¡Descarga T2. Les noves dimensions del comerç y más Apuntes en PDF de Historia Europea solo en Docsity!
T2. Les noves dimensions del
comerç
Introducció
La expansió de la cristiandat, sobretot la supremacia militar, suposa un augment del comerç gràcies a la conquesta del Llevant.
Desenvolupament econòmic a l’Europa
baixmedieval
El desenvolupament econòmic comença amb l’expansió agrícola. que ja es s’intuïa al segle X - XI.* De fet el segle XI* els nobles veuen que els pagesos són més pròspers, i intenten tenir els beneficis d’aquests últims (feudalisme). Aquest creixement comença a l’àrea mediterrània i expandeix al nord d’Europa. Creixen les zones cultivades fent que creixi la població. Això provoca més demanda de recursos; més activitat comercial. El comerç en augment comença un renaixement monetari. Això significa que es produeix una concentració del capital. Això significa que es produeix una concentració del capital. Veiem el començament del capitalisme. Tanmateix, la moneda també ajuda a la creació de millores tècniques.
Població
Des de l’inici del creixement agrícola ( 1000 *) fins al començament de la Pesta Negra ( 1340 *) hi ha un creixement exponencial. Aquesta població es desenvolupa constantment, aumentan el trencament de terres, el comerç i la demanada. En 300 anys, la població europea es duplica.
Factors de creixement
Absència epidèmies o de fams de gran abast. Tassa de natalitat alta, es resta la mortalitat infantil.
Puja esperança de vida a 35, anys. Millora de les tècniques de treball.
Tècniques de treball i eines
Força de treball principalment humana. Aparició de nous arnesos (especialment en filera, arnès en filera). Adopció general de les ferradures. Ús de l’estrep. Predilecció per l’ús de cavalls en compte de bous. A l’Europa Atlàntica, predilecció pel cavall en comptes del bou. El cavall treballava més ràpid que el bou i resistia dues hores més de treball diàries. Tot i això, el cavall era un animal més costós, perquè s’havia d’alimentar amb avena. Ús de molins hidràulics de roda vertical i horitzontals. Ús de molins de vent i molins batans. En alguns casos s’utilitzaven màquines: molins hidràulics. Utilitzaven la força motriu de l’aigua. S’usa una séquia que es desviava d’un riu i s’estancava per després deixar-se caure per moure el molí. Hi ha dos tipus de rodes: la vertical i la inclinada. Això era molt important perquè alliberava molta mà d’obra. Ja se sabia aquest model des del món antic, segurament perquè hi havia molta mà d’obra esclava. Un molí, amb deu hores podria moldre 1, tunelades de blat. L’equivalent amb mà d’obra seria 40 persones amb molins manuals. Els molins es van quedar en mans del senyor. Sobretot en els molins horitzontals en època de séquia no es podia fer usar També hi ha els molins eòlics. Els primers estan documentant en el 1185 *. Sorgeixen els molins batans, aquests batanaven els teixits. Els teixits s’havien de treure els greixos; això es feien amb
Estrep (estribo).
Molí hidràulic de roda horitzontal.
Molí batà.
Després hi ha espelta ordi, civada, mill (un dels cereals més barats) i sègol. Molt d’aquests cereals estan destintats a l’alimentació dels animals (cavalls ordi i civada) o l’alimentació dels més pobres (mill). La distribució dels cultius s’encarregava l’agent feudal, com el batlle. Normalment, aquests eren camperols, però dels més rics.
exòtics: bordeus. L'espai de les vinyes dominaven sobretot al voltant de la ciutat. Era una font de rendes molt gran, sobretot els cultius de vinyes especialitzats. Gran producció de l’oli d’oliva. L’oli d’oliva també va ser un cultiu prou estès a zona mediterrània. L’oli no era com ara, s’utilitzava sobretot per la il·luminació. S’utilitzava poc pels condiments i era més per cremar per l’església i els monestirs. També hi havia els cultius tintoris, a mesura que creix l’especialització dels vestits i la roba. Hi havia l’horta als voltants de les ciutats Tot això creixerà, durant els segles XII i XIII* , abans de les crisis, perquè les terres es necessitaven per blat i altres aliments primaris.
Utilització de l’arada romana, suficient per climes mediterranis. Un dels grans avenços serà la substitució de l’arada romana a la normanda per batre el sòl. La romana era suficient pels climes mediterranis, on la terra és molt seca. Llaurar un camp mediterrani significa fer dos llauraments: d’amunt a baix i d’un costat a l’altre. Finalment es repassa a mà. Al nord d’Europa s’utilitzà l’arada normanda o carruca. És més potent i és útil per camps grans. L’arada normada remou la terra més profundament. Estava pensada per grans extensions amb terra més compacta per les abundants precipitacions. S'introdueix el segle XI* i és útil amb la tracció animal.
L’any pagès
Era molt important el temps que feia, la temperatura que feia i el nivell de la vegetació.
Octubre: Es recullen fulles per a farratge i llit dels animals. Es treballa la terra amb aixada i l'arada i després es sembra i es passa el rascle per enterrar les llavors.
Novembre: Es porten els porcs al bosc perquè mengin aglans i es fa llenya per l'hivern.
Desembre, gener i febrer: Matança del porc i del xai. Elaboració de formatges. Teixit i fabricació d'utensilis com ara cistells, esclops, sabates…
Març: Poda dels arbres i de la vinya. També es cava al voltant de la vinya. Abril: Plantada dels cereals de primavera. Caça i pesca. Collita de fruits dels arbres. S’esquilen les ovelles. Juny: Se sega el fenc, amb la dalla. Plantada de nous arbres.
Juny-juliol: Sega del cereal amb la falç, es deixaven els rostolls alts com a adob. Es passava l'arada per barrejar-los amb la terra. Trilla del cereal. Agost: Continua la trilla. Es fan i s'arreglen les botes de vi. Setembre: Verema.
Hi havia períodes que no treballava, a més que hi havia festivitats religioses.
senyorial; els nobles impulsen la ramaderia com una gran font d’ingressos. Per això també hi ha una gran seguretat perquè es donen molts robatoris. L’impuls de la ramaderia impulsa la transhumància (posar-los a passejar a l’estiu i guardar-los a l’hivern). Al segle XIII* a Anglaterra hi havia 8 milions d’ovelles, de les quals se les treien 3,5 milions de tones de llana. S’encreuaven espècies de manera que donessin cada vegada més llana.
A casa nostra, els monestirs i la resta d’ordes religiosos es van abocar aquestes activats. No es necessitava molta mà d’obra. Un remat de 40 ovelles la podia portar un senyor. Era molt important pels ordes aquesta expansió de la ramaderia. També podien donar llet (formatges), carn, la pell (cuir), ossos i banyes (eines com punyals, pintes o daus i decoracions). La pell servia per fer pergamins. També hi havia uns especials que es feien amb pell de vedell (vitel·la), que donava un pergamí molt blanc.
Transport
Eren molt semblant de l’època romana. La construcció romana vial era molt sòlida. En altres llocs d’Europa, on els romans no havien governat mai, el transport era bastant tortuós. El transport era lent i la càrrega era limitada. En general depenia del viari romà. També hi havia impediments: molta gent necessitava refugi en els seus viatges. No era molt comú els refugis. Aquesta funció les feia els monestirs. La gent que s’ho pugues permetre s’esperava que paguessin, però la gent pobre no feia falta. En aquesta època de creixement hi ha un augment del nombre de ponts. Són necessaris per creuar la geografia. Sense ells no es poden transportar les mercaderies. Es necessita que el territori de les ciutats i pobles siguin fàcilment transitables. Es molt important; hi ha donacions de la gent per la conservació i construcció dels pons. També hi havia ponts de barques, i no només de pedra. També pasos de barca. Els ponts estaven també en una cofraria, un patró i una parròquia. Els pontes eren molt important per connectar la gent amb el territori, i pel transport militar. El transport per la construcció dels ponts era molt costós.
Per tant, en general la construcció dels ponts era costós El transport en general era molt costós, sumat amb camins secundaris en mal estat o no transitables per carros Per sort, hi havia el transport fluvial, menys costós. Per transportar mercaderies a l’interior d’Europa o Anglaterra es podia fer servir les rius. Els vehicles podien transportar més mercaderia que els carros. Es depenia molt de les corrent i els vents estacionals. Hi havia el perill de les tempestes o pirates. Tanmateix, els guanys compensaven els riscos. A partir del segle XII* hi ha un esclat comercial molt important. Sobretot passa a la mediterrània. Amb la crisi baixmedieval minvarà una mica. El comerç mediterrània s’estructura amb alfòndec i consolats. El comerç atlàntic s’exporta llanes; l’anglesa és exportada a Flandes i les manufactureres del nord d’Itàlia. El vi de la Gascònia és exportat cap a Anglaterra. Els anglesos porten tintures de Tolosa. Totes aquestes importacions i exportacions angleses és un dels motius perquè esclati la Guerra del Cent Anys. En aquest comerç atlàntic, i a el comerç fet a terme pels alemanys entre el mar del nord i el bàltic. Rep un gran impuls per la creació de la Hansa germànica; aliança de ciutats. Al 1230 * hi ha un primer tracte entre les ciutats de Lubeck i Hamburg i el 1247* s’amplia a altres ciutats. Afronten el problemes junts; la pirateria (vessant militar). Va arribar a tenir més de 200 ciutats. Va perdurar fins al segle XVII.* Es comerç sal, mel vi cap a l’est i al revés matèries primeres. Les rutes no acabaven a Europa de l’est, sinó que hi havia rutes les quals passaven per tot Àsia, de la mateixa manera que les mercaderies: sedes, espècies, esclaus de l’Àfrica… Les colònies no anaven més enllà de l’Europa de l’est, després treballaven a través de intermediaris.
Grans vies fluvials
Po (Itàlia) Tàmesis (Anglaterra) Roine-Saone, Loira, Sena (França) Rin, Elba, Oder, Danubi (Imp. Germànic + Àustria) Vístula (Polònia)
A les ciutats hi havia les llotges, que normalment eren places cobertes amb un sostra i columnes. Entre les llotges es feia el comerç, les negociacions, s’esperava la mercaderia i hi havia subhastes, sobretot esclaus. Normalment són individus capturats per guerra. Als pobles els mercats solien ser d’animals, productes agrícoles i bens que necessitaven els pagesos. Tant les fires i els mercats eren iniciatives dels monarques. De fet, els monarques se’n cobraven l’impost teloni- teloneum. Les fires eren més diverses, tenien un caràcter més internacional. Estaven pensades per els productes més rars i luxosos. Es venien productes de metall, orfebreria, sabates, teles… Els estaments més rics de la societat aprofitaven per fer-se amb productes de prestigi. Estaven acompanyades per grans espectables i celebracions. Van dominar els que estaven a Holanda i el centre d’Europa (Bruixes, Anvers, Medina del Campo, Xampanya, París …). Van servir per impulsar el dret mercantil: s’havien d’assegurar que no serien robats, esquilats a impostos… El governant s’encarregava a la seguretat dels comerciants. També hi ha préstecs, canvis de moneda…
Moneda
Fins el segle XII * no hi havia gaires monedes circulant. A partir del segle XIII* son poques les activitats que no es facin amb monedes. Cada sobirà encunyava les seves monedes, sigui príncep, arquebisbe important… A l’Edat Mitjana predominava a el bimetal·lisme (or plata). Però l’or no es produeix molt a occident. Encara predomina el vell sistema carolingi (1 lliure= 20 sous i 1 sou= 12 diners) Tanmateix la lliure i el sou són monedes de compte, normalment les monedes són de diners o mig diner. 1 lliura eren 240 diners; ho compten pesant el metall.
Com cada sobirà encunyava la seva pròpia moneda, els pesos i formes diferien. Al segle XIII* tot això canvia. Ja no es compta pel pes, ni es llimen, ni es retallen. Tenen un valor intrínsec que va fora del material. A Itàlia comença a tenir importància; els Florí Florentí (Equivalen a diversos sous o una lliure), el ducat Venecià, el Gros Tornès (són d’argent, equivalen a un sou.), la lliure esterlina.
Prestadors i banquers
Aquesta estabilització de la moneda facilita les operacions bancàries i préstecs. Es recórrer al crèdit per la grandesa de les operacions comercials. Són operacions que no queden a la documentació perquè els préstecs es feien entre familiars. Quasi tothom prestava, per solidaritat personal o veïnal. Es va veure del més normal, tot hi que l’església condemnava la usura; deixar diners amb interès. A poc a poc es va fer la vista grossa perquè no es podien fer operacions comercials. El crèdit era l’única manera que les societats comercials podien no afrontar conseqüències econòmiques. Aquestes operacions de crèdit condueixen a l’aparició de prestamistes que, quan es fan més grans, condueix a que es convertissin en banquers. Molts eren canviadors de moneda, que feien els seus serveis amb interessos. Cobrar els tributs o impostos amb moneda suposarà una revolució. Els diners i els seus dipòsits suposen interessos. Altres tipus de contractes van ser les lletres de canvi, els contractes de societat (gent que aportava capital per fundar una societat, normalment efímeres per operacions comercials específiques) i les assegurances marítimes.
Lletres de canvi
