Tema 3
Venceslao, M (2013). Estudi de l’alteritat.
L’antropologia ens mostra que els “estranys” no són un fenomen natural, sinó que són producte
de dinàmiques socials i ideologies. Els exclosos són el centre de tot a estructura social, ja que
tot ordre social es construeix a partir d’una exclusió, ja que això permet separar entre normal
i anormal, adaptat i inadaptat. Segons Claude Lévi-Strauss (1992), la figura de l’anormal
funciona com un operador simbòlic, com a concepte oposat a com ser i com pensar.
Cada societat, en cada moment històric, ha trobat categories per a designar a qui pertorbava
l’ordre social. Actualment el terme que s’utilitza és “exclòs social”. L’exclòs social no és només
un operador simbòlic que certifica la inclusió dels normals, és també un engranatge essencial
d’un sistema econòmic fonamentat en l’asimetria i la desigualtat. És a dir que la figura de
l’exclòs social contemporani representa un desajust entre individu i societat, tant a nivell moral
com de productivitat econòmica.
Molina, J. G. Orígens i usos d’una categoria hegemònica.
Hi ha quatre elements que dificulten separar la dimensió científica de la política en l’ús de
conceptes i categories.
Primer, segons J. Gautrat, pot passar que la ciència es limiti a santificar i legitimar l’ordre social
establert, degut a que només explica el que passa sense problematitzar les causes ni les
motivacions.
Segon, el problema de la llibertat en/de la investigació: a vegades els estudis socials són
encarregats i subvencionats per institucions o organitzacions que tenen unes determinades
ideologies que poden afectar als procediments i resultats de la investigació.
Tercer, l’anàlisi i les solucions de les situacions d’exclusió social depenen de la ideologia de qui
les aborda (vista com a inadaptació per les ideologies conservadores i liberals, i com a
desigualtat i discriminació per les ideologies progressistes i socialistes).
Quart, la naturalització dels processos d’exclusió i com a conseqüència dels exclosos.
Robert Castel (2004) reagrupa les diferents formes d’exclusió al llarg de la història en tres tipus:
l’exclusió com a sostracció completa de la comunitat (deportació, desterrament o extermini),
exclusió mitjançant la construcció d’espais tancats separats de la comunitat (per a delinqüents,
desviats, malalts, anormals...), i l’exclusió com a atribució d’un estatut especial a certes
poblacions (aquest atribut els permet coexistir amb la comunitat però sense determinats drets).
Exclusió en els anys setanta: En aquesta dècada comencen les bases de la globalització, però
també es produeix una crisi econòmica degut a la saturació dels mercats (es produeix més del
que es consumeix) i la crisi del petroli. És aquí quan el concepte d’exclusió apareix, popularitzat
principalment per dos autors, R. Lenoir i L. Stoleru. Tots dos autors no en busquen les causes,
sinó que persegueixen una resposta política que asseguri la inserció dels inadaptats socials
mitjançant una acció social coordinada i eficaç. Stoleru entén la exclusió com una simple manca
de mitjans econòmics de les persones inadaptades, mentre que Lenoir associa la inadaptació
amb el context de manca de feina i efectes de la pobresa. Amb Lenoir l’exclusió comença a ser
pensada com un procés social i econòmicament produït.
