¡Descarga TIC: Teories de la Comunicació y más Apuntes en PDF de Periodismo solo en Docsity!
TIC: Tecnologies de la informació i de la comunicació
1. Introducció
La progressiva incorporació dels ordinadors a les diferents activitats productives, de creació i lleure, així com l'expansió de les xarxes de comunicacions a tots els àmbits de la vida ciutadana, constitueixen dos fenòmens que visualitzen els canvis que està experimentant la nostra societat. Aquest conjunt de tecnologies basades en la microelectrònica, la informàtica i les xarxes de comunicacions, és a dir, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), constitueixen avui el mateix factor de transformació que en el seu moment van tenir la impremta o la màquina de vapor. Les TIC es materialitzen en nombrosos dispositius i programes que van dels ordinadors personals als telèfons mòbils, passant per Internet. Màquines, xarxes, programes i serveis faciliten la comunicació entre persones i l'accés a ingents quantitats d'informació en format digital. Així doncs, les TIC són la suma d’aquests conceptes: Tecnologia Conjunt de coneixements que permeten fabricar objectes i modificar el medi ambient per satisfer les necessitats i desitjos humans. Això implica el desenvolupament i l'aplicació d'eines, màquines, materials, tècniques, sistemes i processos. Habitualment, s'associa la tecnologia puntera a invencions o estris desenvolupats recentment. Al llarg del temps, hi ha procediments artístics, empírics, creatius, d'artesania, d'oficis, per exemple, que han generat tècniques per a resoldre els problemes. La tecnologia engloba ciència i tècniques. Tecnologia Informació Comunicació Tractat de les arts è Tecnologia Art è Tècnica
Informació Dades : Elements d’informació. Informació : Conjunt de dades que organitzades, agrupades, classificades en categories i associades a un context tenen un significat. Assimilar informació i interpretar-‐la ens ajuda a prendre decisions. Coneixement : Concepte que va més enllà de l’acumulació d’informació assimilada. Es produeix quan algú interactua amb la informació tenint en compte les seves conviccions i creences. Comunicació Comunicar : Fer que un altre participi, transmetre. El model de Lasswell de 1948: Tecnologies de la informació i de la comunicació Tecnologies mixtes:
- Caràcter físic (electrónica)
- Caràcter cultural (tractament de dades i informació) (Quintanilla, M.A. (1989): Tecnología: un enfoque filosófico. Madrid Fundesco) Digitalització:
- Nucli de transformació económica
- Es basa en el coneixement i contribueix a crear coneixement.
En aquesta asignatura… Partirem de l’enfocament sistèmic i considerarem tecnologia :
- Coneixements de tota mena que acaben repercutint en el sistema comunicatiu i el seu funcionament (producció, emissió, emmagatzematge…). Ex: telecomunicacions, electrònica, acústica, informàtica…
- Per extensió, els productes (eines, màquines, programaris…) resultants d’aquests coneixements. Ex: càmeres de televisió, cintes d’audio i devídeo, grabadores, reproductors, antenes… Considerarem técnica el conjunt d’accions que impliquen coneixement, habilitats, capacitats d’ús per utilizar convenientment les diferents tecnologies amb l’objectiu d’assolir diversos objectius (comunicatius en el nostre cas). Hi ha dues postures oposades molt marcades, que a la vegada alberguen subcorrents:
- El determinisme: o La tecnofília o La tecnofòbia
- El constructivisme social: o El Social Shaping of Technology (SST) o El Social Construction of Technology (SCOT)
El determinisme tecnològic
Aquest punt de vista parteix de dues idees bàsiques:
- El desenvolupament tecnològic és autònom : La tecnologia segueix el seu propi curs al marge de la intervenció humana o social i es desenvolupa, fonamentalment, de forma incontrolada.
- El desenvolupament tecnològic condiciona el canvi i l’estructura social : La tecnologia té un impacte i/o efecte social. Ambdues són independents, però sovint van relacionades. Lewis Mumford (1895-‐1990) i Jacques Ellul (1912-‐1994) van realitzar els primers estudis sobre tecnologia en el seu context social. Es preocupaven més del impacte social que la ciència i la tecnologia ocasionaven, que no pas del desenvolupament d’artefactes o idees. Una de les conseqüències més importants d’aquest canvi de rumb va ser l’èmfasi posat en les polítiques referides a ciència i tecnologia. Però va ser el sociòleg i economista Thorstein Veblen (1857-‐1929) qui primer va encunyar l’expressió de determinisme tecnològic i qui va desenvolupar la idea essencial del determinisme:
- La tecnologia pot canviar-‐ho tot : El desenvolupament tecnològic és el motor del canvi social, econòmic i històric. En definitiva, l’evolució de la societat es deu a la innovació tecnològica. Model lienal de desenvolupament: Aquesta idea estableix una relació unidireccional entre la tecnologia i la societat. Res no escapa de la seva influencia i poc o res podem fer els humans per evitar-‐ho, bé perquè la tecnologia té i segueix les seves lleis (Jacques Ellul), o bé perquè qui hauria de controlar-‐la no hi intervé (Langdon Winner). Dins del determinisme hi ha dues corrents contraries: la tecnofília i la tecnofòbia.
El constructivisme social
Diversos autors i línies de pensament s’hi inclouen, però tots coincideixen en aspectes bàsics com:
- Evitar l’ànalisi lineal del desenvolupament tecnològic.
- Centrar-‐se també en l’estudi de les tecnologies fallides.
- Fixar-‐se en els detalls de les tecnologies i el context social. Així, pretenen observar com evoluciona comunament tecnologia i societat. Es replantegen conceptes com ara èxit i fracàs, preguntant-‐se: “quan hem de considerar que una tecnologia és un èxit?” Arriben a la conclusió que l’èxit o fracàs d’una tecnologia depèn de factors que van més enllà de la tecnologia (que funcioni bé o no), depèn també – entre molts altres factors– de l’acceptació que tingui en la societat. El Social Shaping of Technology (SST) A Sociohistorical Technology Studies , publicat l’any 1995, Wiebe Bijker parla de tres models per explicar el desenvolupament d’artefactes tecnològics: 1. El model materialista (enfocament instrumental) 2. El model cognitivista (enfocament cognitiu) 3. El model del social shaping (enfocament sistèmic) a. Aproximació sistèmica b. Actor-‐xarxa c. Construcció social de l’enfocament de la tecnologia “The view that technology just changes, either following science or of its own accord, promotes a passive attitude to technological change. It focuses our minds on how to adapt to technological change, not on how to shape it.” (Mackenzie and Wajcman, 1999:5) Donald Mackenzie i Judy Wajcman venen a dir alguna cosa similar a que des del punt de vista determinista – que defensa que la tecnologia és, bàsicament, el motor de tots els canvis (socials, econòmics, històrics)–, les persones no podem fer altra cosa que adaptar-‐nos-‐hi, no ens fa pensar en com podem donar forma a la tecnologia. En definitiva, afirmen que el determinisme promou una actitud passiva vers els canvis tecnològics. Sovint, el SST no es considera una teoria prou desenvolupada. Es té com una mena de paraigües que engloba altres corrents teòrics i d’investigació que tenen en comú el seu “anti-‐determinisme”. De fet, es presenten com un antídot al determinisme.
El SST, príncipalment, defensa:
- El desenvolupament tecnològic NO és autonom: Hi ha factors socials que modelen i condueixen el desenvolupament tecnològic i, per tant, no existeix una mena de camí racional que orienti el desenvolpament.
- L’evolució tecnológica és contingent: No s’explica per la seva lógica interna, sinó per la interrelació d’elements de tot tipus (tecnològics, socials, econòmics i històrics).
- Les tecnologies neixen del conflicte, la diferència o la resistència: Les seves característiques es modelen a partir de la negociació entre els actors implicats.
- La importancia de les eleccions humanes: Els actors implicats desenvolupen estratègies per aconseguir el seu propòsit. Aquestes estratègies afecta al procés tecnològic, és a dir, té conseqüències.
- S’han de formular polítiques en relació als avenços tecnològics per fer-‐ los més igualitaris, útils i apropiats per l’ésser humà. Per fer-‐ho no estarem menyspreant la ciència, sinó que estarem evitant actuar per inercia i dirigint els avenços científico-‐tecnològics d’acord amb les nostres necessitats. Social Construction of Technology (SCOT) A principis dels anys 80 es van començar a fer estudis de cas , anàlisis de tecnologies concretes, com ara la bicicleta. Volien esbrinar per què va triomfar un model i no un altre. Emfatitzàven especialment els aspectes socials. Des del seu punt de vista, el procés tecnològic es pot dividir en tres fases: 1. Flexibilitat interpretativa: Grups socials rellevants valoren de forma distinta un mateix dispositiu (artifact). S’interpreta l’artefacte i també com es dissenya. è Grups socials rellevants: fabricants, dones, joves atletes… En el cas de la bicicleta es van presentar dos models: el ‘decorós’, pensat perquè les dones puguin portar robes voluminoses; i el ‘no decorós’, pels homes i més pràctic. 2. Estabilització: Desprès que els grups socials rellevants ho hagin valorat i discutit, els dispositius s’estabilitzen fins a la seva clausura (closure) i disminueix la flexibilitat interpretatitva. S’obta per un dels dos models d’artefacte. 3. Interpretació: L’artefacte tecnològic s’ha de relacionar sempre amb un context sociopolític més ampli. En aquesta fase s’ha d’establir el marc tecnològic.
3. El cicle vital de les tecnologies
Les tecnologies neixen perquè hi ha una necessitat social o de mercat. La necessitat social pot ser real o no real en funció de qui ho demana. Ens referim a necessitats no reals quan la tecnologia no exerceix una funció essencial. Model genèric: El cicle de vida natural de l’evolució dels nous mitjans , en lluita entre ells per sobreviure en l’era d’Internet: Tipologia d’usuaris:
- Usuari real
- Usuari projectat
- Usuari representat Tipologia de no-‐usuaris: 1. Resisters: no volen usar una tecnologia. 2. Rejectors: l’han utilitzat, però ara la rebutgen. 3. Excluded: mai no ha pogut utilizar-‐la. 4. Expelled: l’han utilitzat, però ara ja no pot. Es refereix a quin és l’ús recomanat del producte. Usos que inicialment no s’havien previst. Caspi (1993):
- Inauguració
- Institucionalització
- Defensa
- Adaptació Des del màrqueting, el cicle de vida classic del producte:
- Presentació
- Creixement
- Maduració
- Decliu Napoli (1998):
- Complaença
- Resistència
- Diferenciació
- Diversificació Adoni i Nossek (2001):
- Equivalència
- Diferenciació
- Multiplicitat
La idea i les seves transformacions Brian Winston , socialcosntructivista, va publicar l’any 1998 Media technology and society. A history: from the telegraph to the Internet , on explicava el camí que seguia un producte des que la idea naixia fins que l’adoptava la societat. Amb els següents esquemes explicava quin paper hi jugava cada element: PERFORMANCE PASSAT COMPETÈNCIA (CAPACITAT) Primera transformació: Ideació PERFORMANCE PASSAT COMPETÈNCIA Tipus de prototips (dispositius o artefactes):
1. Accepted: será una invenció i, finalment, un producte. 2. Rejected: no respon com s’espera i, per tant, no pot ser adoptat. 3. Parallel: ja existeix, però més tard es demostra que és útil per altres coses. 4. Partial: no compleix prou bé amb l’objectiu pel qual va ser dissenyat.
Esfera
social
Tecnologia Ciència Les tecnologies de la comunicació són performances d’algun tipus de competència científica. És ciència el coneixement o domini de qualsevol área d’aprenentatge. Tecnologia Ciència
Prototips
Ideació
Esfera social Quan el tecnòleg s’imagina un aparell: té la idea, formula els problemes implicats i fa hipótesis sobre la solució.
FUTUR
FUTUR
Idea è Investigació è Prototips *La diferencia entre prototip i invent no és gaire clara.
Què és la innovació? Joseph Alois Schumpeter (1883-‐1950), economista austro-‐nordamericà, va investigar el cicle econòmic i va desenvolupar teories sobre la importància de l’empresari en els negocis, subratllant el seu paper per estimular la inversió i la innovació que determinen l'augment i la disminució de la prosperitat. Va popularitzar el concepte de destrucció creativa com a forma de descriure el procés de transformació que acompanya a les innovacions. Va predir la desintegració del capitalisme. Segons ell, es destruiria a causa del seu propi èxit. La máxima de Schumpeter era: “Inventar és crear, innovar és una decisió económica.” Explica que no tots els invents són una innovació i que els veritables innovadors no són els inventors, sinó els homes d’empresa o emprenedors. A Green Paper on innovation , publicat l’any 1995 per la Comissió Europea, innovació apareix com a concepte sinònim de “producció, assimilació i explotació de la novetat en els àmbits economic i social”. La innovació permet aportar solucions inèdites als problemes i respondre a les necessitats de les persones i de la societat. S’assimila innovació amb novetat, però a més cal que sigui un èxit per tal de poder-‐la considerar innovació. El Green Paper , en un intent de delimitar més el concepte, assimila innovació a tres idees:
- La renovació i ampliació de la gamma de productes i serveis i dels seus mercats associats.
- La instauració de nous mètodes de producció, aprovisionament i distribució.
- La introducció de canvis en la gestió, l’organització del treball i les condicions i habilitats laborals dels treballadors.
- Es considera que un producte té èxit si compleix o supera la majoria de les expectatives. La innovació de la TDT era que oferia canals en HD i canals temàtics en obert (GRATIS) de manera massiva. Al Manual d’Oslo: Guia per la recollida i interpretació de dades sobre innovació , publicat per l’OCDE a l’Eurostat l’any 2006, es defineix innovació com “la introducció d’un nou, o significativament millorat, producte (bé o servei), procés, mètode de comercialització o d’organització (…)” Everett M. Rogers ( 1931 -‐2004), sociòleg i professor, conegut per ser un dels primers precursors de la Teoria de la difusió d’innovacions (1962), ho explicava així: “una idea, pràctica o objecte que es percep com a nova en la seva adopció es pot considerar innovació.”
Segons diu Esteban Fernández Sánchez a Estratègia de la innovació , del 2005, innovació és “la introducció d’un objecte o mètode nou en el mercat”. Cal invenció i cal aplicació comercial. Defineix la innovació com “un procés social, en el qual s’ha d’interactuar amb un entorn format per competidors, clients, proveïdors i el mateix govern”. És un enfocament sistèmic en el qual l’autor parla de molts altres factors competitius que influeixen en la difusió de les innovacions: l’efecte xarxa, l’estandardització, la complementarietat, els costos de canvi, els mercats de segona mà, la distribució, la rivalitat, el preu, la reputació dels oferents, el preanunci de nous productes, les inversions col·lectives en educación i accés, la ingerència dels governs o les tàctiques legals dels fabricants de la tecnologia ja assentada. A més, considera que “el seu valor ha de basar-‐se en la seva viabilitat comercial i en la seva capacitat per capturar una major quota dins un mercat competitiu”. Segons expliquen C. Sánchez, M.I. Encinar y F. Pérez a Economia del coneixement i la innovació. Noves aproximacions a una relació complexa , publicat l’any 2008, per construir una economia basada en el coneixement “no n’hi ha prou amb generar coneixement – conèixer per conèixer–, sinó que cal canalitzar aquest coneixement cap a la generació de productes i serveis de major qualitat, la creació de llocs de treball i la millora de les condicions de vida de les nacions”. Les polítiques d’innovació fetes per la Comissió Europea diuen: “la recerca és la contribució més gran a la innovació, però si no hi ha una acció empresarial no té valor”. Aquesta és una visió força utilitarista de la innovació, ve a dir que si no s’aplica, no serveix i, per tant, és com si no existís. Èxit o fracàs R.G. Cooper i E.J. Kleinschmidt van investigar 203 llançaments de productes industrials. A través d’entrevistes amb els seus responsables van identificar tres dimensions que explicarien el rendiment d’una innovació en un mercat:
- El rendiment financer
- La finestra d’oportunitat
- L’impacte sobre el mercat En una recerca posterior basada en l’anàlisi de 161 productes a través, també, d’entrevistes amb els seus responsables, van determinar nou factors clau d’èxit. Els quatre més importants són:
- Un procés d’alta qualitat del nou producte
- Una estratègia ben definida per aquella unitat de negoci
- Recursos humans i econòmics adequats
- Despesa en R+D
Rogers parla, també, de la importància del temps , factor que està implicat en:
1. El procés d’innovació-‐decisió: Procés a través del qual un individu passa de conèixer una innovació a adoptar una postura i prendre una decisició sobre si l’adopta o la rebutja. Aquesta presa de decisió pot ser: a. Opcional: L’usuari és lliure i decideix. b. Col·lectiva: Un grup pacta si acepta o no una innovació. c. Autoritària: Algú o algún col·lectiu obliga a aceptar o rebutjar una innovació. 2. La capacitat de ser innovador: Grau pel qual un individu és dels primers a adoptar noves idees respecte altres membre del sistema social. 3. L’índex d’adopció de la innovació: En funció del temps que tarda cadascun dels membres del sistema social formarà part d’una o altra de les següents categories d’adoptants : a. Innovators: Són els primers en adoptar les innovacions. Solen tenir un alt nivell d’educació i econòmic. Tenen una gran capacitat per comprendre coses complexes. S’aventuren de seguida a provar una nova tecnologia. Ho han de tenir tot, s’enten aquesta necessitat. Gràcies a ells els altres s’animen a provar la última innovació de torn. b. Early adopters: Tenen un perfil molt similar als innovators. Estan assabentats de tot i tenen una opinió formulada al respecte. La societat els té en compte i els sol fer cas, són líders d’opinió. c. Early majority: No són els primers, però adopten la innovació just abans que ho faci la majoria de la població. d. Late Majority: Adopten la innovació just després que l’altra meitat de la població ja ho hagi fet. e. Laggards: Sovint no poden asumir el cost de la tecnologia o són més tradicionals i/o escèptics. L’últim element de que parla Rogers és el sistema social , que defineix com “el conjunt d’unitats interrelacionades compromeses, disposades a solventar problemas de forma conjunta per tal d’assolir un objectiu comú”. El sistema té una estructura i unes normes , i en un sistema és especialment important el paper del líder d’opinió.
