¡Descarga apunts drets reals y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
EL DRET REAL
Un dret de crèdit és el poder que té una persona per exigir a una altra persona el compliment d’una determinada prestació. Un dret real és un poder directe i immediat sobre una cosa i aquest poder concedeix en el ttular del poder un domini sobre la cosa, que pot ser un domini total o propietat, o un domini parcial. Històricament sempre s’ha discutt mollssim la agura del dret real. Per separar el dret real del dret de crèdit van sorgir dues teories:
1. pels clàssics un dret real és una relació immediata entre la persona ttular del dret i la cosa objecte del dret.
Es diferencia que el dret de crèdit és una relació entre persones. Rogero, va dir que el dret real és aquell que atribueix al seu ttular un domini ple que s’exercita en tota la seva extensió sobre la cosa subjecte en aquest poder ttular d’algú. Però d’aquesta teoria surt:
2. teoria suberionista: els drets només es donen entre persones, no entre persona i cosa. Fan valorar la part
negatva del dret real que vol dir que quan ets ttular apareix una obligació de no intervenció de terceres persones perquè hi ha un deure de respecte sobre el domini real.
3. teoria eclèctca: a idea és que el dret real te dos elements: un element intern que consisteix en el poder del
ttular sobre la cosa objecte del dret real i això comporta necessàriament el ttular del dret real i un element extern que és el deure que tenen les terceres persones de no invadir la relació entre el ttular del dret i l’objecte del dret. Això és bàsicament la garanta jurrdica del ttular del dret de poder gaudir de l’objecte del dret. Per tant el concepte és que un dret real és aquell dret privat que atribueix al seu ttular un poder d’immediata possessió front a tothom. Seguint això Ramon Roca Sastre, conceptua el dret real com aquell dret subjectu que atribueix en el seu ttular un poder directe i immediat sobre una cosa determinada sense que calgui cap intermediari que estgui especracament obligat personalment i que imposa a tothom un deure de respecte o d’exclusió de no intervenció. Quan ens trobem davant els drets reals limitats el poder consistra en un pett o en un no fet que moltes vegades està vinculat a un fet. **Servitud de pas: tnc una anca devora una anca i devora un camr. a primera anca té dret a poder arribar al camr, però el partcular de la casa de devora el camr té el deure de deixar passar i no pot prohibir el pas. Opinió profe : quan es parla de drets reals el que fem es referir-nos a un concepte que s’ha anat formant poc a poc mes o menys com els principis de negocis jurrdics, s’han aïllat i s’han agrupat caracterrstques d’algunes agures jurrdiques. ’OJ el que fa es protegir el interès d’una persona amb total independència de l’actuació duna altra persona.
CARACTERÍSTIQUES DRETS REALS:
- tots recauen sobre coses
- son inherents o immediats→ element intern. El poder en que consisteix el dret real s’exercita directament sobre el seu ttular de la cosa.
- exclusivitat: vol dir que el ttular del dret real té poder per impedir que terceres persones facin qualsevol actuació que perjudiqui o be el dret real o be en l’objecte del dret real i això comporta que el dret real per part del seu partcular es oposable front a tothom: erga omnes. Això comporta a més la reipersecutorietat: el dret de perseguir la cosa objecte del dret real estgui on estgui, i estgui en poder de qui estgui a no ser que
aquesta tercera persona tngui ius tiul per mantenir la cosa en el seu poder. Aquesta facultat de persecució implica el poder de fer declarar i reconèixer el dret i obtenir la resttució de la possessió de la cosa de qui la tengui per fer efectu el contngut.
DIFERENCIAR DRETS REALS I DRETS CRÈDITS
Eacàcia perquè un dret real té mes força. Els drets de crèdit tenen vocació de vida curta i el drets reals tenen vocació a ser eterns.
ELS DRETS QUE ESTAN ENTRE EL DRET REAL I EL DRET DE CRÈDIT
Els drets reals imposen a tothom la imposició de respectar-los i no intervenir entre el ttular del dret real i l’objecte. Existeixen uns drets reals que son sobre cosa aliena: dret d’us, usufruct, dret d’habitació. Això es el començament dels drets reals limitats. Aquests 3 drets reals el ttular del dret real no és el ttular del domini sobre l’objecte però sobre el mateix objecte que recau un domini també recau un dret real limitat, i és perquè el domini es manté però se li han tret unes facultats que s'atorguen en el ttular del dret real limitat i el dia que desapareixen aquestes facultats automàtcament tornen en el domini, en el ttular del domini. Això és el que s’anomena la força atractva del domini. Ens trobem en unes situacions en les quals el ttular de la cosa gravada pot alliberar-se de la càrrega que hi ha sobre l’objecte del dret sense consentment de la voluntat del ttular del dret real que grava a l’objecte. Tenen un deutor determinat en virtut de la ttularitat. Drets reals in faciendo : es pot alliberar de la seva obligació en efectes retroactus. Una altra agura és el ius ad rem (dret a la cosa): naixia d’una obligació personal que tenia vocació de dret real, eren situacions en les que malgrat no s’havia adquirit un dret real estaven en el camr i aleshores el dret romà concedia una acció per garantr que en el seu moment s’adquiriria el dret real, no donaven cap dret sobre l’objecte del dret real però si que atorgaven un poder més fort que el dret de l’obligació. En el dret civil espanyol català no son admissibles malgrat que hi ha autors que han intentat assimilar-los amb les anomenades vocacions del dret reals del dret germànic. es vocacions son accions personals i no reals, perquè no son ttulars sobre el poder de la cosa, el que passa és que hi ha prevencions preventves i tenen accés al registre de la propietat. Els comentaristes deien que si un senyor que volia adquirir el feu l’havien investt no tenia un dret real abans de que se li tregues la possessió però si que tenia un dret a rebre un dret i això es el ius ad rem. Era la norma germànica que va passar a les partdes. El sol fet que hi hagues un sol document canònic armat per un que tngues el dret de fer-ho ja tenia el dret. Aquest dret no comporta que tnguem el domini sobre aquesta cosa. Els estudiosos a anals dels s.XIX, van dir que s’havia d’anomenar expectatva jurrdica: no estem parlant de dret, només d’una esperança. El concepte dels drets reals in faciendo ( semblant a propier rem ): és que la norma que hi emparava en matèria de servituds es que aquestes no poden coincidir mai en un fet, no poden crear obligacions positves, han de ser sempre negatves, però existeixen altres drets reals que consisteixen en que un propietari d’un immoble està obligat a fer determinades prestacions a favor del ttular actu d’un dret real limitat que recau sobre aquest immoble,per tant aquesta prestació serà positva. Això es el concepte actual de in faciendo. S’anomena les càrregues reals, les quals obliguen al propietari del immoble a fer prestacions positves i periòdiques, com poden ser el cens conservatu. Els census el van fer l’actual CCcatalà.
numerus clausus / numerus aperius Ve de que els romans deien que els drets reals tenen numerus clausus. Però en canvi en el dret antc germànic exista la possibilitat de donar efectes reals a qualsevol posició que es determinàs objecte. a legislació francesa, la doctrina es partdària de numerus aperius , o sigui que és admissible la possibilitat de crear drets reals fora del casos previstos en la llei. Ràpidament a principis del s.XX neix un corrent jurrdic contrari al numerus aperius malgrat que no existeixi en la nostra legislació de tot el pars CC com CCcatala, CCBalear... crear cap dret real que no estguin previstos en la llei. El que passa és que no existeix una possibilitat insttucional que permet que els partcular creeïn drets reals distnts del previstos en l’OJ. Per tant corrent actual numerus clausus , la qual cosa vol dir que perquè pugui existr un dret real ha d’estar prèviament reconegut per l’OJ. Cal que la llei ho reconegui expressament. Però duna altra banda es pot parlar de numerus aperius en un doble sentt: d’una banda pot existr la creació d’un dret real degut a un costum social reiterat que després sigui reconegut per l’OJ, el que no està permès és la creació incontrolable del dret real per la sola voluntat dels partculars la possibiltat de modiacar el contngut del dret real perquè això de moment l’OJ ho permet en determinats casos (servituds, art 549 CC). TITULARITAT
- Titularitat exclusiva: un sol propietari
- Titularitat conjunta o copropietat: sobre un be hi poden haver una pluralitat de ttularitats totes exclusives i al mateix temps concurrents. Maneres: a) la manera del dret romà: implica l’existència o la axació d’una quota per la distribució dels beneacis i les càrregues existents, cada cottular posseeix la cosa en la seva totalitat, la pot utlitzar per sempre i quan no perjudiqui a tercers. b) Comunitat germànica: va lligada a la condició dels membres, però no va lligada a la idea de quota.
LA POSSESSIÓ: IDEA GENERAL
LA POSSESSIÓ
Posseir en principi vol dir tenir, ocupar, gaudir una cosa. I importa molt poc el ltol per el qual tenim aquesta cosa, i a més no es té en compte que si qui posseeix té dret a posseir o no. Per tant, posseir és un fet. a possessió comporta una relació de la persona amb la cosa objecte de la possessió i aquesta relació és una relació de poder, no de domini. I aquest poder, dominació, sobre un objecte és de fet sense prejutjar si comporta ttularitat de res. I a partr d’això, descobrim que hi ha mils de possessions diferents i que la única cosa que tenen en comú aquests tpus és una relació de poder de fet i res més, perquè quan parlem del fet de la possessió amb una tnència aquesta tnència pot ser de moltes maneres diferents. A POSSESSIÓ NO COMPORTA TINÈNCIA. Se pot tenir la ttularitat d’un dret sense la possessió de la cosa de la que és objecte, i al revés, es pot tenir la possessió sense tenir cap dret sobre la cosa posseïda. a possessió no és tan sols la relació home-cosa, sinó que hi ha d’haver-hi un poder. I com que aquesta relació amb un poder està protegida pel dret es converteix en un poder de dret (jurrdic). Passa que l’existència d’aquest poder jurrdic es dedueix del fet d’exercitar-lo i es dedueix de la manera en que ho fem amb independència de l’existència del dret de possessió. Això no es suacient per donar un concepte tècnic. Sinó que aqur s’ha d’afegir la historia de la possessió:
HISTÒRIA DE LA POSSESSIÓ
A Roma es parlava de possessió amb la boca petta. Encara no se sap d’on va sortr la idea de la possessió:
- a va dir el senyor Savigny: la possessió va sorgir mitjançant els interdictes, que els posseïdors de camps de l’estat els quals no eren propietaris de l’immoble, no tenien el domini per protegir-se, i per protegir-se el pretor els va inculcar els interdictes.
- Aquests interdictes no eren accions civils sinó que eren penals. I servien només per recuperar les coses corporals les quals havien estat imposseïts injustament.
- Existen per començar els pleits sobre propietat.
- Els interdictes es van crear per facilitar la prova del dret de propietat, ja que era molt difcil l’exercici. El fet és que mitjançant els interdictes a Roma es protegia la possessió no com un dret, sinó com una insttució autònoma front al domini. Però amb dues notes molt importants:
1. la única possessió que estava protegida per l’OJ romà és la que estava formada per un element espiritual, la
voluntat de tenir la cosa submessa al nostre poder, per tant a la satsfacció a la nostra analitat: animus possidendi (voluntat de posseir).
2. la possessió només era sobre coses inalienables. I per poder defensar aquests drets reals, la cosa aliena, els
romans es van inventar la quasi possessió. Els roman consideraven la possessió en forma restrictva. Dret germànic: la idea de la possessió i drets reals tot això estava inclòs dins una sola idea per una insttució anomenada gewere. a gewera dels casos designava els drets que Roma adquiria sobre les coses i era una insttució que incloïa dins d’ella tot el regim de declaracions possibles entre persones i coses.
Ens interessa el que ha passat al nostre dret:
1. no diferenciació entre tnència i possessió per tant al dret germànic no calia l’ animus possidendi.
- s’aplica a coses corporals i a coses incorporals a drets.
3. distngia dues dormes diferents de gaudir d’un immoble el dret germànic: immediata (gaudeix dels fruits) i la
mediata (gaudeix de pensions...)
- la gewede de bens incorporals sobre drets pot ser real o ideal.
5. l’existència de la gewede suposa un objecte legitmador.
El dret canònic: Va aplicant els interdictes als drets honorracs als drets de famrlia, i als drets d’estat. I en una altre direcció es va inventar l’ acto spoli com defensa possessòria que té no el tenidor sinó el detentor d’una cosa front al senyor de la casa. Era la defensa possessòria del serf davant el senyor feudal. Aquestes idees van fer evolucionar el dret romà: ampliant el concepte de possessió als rets reals en general i en tot tpus de dret com va fer el dret canònic. Malgrat que el legislador intentava seguir la lrnia del dret romà com que hi ha infuencies germàniques el resultat ha estat que existeixen una immensa quanttat de normes inconnexes entre elles que no aclareixen res i també tenim infuencies de l’OJ històric francès, austrrac, i italià. Com és natural el CC del s.XIX no ens diu el concepte de possessió, però si que ens dona la idea de possessió:
QUÈ ÉS SER POSSEÏDOR: CONTACTE FÍSIC (CORPUS) I ELEMENT PSÍQUIC (ANIMUS)
caracterrstques d’un dret subjectu i per tant es protegeix el posseïdor front al propietari de la cosa. És un dret subjectu, un dret real. Es va començar a codiacar en contra de l’opinió de savigny i els autors van dir que la possessió era un dret com deia Eimi, i en vers de dir que era un dret subjectu deien que era un dret real. Perquè era una relació immediata entre la persona i la cosa, però al mateix temps reconeixia que era un dret real molt especial perquè aixr com el drets reals estan protegits in eierno , la possessió és un dret real molt partcular perquè la seva protecció és provisional. Aqur a Espanya és un refex de la discussió europea. a majoria dels autor entenen que era un fet, perquè la possessió és transmissible als hereus i segueix la teoria de Savigny i aleshores Diez Picasso: té dret a contnuar posseint malgrat no tengui un ltol que justaqui posseir. 1944: es va modiacar la llei hipotecaria i la reforma del 1944 va fer que apareguessin les teories de que la possessió no és un fet perquè el registre de la propietat es crea per inscriure drets reals, i la possessió no és inscriptble. I aquesta és la postura que van agafar els legisladors i els comptaris. Espanya a aquests moments hi ha un corrent que diu que la possessió és un dret: Hernández Gil. Malgrat això no diu que és un dret real, diu que és un dret semblant als drets reals.
SUBJECTE DE LA POSSESSIÓ
Segons l’art 443 CC «els menors i els incapaços poden adquirir la possessió de les coses, però necessiten de l'assistència dels seus representants legrtms per a utlitzar els drets que de la possessió neixin al seu favor». Aixr pues, per a adquirir la possessió no es requereix plena capacitat d’obrar. En referència a l’adquisició de la propietat mitjançant ocupació, s’accepta que la mateixa ocupació pugui efectuar-se per qualsevol persona que tngui apttud psrquica suacient per a adquirir la propietat d’una cosa que no te amo, convertnt-se aixr en propietari. També poden adquirir la possessió les persones jurrdiques, ja que segons l’art 38CC «les persones jurrdiques adquireixen i posseeixen de totes les classes». Recordem que l’ocupació és un mètode d’adquirir la propietat de les coses que careixen d’amo i consisteix en la seva aprehensió material unida a l’anim d’adquirir el domini, passant a ser d’un altre per el sol fet d’ocupar-la.
LA COPOSSESSIÓ
Cab mencionar la copossessió: es produeix quan el subjecte de la possessió està desempenyat per una pluralitat de persones, en paral·lel a la situació de copropietat. De manera que per a concluir aquesta primera part de l’art referit als subjectes i objecte de la possessió, poden ser subjectes de la possessió:
- qualsevol persona fsica, tot i aixr que no tengui plena capacitat d’obrar
- els menors i incapacitats, tot i aixr amb l’assistència dels seus representants legrtms
- les persones jurrdiques
- en casos d’indivisió, es poden posseir la mateixa cosa per varies persones (copossessió)
LA POSSESSIÓ PER REPRESENTANT: LA POSSIBILITAT I SENTIT
a possessió pot també adquirir-se en Dret romà per mitjà d’un representant. Per a que això succeeixi es requereix, en general, que concorreixi la voluntat de l’adquirent. Existeixen, alguns casos excepcionals en els que la possessió s’adquireix encara sense dita voluntat.
CASOS DE CONCURRIR A VO UNTAT DE ’ADQUIRENT DE A POSSESSIÓ:
Podem adquirir la possessió per mitjà d’un tercer que ens sopleixi en l’adprehensio de la cosa. En tal cas posseïm aquelles coses que un tercer té en el seu poder fsic, sempre que tengui la intenció de retenir la cosa per a nosaltres i tenguem la voluntat de posseir per mitjà d’ell. PRIMER REQUISIT PER A ADQUIRIR A POSSESSIÓ PER MITJÀ DE REPRESENTANT: El primer requisit per a adquirir la possessió per mitjà de representant consisteix en que aquest tengui la intenció de retenir la cosa per a nosaltres. Sense aquest requisit no adquirim la possessió és per tant absolutament impossible adquirir-la per mitjà d’una persona incapaç de l’exercici de la seva voluntat. No obstant, el determinar si existeix o no la voluntat en el representant de posseir per a nosaltres, és una qüestó de fet que s’ha de decidir en cada cas concret. Ha d’advertr-se a aquest propòsit que, a l’adquirir el representant per encàrrec nostro el poder fsic sobre una cosa, no és absolutament necessari que tengui la intenció d’adquirir la possessió immediatament per a nosaltres, sinó que basta que adquireixi per a si, amb tal que tengui la intenció de convertr-se acte seguit en un posseïdor. En el cas de que una cosa sigui entregada per a nosaltres al nostre representant, basta que aquest la rebi sense manifestar una intenció diferent, per a que nosaltres adquirem la possessió. I efectvament, havent acceptant la cosa segons la manifestació del que l’entrega, fa amb això pròpia aquesta manifestació, de manera que una declaració posterior d’haver-la rebut per a si, i no per a la persona indicada pel que la va entregar, no seria atendible en dret. a intenció de posseir una cosa per una altra pot existr des del principi, o pot manifestar-se després, quan la persona que ans aquell moment la posseïa per a si, pren la resolució de voler retenir-la per a nosaltres. Aquest cas es coneix com consttutum possessorium. SEGON REQUISIT PER A ADQUIRIR A POSSESSIÓ PER MITJÀ DE REPRESENTANT: El segon requisit per a adquirir la possessió per mitjà de representant consisteix en la voluntat de posseir la cosa que el representant retengui en el nostre nom. a manera més freqüent i important de manifestar aquesta voluntat estriba en l’encàrrec comès al nostre representant d’adquirir per a nosaltres la possessió de la cosa. Aquest encàrrec pot consistr en un mandat especial respecte d’una cosa determinada, o pot venir implrcitament comprès en el mandat general d’administrar els nostros negocis. ADQUISICIÓ DE A POSSESSIÓ PER MITJÀ DE REPRESENTANT SENSE A VO UNTAT DE ’ADQUIRENT ’adquisició de la possessió per mitjà de representant es requereix el concurs de la voluntat de l’adquirent, sofreix algunes excepcions: les persones jurrdiques adquireixen de ple dret la possessió per mitjà dels seus representants, encara quan les mateixes per la seva qualitat de persones aclcies, estguin privades de voluntat i incapaces, per tant, de consistr en l’adquisició de la possessió. S’entén el mateix respecte dels pupils, que adquireixen la possessió per mitjà dels seus tutors. Poden servir de mitjà per a la seva adquisició els mateixos esclaus i els alls de famrlia, al prendre possessió d’una cosa amb motu de l’administració del peculio que els ha conaat el pare de famrlia.
SITUACIÓ DEL REPRESENTANT POSSESSORI
OBJECTE DE LA POSSESSIÓ
Segons l’art 437 CC, només poden ser objecte de possessió les coses i drets que siguin susceptbles d’apropiació. De manera que cab distngir varis supòsits:
- Pels principis que els regeixen: en els drets reals regeixen els principis contnguts en la llei, mentre que en els drets de crèdit estan fonamentats en l’autonomia de la voluntat de les parts que contreguin l’obligació.
- Pel seu origen: els drets reals es consttueixen mitjançant el ltol i el mode i poden ser adquirits per usucapió. Els drets de crèdit s’adquireixen a través dels contractes i son susceptbles d’usucapió.
CLASSES DE POSSESSIÓ
POSSESSIÓ NATURAL I POSSESSIÓ CIVIL
POSSESSIÓ NATURA :
És la tnència d’una cosa o gaudiment d’un dret per una persona. Es contraposa a la possessió civil, pues requereix el corpus o detentació però no amb l’ànim de convertr-se en amo de la cosa, simplement per a disfrutar-la. És la situació del posseïdor que té la mera tnència o gaudiment de la cosa. Aquesta situació de fet produeix conseqüències o tutela interdictal. Per això, no basta qualsevol contracte material amb la cosa, ni la tnència derivada d’actes merament tolerats. És precrs que existeixi un senyoriu efectu sobre la cosa posseïda, que la tnència i gaudiment es correspondran amb acttuds del posseïdor i no es redueixin a simples dades fsiques. El senyoriu de fet sobre una cosa és un acte humà i intencionat. POSSESSIÓ CIVI : Consisteix en la tnència d’una cosa o el gaudiment d’un dret però units a la intenció de convertr-los en propis, en ser amo dels mateixos. Es contraposa a la possessió natural, pues duu conjuntament amb el corpus, el denominat anims rem sibi habendi, és dir, la intenció de convertr-se en amo dels mateixos. Equival a un grau superior a la possessió natural, gaudint al seu ttular d’una major protecció jurrdica. S’integra amb el mateix element bàsic que la possessió natural: el fet de la tnència o gaudiment de la cosa però a més ha de tenir el posseïdor la intenció de tenir la cosa com a pròpia. Els efectes de la possessió son a més dels propis de la possessió natural (tutela interdictal), la de que ell pugui adquirir el domini prescripció adquisitva. a intenció de tenir la cosa com pròpia no implica que el posseïdor la tengui amb la intenció o pretensió de ser el seu amo. ’element comú dels dos tpus radica en la tnència d’una cosa. Quan a dita tnència se li afegeix la intenció d’haver la cosa com seva, passa a considerar-se possessió civil.
L’ART 430 DEL CC ESPANYOL
El CC no realitza una deanició de la possessió, sinó que simplement estableix una classiacació entre possessió natural i possessió civil. ’art 430 deaneix a la possessió natural com la tnència d’una cosa o el gaudiment d’un dret per una persona. I la possessió civil com la tnència o gaudiment units a la intenció d’haver-hi la cosa o dret com seus. És a dir, tenen com a element comú la tnència d’una cosa, a lo qual s’afegeix la intenció del posseïdor d’haver-hi la cosa com seva en el cas de la possessió civil. En canvi, per a qualiacar la possessió com civil, no és suacient la intenció d’haver-hi la cosa o dret com amo (animus domini), sinó que és la conducta del posseïdor la que refexa el caràcter amb el que posseeix. El posseïdor natural estrà legalment protegit mitjançant interdictes, és dir, que si algú li lleva la cosa, la pot recuperar. a possessió civil té com efectes principals a més de la tutela interdica, la de que el posseïdor adquireix el domini per prescripció adquisitva.
LA PRESUMPCIÓ DE L’ART 448 DEL CC ESPANYOL: TÍTOL I CONCEPTE POSSESSORIS
Art 449 CC: el posseïdor en concepte de amo té al seu favor la presumpció legal de que posseeix amb just ltol, i no se li pot obligar a exhibir-lo. es presumpcions possessòries consttueixen una modalitat o espècie de prova, que duen l’estableciment d’una deducció legalment imposada. Una vegada, adquirida la possessió, aquesta genera una sèrie d’efectes a favor del posseïdor, entre ells el de afavorir la seva pròpia contnuïtat mitjançant l’existència de les presumpcions possessòries que la facilitn. Com a regla general, les presumpcions possessòries tenen caràcter iuris ianium i també es pot donar el cas de que siguin iuris ei iure.
LA POSSESSIÓ AD USUCAPIONEM
És la possessió útl per a usucapir i que requereix que sigui pública, pacraca i ininterrompuda i en concepte de amo. Requisits:
- possessió en concepte d’amo: només la possessió que s’adquireix i disfruta en concepte de amo pot servir de ltol per adquirir el domini. Si el posseïdor actua per tolerància l’amo de la cosa, els seus actes possessoris seran irrellevants a efectes d’usucapió.
- Possessió pública: l’actvitat ha d’acreditar-se mitjançant la realització d’actes possessoris que manifesten front als demés la creença de que l’usucapent està exercitant facultats que li competeixen. Si actua mitjançant ocultació o de forma clandestna, la seva possessió és igualment irrellevant a efectes d’usucapió.
- Possessió pacraca: l’adquisició no pot ser duita de forma violenta, en tal cas, el vici d’origen que du la possessió l’inhabilita d’usucapió.
- Possessió ininterrompuda: si es produeix qualsevol acte d’interrupció de la possessió deixa de córrer el plaç preescriptu del usucapient i es requereix començar a computar el plaç prescripriu una altra vegada des del començament, en cas de que el vertades ttular comenci una nova etapa d’inactvitat. Distngeix:
- interrupció natural: cessió o pèrdua de la possessió per més d’un any
- interrupció civil: quan es produeix una citació judicial instada pel vertader amo o ttular del dret
- en ambos casos, els actes possessoris deixen de ser hàbils a efectes d’usucapió
LA POSSESSIÓ PER MITJÀ D’UN ALTRE: L’ANOMENAT SERVIDOR DE LA POSSESSIÓ
’art 431 CC diu que la possessió s’exerceix en les coses o en els drets per si la mateixa persona que els té i disfruta o per altre en el seu nom. Aixr pues, distngirem entre:
- nombre propi: el propietari pot administrar ell mateix els seus bens i disposar-lo per al seu ús i disfrut
- nombre aliè: serà l’administrador, comodatari o mandatari
POSSESSIÓ EN NOM ALIÈ
’art 431 CC estableix que: la possessió s’exerceix en les coses o en els drets per la mateixa persona que els té i els disfruta, o per altre al seu nom. És dir, la possessió en nombre aliè és la que s’exerceix sobre drets diferents al domini. Per la seva part, la possessió en nombre propi és la possessió exercida pel propietari del domini, i compte amb la presència de l’animus domini.
a qualiacació de la possessió com bona o mala fe correspon als Tribunals d’Instància i no es revisable en el recurs de cassació.
CANVI DE BONA A MALA FE, I VICEVERSA
També serà possible el canvi de possessió de bona a mala fe, sobretot en el cas de successió morts causa
per ltol universal, tal com estableix l’art 442 CC: el que succeeix per ltol hereditari no sufrirà les
conseqüències d’una possessió viciosa del seu causant, si no es demostra que tenia coneixement dels vicis
que l’afectaven però els efectes de la possessió de bona fe no li aproataran sinó des de la data de la mort
del causant.
DINÀMICA I TUTELA DE LA POSSESSIÓ
ADQUISICIÓ LA TINENÇA I DEL DET A SEGUIR TENINT
ADQUISICIÓ ORIGINARIA
Capacitat de l’adquirent→ per a adquirir la possessió basta amb que l’adquirent tengui capacitat natural. Modalitats adquisitves:
- quan els posseïdors subjectn la cosa o el dret a l’àmbit del seu poder
- quan la cosa o el dret ha estat posat a disposició dels nous posseïdors, segons es dedueixi de la relació jurrdica existent entre els antcs i nous posseïdors. D’aquest precepte podem deduir que una persona es converteix en posseïdora quan té tant el corpus com l’animus possessori sobre un be determinat bé. Adquisició legrtma, sense intervenció del posseïdor anterior→ es produeix:
- adquisició dels fruits: una vegada separats de la cosa mare. Aixr els adquireix el propietari, per accessió, o el posseïdor de bona fe, d’acord amb les normes de liquidació de la possessió.
- Per ocupació material: el posseïdor s’apodera de la cosa, el que permet plantejar dues possibilitats:
- que la cosa no tngués posseïdor amb anterioritat. Cas de cosa abandonada quan l’ocupant adquireix també la propietat
- quan la llei preveu que una persona pugui prendre ella mateixa la possessió, sense necessitat de la intervenció o col·laboració del posseïdor anterior.
- adquisició a través d’un fet: siaius loci. Ex: l’adquisició de la possessió dels bens mobles situats dintre d’un immoble que la possessió adquireix, té lloc per la seva situació material, amb independència de la voluntat del posseïdor, que inclòs pugui ignorar l’existència dels citats bens mobles Adquisició consentda pel posseïdor anterior→ es produeix en 2 supòsits:
- la tradició: consisteix en l’entrega de la possessió d’un be pels antcs posseïdors als nous. a tradició es tracta d’un acte bilateral, que requereix l’acord de voluntats de qui transmet i de qui adquireix la possessió.
- l’usufructari i les altres persones ambdret als fruits, els adquirents per dret de percepció, en el moment en que es separen de la cosa mare, que és el moment en que s’independitzin, no tan sols des del punt de vista material, sinó també amb objectes de dret. Adquisició contra la voluntat del posseïdor anterior: la violència com mètode d’adquirir la possessió:
a possessió no pot ser clandestna. Tampoc pot adquirir-se mai amb violència mentre els posseïdors anteriors s’oposin. Es permet adquirir la possessió contra la voluntat de l’antc posseïdor, si la nova possessió dura més d’1 any. En conseqüència, a partr del transcurs d’1 any, el posseïdor anterior perdi la seva possessió. Per a recuperar-la ja no podrà utlitzar les accions especraques de protecció de la possessió, sinó que haurà de passar la seva reclamació judicial en l’existència d’un dret que el contngut inclueixi la possessió del bé.
CAPACITAT
es persones fsiques o d’existència visible tenen capacitat reconeguda per la llei per adquirir la possessió.
ADQUISICIÓ DERIVATIVA
Es produeix la transmissió del dret real de l’antc ttular a un altre ttular:
- tradició
- successió per causa de mort ’adquisició derivatva té lloc quan el ttular cedeix o transmet el seu dret real (propietat o qualsevol altre, sempre que sigui transmissible: ús i habitatge) a una altra persona, que passa a ser el nou ttular. El nou ttular ocupa la posició de l’anterior i el contngut i extensió del seu dret es manté en les mateixes condicions en que es trobava l’anterior ttular. ’anterior ttular pot transmetre el seu propi dret o una facultat d’aquest. Aixr el propietari pot enajenar el seu dret de propietat o be consttuir un usufruct o una hipoteca, mantenint la seva ttularitat dominical. Per a referir-se a ambdues es sol distngir entre:
- adquisició derivatva translatva: mitjançant ella, es transmet o adquireix el mateix dret del ttular anterior
- adquisició derivatva consttutva: el ttular transfer o transmet parcialment el seu dret, donant origen a un nou dret
LA TRANSMISSIÓ MORTIS CAUSA I LA SUCCESSIÓ EN LA POSSESSIÓ
Existeixen dues formes de successió en la possessió:
- contnuació de la possessió: en la persona del successor a ltol universal
- unió de possessions: el successor a ltol partcular pot unir la seva possessió a la del seu causant per a invocar els seus efectes i gaudir d’ells.
CONSERVACIÓ I PÈRDUA DE LA POSSESSIÓ
CONSERVACIÓ:
Per a conservar la possessió no és precrs exercitar-la, sinó que basta amb tenir el bé baix el control de la voluntat del posseïdor. És dir, per a seguir sent-ho, el posseïdor no ha d’estar constantment realitzant actes materials o jurrdics que reaarmen el seu control o poder sobre el bé posseït. Inclòs la possessió és contnuada (es conserva) a pesar del seu exercici estgui impedit o interrumpit temporalment. Els actes tolerats pel posseïdor actual, els realitzats clandestnament i els actes merament puntuals o aïllats, és dir, sense una contnuïtat, no afecten a la possessió. PÈRDUA: Causes:
a legitmació passiva en l’interdicte de recobrar la possessió li correspon al causant jurrdic de la lesió possessòria. Com recorda l’Audiència Provincial de Tarragona: está legitmat passivament per a soportar l’acció interdictal, l’autor mediat o inductor i l’autor material però no l’autor instrumental. Autor mediat o per inducció: és el subjecte que mana realitzar l’acte atentatòri de la possessió d’altre, el determinant de la lesió possessòria. Autor material: és aquell subjecte que personalment i per pròpia decisió i iniciatva realitza l’acte lesiu de la possessió. ’autor instrumental: és aquell que duu a terme l’acció perturbadora o despojant, personalment, però no per pròpia decisió, sinó en interès aliè i en compliment d’una ordre rebuda d’altra persona actua per compte de tercer, seguint les seves precises indicacions i instruccions, una relació de dependència i subordinació funcional. Per tant, l’executor material sirà autor material, a no ser que const amb evidència l’existència d’una ordre que el transmet en executor instrumental.
EXTENSIÓ D’AQUESTES ACCIONS
CARÀCTER DEL JUDICI INTERDICTAL
PRESUMPCIONS CONTINGUDES EN EL CC SOBRE LA PROVA DE LA POSSESSIÓ
EFECTES DE LA POSSESSIÓ EN GENERAL
’efecte fonamental i més ostensible de la possessió efectva és evident: el posseïdor és qui gaudeix de la cosa i qui obté els avantatges (o els inconvenients) que d’ella es deriven. a directa i immediata d’alguna cosa treu conseqüències distntes segons que la cosa sigui o no productva:
- quan la cosa no sigui fruclfera el posseïdor material no veu incrementada la seva riquessa a través de fruits o rentes, ja que la cosa no els produeixi. En canvi, la possessió de la coa l’enriqueix d’alguna manera: ja sigui perquè tenir-la li suposi que ell no té que adquirir una altra per a si, lo que li suposaria una despesa.
- Quan la cosa és fruclfera o productva en sentt propi lo normal és que els fruits o rentes generadors per la cosa perteneixi al posseïdor material de la mateixa. El posseïdor de bona fe fa seus els fruits percebuts mentre no sigui interposta legalment la possessió. El pur fet possessori atribueix al posseïdor, a pesar, en realitat careixi de ius possidendi algun, una serie de beneacis complementaris que el CC formula com presumpcions afavorables a tots posseïdors. es presumpcions tenen caràcter iuris tantum, és dir, beneaciaran al posseïdor sempre que qui contradigui la conseqüència legalment establerta (contnuïtat possessòria, just ltol, bona fe) no logri demostrar lo contrari.
LA FUNCIÓ LEGITIMADORA DE LA POSSESSIÓ I LES SEVES MANIFESTACIONS
a segona funció que té la possessió és la funció legitmadora (el que té una cosa aparentment és el ttular). Aquesta aparença la tenim en els bens mobles en l’art 464 CC, mentre que en els bens immobles, la publicitat no és l’aparença sinó que ve donada pel Registre de la Propietat. En aquest sentt, quan ve pel Registre de la Propietat l’art 38 de la lei Hipotecària hem de completar-lo amb l’art 34 de la lei Hipotecària que estableix d’exacttud registral a favor de tercer, és a dir, el tercer que de bona fe adquireix conforme a la inscripció que es troba en el Registre, a pesar que aquesta ttularitat de la propietat no sigui tal, es mantendrà al tercer com legrtm propietari (adquisició a non domino), al tenir caràcter de presumpció iure et de iuris.
Aquesta legitmació la tenim present en matèria de bens immobles, però també la trobam en els bens mobles en l’art 464 CC. Ens diu: «la possessió de bens mobles adquirits de bona fe equival al ltol», pel que en base de la doctrina li devem al professor Hernandez Gil, diu que aquesta legitmació que estableixi l’art 464 CC podem veure-la des de dos punts diferents: la primera tesis la observa des del punt de vist del dret romà. Des d’aquest punt de vista la possessió equival al ltol se limita al fet de la possessió, no donant-se la propietat, és dir, aquest 464 és vàlid només a efectes de la possessió (no de la propietat). A contnuació, ens trobem amb la tesis seguida per la doctrina alemanya, per a aquesta segona corrent aquesta aparença també transmet es pot entendre també la propietat. D’aquestes dues tesis romana i germànica, el nostre CC opta per la tesis romana en base l’art 464.1 en relació a l’art1955.1 «el domini dels bens mobles es prescribeixen per la possessió no interrumpida de 3 anys amb bona fe».
ADQUISICIONS DE FRUITS DEL POSSEÏDOR DE BONA FE
LIQUIDACIÓ DE SITUACIONS POSSESSÒRIES, DESPESES, DETERIORAMENTS I MILLORES
Quan un posseïdor perd la possessió a favor d’un altre posseïdor amb el millor dret, és necessari liquidar la situació possessòria. A falta de pacte o de normes especraques, operen unes disposicions generals que estableixin una serie de efectes variables segons si la possessió és de bona fe o de mala fe. En partcular, la liquidació de la situació possessòria incideix en el règim de fruits, de les despeses realitzades i del deteriorament o pèrdua del bé. FRUITS:
- El posseïdor de bona fe fa seus els fruits percebuts mentre duri la seva possessió, i, lògicament, ha d’assumir les despeses originaries per a producir-les. En quant als fruits pendents en el moment en que hagui d’entregar-se la possessió, qui té un millor dret a posseir pugui fer-se seus, pagant les despeses originaris per a producir-los.
- El posseïdor de mala fe, en canvi, ha de resttuir-se els fruits produïts o el seu valor des de que s’inicià la seva mala fe i indemnitzar per danys que hagin causat a qui venci en la possessió. El nou posseïdor haurà de reembossar les despeses necessaris que el posseïdor de mala fe fet per a obtenir els fruits. DESPESES:
- si el posseïdor vençut era de bona fe, la persona que ho venci en la possessió té que pagar-li les despeses extraordinàries de conservació i les despeses útls, sempre que en el moment de la liquidació subsisteixen les millores o l’augment del valor del be.
- Si el posseïdor vençut era de mala fe, el vencedor només té que pagar-li les despeses extraordinàries de conservació. El posseïdor vençut pugui exercir el ius tollendi i retrar les millores si no deterioren el be sobre el qual recauen. a part que ha vençut en la possessió pugui optar per quedar-se les millores pagant el seu valor. DETERIORAMENT O PÈRDUA:
- si el posseïdor vençut era de bona fe, no respon del deteriorament o de la pèrdua del be posseït, excepte quan hagi actuat amb negligència o dolo a partr del moment en el que se l’hagi notacat la reclamació basada, en la possible existència d’un millor dret a posseir.
- a regulació de la mala fe és confusa i errònia. El posseïdor respon sempre del deteriorament o pèrdua a partr del moment en que es notaca la reclamació, la qual cosa dona a entendre que, amb anteriorament a
SOBRE UN MATEIX BE I DRET EN A POSSESSIÓ COM A FET NOMÉS POT HAVER-HI UN
Això en els manuals s’anomena incompatbilitat com a fet. a norma és la possessió com a fet no es pot reconèixer a dues personalitats diferents fora de les situacions indivisibles. En principi aquesta norma 445 CC només es refereix a la possessió com a fet però a la practca amb la possessió com a dret passa exactament el mateix. a norma tot el que en ve a dir es que a una possessió li correspon un posseïdor, no és possible l’existència de dos ttulars d’una possessió idèntca a no ser de les situacions de cottularitat. No es tracta de la possessió en general sinó de la mateixa possessió. a norma el que vol es evitar que la mateixa possessió al mateix temps es pugui reconèixer en favor de dos només ttulars diferents, però la norma no suposa que aquesta mateixa possessió sigui reconeguda a diferents ttulars successivament. No és la mateixa possessió que té el propietari i la possessió del usufructuari.
LES MANERES D’ADQUIRIR
DRET REGISTRAL EN EL DRET ROMA
Primer va el num de la anca inscrita. Cada anca inscrita té un numero. Abaix van les inscripcions. Això a l’esquerra. A la dreta van totes les altres coses (anotacions, etc) Abans es feia a mà (màquina) però ara amb ordenador. Si tu demanes una nota simple, que no està certacada, sabrem que dirà la veritat. Si vols saber la totalitat de la inscripció és una nota més llarga perquè la nota simple es tan senzilla que no serveix de res a vegades, i t’ho posa tot. Un senyor adquireix la anca per compra,un altre senyor adquireix la anca per venta....això son inscripcions. Es deixen pagines en blanc perquè es pugui seguir inscrivint, però quan s’acaben s’envien a un altre bloc que està buit...per demanar una anca es poden arribar a treure 10 llibres.
NAIXEMENT I ADQUISICIÓ DEL DRET REAL
El naixement es pot produir per qualsevol causa i dona lloc al naixement del dret real qualsevol fet previst per la llei. lavors en aquests fets el que és temporal és anomenat transfons del dret real. ’atribució del dret real és pot produir en el moment del naixement del dret real (adquisició originaria) o en forma derivada, quan la ttularitat del dret rreal es transmet a una altra persona. Ara be, malgrat que naixement i adquisició no tenen perquè coincidir, les causes son sempre les mateixes. Per tant, si estudiem les causes de l’adquisició, estudiam les causes del naixement dels drets reals.
MANERES D’ADQUIRIR
El fet jurrdic en el qual la llei li dona substantvitat pròpia perquè pugui adquirir: pot ser fets naturals o be negocis jurrdics. Universals (adquirim patrimoni) o partculars (adquirim dret real). Trtol onoros o ltol gratuït. Tots els mòduls d’adquirir bens mobles i bens immobles.
L’ART 609 DEL CC ESPANYOL
Aleshores tenim el famós l’art 609 CC que és el que al profe el va fer dubtar. Es diu la propietat s’adquireix per ocupació. a propietat i els altres drets reals s’adquireixen i es transmeten per la llei, per donació, per successió, i com a conseqüència de determinats contractes mitjançant la tradició. També es poden adquirir per prescripció. Pel CCcat donació no és un contracte. Aquesta classiacació no és sistemàtca, ni perfecta, ni concloent. No és sistemàtca perquè no respon a cap especiacació, en principi podria semblar que son mòduls per adquirir propietat i altres. No és perfecte perquè molts d’aquests mòduls per adquirir no son primitus de drets reals sinó també de drets personal. No és concloent perquè molts d’aquests mòduls d’adquirir no els regulen el CC dins del llibre II (ex la tradicio). A més existeixen una altres modes d’adquirir el drets reals i dels quals es parlen en el CC: Si haguéssim de fer una llista els drets reals s’adquireixen per ocupació només la propietat. Però també hi ha:
- successió morts
- possessió
- usucapió
- per determinats contractes sempre que hi hagi tradició
- per inscripció de registre de la propietat sempre que hi hagi jagut abans un acte d’adquisició
- per accessió
- per adjudicació de la propietat
- per qualsevol altre fet en el qual la llei li atribueixi aquest efecte «son fets diferents que provoquen l’adquisició automàtca del dret real»
SISTEMES D’ADQUISICIÓ
DRET ROMÀ: a Roma s’adquirien els drets reals de 3 maneres diferents (o be per l’ emancipato o per iniuris ceso o per la iradito ).
1. ’ emancipato era una veritable compravenda que amb el temps va adquirir caràcter formal, era un acte
formal i abstracte que transmeta la ttularitat del dret real precedint de la naturalesa i la validesa del negoci, això poc a poc va desapreixer.
2. a iniuriscesio era un traspàs de la propietat fet davant del magistrat que funcionava com una mena de judici
en el qual es posaven les dues parts d’acord anaven davant el magistrat i qui adquiria el dret real posava la demanda qui cedia la propietat era el demandat. a transmissió del dret real no era en virtut de la venta que tenien pactada l’un i l’altre sinó per la stc que dictava el magistrat en virtut de l’aplanament del demandat.
3. a tradito era l’entrega d’una cosa amb la intenció de transferir a qui la rebia la ttularitat sobre aquesta cosa
en virtut una justa causa. Tres elements, entrega de la cosa que vol dir desplaçament possessori de l’objecte, que era l’entrega material però després es van acceptar objectes espirituals (tradito acta: simbòlica). Intenció de les parts adreçada a obtenir resultat econòmic. a justa causa. Per uns no era més que el negoci jurrdic soldat abans de fer-se la tradito, per altres la causa s’identacava amb la voluntat de les parts per tant la tradito era una acte abstracte. El més segur és que la tradito evoluciones d’un concepte causal cap a un contracte abstracte sempre perdre mai el concepte de causalitat.
