¡Descarga Servidumbres Tema 12 y más Apuntes en PDF de Derecho Civil solo en Docsity!
TEMA 12. LES SERVITUDS
I. CONCEPTE I CARÀCTERS
Concepte. Les servituds són drets reals que graven parcialment una finca, anomenada finca servent, en benefici d’una altra, anomenada finca dominant. L'art. 530 CC, defineix la servitud més com a gravamen que com a dret real dient que “La servitud és un gravamen imposat sobre un immoble en benefici d'un altre pertanyent a diferent amo. L'immoble, al favor del qual està constituïda la servitud, es diu predi dominant; el que la sofreix, predi servent”. Aquesta definició legal, a més, està fent referència a la servitud predial. Cap també una servitud personal , constituïda en profit d'una o més persones, o d'una comunitat, a qui no pertanga la finca gravada (art. 531 CC), encara que és més residual. Els subjectes de la servitud es determinen en funció de la titularitat dels predis ( dret subjectivament real ). Serà subjecte actiu qui en cada moment siga amo del predi dominant i subjecte passiu qui ho siga del predi servent. La servitud compleix la funció econòmico-social de proporcionar un benefici al predi dominant a través del gravamen que s'imposa al servent. Hi ha una “relació de servei- benefici”. Encara que la servitud aprofita a un altre immoble pertanyent a diferent amo, el titular actiu de la servitud no és l'altre immoble, sinó el posseïdor de l'altre immoble. En realitat no és una relació entre predis, sinó entre posseïdors o titulars dels predis, per això no cap la servitud sobre cosa pròpia, encara que siguen dues predis diferents. La servitud ha de ser parcial, en el sentit que no caben servituds generals o universals, sinó que el contingut ha de quedar especificat, és a dir, l'exercici del dret ha de ser
concret, la qual cosa respon al concepte de poder parcial sobre el predi servent.
La idea d'utilitat és fonamental en el dret real de servitud, doncs aquest consisteix essencialment en la utilització d'algun dels aprofitaments econòmics d'un immoble aliè. Sense utilitat o sense aprofitament no hi ha servitud, per això s'extingeix pel no ús, i per això s'exigeix la permanència d'aquesta utilitat “entesa com a potencial o
tendencial perpetuïtat (previsible utilització permanent).
Caràcters. És un dret real limitat i limitatiu del domini, amb les característiques dels drets reals, poder jurídic immediat i absolut, eficaç erga omnes.
És un dret inseparable de la finca a la qual activa o passivament pertany (art. 534 CC). A causa de la seua inherència , les servituds no poden alienar-se o ser hipotecades separadament del predi dominant (art. 108.1 LH). Ara bé, si es possible l’alienació i la hipoteca separada de les servituds personals: aquestes són inseparables del predi servent però no del dominant, perquè, per definició (art. 531 CC) no existeix. Així l'art. 108.1 LH admet que puga ser hipotecada separadament la servitud d'aigües, i l’art. 107.5 LH sobre drets de pastures, aigües, llenyes i altres semblants de naturalesa real. Finalment, segons afirma el paràgraf primer de l'art. 535 CC, les servituds són indivisibles. Si el predi servent es divideix entre dos o més, la servitud no es modifica i cadascun d'ells ha de tolerar-la en la part que li corresponga. Si és el predi dominant el que es divideix entre dos o més, cada porcioner pot usar completament de la servitud, no alterant el lloc del seu ús, ni agreujant-la d'una altra manera. Per tant, la segregació de l'immoble gravat per la servitud (predi servent) no suposa la divisió de la servitud; però si aquesta recau només sobre un dels immobles resultants de la segregació, la servitud s'extingeix en relació amb la resta d'immobles doncs ja no reporta utilitat alguna. Igual succeeix respecte del predi dominant: la seua segregació no divideix la servitud; però si aquesta no pot usar-se per algun dels immobles resultants de la segregació, s'extingeix respecte d'aquest, tenint en compte el que es disposa en l'art. 546.3 CC II. CLASSES DE SERVITUDS Les servituds poden ser classificades conformement a diversos criteris.
1. Legals i voluntàries. A tenor de l'art. 536 CC, “Les servituds s'estableixen per la Llei o per la voluntat dels propietaris. Aquelles es diuen legals i aquestes voluntàries”. Aquesta classificació serà desenvolupada, en tractar de les maneres de constitució de la servitud. 2. Positives i negatives. A aquesta distinció, relativa al contingut de la servitud, es refereix l'art. 533 CC, del que resulta el següent: a) Són servituds positives les que imposen al titular del predi servent l'obligació de deixar fer alguna cosa sobre el mateix ( in patiendo ), per exemple, consentir el trànsit de persones, animals o vehicles, en la de pas. b) Són servituds negatives, les que li prohibeixen fer alguna cosa, que li seria lícit, de no existir el gravamen ( in non faciendo ), per exemple, la servitud de llums impedeix elevar un edifici més enllà d'una determinada altura.
invocar a favor seu l'art. 34 LH, ja que, en aquest cas, es presumeix que les van conèixer, per la qual cosa no tenen bona fe. En particular, respecte a la servitud d'aqüeducte cal tenir en compte que l'art. 561 CC la considera “per als efectes legals” com a contínua i aparent. No obstant això s'ha plantejat el problema de si ha de considerar-se aparent la servitud quan els conductes a través dels quals passa l'aigua són subterranis. La jurisprudència respon a aquesta qüestió afirmativament, quan hi ha preses d'aigua i comptadors. III. ESTRUCTURA
1. Subjectes Els subjectes del dret real de servitud són: Si la servitud és predial, el propietari del predi dominant i el del servent; i si és personal, les persones beneficiades per la servitud (subjecte actiu) i el propietari del predi servent (subjecte passiu). Donat que la constitució de la servitud un acte de gravamen, es requereix que l'amo del predi servent tinga la lliure disposició del mateix. Si sobre el predi existira un dret d'usdefruit, la constitució de la servitud no podrà perjudicar aquest dret sense el consentiment de l'usufructuari (art. 595 CC). Si la constituira l’usufructuari, tampoc podrà perjudicar al propietari. En el cas que el predi corresponga pro indiviso a diverses persones, s'exigirà l'acord unànime de totes elles, per implicar la constitució del gravamen un acte d'alteració de la cosa comuna, en el sentit de l'art. 397 CC. Per això, l'art. 597 CC afirma que la concessió feta solament per alguns, quedarà en suspens fins que l'atorgue l'últim de tots els partícips o comuners, però que, no obstant això, la feta separadament per algun d'ells, obligarà al concedent i als seus successors (a títol universal o particular) a no impedir l'exercici del dret concedit. 2. Objecte L'objecte de tota servitud predial és un immoble aliè. Sent la servitud un dret real, la seua constitució requereix l'existència actual del seu objecte. No obstant això, la Direcció general dels Registres i del Notariat permet que el promotor o constructor establisca servituds entre els edificis que posteriorment edificarà, amb la condició suspensiva que el gravamen nasca quan un tercer adquirisca alguna de les finques registrals. La inscripció de les servituds, a més, requereix la determinació de les finques que recíprocament seran predi dominant i servent, així com la naturalesa i extensió del dret real.
IV. CONSTITUCIÓ
Les servituds s'estableixen per la llei o per la voluntat dels propietaris. Aquelles es diuen legals i aquestes voluntàries (art. 536 CC).
1. Constitució legal Recordem que, encara que estiguen regulats juntament amb les servituds, no són servituds els límits legals del domini, imposats recíprocament als predis per raó de les relacions de veïnatge. Per exemple, la de no obrir finestres amb vista recta, ni balconades sobre la finca del veí, si no hi ha dos metres de distància entre la paret que es construeixen i aquesta propietat (art. 582 CC). Tampoc no son servituds la de recollida obligatòria d'aigües procedents de predis superiors (art. 552 CC); la de pas de materials de construcció pel predi aliè i construcció de bastides o altres objectes (art. 569 CC); o la de construcció de cobertes o teulades de manera que les aigües fluvials recaiguen sobre el propi sòl o sobre el carrer o lloc públic, i no sobre el sòl del veí (art. 586 CC). En aquests supòsits, no estem davant gravàmens suportats per una finca en benefici d'una altra, sinó davant restriccions que afecten per igual a tots els predis, les quals delimiten el contingut normal del dret de propietat. Sí són vertaderes servituds aquelles en les quals la llei faculta a un subjecte, titular del predi dominant, a exigir la seua constitució d'un altre subjecte, titular del que serà predi servent, de manera que aquest ha de constituir-les forçosament, per això es diuen servituds legals o forçoses. A diferència dels límits o relacions de veïnatge, que tenen per objecte la utilitat pública, aquestes tenen per objecte un determinat interès dels particulars que és tutelat per l'OJ. La persona que, segons la llei pot beneficiar-se d’aquestes servituds pot optar entre constituir-les o no, però si opta per constituir-les l'amo del predi servent és forçat a la constitució, que es durà a terme per resolució judicial o administrativa si no hi ha acord, i tindrà dret a indemnització i al fet que se li cause el mínim perjuí possible (art. 565). És, per exemple, el cas de la servitud de pas de l'art. 564, I CC, conforme al qual, el propietari d'una finca o heretat, enclavada entre altres alienes i sense sortida a camí públic, té dret a exigir pas per les heretats veïnes, prèvia la corresponent indemnització. També la servitud d'aqüeducte, prevista en l'art. 557 del CC, segons el qual tot el que vulga servir-se de l'aigua que pot disposar per a una finca seua, té dret a fer-la passar pels predis intermedis, amb obligació d'indemnitzar als seus amos, com també als dels predis inferiors sobre els quals es filtren o caiguen les aigües. No obstant això, haurà de indemnitzar a l'amo del predi servent en la forma que es determine per les lleis i reglaments (art. 558 CC).
servituds voluntàries, que el títol constitutiu de les mateixes determine la seua extensió i manera d'exercici. C) La constitució per signe aparent No obstant el que s'ha dit, l'art. 541 CC permet una modalitat de constitució tàcita del dret real (la tradicionalment denominada per destinació del pare de família ). Diu el precepte que l'existència d'un signe aparent de servitud entre dues finques, establert pel propietari d'ambdues, es considerarà, si s'alienara una, com a títol perquè la servitud continue activa i passivament, tret que, al temps de separar-se la propietat de les dues finques, s'expresse el contrari en el títol d'alienació de qualsevol d'elles, o es faça desaparèixer aquell signe abans de l'atorgament de l'escriptura. La doctrina considera que allò que regula no és la continuació d'un gravamen, sinó la seua creació exnovo , com a conseqüència de l'alienació d'una de les finques, quan entre ambdues preexistia una relació de servei, que haguera pogut donar lloc al naixement d'una servitud, si el seu propietari no haguera estat la mateixa persona. Els requisits perquè puga tenir lloc aquesta constitució tàcita són, doncs, els següents: 1 ) L'existència de dos predis pertanyents a un sol propietari. 2 ) Existència de signe aparent de servitud entre les dues finques. Per exemple, l'existència d'una passarel·la (indicativa d'un servei de pas) col·locada pels propietaris de dues finques, que no es va llevar al temps de vendre's una d'elles; d'unes portes de comunicació, obertes per l'amo comú d'ambdues heretats, que no es van fer desaparèixer en transmetre's una de les finques. 3 ) Que aquests signes demostratius de la servitud hagueren estat establits per l'amo comú ( el pare de família ). 4 ) Que un dels predis siga alienat per aquest. La jurisprudència interpreta l'expressió alienar en sentit ampli, tant a títol onerós com a títol gratuït, la total com la parcial. 5 ) Que en l'escriptura corresponent no s'expresse res en contra de la constitució tàcita de la servitud, ni es faça desaparèixer el signe aparent al temps de la transmissió. La jurisprudència considera que el fet que en l'escriptura, s'expresse (com a clàusula d'estil) que el predi es troba lliure de càrregues , no pot ser considerat com una manifestació o expressió contrària a la constitució tàcita de la servitud, sinó que aquesta manifestació contrària ha de ser clara i terminant.
V. USUCAPIÓ
L'art. 537 CC afirma que les servituds contínues i aparents s'adquireixen en virtut de títol, o per la prescripció de vint anys. L'art. 539 CC, afirma també que les servituds contínues no aparents, i les discontínues, siguen o no aparents, només podran adquirir-se en virtut del títol. Per tant, només les servituds contínues i aparents poden adquirir-se per usucapió. És lògic que solament les servituds contínues puguen ser adquirides per usucapió, ja que en les discontínues, per exemple, en la de pas, falta el requisit que la possessió siga ininterrompuda. És igualment lògic que no puguen adquirir-se per usucapió les servituds no aparents, perquè, en aquest cas, faltarà el requisit que la possessió siga pública. Existeix un termini especial per a la usucapió de servituds, que és de 20 anys (art. 537 CC). Com que el Codi no diu res, no queda clar si es permet la usucapió ordinària en 10 anys, en general sí s’admet per la doctrina. Per a l'inici del còmput l'art. 538 CC disposa que per adquirir-les per prescripció el temps de la possessió es comptarà: en les positives, des del dia en què l'amo del predi dominant, o el que haja aprofitat la servitud, haguera començat a exercir-la sobre el predi servent. Com que la servitud positiva imposa a l'amo del predi servent l'obligació de deixar fer alguna cosa al del dominant, el termini comença a córrer des que el titular del predi dominant, o el beneficiari, comença fer el que l'altre ha de suportar. En les negatives, des del dia en què l'amo del predi dominant haguera prohibit, per un acte formal, al del servent l'execució del fet que seria lícit sense la servitud. La servitud negativa imposa la prohibició a l'amo del predi servent d'una conducta que li seria lícita sense la servitud; per tant, el termini comença a comptar des que aquesta prohibició existeix. VI. CONTINGUT El contingut del dret real de servitud dependrà del seu concret tipus. En les servituds voluntàries, els drets i obligacions dels propietaris dels predis dominant i servent es determinaran pel que es dispose en el seu títol constitutiu (o per la possessió, si es va adquirir a través de la usucapió); i, en defecte d'això, per les normes legals que li siguen aplicables (art. 598 CC). En les forçoses caldrà estar al contingut típic establert en el CC, sense perjuí de les modificacions que puguen haver-se pactat, respectant les normes de caràcter imperatiu.
obstaculitzar l'exercici d'una servitud de pas sobre la rampa d'accés a un garatge aliè, aparcant en ella els seus propis vehicles. No obstant això, excepcionalment, pot fer ús de dret a modificar la servitud en els estrictes termes que li reconeix l'art. 545, II CC. Diu el precepte que, si per raó del lloc assignat primitivament, o de la forma establerta per a l'ús de la servitud, arribara aquesta a ser molt incòmoda a l'amo del predi servent, o li privara de fer en ell obres, reparacions o millores importants, podrà variar-se a la seua costa, sempre que oferisca un altre lloc o forma igualment còmodes, i de manera que no resulte cap perjuí a l'amo del predi dominant o qui tinga dret a l'ús de la servitud. VIII. EXTINCIÓ DE LES SERVITUDS Les causes d'extinció de les servituds són les següents: a) La consolidació, per reunir-se en una mateixa persona la propietat del predi dominant i la del servent (art. 546.1r CC), per ser la servitud un dret real sobre cosa aliena. b) La falta d'ús de la servitud durant el termini de 20 anys. Si el predi dominant pertanguera a diversos titulars en comú, l'ús de la servitud fet per un impedeix la prescripció respecte dels altres” (art. 548 CC). c) La pèrdua de la cosa, és a dir quan els predis vengen a tal estat que no puga usar-se de la servitud (per exemple, la destrucció del predi dominant, en el qual es trobaven els buits, en la de llums o vistes), però aquesta reviurà si després l'estat dels predis permetés usar d'ella, tret que quan siga possible l'ús, haja transcorregut el temps suficient per la prescripció extintiva (art. 546.3º CC). d) El venciment del termini o el compliment de la condició establerts en el títol constitutiu. i) La renúncia de l'amo del predi dominant (art. 546.5º CC), que pot ser expressa o tàcita, però sempre clara, terminant i inequívoca, amb expressió indiscutible del criteri de voluntat determinant de la mateixa, sense que siga possible deduir-la d'expressions equívoques o dubtoses, havent d'aparèixer d'actes concloents” f) Redempció o conveni extintiu entre l'amo del predi dominant i el del servent (art.
- 6º CC).
