciutadans i ciutadanes menys afortunats. Ara, la qüestió bàsica és qui posseeix i controla la producció i la distribució de la informació.
Mentre que el debat sobre el NOMIC es va desenvolupar en fòrums com ara el comitè especialitzat sobre informació i comunicació de les Nacions Unides i de la Unesco, el nou ordre emergent s’examina en escenaris com la OMC o l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI).
El debat sobre la info i comunicació no ha minvat des de l’Informe McBride, sinó que ha entrat en un nou context d’escala mundial.
L’Informe MacBride, sempre d’actualitat Gaëtan Tremblay
QUADERNS DEL CAC NÚMERO 21
(Andrew Calabrese)
En 2005 se cumplen 25 años del Informe de la Comisión Internacional de la UNESCO de Estudio de los Problemas de la Comunicación: Un solo mundo, voces múltiples. El informe fue elaborado en 1980, en el contexto mundial de la Guerra Fría en el que las alianzas geopolíticas eran muy importantes. El informe y su consiguiente llamamiento al NOMIC (Nuevo Orden Mundial de la Información y la Comunicación) precipitaron la decisión de EEUU (administración Reagan) de retirarse de la UNESCO. Los motivos alegados por el secretario de Estado, George Schultz, al entonces presidente de la UNESCO, Amadou Mathar M’Bow, dejaron claro que la decisión se tomaba en nombre de los grandes medios de comunicación y de los intereses del sector de las telecomunicaciones de EEUU. Esta decisión restó legitimidad a todas las iniciativas multilaterales de articulación de principios para medios de comunicación que no se guiasen sólo por la lógica mercantil. La posición ideológica de EEUU se ha mantenido durante años e política interior y exterior sobre mcm del país. Mark Fowler, presidente de la Comisión Federal de Comunicaciones de EEUU durante la administración Reagan, aseguraba que los gobiernos no han de conceder un tratamiento especial a la cultura en general, mcm incluidos, en comparación con otros ámbitos del comercio. Los gobiernos, según él, no han de intervenir pues corresponde al mercado regir la cultura. Sin embargo un gobierno que favorece a los intereses de grandes empresas (como éste) no favorece un mercado libre y competitivo. Pese a la resistencia de muchos países a someter las practicas culturales a la disciplina neoliberal, EEUU ha aplicado sin tregua una política exterior con este objetivo.. Los esfuerzos de éste país por poner fin a la excepción cultural dentro de la OMC son una prueba de la trayectoria en política exterior de mcm estadounidense de los últimos 25 años, pese a su reciente reingreso en la UNESCO. Las modernas tecnologías de los medios de hoy en dia se han convertido en una infraestructura que ha hecho posible un nuevo sistema de mercado mundial y un nuevo contexto para la difusión de ideas políicas económicas y culturales. Estos avances abren posibilidades positivas pero también conllevan peligros. Deben evitarse el uso de los mcm para violar la dignidad y la humanidad de otras personas a partir del engaño público, la explotación económica, la vigilancia y represión política y otros abusos de poder. No es sorprendente el reingreso de EEUU a la UNESCO pues desde 1984 la ONU ha trabajado pa5ra ello. Thérèse Paquet-Sévigny, vicesecretaria general de Información de la ONU en 1990 expresó una posición contraria al NOMIC que coincidía con la política e ideología de EEUU. Para el gobierno de EEUU y otros países ricos, la labor política del futuro debe consistir en la destrucción creativa de los estados del bienestar y redirigir las iniciativas de política nacional para construir una sociedad mundial de la información neoliberal. La UNESCO se ha ajustado a esta agenda y ha aceptado el marco ideológico de la OMC, o al menos, no ha mostrado una oposición significativa. En este sentido, la UNESCO ha perdido importancia como foro de deliberación sobre la normativa mundial de mc y además, ha dejado de ser un símbolo contra las normas culturales del neoliberalismo. Las iniciativas para desarrollar principios democráticos sobre la materia han tenido que buscar otros foros como la Cumbre Mundial sobre la Sociedad de la Información (CMSI). La CMSI se reunió en Ginebra en 2003 y culminará en Túnez en 2005. Representó una nueva esperanza, sobretodo para el Sur, para conseguir un progreso en la articulación de normas mundiales y políticas sobre derechos de comunicación. El grado de participación pública en los foros normativos mundiales va en aumento. Se dice que esta mayor participación es la voz de la sociedad civil aunque son evidentes los desacuerdos sobre el grado de unión de esta voz dada la heterogeneidad que le es inherente. Amplio abanico de cuestiones que se trataron en la CMSI entre ellas: derechos de comunicación de los grupos indígenas, de las mujeres, de los niños, de los trabajadores y las personas discapacitadas; los medios de comunicación colectivos, el software de código abierto, el acceso a los medios, etc. En Ginebra quedó claro que existía una voluntad política de crear y mantener una presencia efectiva de la sociedad civil en un proceso que, en nombre de la legitimidad, quedaba permanentemente abierto a múltiples interlocutores. A parte de viabilidad, implantación y cumplimiento del plan de la CMSI, uno de sus retos será la sostenibilidad:
QUADERNS DEL CAC NÚMERO 21
• en el sentido de que la sociedad civil se ha unido circunstancialmente por una cmbre
importante y es muy heterogenea
• en el sentido también si se podrá manetener la permanencia teniendo en cuenta las
ayudas financieras e institucionales que reciben las grandes empresas y grupos
• cuando termine la cumbre se mantendrá la multiplicidad de voces?
La conmemoración del Informe y la CMSI no son un punto y a parte en el diálogo mundial sobre el derecho a comunicar pero si un punto de partida para la reflexión El Informe MacBride proyecta un espíritu de optimismo sobre la posibilidad de un mundo mejor y sobre la importancia de las instituciones públicas para garantizar la justicia mundial en todos los ámbitos y de valor de la comunicación mundial como medio de entendimiento y respeto mutuo.
Sean MacBride: XXV aniversario de la aprobación del Informe Un solo mundo, voces múltiples (Antonio Pasquali)
MacBride: Había sido Premio Nobel de la Paz en 1974 y Premio Lenin de la Paz en 1977 y venía de concluir la exitosa misión de Comisionado de la ONU en Namibia cuando fue designado por M’Bow para el Estudio de los Problemas de la Comunicación. Está conectado como nadie, por su labor, a los problemas de la realidad pero no renuncia a la utopía real de una humanidad pacificada ni desespera de la mediación. Sabía que la comunicación era uno de los problemas más álgidos de nuestra época y logró montar el informe en plena Guerra Fría. El informe MacBride es aun hoy una referencia esencial para los que se ocupan de la comunicación. El equipo de MacBride supo evitar los encandilamientos tecnológicos para ir directamente a la sustancia moral, social y política. No es que falten estadísticas y referencias tecnológicas pero supo evitar la tendencia de cómo seria el mundo de confirmarse ciertas tendencias, para atacar el tema de la relacionalidad humana en ámbitos tecnológicos y políticos contemporáneos. El informe empieza con Comunicación y Sociedad y termina en conclusiones sobre consecuencias sociales, democratización de la comunicación o cooperación internacional. Al Informe MacBride lo salvó el haber anclado la comunicación contemporánea, no solo su devenir tecnológico sino los imperecederos interrogantes de la relacionalidad humana, de la intersubjetividad, de los derechos del hombre. Su verdadera celebridad ha de venir aun.
Recuerdo de lo que no fue (Héctor Schmucler)
El NOMIC que el Informe MacBride enía a sustentar no existió jamás. Fue un doumento bienintencionado de los muchos que producen organismos supranacionales. La multiplicación de documentos y declaraciones no lograron reorientar el camino que nos ha llevado a un mundo cada vez más injusto y violento. Tal vez haya que aceptar que el NOMIC fue una necesaria construcción mítica, la manera posible de establecer un relato ilusorio de hechos verificables aunque no fueran muy explícitas las razones que empujaron a mostrar esos hechos. El NOMIC agitó sectores políticos, académicos, organismos y justificó numerosas reuniones, fue bandera de diversas batallas aunque “la guerra” de decidía en otros escenarios. Solo reflejaba lo que debería ser, se conformó con generalidades que no lograron definirlo con rasgos precisos, innumerables escritos de estudiosos hablan de los que el NOMIC podría haber sido pero hay desacuerdos insuperables entre ellos. Entre 1970 y 1980, durante más de una década, los debates internacionales concluían con la enumeración y condena de innumerables injusticias. En tiempos del NOMIC, la palabra clave era desequilibrio, y su contraparte, libre flujo de información. Algunos quisieron ver en el informe la culminación por la que al fin los sojuzgados lograban imponer su voz a los poderosos. Según M’Bow, “con el establecimiento del nuevo orden mundial de la comunicación, cada pueblo debe poder aprender de los demás, informándoles a la vez de cómo concibe su propia condición y la visión que tiene de los asuntos mundiales.
QUADERNS DEL CAC NÚMERO 21
1976 PUNT ÀLGID CONFLICTE F 0 E 0 4 fites en el procés:
1. Simposi sobre la Info entre els Països No Alineats (PNA): proposta de nou ordre
internacional de la info, validada per l’Assemblea Gral de NNUU (amb el suport del Grup dels 77).
2. Conferència Intergovernamental sobre Polítiques Nacionals de Com. x l’A.Llatina i el
Carib: (patrocini UNESCO) va oferir bases per la seva formulació i aplicació x consens social en pro de la democratització de la com. en l’esfera nacional i internacional.
3. V Cimera dels PNA: s’aprova el programa de nou ordre internacional d’info.
4. Conferència Gral UNESCO: Països Desenvolupats (EUA al front) van llançar
contraofensiva x apaivagar la insurrecció tercermundista. Quasi es trenca la UNESCO, xò es van calmar les coses amb l’aprovació de 2 resolucions:
4..a Circulació d’info lliure i equilibrada.
4..b Creació d’una comissió al càrrec del Director Gral Conferència que
estudiés la situació de la comunicació al món F 0 E 0d’aquí va néixer l’Informe McBride, aprovat l’octubre de 1980 a Belgrad.
INFORME MCBRIDE F 0 E 0 epíleg conciliatori de l’ardent disputa de 10 anys. Imperfecte però manifest polític de caire humanista i projecció universal que feia síntesi de mesures per canviar la situació en pro de la equitat , independència i democràcia.
COMISSIÓ MCBRIDE F 0 E 0 va acollir en essència gairebé totes les tesis centrals de l’al·legat del 3r Món: proposta d’implantar un nou ordre internacional d’info (per negociació entre les parts) a partir d’11 punts (resum del més important):
1. Consagra la noció de circulació lliure i equilibrada d’info en condicions d’igualtat,
justícia i benefici mutu (no monopoli per assegurar respecte a identitat cultural i llibertat d’info).
2. Proposta que els països formulessin “pol. Nacionals de com” per normalitzar el
comportament dels sistemes i processos.
3. Democratització accés, diàleg i participació en com.
4. Destaca fx social, pluralisme i ètica com a responsabilitats dels media.
5. Recomana millora tecnològica.
6. Inquietud per avançar en la configuració del dret a la comunicació.
IMPORTANT F 0 E 0 la seva acceptació i aplicació va quedar sotmesa a la “bona voluntat” dels països per no continuïtat suport UNESCO al projecte (EUA i UK van pirar de la comissió i M’Bow va ser destituït).
A més no es va dur endavant tb pel decaïment del moviment no alineat i la insurrecció del neoliberalisme globalitzador.
PER L’AUTOR F 0 E 0 la gran majoria dels seus ideals continuen vigents avui dia pq en principi eren justos, ben fonamentats i necessaris.
SITUACIÓ HA ANAT A PITJOR F 0 E 0 Antonio Pasquali: «Un model econòmic únic i triomfant, una forma monolítica de concebre la política, un pensament únic regnen ara sobre l’univers món».
1981 TALLOIRES: reunió d’empresaris de media que declaren la mort al NOMIC. 1982 EMBÚ (BRASIL): comunicadors i religiosos reiteren suport al NOMIC. 1985 QUITO: insistir en polítiques nacionals i promoure entre diferents organitzacions de l’Església Catòlica de la regió una reflexió seriosa sobre les noves tecnos de comunicació.
1990 DECLARACIÓ DE LIMA: fruit d’una consulta a experts patrocinada per l’IPAL i la WACC. Promou que a partir de l’any 2000 es fes efectiva la democratització de l’emissió i recepció de
QUADERNS DEL CAC NÚMERO 21
missatges en llibertat i pluralisme (societats llatinoamericanes com a productores i difusores internacionals de missatges).
JAVIER ESTEINOUD MADRID F 0 E 0 comunicòleg mexicà que diu que s’han de recuperar 5 conceptes essencials de l’Informe McBride: unidireccionalitat comunicació, concentració vertitcal i horitzontal, transnacionalització, alineació informativa i democratització.
A. LLATINA NECESSITA F 0 E 0 Comitè de coordinació interinstitucional que estudiï la situació, faci estratègia i prengui decisions en conseqüència per conjugar recursos i esforços.
Aspectes actuals de l’Informe McBride: un punt de vista llatinoamericà
Avui dia, quan s’han comprimit el temps i l’espai, tot canvia vertiginosament, xò hi ha coses que continuen: pobresa, desigualtats...
3 CARACT. REALITAT COMUNICATIVA RECOLLIDES A L’INFORME:
1. Enorme concentració nacional i internacional de producció, circulació i consum de
productes comunicatius.
2. Disparitats traduïdes a tendència cap a la circulació en sentit únic.
3. Transnacionalització accelerada del sector (tret central globalització ara).
GRAN PROBLEMA = necessitat democratització de la info a tots els nivells i àmbits.
DESEQUILIBRIS F 0 E 0 pensadors d’A.Llatina (i d’altres llocs) van insinuar que calia contrarrestar el joc irracional del mercat (defensat aleshores com a lliure flux info ) amb polítiques nacionals de comunicació.
ÉS A DIR F 0 E 0 polítiques públiques x lluitar vs. el que és inadmissible en l’O i la D.
NO COMPLIMENT DE PROPOSTES PQ F 0 E 0 a partir dels ’80 van predominar les veus dels qui controlaven els fluxos financers, comercials i comunicatius.
SOCIALISME REAL F 0 E 0 alternativa aparent que va caure amb el mur de Berlín (i es va veure massa lligat a l’autoritarisme).
1980-90 F 0 E 0 predomini neoliberalisme = deslegitimació intervenció estatal. Globalització = etapa actual d’interconnexió i triomf del capitalisme.
FLUXOS DE COMERÇ EXTERIOR F 0 E 0 indicador possible de la màxima interconnexió i interdependència actual entre nacions. Tendència a obertura de mercats dsd fa 50 anys, accelerat en els darrers anys per acords comercials bi i multilaterals i blocs comercials (UE, etc). Tb expansió del mercat de productes culturals.
FLUXOS COMERÇ INTERNACIONAL = DESIGUALS F 0 E 0 al 2000, UE, EUA, Canadà i Japó concentraven el 64,5% de les exportacions mundials i el 69% importacions.
AMÈRICA LLATINA 2002 F 0 E 0 s’agreuja la pobresa (44% de la població és pobra).
DESIGUALTAT F 0 E 0 tb queda patent en el desenv. de les indústries culturals i l’accés a aquests productes (que són fonts d’entreteniment, educació i informació).
1998: PD 218 diaris x cada 1000 persones. PS 40 diaris x cada 1000 persones.
QUADERNS DEL CAC NÚMERO 21
XÒ F 0 E 0 Àsia encara no lliure de la dominació occidental pq aquestes tecnos són arma de doble tall: uns països han enriquit la seva info pròpia, xò altres s’han vist obligats a obrir les fronteres als fluxos externs (uns fluxos més convenients que els altres).
PRALS FONTS INFO MUNDIAL F 0 E 0 continuen en mans d’occident (BBC i CNA).
AQUESTES FONTS FAN GLOCALITZACIÓ F 0 E 0 necessitat de localitzar info dins del context de globalització (tractament de notícies per periodistes asiàtics, etc).
MÈDIA ASIÀTICS F 0 E 0 diaris comencen a tenir corresponsals a altres continents i teles ja informen sobre els prals esdeveniments mundials. Aporten notícies i anàlisi dels fets des d’una perspectiva asiàtica/nacional.
OPTIMISME F 0 E 0 s’ha anat equilibrant la balança del flux informatiu tb per compartir dades i intercanviar info entre països asiàtics. Xò la batalla vs. El desequilibri del flux informatiu continua.
Les contradiccions de les societats de la informació, de Robin Mansell Està d’acord amb l’informe i creu que molts dels punts encara són presents avui en dia. Avui en dia encara hi ha les mateixes contradiccions que es van mostrar a l’informa MacBride. Les aspiracions d’aconseguir que la comunicació o les societats de la informació evolucionin en benefici de tothom són encara difícils d’aconseguir. Els temes del desequilibri i la dominació constaven entre els més discutits en les primeres rondes del debat mundial sobre comunicació i avui encara hi consten. Encara que l’informe és de 1970, els autors van detectar que apareixeria una cosa semblant a internet i van afirmar que les contradiccions de la societat podrien comportar la creació de xarxes d’ordinadors que reforçarien els valors de jerarquia, centralització, control social, tot això acompanyat de més desigualtats. Avui en dia existeix aquesta desigualtat, perquè internet només ha penetrat a casa de la gent que disposa de recursos, però hi ha molta gent que no hi té accés, per tant hi ha molts aspectes que continuen igual. Al nou informe, elabprat a la Cimera Mundial sobre la Societat de la Informació (CMSI) del 2003, es vol que tothom treballi per aconseguir la igualtat, els mateixos drets, basats en les llibertats. Reitera que tothom té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió. Afirma que la comunicació és una necessitat humana bàsica, un procés social fonamental. La CMSI va crear un grup de treball perquè estudiés els possibles mecanismes de finançament i la viabilitat de crear un fons de solidaritat digital voluntari, que s’encarrega del finançament. L’autor diu que de nou deixarem passar l’oportunitat de fer un esforç enorme per aconseguir la solidaritat digital. La càrrega econòmica dels projectes més importants, amb les prioritats competitives que tenen, recaurà sobre els països i el conjunt de la comunitat que es dedica al desenvolupament. El finançament és un element que caldria resoldre per corregir les desigualtats. Pel que fa a l’administració hi ha un grup de treball que ha de presentar propostes per aconseguir una distribució dels recursos més justa que permeti l’accés a tothom i per fomentar uns continguts estables, segurs, multilingües i diversos. Els problemes continuen, tot i que no sempre són els mateixos. Abans no hi havia prou freqüències i ara no hi ha prou recursos per accedir a la xarxa. Les contradiccions de finançament i governança responen claramaent a qüestions econòmiques, ja que s’enfronten aquells que pretenen treure algun profit de les societats de la informació i aquells que aposten per unes societats de la informació coherents i igualitàries. Actualment, tant els mitjans convencionals com els alternatius de què disposem ens ofereixen un potencial per a la diversitat i l’elecció, tot i que sembla poc probable que aquesta realitat pugui arribar a tothom sense que s’inverteixi un gran esforç per afavorir els interessos dels sectors que encara es troben exclosos a causa de la pobresa.
QUADERNS DEL CAC NÚMERO 21
Una fita en el gran debat mediàtic, de Kaarle Nordenstreng Està en contra de l’informe MacBride. Abans d’intentar avaluar l’impacte de l’informe, resulta fonamental entendre’n la naturalesa i les condicions històriques en què es va elaborar l’informe MacBride. Les últimes tres dècades hi ha hagut un “gran debat mediàtic” que ha passat per 5 fases:
1. 1970 – 75. Ofensiva descolonitzadora:
1..a la idea d’imperialisme informatiu
1..b el concepte d’un nou ordre internacional de la informació
2. 1976 – 77. Contraatac d’Occident:
2..a creació del Comitè Mundial de la Llibertat de Premsa
2..b ajornament de la Declaració de la Unesco a Nairobi sobre els MCM
2..c proposta d’un Pla Marshall de telecos
3. 1978 – 80. Treva:
3..a adopció de la Declaració sobre els MCM de la Unesco
3..b treball i informe de la Comissió MacBride
3..c consens sobre el concepte d’un Nou Ordre Mundial de la Informació i la
Comunicació (NOMIC)
3..d establiment del Programa Internacional per al Desenvolupament de la
Comunicació (PIDC)
4. 1981 – 90. Ofensiva occidental:
4..a conferència “Veus de llibertat” a Talloires
4..b retirada dels EUA i del Regne Unit de la Unesco
4..c remoció del director general de la Unesco M’Bow
4..d mort del concepte de NOMIC
5. 1991. Globalització:
5..a mercatsw globals versus excepció cultural
5..b societats multinacionals versus societat civil global
L’element essencial de la creació de la Comissió MacBride va ser una maniobra per minimitzar l’impuls antiimperialista del moviment dels països no alineats i neutralitzar els intents perquè el sistema de les Nacions Unides establís unes normes per als MCM. També hi havia els idealistes que volien descobrir els problemes mundials de la comunicació. L’equilibri de les forces mundials va canviar dràsticament poc després de la publicació de l’Informe MacBride. La Unesco era considerada com una càrrega, per la qual cosa l’Administració Reagan va decidir que els EUA abandonessin l’organització, i després el Regne Unit de Tatcher va fer el mateix. El motiu real de la marxa responia a un allunyament estratègic del multilateralisme. Abans d’intentar avaluar l’impacte de l’informe, resulta fonamental entendre’n la naturalesa i les condicions històriques en què es va elaborar l’informe MacBride. La cultura de la dècada de 1980 va fer que l’informe MacBride i el NOMIC es consideressin políticament incorrectes. La pregunta és: l’informe va aconseguir descobrir i analitzar el món de la comunicació? L’informe tractava de la història de la comunicació de forma aïllada sense incloure-la en el context social i global. Eliminava qualsevol controvèrsia teòrica o política, però va ser contraproduent pel que fa a evitar que poguessin apreciar les profundes interrelacions i el caràcter total i absolut dels fenòmens socials i globals. “Com que s’hi vol incloure tot, es perd la visió totalitària que se suposa que ha d’aportar”. “No va admetre amb prou contundència que el nou ordre internacional de la informació és, molt probablement, l’ordre de les multinacionals”. 25 anys després continua igual. Cal admetre, segons l’autora, l’important pes polític que va tenir i que va acabar expressant el moviment global cap a la democràcia i la igualtat en la comunicació fomentat per l’ofensiva descolonitzadora de principis de la dècada de 1970. cal diferenciar entre les perspectives acadèmiques i polítiques. Moltes, si no la majoria, de les 82 recomanacions que té no s’han aplicat mai. Els temes principals i estructurals amb què es va trobar l’Informe MacBride i el NOMIC segueixen sent els
QUADERNS DEL CAC NÚMERO 21
problema és que els estats fan les discussions amb les corporacions privades, passant a segon terme la visió de la societat civil.
EL DESCOBRIMENT TITUBEJANT DELS PROCESSOS D’INTERNACIONALITZACIÓ
Els anys 70 van marcar un gir en el pensament comunicacional sobre els processos d’internacionalització en relació amb la democràcia. L’Informe MacBride cristal·litza parcialment aquest gir. És la primera vegada que un document, legitimat des d’una institució del sistema de les Nacions Unides, confereix visibilitat als desequilibris estructurals en el camp de la comunicació i, alhora, proposa algunes pistes per compensar-los. L’Indorme Mac Bride esposa el desplegament d’un cos coherent de pricipis bàsics d’una regulació democràtica dels dispositius de la comunicació a través de les polítiques públiques i dels drets a la comunicació com a materialització de la Carta dels Drets Humans. De manera general, es pot dir que l’entrada en l’era postcolonial va significar l’aparició a l’espai internacional de l’actor Tercer Món. Llavors comença a esquerdar-se el paradigma evolucionista del tàndem desenvolupament/subdesenvolupament. D’altra bana, el pes excessiu que adquireix la qüestió dels fluxos de notícies de les grans agències de premsa, es deu a esdeveniments històrics que han precipitat la presa de consciència. El xilè Juan Somavia, fundador de l’Institut Llatinoamericà d’Estudis Transnacionals, va ser escollit per participar a la Comissió MacBride en els anys posterioirs al cop d’Estat del general Pinochet. Es seu institut va ser un laboratori d’idees en harmonia amb un nou projete de Nou Ordre Mundial de la Informació i la Comunicació. Reaccions Informe MacBride:
• EUA: defensaven “free flow”
• Unió Soviètica: a favor d’un nou ordre per reafirmar la seva política de tancament de
les pròpies fronteres.
Ha calgut esperar als inicies del nou segle pq ressorgeixin en els debats internacionals els conceptes de drets a la comunicació i de polítiques públiques : cada cop hi ha més veus que defensen aquests conceptes. Així, també s’han multiplicat els llocs institucionals en què s’estableix el sentit d’aquests conceptes. Cada cop, més que mai, s’insisteix a assimilar allò públic a la censura i al control de les ments. En la societat civil, s’han començat a imaginar formes inèdites i permanents de contrapoder democràtic en l’àmbit nacional i local, a través de la construcció d’una força eticomoral en contra de l’apropiació indeguda de l’esfera pública per la lògica de concentració políticofinancera.
EL PODER DELS TEXTOS SAGRATS
Des de la comissió MacBride va presentar les seves conclusions tres anys després de la Conferència General de la Unesco, l’informe ha genrat debat, no tant sols en la mateixa comissió, l’escena política internacional o el camp dels MCM i les comunicacions, sinó també dins el món acadèmic. L’Informe MacBride s’ha mitificat pq té uns principis pels quals es considera que val la pena lluitar: dret a comunicar, un nou ordre mundial en l’àmbit dels MCM i la comunicació, la promoció de la cooperació internacional, la democratització de la comunicació... L’Informe va tenir gran influència sobre el camp de la comunicació. Però no ha parat de rebre diverses crítiques:
• to de compromís
• principis buits
QUADERNS DEL CAC NÚMERO 21
• naturalesa ateòrica i ahistòrica
• no investiga a fons els models de control
• efectes en la comunicació
• manca de perspectiva de gènere
• tractament insuficient de la relació entre cultura i política de comunicació
• alguns el consideraven massa conservador
La seva acollida a la Unesco va ser tun tant tumultuosa i va obrir una bretxa més profunda entre les diferents parts del debat sobre el Nou Ordre Mundial de la Informació i la Comunicació (NOMIC). 80s: discurs dominat per comercialització, desregulació, liberalització i lliure comerç. La supervivència del llegat de l’informe es deu a que, tot i que el món ha canviat, encara hi ha desequilibri i desigualtat als MCM. L’Informe MacBride ha acabat sent una referència mítica en el cap de les comunicacions internacionals i ningú no sap ben bé qui s’ha llegit realment aquesta obra canònica.
L’INFORME MACBRIDE, VIST EN PERSPECTIVA
1. L’informe McBride: una fita en l’acalorat debat sobre el NOMIC
Els Països No Alineats van demanar un nou ordre internacional d’informació als anys 70. Aquesta iniciativa sorgeix principalment dels canvis que s’estaven produint en el mercat del petroli. La crisi del 73 va fer esclatar la posició dominant d’EUA i els països no alineats van aconseguir negociacions sense precedents. El nou ordre internacional descansava sobre 4 pilars:
• democratització dels fluxos d’informació entre països
• descolonització
• desmonopolització
• desenvolupament
Afegim als quatre pilars: la perspectiva internacional i el compromís de cooperació regional.
1976, Declaració sobre els mitjans de comunicació. Aquest any també es convoca la Comissió McBride perquè orientés els passos a seguir cap a un Nou Ordre Mundial de Informació i Comunicació (NOMIC). L’informe que es va redactar destaca que no tan sols és cosa dels països en via de desenvolupament fer tots els canvis necessaris, sinó de tota la humanitat, perquè si no és així, no és possible aconseguir la llibertat, la reciprocitat o la independència en l’intercanvi de la informació arreu del món. La comissió va constatar la persistència dels desequilibris en els fluxos de notícies i informació entre els països i de les fortes desigualtats en la distribució dels recursos comunicatius. La comissió va veure que el domini de les multinacionals amenaçava la integritat cultural i la independència nacional. Va voler trobar solucions per les que els països del tercer món poguessin desenvolupar i reforçar la seva independència, l’autodeterminació i la identitat cultural. Algunes de les propostes bàsiques van ser la democratització de la comunicació. L’informe va ser un dels punts principals de l’agenda de la XXI Conferència General de la Unesco del 1980. Amb tot, per consell del director general, sotmès a pressió, es van desestimar i arxivar. L’amenaça dels EUA de retirar-se de la Unesco a causa del NOMIC va enterbolir la conferència.
2. L’aportació de la Comissió MacBride i la recerca en el món de les
comunicacions
L’informe no era un document teòric, sinó les conclusions de la comissió a partir d’una recerca en la comunicació. La independència i la identitat cultural eren els principis clau en les
QUADERNS DEL CAC NÚMERO 21
concentració i la monopolització de les estructures comunicatives, i fa referència a les empreses transnacionals.
Als textos oficials d’avui no es fa esment gairebé dels problemes que genera la concentració global dels mitjans de comunicació. Avui, a més, hi ha un paper preeminent de les entitats estatals en l’escenari mundial.
La idea fonamental de la declaració oficial de la CMSI és la de construir la societat de la informació a través de la tecnologia i les seves aplicacions, amb la connectivitat, la transferència de la tecnologia i el desenvolupament de les infrastructures. L’altre punt d’interès és el creixement econòmic, la productivitat, la creació de llocs de treball, la competitivitat i la inversió.
A la CMSI trobem dues maneres de concebre la seguretat. D’una banda, la seguretat i l’estabilitat internacionals i, de l’altra, la necessitat de millorar la confiança dels consumidors en la societat de la informació. La autora assegura que encara no s’ha tractat a fons la seguretat personal en un entorn informatiu, que pot ser cada vegada més insegur per als ciutadans, però prou segur per als consumidors.
La declaració de la societat civil utilitza diversos elements:
• l’ús del plurals (societats, persones...)
• una nova visió més global.
• Referències a la comunitat (informació de la comunitat...)
• Una noció més àmplia dels fluxos comunicatius que interaccionen amb els
coneixements culturals i humans. La democràcia demana, doncs, es que creïn unes societats de la informació amb capacitat per donar resposta a les necessitats de les persones.
CONCLUSIÓ: L’Informe Mc Bride ha consolidat el coneixement i ha estès la conscienciació en els temes de comunicació en un àmbit internacional, més que en l’impacte real que pot provocar en les polítiques de comunicació. En aquesta mateixa línia, hauríem de seguir reflexionant sobre els debats contemporanis.
L’Informe Mc Bride vint-i-cinc anys després: la proposta que el Primer Món es va negar a aceptar
L’Informe Mc Bride va presentar un diagnòstic molt correcte sobre la comunicació mundial i sobre les tendències de futur. Lamentablement, el seu esforç no es va veure recompensat per l’èxit. Els països més desenvolupats (EUA) no van entendre la necessitat d’unes noves relacions internacionals que necessitaven un canvi estructural profund.
2 premisses sobre les que es va construir l’Informe Mc Bride:
1) El poder d’informar i de ser informat és una de les claus de les societats modernes. Les
noves formes de control portarien a la no separació de poders.
2) La informació és un recurs clau, per això, no es poden deixar de banda les interaccions
entre comunicació, tecnologia i cultural.
A partir d’aquestes premisses, es proposaven 5 línies d’acció principals:
1) Promoure la inclusió de la comunicació com a dret fonamental dels individus.
2) Reduir els desequilibris, les desigualtats i les distorsions que afectaven les estructures i
la circulació de noticies.
QUADERNS DEL CAC NÚMERO 21
3) Fomentar els esforços per promoure una estratègia global, un món interdependent.
Respectant les identitats culturals i els drets individuals.
4) Impulsar la formulació de polítiques nacionals de comunicació, coherents i duradores.
5) Explorar les bases sobre les quals hauria d’establir-se un Nou Ordre Mundial de la
Informació i la Comunicació (NOMIC) com a component d’un nou ordre econòmic internacional (NOEI).
El camí perquè aquestes propostes donessin fruit era la cooperació multilateral a traves de las Nacions Unides (sobretot, la UNESCO). I el lema era simple: solidaritat. Però quan s’aprova l’Informe la superioritat del EUA en el món era més que palpable. El primer món (EUA) es va sentir, per tant, irritat amb una proposta que pretenia que la tecnologia fos patrimoni de tots i que reclamava que el dret a emetre també era de tots. Reagan (president EUA) va oposar-se clarament a la UNESCO i, com era lògic, al NOMIC. Els EUA van definir el NOMIC com “projectes sovietitzants incompatibles amb les llibertats bàsiques d’una societat democràtica”. Aquests discursos van ser difosos per les grans corporacions mediàtiques durant els anys 80. Només faltava liquidar l’Informe Mc Bride i l’esperit de consens que l’havia fet possible. En la XXIV Conferència General comencen a diluir-se tots els principis relacionats amb el NOMIC, i tornen els debats sobre els fluxos informatius i el paper dels MCM en el desenvolupament del Tercer Món. El NOMIC es va convertir en el projecte del “lliure flux de la informació en els seus nivells nacionals i internacionals”. També es va obrir pas a la reivindicació dels EUA de donar un paper més important a les corporacions privades en els assumptes internacionals. Ja no quedava res del vell projecte del NOMIC.
CONCLUSIÓ
Quan es compleixen els 25 anys de l’aprovació de l’Informe Mc Bride, es pot afirmar que el seu diagnòstic era correcte i encertat. La comunicació mundial d’avui, però, té tots els trets negatius sorgits de la doctrina del lliure flux de la informació. Una doctrina que sota el terme “liberal” amaga la subordinació de totes les llibertats a la llibertat de comerç absoluta. Els poderosos tenen via lliure per apropiar-se de recursos, mercats, tecnologies, cultures... en nom d’una llibertat que només genera beneficis per a ells. La política actual de la UNESCO ho tindrà difícil per formular polítiques efectives.
Una mirada constructiva sobre l’Informe MacBride
L’Informe MacBride propugnava un Nou Ordre Mundial de la Informació i de la Comunicació (NOMIC).
Les propostes de l’Informe MacBride van tenir un gran valor educatiu:
• la seva pretensió d’eliminar els desequilibris de la informació.
• La reclamació del dret de les col·lectivitats a participar en els fluxos de la informació
• La restricció dels monopolis de la informació
• La defensa d’una circulació de la informació i dels programes lliure però equilibrada.
• La pluralitat de fonts
• L’aposta per les llibertats generals i de la professió periodística
• La necessitat de desenvolupament d’infrastructures comunicatives i d’indústries
culturals pròpies en els països en desenvolupament.
• El respecte a la identitat cultural
Aquests eren els objectius base de les 11 propostes de la Comissió MacBride que van ser confirmades a la Conferencia General de la UNESCO del 1980 a Belgrad.
QUADERNS DEL CAC NÚMERO 21
internacional com a objecte específic d’investigació la sortida a l’exterior d’investigadors catalans i el fet de convidar importants personalitats a BCN.
• La recepció i la difusió en l’àmbit català i espanyol del debat internacional sobre
comunicació i sobre l’informe MB. L’any 1980, el departament de la UAB creà la revista Anàlisi , q ajudà a la difusió de la investigació.
• L’esforç d’introducció i d’aplicació a CAT de línies de recerca orientades a donar suport
a les polítiques nacionals de comunicació. A més, hi havia voluntat d’incidir, des de la recerca, sobre les noves oportunitats de redreçament i potenciació del sistema. Comunicatiu català en la nova fase de desplegament de la democràcia, l’autogovern i la normalització lingüística i cultural. En aquest sentit, cal destacar algunes actuacions dels primers ’80, relacionades en certa manera amb l’informe MB. Decisions com la creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb dos canals: TV3 i Catalunya Ràdio, adoptada pel parlament i el govern catalans l’any 1981, responien a aquest esperit. Les preocupacions per la llengua i la cultura catalanes a través de les noves polítiques culturals a CAT connectaren també amb l’informe MB. La celebració, el 1986, del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana incloïa una àrea de treballs dedicada als MCM i a les noves tecnologies. Aquesta línia estratègica de reconstrucció d la comunicació a l’espai cultural català havia estat justament una de les conclusions d’un estudi català. La projecció pública a CAT d’aquesta línia de recerca va culminar l’any 1986 quan el Dept. De Cultura de la Generalitat encarregà la inauguració de les Segones Reflexions Crítiques sobre la Cultura Catalana amb la conferència titulada “Cultura, comunicació i dependència”. Durant els darrers ’80, l’impacte general de l’informe MB en bona part de la recerca comunicativa a CAT es manifestà amb la incorporació de l’estudi de la comunicació com a dimensió crucial dels processos de reconstrucció nacional, cultural i lingüística. I si, a partir de llavors, es començà a parlar d’una Escola Catalana de Recerca en Comunicació es deu a la sensibilitat dels investigadors catalans per relacionar estretament polítiques de comunicació, culturals i lingüístiques. Avui, la recerca catalana en comunicació sintonitza plenament amb l’anomenada “excepció cultural” com a estratègia i garantia d’afirmació de la diferencia cultural en un nou món globalitzat, sota els dictats de la OMC.
L’informe MacBride: la seva empremta a Catalunya
El vigor amb que es va seguir l’Informe MB (1976-80) contrasta amb l’èxit q van tenir les pressions per silenciar-lo a escala mundial. La idea d’un nou Ordre Mundial de la Informació i les propostes de construir polítiques de comunicació, pel desenvolupament i democratització, van ser arraconades ràpidament sota acusacions d’intervencionisme i d’obstaculitzar la llibertat d’informació. La Unesco, afectada x la pèrdua dels EEUU i UK, va incorporar aquest silenci a la seva política de comunicació. El període postMB va coincidir amb la revitalització de les polítiques de comunicació als països més desenvolupats. A Europa, coincidia amb el procés de privatització i amb les primeres passes cap a una nova societat de la informació. EEUU assegurava el seu liderat en el sector de les noves tecnologies, impulsant noves polítiques.
Les crítiques al MB havien aconseguit el silenci de la Unesco respecte d’un nou ordre, més equilibrat, de la informació i això coincidia amb una nova fase de les polítiques de comunicació: la de les estratègies d’EEUU, Japó i Europa per situar-se en la millor posició del nou projecte de la societat de la informació. Els més perdedors d’aquest procés van ser, doncs, els països més pobres. Recordar avui l’informe MB és mirar cap a les necessitats de les nacions i regions q no han resolt els seus desequilibris i q inclòs l’han vist augmentar amb l’expansió de les noves tecnologies de la informació i comunicació. És en aquest sentit q es troba a faltar la intervenció de la Unesco.
QUADERNS DEL CAC NÚMERO 21
Estats i nacions a l’Informe
El pas del temps ha posat de manifest les dificultats d’aplicació de l’informe MB, i tmb ha mostrat algunes de les seves llacunes. Des de CAT, una és molt evident: la ignorància de l’informe respecte les cultures minoritàries i de les nacions sense estat; amb tot, hi ha una excepció: la defensa de la llengua com a expressió de diversitat cultural. L’informe es referia als estats sense considerar la rellevància d’altres espais de comunicació. Tanmateix, l’informe va tenir repercussions a CAT. Aquest havia demostrat q el lliure mercat era insuficient x fer efectius els ideals democràtics de diversitats i participació. A CAT, les posicions neoliberals més radicals es van veure qüestionades per la convicció q la identitat i la llengua catalanes eren inviables des de l’únic i estricte marc de la lliure competència comercial. La supervivència de la identitat cultural feia necessàries les polítiques de comunicació. Amb la transició, es feu evident q eren les institucions públiques les q havien d’encapçalar les noves polítiques de comunicació, procurant la democratització, el desenvolupament cultural i la normalització lingüística. En aquest sentit, podem valorar el naixement de TV3 (1983) com un model de tv pública molt competitiva. Però múltiples veus es manifestaven llavors contra la intervenció del sector públic en els MCM. Es qüestionava la legitimitat d’aquestes polítiques i la censura franquista o el control dels MCM eren arguments utilitzats.
Influència actual a Catalunya
La empenta del MB es pot veure avui en diversos aspectes del model de comunicació català. La influència va començar als àmbits acadèmics x després arribar als sectors polítics i professionals. Cal valorar doncs, el paper mediador de la universitat. Les propostes de regulació democràtica dels mitjans, tant pel q fa a institucions públiques com el Consell Audiovisual de CAT o altres de professionals d’autorregulació, com el Consell de la Informació de CAT, poden interpretar-se com a fruits llunyans d’aquelles influències. El MB va revitalitzar la idea d’espais culturals i de comunicació, donà importància a l’equilibri dels fluxos, va reconèixer el dret a la autoimatge i la seva difusió, va defensar els drets dels periodistes i va referir-se a la necessitat de consens i d’independència de les autoritats reguladores. Conceptes q a CAT es van projectar cap a la construcció de polítiques nacionals de comunicació. CAT va rebre del MB la necessitat de plantejar el debat sobre la comunicació en un context internacional. CAT fou un exemple paradigmàtic de la dialèctica moderna entre el global i el local.
Futur
Tota aquesta experiència ha de ser beneficiosa davant les noves etapes q s’obren amb les convergències actuals entre diverses polítiques fins ara autònomes: les telecos, la cultura, la comunicació i, en general, l’economia i el benestar social. Les institucions de comunicació catalanes, també les unis, haurien de recuperar l’esperit del MB en el nou marc europeu, per afavorir les polítiques de cooperació, adreçades a l’equilibri mundial, cada dia més dependent de la comunicació. Circulació Internacional i distorsions comunicacionals al capitalisme global
Introducció L’actualitat està marcada per la desproporció del flux infocomunicacional entre països pobres i rics. Amb la digitalització, els desequilibris augmenten i es potencien la resta de distorsions. Les relacions de supremacia sostenen el sistema global dels MCM i justifiquen així, les polítiques públiques de comunicació com indispensables. Aquestes han de ser concebudes com a parts d’un projecte ampli q tingui com a objectiu l’agregació social en la seva totalitat, en una societat més equitativa i amb diàleg. L’origen geogràfic del bé cultural en circulació és una dada important en la seva relació amb les identitats culturals i pels resultats micro i macroeconòmics, però hi ah altres elements.
QUADERNS DEL CAC NÚMERO 21
