¡Descarga Temario completo DDII y más Apuntes en PDF de Psicología Diferencial solo en Docsity!
TEMA 0. INTRODUCCIÓ
- Història i panoràmica general
L’evolució ha estat responsable i la causa de la variabilitat dels organismes en la naturalesa. Les semblances i diferències entre humans també ho són, tant a nivell biològic com psicològic i comportamental. En la història, l’època daurada de la diversitat biològica i antropològica és entre els segles XVII i XIX, on hi ha el naixement i desenvolupament d’una sèrie de disciplines:
- Biologia: genètica com a branca interesada en la variabilitat.
- Antropologia i sociologia: estudi grups humans i d’analitzar la realitat de les diferències i semblances entre els individus del grup.
- Psicologia: Psicologia Diferencial sorgida a finals s.XIX, s’interessa per la variabilitat interindividual del comportament humà, per adequar persones a llocs de treball, adaptació individual i eleccions personals.
La realitat de les diferències individuals entre els humans és un fet natural, però que té moltes consqüències socials.
Podem distinguir un període pre-científic i un període científic → preocupacions per saber causes i raons diferencieals són les mateixes, però respostes, teories i models no.
- Pre-científic (s.IV a.C - s.XIX): descripció i registre de la variabilitat i seguit de creences i teories especulatives del perquè existien i quines funcions tenien. Moltes de les especulacions van proposar conceptes que encara ara amb una interpretació diferents s’utilitzen. Juan Huarte de SanJuan, s. XVI → pioner, va publicar “Examen de los Ingenios para las cicencias ”, primer referent a la cultura occidental sobre la temàtica. - Científic ( aprox. 1850 - actualitat): trobem 4 etapes:
- 1850-1910: etapa de sorgiment i consitució. Aportacions variades d’investigadors d’estudis científics de les diferències i trobar aplicacions d’aquests descobriments a les necessitats socials. Galton inicià recerca empírica de camps vitals i va invantar mètodes i tècniques per l’estudi + precursor tests psicològics. Tests mentals (Cattell), intel·ligència (Binet) i bateria de proves d’avaluació del QI (Terman). Preocupació per entendre la deficiéncia mental en termes genètics i hereditaris (Goddard). Stern → denomina a la disciplica “Psicologia Diferencial”. 2) 1910-1950: desenvolupament i delimitació dels continguts i mètodes. Desenvolupament tècniques estadístiques principals, generalització tècniques psicomètriques de construcció test, aplicació tests, etc. que van perfilar la imatge professional del psicòleg i les seves funcions. La Psicotècnica, va produir una extensió d’aplicacions professionals de la Psicologia, camp escolar, militar, laboral, clínic i jurídic. Autors: Thurstone, Spearman, Guilford, Yerkes, etc.
3) 1950-1980: es va produir una segregació de brancques en subdisciplines i un rebuig a la tradició dels tests i l’aproximació correlacional de la Psicologia aplicada. Es van qüestionar teories i models psicològics que van desaparèixer. Caracteritzat per una forta investigació universitaria. Autors: Cattell, Eysenck, Anastasi, Weschler, Cronbach, Lykken... 4) 1980-actualitat: reconeixement als models factorials, ús tècniques estadístiques multivariants, importància genètica, etc. Explosió d’estudis i avanços metodològics i conceptuals. Revival de la Psicologia Diferencial. Autors: Gardner, Sternberg, Deary, Hogan, McCrae, Costa, Hunt, Jensen, etc.
- Dues tradicions científiques
EXPERIMENTAL CORRELACIONAL
- Experiment
- Manipulació variables artificials
- S’ocupa de processos i mecanismes senzills (ex. aprenentatge)
- Relacionen poques variables entre sí
- Poques variables dependents
- Preparació situacions artificials per l’estudi
- Relacions entre causes i conseqüències
- Resultat gran pel coneixement, però pocs cops aplicable a la realitat.
- Limitacions en l’estudi
- Observació natural
- Registre condicions ambientals, individuals i conductuals
- S’ocupa de la psicologia intel·ligència
- Moltes variables dependents
- Covariança entre variables - individu i correlació entre successos
- Informació d’utilitat amb la comparació i com s’associen
- Generar hipòtesis explicatives
- Generar evidències d’utilitat pràctica
- Generalització dels resultats
- Característica de la Psicologia Diferencial
- Temes propis
La Psicologia Diferencial és el resultat d’inventar tècniques originals d’anàlisis de dades per resoldre problemes psicològics rellevants en la teoria i en la pràctica professional. Distingim tres àmbits:
A. Cognitiu: enorme interès en l’explicació i comprensió del comportament humà. S’inclouen processos mentals com les expectatives, formes de raonar, capacitats d’abstraure, resoldre problemes, etc. Trobem dues concepcions diferents:
- Referència a les capacitats, representat per l’intel·ligència; constituïda per un conjunt múltiple i variat de capacitats que comparteixen els significats obtinguts després de processar la informació codificada. Principal aportacions: la seva mesura (QI) i descripció de la seva estructura.
- Referència a les operacions i processos del processament de la informació de les operacions mentals. B. Afectiu: s’interessa sobretot de la personalitat. Per entendre-la, s’ha de considerar el temperament que representa les fortaleses i debilitats emocionals de l’individu,
TEMA 1. DIFERÈNCIES INDIVIDUALS: TRETS PSICOS. I TIPUS
VARIABILITAT
- Tipus variabilitat i la seva rellevància
Cada persona té unes pecularitats que el fan diferent de les altres, inclús una mateixa persona no és igual des que neix fins que mor; el cicle vital és un constant procés de canvis, però sempre serà la mateixa persona. Un cop identificat les variables de cada persona, les podem comparar i saber si els portadors són idèntics, gairebé iguals o diferents. Es pot fer en atributs biológics (es poden observar sense la presència de la persona) i psicológics (s’ha d’observar tenint la persona davant). Totes i cadascuna de les persones són úniques, diferents a les altres, tot i que estiguin constituïdes pels mateixos atributs però en un grau diferent. La Psicologia Diferencial, s’interessa per saber quina és la magnitud i importància de la variabilitat de les característiques psicològiques. Existeixen tres tipus de variabilitat:
- Interindividual (entre individus): més característic, fet natural que els individus d’una mateixa espècie i població es comporten d’una manera diferent en les mateixes coordinades d’espai i temps. Apareixen de manera transversal i es pot registrar de manera concreta. Apareixen en el moment de nèixer i es mantenen normalment al llarg de la vida. La representació es fa mitjançant la corba normal o campana. - Intergrupal (entre grups): als individus se’ls pot agrupar per alguna característica que tenen en comú i despres comparar-los en relació a una característica compartida entre els individus, agrupant-los en grups. En cada individu de cada grup s’avalua en tret o comportament que volem comparar; desprès agreguem les avaluacions de cada grup i comparem entre elles. Observem la variabilitat pròpia i que es pot avaluar atenent al paràmetre variància entragrupal i reflecteix l’heterogeneïtat individual dins del grup. - Intragrupal (en el mateix individu): comprovar si les persoens canvien amb el pas del temps i constitueixen la base dels estudis logitudinals.
- Causes de la variabilitat de la conducta
Qualsevol conducta, és el resultat d’una interracció entre individu i entorn on viu i l’envolta. Tenen un ordre lógic i temporal.
Els estímuls són els que desencadenen les respostes per canvis que impacten en l’organisme el qual activa i executa una resposta determinada. Tenen lloc de forma combinada i constant Estímuls poden ser:
- Externs (soroll, senyal acústic…) - Interns o autogenerats (fam, record trist…) - Complexos (missatge polític) - Simples (rebre impacte d’una pedra)
L’individu opera amb la informació que li arriba, a la qual afageix informació de què disposa a la seva memòria, barrejant-se amb les seves disposicions emocionals… Com a resultat, pren la decisió d’una resposta amb un sentit personal i finalitat. És ràpid i complexe, impliquen molts mecanismes al mateix temps. Resposta segons naturalesa: Resposta segons complexitat:
- Motores - Simples (estremir-se per un missatge) - Psicofisiològiques - Complexes (escriure una carta de comiat) - Verbal Del conjunt de fenòmens mentals que succeeixen en els moments intermedis podem distingir: - Operacions: detecció, atenció, percepció… - Disposicions: i ntel·ligència, ansietat, creativitat… (P.D) Aquests interactúen i col·laboren plegats per organitzar les respostes dels individus, en funció de les influències externes i la finalitat. En l’anàlisis trobem dues catagories: - Situacions o estímuls: desencadenen i provoquen les accions - Subjectes o individus
[COMPORTAMENT = SITUACIÓ + SUBJECTE]
La interacció entre ambdues és on trobem la causa real immediata del comportament. Freqüentment els mateixos estímuls, que afecten a individus diferents, provoquen respostes diferents. Trobem dues respostes a perquè passa això:
- Les persones són diferents, les respostes també (disposicionalisme)
- Atribució a la situació (situacionisme) La realitat és més complexa, perquè és múltiple, dinàmica i resultat de la retroalimentació constant que resulta dels efectes de l’estimulació situacional sobre el subjecte, la conducta i els efectes que aquesta té.
S’organitzen de forma jeràrquica, més elevats són més amplis i profunds i un efecte sobre la conducta més dèbil i específics. Segons naturalesa:
- Cognitius (intel·ligència)
- Emocionals (ansietat, còlera)
- Mixtes (creativitat, originalitat)
- Motivacional (perseverança)
- Indicadors, variables i constructes
S’han formulat a partir de l’estudi empíric de les diferències entre els individus en el seu comportament i són formulacions abstractes no materials i no-observables. Els conceptes psicològics fan referència a processos i estructures que no tenen entitat física i això és motiu de discussions sobre l’existència (quan es fan servir en el context d’una teoria o model teòric, es denominen constructes ). Existeixen constructes de sobre-significat , que anomenem a aquells conceptes inapropiats i invàlids. Constructes: abstraccions que atribuïm a estructures com trets, capacitats o disposicions. Com sabem l’existència si no son observables? Perquè l’acció es veu reflectida en la conducta, considerat com un indicador empíric observable dels efectes de les estructures que les produeixen. Variable: atribut, procés o mecanisme que presenta en la realitat variacions entre els individus o entre moments temporals diferents en els mateixos individu. Sempre que operativitzem un indicador, el convertim en variable. VARIABLE → METODOLOGIA CONSTRUCTE O INDICADOR → EPISTEMOLOGIA
TEMA 2. ANÀLISI QUANTITATIVA DE LES D.I
- Mesurar, quantificar, analitzar i predir
L’estudi de les D.I inclou l’estudi i la mesura de la variabilitat. Mesurar: assignar valors numèrics a successos o trets específics. Cal transformar o operativitzar un esdeveniments (variable) perquè sigui mensurable Variables poden ser:
- Contínues: mostren diferents valors numèrics entre els quals es poden incloure infinits números.
- Discretes: s’expressen per una sèrie de valors numèrics fixes sense valors intermedis entre ells. Segons escala de mesura:
- Nominals: s’estableix una relació d’igualtat o desigualtat entre els subtipus.
- Ordinals: ordre en base la quantitat, relació de major a menor, sense saber si el valor de la diferència és el mateix o no.
- Interval: es pot quantificar la magnitud de la diferència, no hi ha un 0 absolut
- Raó: hi ha un 0 absolut.
Trobem diferents mètodes per mesurar la variabilitat:
- Autoinforme: qüestionari adreçat al subjecte a qui es vol avaluar, és qui respondrà. Econòmics i ràpids. - Heteroinforme: qüestionaris aplicats a persones que coneixen un individu amb la finalitat de recollir informació sobre ell. Més costosos. - Observacions directes: avaluacions de la intensitat o freqüència d’una conducta associada a un tret psicològic realitzades per un examinador en un ambient natural o artificial. - Biodata: recollir informació d’una persona que pugui ser utilitzada com a indicador de la seva personalitat.
Els resultats haurien de donar la mateixa informació (convergents); s’ha de comprovar si conicideixen o no, per això utilitzem l’ estandarització → consisteix en transformar les puntuacions directes obtingudes en una prova en puntuacions distribuïdes al llarg d’una corba de distribució normal, reflecteix la freqüència amb què es produeixen les puntuacions.
Correlació i causalitat
- Sovint disposem d’observacions concurrents (→ correlació).
- La co-ocurrència no ens permet inferir causalitat.
- A fi d’inferir causalitat, és necessari l’existència d’un abans i un després (seqüència temporal).
- Per acreditar causalitat és necessari realitzar experiments per contrastar l’efecte d’una variable sobre l’altra, de manera controlada.
- Qualitats de les dades: objectivitat, fiabilitat i validesa
Eina bàsica → test psicològic. Realitzar una observació sistemàtica de la conducta objecte d’anàlisi. Per considerar les dades científiques, han de ser objectives, fiables i vàlides. Objectivitat: resultats independents de l’examinador/entrevistador. Pot radicar en l’avaluació, el registre o la interpretació. Fiabilitat: grau en què una mesura coincideix de manera estable amb altres mesures del mateix esdeveniment. Trobem diferents tipus:
- Consistència interna: respondre en la mateixa línia a diversos ítems que preguntin sobre el mateix fenomen. - Fiabilitat entre jutges: diversos jutges són qui coincideixen en la seva valoració. - Fiabilitat test-retest: avaluar el fenomen en diverses ocasions en un espai curt de temps controlant l’efecte de fluctuacions aleatòries en el temps. Validesa: grau en què s’avalua variació en el fenomen que es vol mesurar, si realment s’està avaluant allò que es vol avaluar. Trobem diferents tipus:
- Contingut: els ítems d’una escala són rellevants i exhaustius per mesurar allò que es pretén.
- Criteri: ítems d’una escala són igual d’eficaços que altres ítems que s’han demostrat eficaços en mesurar una determinada característica o igual d’ineficaços que d’altres que no mesuren el que es pretén.
- Anàlisis factorial
Procediment estadístic mitjançant el qual es pot agrupar la variació d’un determinat grup de variables observables en un conjunt de variables latents (dimensions, components o factors) → C. Spearman i L. L. Thurstone. L’agrupament factorial permet reduir el volum de dades conservant la informació i simplificant la seva interpretació (dimensions classificatòries, elements reals o artefactes matemàtics), informen sobre un subconjunt de variables que estan relacionades entre elles i que covarien conjuntament per un motiu comú que és intern al subjecte. Actualment: conjunt de procediments utilitzats per identificar la quantitat de variabilitat compartida en un conjunt de variables correlacionades entre elles i reduir la seva dimensionalitat a un nombre menor. Diferenciem dos grups:
- Exploratòria: investiga si es poden agrupar diverses variables en factors sense partir d’hipòtesis prèvies.
- Confirmatòria: teoria i hipòtesi sobre la relació entre unes variables observables i unes de latents les que guien l’anàlisi.
Dividim en etapes:
- Fase inicial o de preparació: es defineix el problema que es vol investigar i el disseny d’estudi. Una vegada recollida la base de dades, es classifica o puntua els subjectes en diverses variables per realitzar una anàlisi correlacional que detecti les possibles relacions de covariància entre elles (matriu de correlacions).
- Fase de factorització: s’organitza la matriu de correlacions en una matriu de factors, que resumeix les variables observades en combinacions factorials tenint en compte la variabilitat compartida.
- Fase de rotació: factors s’organitzen en el seu mínim número. I s’interpreten els factors en base la importància o càrrega factorial. Dificultats o limitacions:
- Mostreig i nombre de variables: per poder delimitar un factor cal disposar d’un mínim de tres variables.
- Mostreig i nombre de subjectes: cal un mínim de 100 observacions.
- Mètode d’extracció de factors: convé diferenciar entre l’Anàlisi de Components Principals (genera tants components com variables), preferible quan hi ha poques variables/ítems/proves) i l’AF. Quan hi ha més de 25 variables, no hi ha gaire diferència entre un procediment o altre. - Nombre de factors: Si s’utilitzen pocs es comprimeix la dimensionalitat, si són olts pot perdre la generalitat. S’opta per la solució que aporti una estructura més simple. - Mètode de rotació: pot ser ortogonal, només permet arribar a factors de 1r ordre o obliqua, obtenir estructures simples i permet factoritzar les correlacions entre factors i produir factors d’ordre superior i, si compartissin variància entre ells, factors de 3r ordre.
TEMA 3. INTEL·LIGÈNCIA, CAPACITATS, QI I RENDIMENT COGNITIU
- Capacitats, aptituds, habilitats
Capacitat: potencialitat per realitzar una conducta en termes d’eficàcia i nivell d’execució. Atribut constant, amb poca variabilitat intraindividual. Atribut: similar a capacitat, amb un significat més específic. Habilitat i destresa: coneixements pràctics i tècnics adquirits per l’aprenentatge, entrenament i pràctica.
- QI, mesura i distribució
Mesura intel·ligència: identificar i mesurar el rendiment de capacitats cognitives per diverses proves o ítems. Ítem: unitat elemental del test mental, tasca específica que ha de realitzar el subjecte i serà puntuada segons l’execució. Puntuació objectiva i ben qualificada o classificada. Alguns ítems tenen una forta càrrega cultural i l’execució depèn dels coneixements adquirits ( culturalment mediatitzats ), i d’altres no ( culturalment imparcials ). Intel·ligència es relaciona amb el grau de complexitat tasca que incrementa l’exigència de activitat mental.
- PRIMERA MESURA (Binet + Simon): Edat Mental, relacionava nivell rendiment amb nivell rendiment grup individus amb edat cronològica homogènia. Blocs de preguntes ajustat a edats específiques i de dificultat creixent.
- Stern: formular QI, divisió Edat Mental i Edat Cronològica y multiplicat per 100. Quan coincidien, el resultat era 100 o nivell normal d’intel·ligència.
- Wechsler: revisà QI i adaptà a altres grups d’edat, millorant la seva mesura a nivell psicomètric.
- Actualment: designa una puntuació a una escala amb mitjana 100 i desviació típica 15, independència test. Les puntuacions són estables durant el desenvolupament individual i útils per predir el rendiment escolar i ocupacional. També són congruents amb indicadors socials com el nivell d’ingressos, estatos social o comissió de delictes, nivell salut o longevitat. Hi ha altres variable sno mesurades amb aquestes proves que s’han de considerar amb aquests aspectes (motivació, temperament o personalitat). Tipus de tests (variats, però tots avaluen el QI): **_- Naturalesa de la informació (verbals, numèrics, espacials, etc.)
- Operacions/processos mentals que requereixen sumar, recordar, deduir, etc.
- Respostes requerides (dibuixar, escriure, etc.)_**
- Bases psicològiques i biològiques
No deixa de ser un concepte teòric que permet explicar un fenomen contrastat, hi ha persones que mostren més o menys capacitat per resoldre problemes i per fer front a les exigències i reptes de la vida. Intel·ligència biològica: capacitat per resoldre problemes exigents mitjançant operacions cognitives aplicant eficientment els recursos energètics disponibles (configurada per factors genètics i ambientals). Diversos estudis han demostrat que hi ha correlació entre el funcionament de determinades regions del cervell i el rendiment en tests d’intel·ligència. Hi hauria una major densitat de matèria grisa en regions específiques:
- Còrtex prefrontal dorsolateral
- Àrees de Broca i de Wernicke
- Còrtex d’associació somato-sensorial i d’associació visual. Concretament: lòbul frontal, temporal, parietal i occipital. D’altra banda, puntuacions altes en proves psicomètriques mostren una major correlació amb matèria blanca a nivell global del cervell. El gruix cortical es relacionaria amb el factor g.
determinada aptitud → més realista, pràctic i útil en la avaluació. Defineix 13 factors, identificant 7: Facto Espacial, Factor Numèric, Velocitat Perceptiva, Fluïdesa Verbal, Memòria, Raonament Inductiu i Comprensió Verbal. Eysenck: analitzar les dades i va identificar una poroporció de variància compartida entre aptituds. Va obtenir 8 factors que correlacionaven entre ells, posant en ènfasi un factor general de segon ordre i factors específics. Cattell: congeniar ambdós models. Dades de joves universitaris → mostra homogènia, amb rang de variabilitat restringit → valor correlacions disminueix i es pot interpretar de factors independents.
- Models jeràrquics
Aportacions Escola de Londres:
- Introducció AF com a metodologia d’anàlisi i d’extracció de factors
- Definició model jeràrquic intel·ligència
- Troballa factor g → intel·ligència general i altres factors específics Burt: proposà model amb diferents nivells jeràrquics inferiors al factor g , a partir de descomposar les correlacions residuals d’aquest. Estructura de 18 factors organitzats en diferents nivells:
- Primer: factors associats a les sensacions
- Segon: processos perceptius complexes
- Tercer: processos associatius
- Quart: processos relacionals
- Cúspide: factor g , màxim nivell d’abstracció i integració Organització jeràrquica rígida difícilment contrastable i interpretable per les capacitats i aptituds cognitives. Vernon: estructura jeràrquica de tres nivells, que mostrava capacitat predictiva i explicativa:
- Inici: factors menors (habilitats particulars de determinades tasques)
- Segon: factors majors, verbal-educatiu (capacitat verbal, raonament lògic o atenció) i espacial-mecànic (capacitat espacial o coordinació psicomotriu)
- Més alt: factor comú general de la intel·ligència. Cattell: model estructural que va incloure les aportacions de Spearman i Thurstone (actualment vigent). Mitjançant AF, va diferenciar 3 grups de factors:
- 1r nivell: aptituds mentals primàries de Thurstone, totes correlacionades entre elles.
- 2n nivell: factors de segon ordre Intel·ligència fluïda (Gf) i Intel·ligència cristal·litzada (Gc), que correlacionarien entre elles. ➔ Gf: component de la intel·ligència de base genètica i neuro-fisiològica que reflectiria els processos mentals superiors (raonament inductiu) ➔ Gc : part exercitada en la interacció amb el medi sociocultural, influïda pels aprenentatges (mediatitzada pel llenguatge)
- 3r nivell : factor g de Spearman. Va dissenyar proves per avaluar les intel·ligències (especialment significatives: proves culturalment imparcials, que mesuren Gf, i que requereixen únicament capacitats cognitives, experiència no intervé). Carroll: estudi exhaustiu en el qual va intentar integrar totes les investigacions sobre intel·ligència = Model dels Estrats.
- Estrat inferior: aptituds primàries i de rendiment.
- Segon estrat: Gf, Gc, percepció visual àmplia, percepció auditiva àmplia, velocitat cognitiva general, capacitat àmplia de record i capacitat àmplia de memòria.
- Tercer estrat: intel·ligència general. A diferència dels models anteriors, la mesura de la intel·ligència es va realitzar mitjançant tasques específiques cognitives que incloïen processos perceptius, atenció, memòria, etc. → millor model. En tots aquests models es poden diferenciar diversos tipus d’intel·ligència i g és la part comuna, però no proporcionen gaire informació a nivell evolutiu ontogenètic, s’han de poder integrar amb coneixements sobre funcionament cognitiu i vincular amb altres tipus d’intel·ligència.
- Moldes múltiples no-factorials
- Teoria Triàrquica de la Intel·ligència: intel·ligència va més enllà de la mesura del QI. Proposa tres aspectes fonamentals, cadascuna vinculada a una subteoria relacionada amb diferents aspectes de la intel·ligència humana, importància → equilibri entre elles. ➔ Pràctica (subteoria contextual): permet adaptar-se a canvis i exigències de l’entorn de manera eficaç i eficient, gràcies a l’experiència i als automatismes adquirits, inclou en coneixement tàcit. ➔ Creativa (subteoria experiencial): relacionada amb la síntesi de continguts i fer front als reptes de manera original i creativa. ➔ Analìtica (subteoria componencial): trobar solucions no evidents als problemes, pel grau d’excel·lència en rendiment acadèmic o convencional; es pot mesurar. La intel·ligència s’ha de mesurar amb tasques complexes que els subjectes no hagin fet front anteriorment → anàlisi componencial: descompondre els elements requerits per realitzar una tasca, es registraven els resultats en base a la latència de la resposta i precisió i es realitzava una estimació dels paràmetres corresponents als elements prefixats inicialment. Resultat. obtenció components cognitius.
TEMA 5. ESTABILITAT I DESENVOLUPAMENT DE LA INTEL·LIGÈNCIA I
QI
- Estabilitat i desenvolupament de la intel·ligència
QI → estable i canviant. Intel·ligència canvia durant el desenvolupament de l’individu i estudis científics demostren que el valor mitjà de les correlacions entre dues mesures de la intel·ligència d’una persona en dos punts temporals diferents se situa al voltant de 0, (canvi de manera ordenada). Estudi infància-adolescència + període adult, té en compte el continu que va des de a concepció de l’individu fins la mort → enfocament del cicle vital , permet entendre de quina manera canvia i evoluciona la intel·ligència al llarg de la vida. En les diferències psicològiques s’han de tenir en compte els efectes dels factors biològics i socials. En el desenvolupament s’esdevenen canvis biològics en la conducta, canvis en les exigències de l’entorn, influències socials, esdeveniments socials i culturals, etc. que marquen el comportament. Patró normal de desenvolupament de la intel·ligència: augment des de la infància fins aprox. 20 anys, seguit d’un període d’estabilitat i finalment una davallada lenta en un principi, però als 70 ants s’accelera ràpidament i notòria. No totes les capacitats canvien de la mateixa manera i la puntuació total no és suficient per entendre els canvis en la intel·ligència en l’edat.
- Canvis associats a l’edat: canvi de les característiques psicològiques d’una persona amb el pas dels anys. Determinat per les característiques individuals del patró de desenvolupament i maduració. Desenvolupament: sèrie de períodes evolutius més o menys fixos pel que fa a la durada, on es consoliden o desapareixen certes estructures i funcions. Segueixen un patró seqüencial determinat i no variable i s’observa disposicions genètiques i influències ambientals.
- Diferències d’edat: diferències que s’observen entre persones d’edats diferents. Estudi per comparació de grups de diferents edats, però presenten una limitació ja que no podem saber si les diferències són per canvis en la intel·ligència pel pas dels anys o si barregen efectes d’altres variables associades a la diferència de generació.
- Estudis transversals i longitudinals de la intel·ligència
- Estudis transversals: avaluació de grups de persones de diferents edats en un mateix moment temporal. Primers estudis → test d’intel·ligència en selecció d’oficials durat la I Guerra Mundial. Resultat: intel·ligència psicomètrica disminueix amb l’edat. Avantatge: rapidesa i econòmic. Limitacions: diferències poden ser degudes a altres factors a més de l’edat (efecte cohort), han viscut experiències diferents i úniques a nivells social, tecnològic o individual que poden influir en les variacions de la conducta. Resultats estudis transversals: combinació dels efectes de l’edat + efectes provocats per l’experiència de cada generació.
- Estudis longitudinals: avaluació d’un mateix grup de persones en diferents períodes de la seva vida. Avantatges: permeten captar les diferències intraindividuals. Limitacions: elevat cost. Mort experimental o atrició de la mostra, ja fan que continuïn aquells subjectes que tenen un major rendiment, esbiaixant els resultats. Efecte de pràctica amb la situació de test que pot afavorir el rendiment en les avaluacions posteriors i canvis en la situació de test de les administracions. Resultats estudis longitudinals: redueixen o subestimen els canvis en la intel·ligència derivats de l’edat. - Model time-lag o seqüencial-transversal: avaluació grups de diferents edats en diferents moments temporals. → estudi mateix grup en diferents moments, diferents grups en el mateix moment i grups de la mateixa edat en moments temporals diferents i comprovar de quina manera canvia la intel·ligència contrarestant les limitacions. Resultats: existeixen diferències en el desenvolupament de la intel·ligència segons el model utilitzat. Diferències de caràcter quantitatiu, a nivell qualitatiu, patró de desenvolupament intel·ligència semblant, però les mitjanes del primer estudi són inferiors. Cattell: model psicomètric on dividia la intel·ligència general en Gf i Gc. Segons aquest model, Gf i Gc augmenten amb l’edat en un moment inicial, però a partir de la joventut els seus processos de desenvolupament es diferencien: Gf descendeix i Gc s’estabilitza o creix. Gf reflexa el creixement, maduració i deteriorament de les estructures neuronals i es mesura mitjançant tasques noves per a l’individu (tipus perceptiu i de processament). Gc reflexa l’acumulació de coneixements i experiències al llarg de la vida de l’individu. Gf i Gc no són independents elevada correlació (Gf jeràrquicament superior a Gc, el que explica que el rendiment sigui inferior en gent gran que en els joves). Fenomen important: evolució de les diferències en la variància de les capacitats cognitives al llarg dels anys. McArdle: estudi transversal on s’observa que l’evolució de la intel·ligència segueix el patró clàssic d’envelliment, però que el rang de variabilitat és diferent en funció del tipus d’intel·ligència avaluada i el rang d’edat estudiada. Rang de variància de la Gf, més estable en els diferents grups d’edat, joves rendeixen millor, però la variabilitat de la Gc, incrementa a mesura que augmenta l’edat dels grups, hi ha persones grans que rendeixen igual o millor.
- Increment secular de la intel·ligència
Augment en QI d’una cohort a una altra:
- Augment gairebé lineal
- Frenada en molts països desenvolupats a partir de finals dels anys 90
- Pot haver marge d’increment en subpoblacions desfavorides
Efecte Flynn: registre en 14 països, on s’ha observat diferències en magnitud de increment en funció del grau de desenvolupament, característiques test i característiques mostra avaluada.
- Països començament modernització: augment pronunciat QI en generacions.
- Països desenvolupats: augment 3 punts QI per dècada.
- Països modernització s. XIX: frenda creixement generacional.
