¡Descarga Drets Reals y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
LLICÓ 1 EL DRET REAL.
1. Idees sobre la seva naturalesa.
Els drets reals es troben a la categoria dels drets patrimonials (dret d’obligacions; drets reals). El dret d’obligacions se centra en la part dinàmica d’aquesta relació jurídica i el dret real en la part estàtica del subjecte amb el bé. El dret real és un dret patrimonial subjectiu que atorga al seu titular un poder directe i immediat sobre la cosa. Aquest poder li reporta al seu titular la possibilitat d’actuar sobre aquesta cosa (gaudir-la, usar-la, treure’n profit, etc.) i també li pot atorgar al titular la possibilitat d’adquirir un dret real de garantia i adquisició preferent per assegurar el compliment del deute.
1.1.. La distinció entre drets reals i drets de crèdit.
Objecte:
• Drets reals: Béns (coses i drets).
• Drets de crèdit (obligacions): prestació o conducta (donar/fer/no fer).
Adquisició del dret (fonts):
• Drets reals: segons els articles 609 CCE i 531-1 del Codi Civil de
Catalunya, més l’exposició de motius de la llei 5/2006, els drets reals s’adquireixen per:
• Llei.
• Teoria del títol i del mode (títol més tradició).
• Donació.
• Successió.
• Usucapió.
• Accessió
• Ocupació. (aquestes dues últimes només previstes per a la
propietat).
• Drets de crèdit: segons el codi civil, els drets de crèdit s’adquireixen
per:
• Llei.
• Contractes.
• Quasi-contractes.
• Il·licituds civils.
• Responsabilitat civil extracontractual.
Forma:
• Drets reals: la constitució, transmissió i modificació dels drets reals
pot estar sotmesa a forma. Per exemple, la hipoteca no es constitueix fins que no està inscrita en el registre.
• Drets de crèdit: regeix el principi de llibertat de forma.
Prescripció adquisitiva (usucapió):
• Drets reals: es possible adquirir un dret real per usucapió, és a dir,
adquirir un dret sobre una cosa tinguda en possessió qualificada havent transcorregut un cert període de temps (i així ho diuen les fonts dels drets reals).
• Drets de crèdit: aquests drets no es poden adquirir pel pas del temps,
però sí que hi val la prescripció extintiva. (rebutjar pagar alguna cosa perquè ha prescrit).
1.. Característiques essencials del dret real.
Les característiques essencials dels drets reals son la immediatibilitat i l’absolutibilitat. Suposa una immediatibilitat del dret respecte de la cosa (si la cosa es perd, també es perd el dret sobre ella). Tot i això, hi ha excepcions, com ara a la hipoteca, en la que el titular del dret és el banc i el posseïdor de la cosa és el propietari. Per això el banc no té un dret immediat sobre la cosa. L’ absolubilitat significa que els drets reals tenen eficàcia erga homnes, es a dir, eficàcia absoluta davant de tothom. Com a excepció també trobem la hipoteca, en la que el dret real només té eficàcia entre les parts. D’aquest caràcter absolut se’n desprenen tres efectes:
1. Persecutorietat: el dret real persegueix la cosa. Si la cosa canvia de
propietari, el dret real passa a ser d’aquest nou propietari, no s’extingeix el dret.
2. Posseeïbilitat: en general, el seu titular posseeix aquest dret. (amb
excepció de la hipoteca).
3. Disponibilitat: es tracta del poder de disposició sobre la cosa. El dret
real es pot alienar, gravar, autolimitar, extingir. Existeix una figura híbrida: l’obligació propter rem. L’obligació propter rem és una obligació que té el titular d’un dret real, que queda obligat a realitzar certes prestacions. Per exemple, els copropietaris estan obligats a pagar les despeses de la comunitat de propietaris. O, per exemple, les carregues reals de cens: la persona esta obligada a pagar una prestació dinerària anual amb caràcter perpetu o temporal vinculada amb una finca que respon del caràcter d’aquesta prestació.
2. Les diverses classes de drets reals
En primer lloc existeix una situació de fet que no és pròpiament un dret real, sinó això que acabem de dir, una situació de fet. Es tracta de la possessió. En segon lloc, trobem els drets reals definitius, que es diferencien en la següent classificació.
1. Drets reals PLENS: PROPIETAT.
2. Drets reals LIMITATS:
2..a Drets d’ús i gaudi:
2..b Ple: atorga al seu titular l’ús i el gaudi en la seva
totalitat de la cosa: USDEFRUIT.
2..c Parcial:
2..c..1 ÚS I HABITACIÓ: una persona només usa
una cosa o només usa una de les dependències d’una casa.
2..c..2 APROFITAMENT PARCIAL: el dret d’usar un
balcó en setmana santa per veure la processó.
va anar patint diferents reformes, el 1909 es va introduir un procediment d’execució hipotecària i el 1944-46 es va reforçar aquest procediment. Després també s’ha anat modificant diverses vegades, el 2001, etc. El 2007 es va intentar fomentar el mercat secundari. 2012 i 2013 reformes relatives al dret d’hipoteca, el RDL 6/2012 del 9 de març, que va establir el codi de bones pràctiques, que permetia reestructurar el deute hipotecari per a deutors en situació d’especial vulnerabilitat. Llei 1/2013. Es posa molt incís a la publicitat dels béns immobles perquè el drets reals tenen eficàcia erga homnes (eficàcia de cara a tots), per tant, convé que els publicitem. També, els drets reals estan destinats a viure indefinidament i a canviar de mans tantes vegades com calgui, per això cada canvi s’ha de publicitar. La idea és que qui confiï en el registre és ajudat pel registre. Aquesta eficàcia del registre és el que la distingeix d’una publicitat merament distintiva. EL REGISTRE NO ES CONSTITUTIU DE LA PROPIETAT, sinó que és declaratiu.
2.2. el registre de la propietat i les seves funcions. El Registre de la Propietat s’estableix per tal d’agilitar les operacions del tràfic jurídic, per evitar un complex procediment d’indagacions. La funció essencial del Registre és la publicitat dels drets reals immobiliaris així com totes les seves vicissituds de transmissió, d’alienació i de gravamen. La publicitat del Registre no és només enunciativa o probatòria, sinó que a més té eficàcia. Se sol dir que aquesta eficàcia pot ser merament negativa (inoposabilitat, art. 32 LH) o positiva (fe pública registral, art. 34 LH). El Registre de la Propietat espanyol les combina totes dues.
Segons el precepte 32 de la llei hipotecaria, tot allò que no està inscrit no perjudica. És un sistema d’eficàcia negativa. Però què passa si resulta que el senyor que apareix com a propietari en el registre va celebrar un contracte de compravenda per adquirir la cosa i resulta que aquest contracte és nul? Aleshores aquest article no ens empararia. El que aquest article ens diu és que només es tindrà en compte el que està inscrit, però no ho farà allò que sigui nul. En l’article 34 LH es preveu que gràcies al registre es consumi una adquisició al no propietari, sempre i quan hi hagi un
• títol inscrit,
• de bona fe,
• onerós i
• que hi hagi inscripció de l’adquisició.
Aquest article és capaç de convalidar un defecte de titularitat.
Hi ha registres d’actes i registres de documents. També hi ha sistemes de transcripció (fotocopia del document que s’aporta i arxivar-lo) i sistemes d’inscripció (el que consta en el registre no és tot el contingut de les escriptures, sinó només allò que té transcendència jurídica real). Foli personal (si tinguéssim organitzat el registre per persones) /foli real (registre
organitzat per finques, cada immoble té el seu propi foli registral-arxiu.). Aquest últim és el característic del registre espanyol.
2.3. l’ingrés de la finca, la publicitat del títol i la publicitat del dret. Finca: és tot allò que pugui tenir foli propi en el registre. Hi ha determinats béns immobles que no corresponen al concepte de finca però que sí son susceptibles de ser inscrits al registre, com ara:
• Les explotacions agrícoles o industrials que constitueixin una “unitat
orgànica”, tot i que recaiguin sobre finques que no siguin confrontants (article 8.2 LH). (Una finca discontinua també pot ser una sola finca registral).
• Les concessions administratives referides o que recauen sobre béns
immobles (explotació d’una mina) o sobre drets immobiliaris que tinguin naturalesa de béns de domini públic (article 31 LH). Exemple: concessió administrativa que serveix per a construir una escola, pel que es demana finançament per la construcció d’aquesta finca. (hi ha una finca pel terreny i una finca per la concessió administrativa). La concessió serà un foli registral que donarà garantia d’hipoteca per demanar el préstec per a poder construir l’escola.
• Un bloc de pisos comença amb una finca registral mare (per la q es
va construir el bloc i on hi consten els canvis de titularitat que hi pugui haver hagut) quan es venen els pisos, aquests poden ser transmesos, hipotecats, etc. per això hi ha un noiufoli registral per cada pis, considerat finca individual dins el conjunt. D’això se’n diu seguir un sistema de pluralitat de folis. La immatriculació és la primera inscripció relativa a una finca- article 7.1. LH. Serà sempre de domini (de propietat). Aquesta immatriculació es fa amb tres procediments:
1. Expedient de domini: és un acte de jurisdicció voluntària en el que es
notifica a tots els possibles interessats fins que s’arriba a la certesa que aquella finca pertany a qui diu que li pertany i correspon a la definició que diu que té. 205 LH.
2. Acte de notorietat (notarial). És davant de notari i fa falta un títol
públic d’adquisició (escriptura pública). 206 LH.
3. Amb pròpia certificació. “pel morro”. El que fa l’església catòlica.
En els 1 i 2 hi ha dos anys en els que queda suspesa la protecció del 34 de la LH. (adquisició al no propietari si es compleixen els requisits del 34), que no podrà ser ja que es veu que no seria de bona fe. Al registre de la propietat no hi ha cap mena de control topogràfic, excepte les normes que requereixen la referencia cadastral per a la inscripció al registre. Tot i això aquestes normes no requereixen el cadastre de manera obligatòria. Per això es dóna molts cops, casos en que la realitat no correspon amb el cadastre. Un cop la finca ha estat immatriculada, ja poden ingressar al registre els actes o negocis que recaiguin sobre la finca i que, d’alguna manera, afectin la titularitat del dret (ingressa al Registre el títol).
usucapió i per provar que s’ha adquirit per usucapió s’ha de provar que s’ha estat posseint. Acció real registral: és una tutela sumària del titular inscrit.
• Principi de Fe pública registral: dóna a l’adquirent del titular
inscrit, que inscrigui la seva adquisició de bona fe i a títol onerós, seguretat davant de la inexistència o resolució del dret del transmitent. Per a l’adquirent que compleixi aquests requisits, la titularitat del transmetent que publica el Registre opera com a presumpció iuris et de iure i, per tant, pot consolidar adquisicions a non domino. (34 LH). Principi de prioritat: el primer que inscriu és el que venç. Si hi ha drets incompatibles, el primer que inscriu preval sobre els altres. Exemple: doble venda: guanya qui primer hagi inscrit. PRINCIPIS FORMALS. Principi de tracte successiu (art. 20 LH): “el transmetent d’avui és l’adquirent d’ahir i el titular d’avui és el transmetent de demà”. Principi de rogació: no es produeixen modificacions registrals si no ho demana algú. No es farà d’ofici. Principi de legalitat: els registradors son dels professionals en dret civil més qualificats. La garantia que el registre de la propietat funciona bé és la seva profunda formació. Al registre de la propietat només hi entren documents públics (seguretat). La qualificació del registrador garanteix que en el registre no hi entrin incorreccions.
• Cos de juristes
• Garanties formals dels documents
• Foli real recull només el contingut jurídic-real dels documents:
qualificació registral (art. 18 LH). Principi d’especialitat o determinació, especialment referit al dret d’hipoteca (art. 12 LH). Cada finca ha d’estar perfectament descrita en el registre. En el dret d’hipoteca necessitem tenir 1 finca- hipoteca.
FASES DEL PROCEDIMENT REGISTRAL.
El procediment registral no té naturalesa de cosa jutjada. Es troba en un entremig entre la naturalesa administrativa i judicial. Davant un conflicte en el procediment registral la llei administrativa no seria aplicable, només amb caràcter supletori i no seria davant la jurisdicció contenciosa administrativa , sinó que té un funcionament semblant al judicial.
Les fases del procediment registral son 6:
1. Petició d’inscripció.
2. Presentació de documents.
3. Assentament de presentació.
4. Qualificació.
5. Pràctica de l’assentament.
6. Recursos contra la denegació de l’assentament.
La petició d’inscripció (regeix el principi d’instància de part) pel sol fet de presentar els documents al registre ja s’entén que s’està demanant la inscripció. Tot i això, a vegades el registrador actua d’ofici, per exemple en la caducitat d’hipoteques, etc. La presentació de documents es troba a l’article 3, 33 i 34 de la LH, que ens diuen que només pot tractar-se de documents públics, és a dir, escriptures públiques, actes de notorietat, documents judicials, documents administratius, etc. El sistema normal de presentació de documents és la via telemàtica: correu electrònic amb firma electrònica avançada del notari enviada al registre. Excepcions: impossibilitat tècnica o involuntat d’una de les parts d’inscriure via presentació telemàtica. Malgrat presentació telemàtica, és possible que calgui presentar el títol físic per tal d’acreditar el pagament o l’exempció d’impostos, menció aquesta sense la qual es practica l’assentament de presentació, però no l’assentament definitiu. Quan hi ha impossibilitat tècnica es pot recórrer a la presentació via telefax, tot i que és necessari presentar la còpia física 10 dies més tard de la presentació del telefax. Quan un presenta el document en el registre, s’obté una certificació de la presentació i el document quedarà arxivat al registre. Immediatament després de la presentació té lloc l’ assentament de presentació. L’assentament de presentació es practica en el Llibre Diari d’Operacions i s’ha de fer immediatament a la presentació del títol. La data d’assentament de presentació serà la data en que consta entrada en el registre. Si el Registrador es nega a practicar-lo, l’interessat pot acudir a l’autoritat judicial a fi que acordi la pràctica de l’assentament (la qual cosa pot generar responsabilitat del Registrador). Per tant, només en casos d’improcedència notòria es pot denegar la pràctica de l’assentament de presentació. La vigència de l’assentament de presentació és, per regla general, de 60 dies. No obstant, hi ha una sèrie d’excepcions:
• Quan s’ha presentat per via telemàtica per haver hagut impossibilitat
tècnica, només es donen 10 dies d’assentament de presentació, després dels quals, caduca.
• Supòsits en què es pot prorrogar la vigència de l’assentament de
presentació:
a) Art. 66 LH:
• Quan es recorre contra la qualificació del registrador
• Quan durant la vigència de l’assentament es va als tribunals per
discutir sobre la validesa del títol i es sol·licita la corresponent anotació preventiva de demanda
• Quan es practiqui anotació preventiva per defecte esmenable
(“subsanable”) (art. 96 LH).
b) Art. 432 RH:
• Si s’ha retirat el títol per pagar tributs i Hisenda no l’ha retornat
-L’ordenament jurídic protegeix la possessió i li atorga la tutela judicial sumària per poder recuperar la possessió en el cas que es vegi pertorbada (en aquest cas es crea una ficció legal de que el posseïdor tingui el dret sobre la cosa, malgrat que la possessió no sigui un dret, sinó una situació de fet). Aquest posseïdor que pretén ser titular pot ser-ho d’un dret real o d’un dret de crèdit (exemple: comodat-préstec d’ús o l’arrendatari que té la possessió d’un pis, en gaudeix, però no n’és propietari). La possessió és una forma de publicitar els drets reals i l’ordenament jurídic protegeix aquesta aparença jurídica. La possessió es perdrà quan aparegui una persona que tingui un títol millor que la meva situació de fet que el legitimi per a tenir un millor dret sobre la cosa i adquirir la possessió. Requisits:
• Corpus : tinença material de la cosa i possibilitat física d’exercir una
influència sobre aquesta cosa. Exemple: a l’arrendament, la tinença de la cosa la té l’arrendatari. L’arrendador no té la tinença, però té la possessió mediata sobre la casa si, per exemple, vol fer una obra a la casa la podrà fer. Aquest corpus es demostra mitjançant els actes materials que es facin sobre la cosa.
• Ànimus : la voluntat de tenir la cosa. Si no hi és l’ànimus ens
trobarem en un altra situació de fet que no és la possessió, sinó que és la detentació : exemple estic a la muntanya, comença a fer mal temps, baixo i em trobo una casa abandonada. Entro i m’hi estic (corpus), però no vull quedar-me amb la casa, no hi ha voluntat de tenir la cosa, per tant, no és possessió. També hi ha l’exemple del xofer: aquest té la tinença de la cosa, però no té la voluntat de posseir el cotxe, ell només fa el que li diguin. (mirar exemples citats al guió). Aquests dos requisits els va establir Savingny. La doctrina considera que la detentació és un concepte residual que s’ha de considerar en casos molt concrets. Tot i això, tant el posseïdor com el detentador tenen la tutela judicial sumària.
Ius possessionis; ius possidendi. Ius possidendi: dret a posseir perquè tinc un títol que em legitima a posseir. Ius possessionis: dret a posseir perquè estic posseint. Es dona en el cas que jo posseeixi una cosa (no tinc el títol de propietari) i en el cas que algú em prengui la cosa, jo tinc el ius possessionis, el títol de posseïdor que em dóna certs drets davant la persona que m’ha tret la cosa. (falta una part de dret de retenció i no-sé-què)
un mateix dret pot ser posseït per diferents persones, així doncs existeix la co-possessió. També cap la possibilitat de que diferents drets existeixin en una mateix co-possessió, sempre i quan els diferents drets siguin compatibles. Supòsit d’inversió del concepte possessori.
Traditio: Traditio breve manu: L’arrendatari adquireix el bé immoble de l’arrendador, passa del concepte possessori arrendatari al concepte arrendador. Soc la propietària d’un bé i decideixo constituir un bé real en cosa aliena, s’ha modificat el concepte possessori. En el cas que es divideixi un bé que està en co-propietat, es considera que cada un dels subjectes era posseïdor.
Subjectes. persona jurídica: una persona jurídica pot ser posseïdora, l’ordenament jurídic els reconeix aquesta possibilitat a l’article 311 del cccat. Persona física: es requereix la capacitat natural es la de voler i entendre el que s’està posseint i la capacitat d’obrar: aptitud per exercitar per un mateix els drets i deures dels que s’és titular. Per els menors i incapacitats només se’ls requereix la capacitat natural, per tant podran posseir, però no podran exercitar les qüestions derivades d’aquesta possessió, per això necessitaran un representant legal. Objecte. Son susceptibles de possessió les coses i els drets: els béns. Drets possessoris: possibilitat de posseir l’objecte sobre qual el dret recau (propietat, usdefruit). Drets no possessoris: el propietari del dret no té la cosa (servitud).
Classes de possessió. Diverses classes previstes als articles 430 i ss del CC. (mirar guió).
Adquisició, conservació i pèrdua de la possessió: -Adquisició de la possessió sense intervenció de l’antic posseïdor. Hi ha tres situacions:
1. Els fruits: si és de bona fe, adquireix els fruits.
2. Ocupació material. La aprensió material d’una cosa abandonada
sense la intervenció de l’antic posseïdor permet l’adquisició de la propietat d’una cosa. Exemple: si vaig a pescar, el peix no és de ningú, i el faig meu.
3. Adquisició dels béns mobles que estan dins dels immobles per la seva
situació material. -Adquisició consentida pel posseïdor anterior: exemple: com a conseqüència de la compravenda.
1. La tradició.
2. Usufructuari amb dret d’us i gaudi.
- Adquisició de la possessió contra la voluntat de l’antic posseïdor. Cal analitzar uns articles perquè, aparentment, hi ha una contradicció entre ells.
1. 521-2 CCcat. La possessió no pot ser adquirida de manera
clandestina ni violenta.
2. 521-8.e) es pot adquirir la possessió quan, es adquirida en contra de
la voluntat del posseïdor si aquesta dura més d’un any. (aquí sembla
però tenen dret al rescabalament de les despeses necessàries que han fet per a obtenir-los.
• Les despeses. (les ordinàries les ha d’assumir el posseïdor del bé).
Article 522-4.estats possessoris:
• Posseïdor de bona fe: té dret a que li reposin les despeses
extraordinàries. Té dret a retirar les millores.
• Posseïdor de mala fe: no té dret a que li reposin cap despesa
• Deteriorament o pèrdua de la cosa. (guió)
4.4. la protecció judicial de la possessió i la detenció.
• Tutela judicial sumària: es presenta a un judici una demanda per la
que un posseïdor es trobi pertorbat per un tercer o per la que un posseïdor s’hagi vist desposseït per un tercer. La legitimació activa la té el posseïdor. Tot i això, també ho té el detentor (el que té l’objecte sobre el que recau l’aprensió material, però no té l’ànimus: exemple de la cabana). També l’hereu té aquest dret de tutela judicial sumària i també el posseïdor mediat/immediat. L’arrendatari, com a posseïdor immediat, té el dret a sol·licitar la tutela judicial sumaria? Si qui esta pertorbant la possessió és el propietari ho veuríem més com un incompliment contractual. Legitimació passiva: la demanda s’interposa contra el pertorbador o causant de la despossessió. Aquests judicis de protecció de la possessió s’anomenaven INTERDICTES.
• Acció publiciana. És l’acció per recuperar la possessió de la cosa o el
dret davant dels posseïdors sense dret o de pitjor dret. Permet al posseïdor que es troba a punt de completar la usucapió d’un dret sobre un immoble recuperar la possessió de la cosa davant el posseïdor actual sense dret o de pitjor dret. Cal que el posseïdor que ha estat privat de la possessió estigues proper a la culminació de la usucapió.
Lliçó 5. Els modes d’adquisició de drets reals.
**1. classificació i enumeració.
- Teoria del títol i del mode. Precedents i presentació legal.** Hi ha 3 sistemes: sistema francès, italià i alemany (l’alemany segueix l’acord abstracte translatiu i diu que per bens mobles cal la traditio i per immobles, la inscripció del registre: no hi ha connexió entre el contracte i l’acord de transmissió del dret real). En dret espanyol sí que hi ha connexió, si en el contracte hi ha algun defecte, la connexió traslladarà també el defecte al acord de transmissió. Per a que la traditio produeixi la transmissió del dret real cal la voluntat de les parts. 3. La teoria del títol i el mode i el Registre de la Propietat.
La Llei hipotecària data de 1861 i el CC espanyol, que va acabar adoptant la teoria del títol i el mode, de 1889. Llavors es va plantejar si es creava un doble règim adquisitiu: un per a la propietat immobiliària inscrita (en què la transmissió requeriria títol + inscripció) i un per a la propietat no inscrita
(que continuaria subjecta a la doctrina tradicional títol+mode). Malgrat les múltiples discussions al respecte, simplificant, es pot concloure el següent:
1. La inscripció de finques es fomenta, però no és obligatòria: per tant,
per a la propietat no inscrita és evident que només pot regir la teoria del títol i el mode.
2. Per a les finques inscrites, continua regint la teoria del títol i el mode,
atès que la inscripció no és constitutiva, sinó declarativa: publica el que s’ha produït extra-registralment. Així, podem tenir tota una cadena de transmissions relativa a una finca inscrita (immatriculada), però que no hagi accedit al Registre. El titular actual és qui determina el dret civil (no qui consta en el Registre).
3. Generalment, el que publica el Registre són transmissions de la
titularitat ja completades fora del registre d’acord amb la teoria del títol i el mode, cosa que ve facilitada per una doble coincidència: l’atorgament d’escriptura pública és un tipus de traditio (instrumental) i el document públic és un requisit de la inscripció registral (art. 3 LH).
4. Pot ser que de la mateixa escriptura es desprengui que la traditio no
s’ha dut a terme (per exemple, perquè s’ha establert una reserva de domini). En aquest cas, l’escriptura accedirà al Registre, però també el pacte de reserva de domini, de manera que, de nou, hi haurà correspondència entre Registre i realitat civil.
5. Ara bé, la discordança es pot produir en casos com el següent: el
tradens ven a un primer comprador a qui li lliura la possessió de la finca i després a un segon comprador, amb qui atorga escriptura pública. Si aquest segon comprador, de bona fe, inscriu la seva adquisició, el veritable propietari civil (el primer comprador) quedarà desplaçat i perdrà definitivament la seva titularitat davant del nou titular registral que, en virtut de l’art. 34 LH i sempre que, a més dels requisits esmentats, hagués adquirit del titular registral, haurà consolidat una adquisició a non domino (és a dir, al no propietari).
Lliçó 6. LA TRADICIÓ. La tradició és un acte degut. Quan complim les obligacions, per exemple, de la compravenda, es compleix la traditio. També hi poden haver altres justes causes de la tradició, per exemple, la causa credetio: recuperar la cosa prestada en comodat, per la que la transmissió de la possessió és vàlida. La idea bàsica es que no tot traspàs possessori implicarà la transmissió d’un dret real, sinó només un traspàs traditio. Ara bé, poden haver altres traspassos possessoris vàlids que no tenen per objecte la transmissió d’un dret real i no es fonamenten en un contracte precedent. El contracte apareix com la principal “iusta causa traditionis” (art.531-
jurídic dispositiu unilateral (n’hi ha prou amb el consentiment del donant) o bilateral (cal dues declaracions de voluntat). Al codi civil de Catalunya queda molt clar que no segueix la tesi contractualista. La qualifica més com a acte que com a contracte, per tant, la qualifica com a negoci jurídic dispositiu unilateral. Només cal manifestació pública de la voluntat de donar. CAS del divorci. (pdf) Novació per silenci: buscar. Si la donació és dispositiva no pot recaure sobre bens futurs, però es fos contractual si que podria recaure. EL legislació català considera la donació com un negoci jurídic unilateral. La dra Anderson segueix una postura minoritària basada en el principi de no enriquiment involuntari, de que la donació és un negoci jurídic bilateral, pel qual calen les dues declaracions de voluntat. Classificació de les donacions:
• Donacions condicionals i a termini. (531-16 CCcat.) Com a
exemple posem la del negoci familiar, el pare es vol jubilar i li fa la donació del negoci al fill amb la condició que ell s’hi dediqui. Aquest tipus planteja el dubte dels fruits i les rendes: si la condició és suspensiva, els fruits pertanyeran al donant mentre no es compleixi la condició. Si és resolutòria, el propietari ja ha adquirit i deixarà de percebre’ls. El tema de l’oposabilitat de tercers ha de comportar la bona fe de tercers: cas del donant i donatari, subjecte a condició resolutòria inscrita al registre. El donatari ven a un tercer que és conscient a la condició resolutòria perquè esta al registre, aleshores no estaria sota els requisits del 34 de la LH de bona fe i no tindria dret quan es complís la condició.
• Donacions amb clàusula de reversió. (531-19 CCcat.)Condició o
termini resolutoris que actuen sobre eficàcia adquisitiva. Hi ha els mateixos límits que a la substitució fideïcomissària. Exemple: li deixo al meu fill, pensant que ell voldrà continuar amb el negoci, el meu fill mor sense fills: jo puc haver previst una clàusula de reversió per a que en aquest cas el negoci passi a mans del meu altre fill. Cal una declaració de voluntat del donant, que és el que la distingeix de les condicionals i a termini, si el donant mor abans de la donació, el donatari quedarà lliure de la clàusula.
• Donacions amb reserva de la facultat de disposar. No vinculem,
però amenacem de que, si no compleixes el que s’ha acordat, jo, com a donant, puc seguir disposant d’aquells bens. Aquí la reserva del poder de disposició només beneficia al donant. També es pot atendre aquesta clàusula per causes de necessitat: jo li dono el meu pis al meu fill però prevec una reserva de la facultat de disposar pel cas que jo em quedes sense diners i volgués disposar del pis per a obtenir diners.
• Donacions per raó de matrimoni. Regals de noces. Com es fan per
dona a la parella una base econòmica, es poden revocar en menys casos que la donació ordinària.
• Donacions per causa de mort: la faig ara però per a que tinguin
efectes en el moment de la meva mort.
• Donacions modals: recordant el dret civil de la persona, en parlar
dels elements accidentals del negoci jurídic, hi havia el mode: gravamen o càrrega que es pot imposar en una atribució a títol gratuït i que no és contraprestació i no té l’automatisme de la condició i el termini. Exemple: et dono els meus estalvis, però subjecto aquesta donació a que cuidis de la meva tieta fins que es mori. Aquesta càrrega no és una contra-obligació: no et dono per a que cuidis de la meva tieta, et dono i a més a més, vull que cuidis de la tieta. El principal problema que tenim és esbrinar si aquest mode el puc exigir en compliment coactiu (anar a judici) o si l’única solució davant l’incompliment del mode és revocar la donació per incompliment de càrregues. La tesi majoritària és que NO es pot anar a judici, l’única sanció que es pot imposar és la revocació. En el cas dels drets reals, les donacions modals serveixen per impedir que les donacions siguin venudes per el donatari. (tot i que son considerades contraries al tràfic jurídic).
Règim jurídic de la donació: Capacitat del donant:
1. Capacitat d’obrar: estem fent un negoci jurídic patrimonial. Matís de
l’article 211.5 Que permet els menors d’edat fer donacions d’acord amb la capacitat natural que té (compra unes llaminadures i les dona al seu company).
2. Poder de disposició. En el moment de donar jo he de tenir la total
disposició dels béns. (que no hi hagi una prohibició de disposar com les que acabem de veure).
3. Capacitat de fer donacions a concebuts i a no concebuts. Tot allò que
sigui beneficiós pel nasciturus es podrà fer. Capacitat del donatari:
1. Capacitat natural per emetre l’acceptació. Excepte si és una donació
modal amb una càrrega en les quals caldrà més capacitat perquè s’ha de saber calcular fins a quin punt ens interessa la donació a l’hora d’acceptar. Per acceptar una donació modal en nom dels fills sota potestat cal autorització judicial. Forma de la donació:
• Donació de béns immobles: voluntat del donant ha de constar en
escriptura pública. L’acceptació del donatari també ha de constar en escriptura pública i si no és a la mateixa escriptura, s’ha de comunicar al donant. Només quan es faci així, la donació esdevindrà irrevocable.
• Béns mobles: la donació és l’excepció dels béns mobles que si que
esta subjecte a forma solemne. Es pot acompanyar del lliurament de la cosa o es pot fer per escrit. (per a que el donant reflexioni si realment vol donar la cosa o no) aquests requisits de forma confirmarien que la donació és negoci jurídic i no contracte, ja que aquests requisits substitueixen a la traditio (pròpia dels contractes). Tot el que exigeix la teoria del títol i del mode ja s’està complint, però no en forma d’aquesta teoria, sinó en forma
els requisits formals exigits pel Codi Civil. En la simulació relativa pot valer el negoci encobert si prevalen tots els requisits necessaris. Serveix l’escriptura pública de compravenda com el requisit formal? El TSJC sostenia en el seu moment, ja no, una posició més favorable cap a la validesa de la donació dissimulada, pel cas de que existís escriptura publica tractant-se de bens immobles i hi hagués acceptació també del negoci dissimulat per l’aparent comprador.
Donacions remuneratòries: és aquella que es realitza a una persona pels seus mèrits o pels serveis que ha prestat sempre que no constitueixin deutes exigibles i que es fonamentin en l’anomenada causa remuneratòria. La inexigibilitat dels serveis pot venir determinada perquè s’hagi renunciat al seu cobrament, perquè siguin inestimables, perquè hagin prescrit, etc. A la causa gratuïta s’incorpora la voluntat de remunerar o recompensar aquests serveis. El seu règim jurídic correspon al de les donacions oneroses (com les donacions modals o amb càrrega). Ha de complir-se igualment els requisits de forma. Quan fas la donació remuneratòria tanques el cicle de la donació, per tant, no es revocable per ingratitud. La professora considera que per pobresa, per sobrevinença de fills i altres causes de revocació, excepte la ingratitud, si que es poden aplicar. El manual considera que només es contempla la seva revocació per incompliment de càrregues, les que s’imposin en el moment de la donació pel donant. Aquest aspecte no està regulat al Codi i per tant hi ha desavinences doctrinals al respecte. Ha de computar a efectes de la legítima, perquè es una donació remuneratòria ( no modal ni onerosa), no esta en proporció als serveis. La col·lació a nivell de successions fa referencia a donacions que s’han fet a persones que després de la meva mort concorren en la comunitat hereditària, hereus en igual part que els altres hereus. Aquestes donacions en vida es suposen com a anticipació de la herència i no per desigualar front els altres hereus. Per tant, un cop em mori aquesta persona rebrà menys tenint en compte el que ja ha rebut. En aquest cas de les donacions remuneratòries no té sentit que es doni la col·lació, per tant, s’ha d’especificar al duu a terme aquesta donació que s’exclou l’efecte de la col·lació.
Donacions amb motiu de captacions benèfiques: aquelles que es realitzen amb ocasió de recollides públiques o benefiques, excepte en la possibilitat de revocació per incompliment de càrregues. El seu règim jurídic s’equipara al de les donacions remuneratòries remissió absurda sense haver donat un règim jurídic establert al codi per les donacions remuneratòries. No és necessària l’entrega simultània del bé donat i són immediatament irrevocables des de que s’expressa públicament la voluntat de donar, encara que sembla necessari limitar-les en la seva quantia d’acord amb els usos socials i el patrimoni del donant. La professora creu que en cas de bens immobles no es irrevocable donat que encara falta escriptura pública i en l’article 531-12.2 només parla pel cas de bens mobles.
Liberalitats d’ús : són donacions de quantia mòdica que es realitzen en atenció als usos socials existents. Són verdaderes donacions, doncs concorre l’ànim de liberalitat, la disposició amb empobriment del donant i
enriquiment del donatari i l’acceptació d’aquest, sense que existeixi per altre part l’obligació alguna de realitzar-les, però en atenció al seu caràcter mòdic i a la seva quotidiana acceptació social escapen a certes limitacions que l’ordenament jurídic imposa a les donacions. No computen a afectes de calcular la llegítima, article 451-5.b. Fins i tot quan l’heretant no pot disposar del seu patrimoni, no perd la facultat de fer liberalitat d’ús.
Lliçó 8. LA USUCAPIÓ. La usucapió o prescripció adquisitiva es defineix con un medi d’adquisició del dret de propietat per mitjà duna possessió ininterrompuda durant el temps que fixa la llei. també es demana una possessió qualificada. Naturalesa jurídica de la usucapió:
1. En contra.
2. A favor:
2..a Teoria objectiva. Tenen com a objecte protegir l’ordre social. El
dret dona uns terminis concrets per a que el titular els pugui exercitar, i a partir dels quals es considera que hi ha una altra persona que hi té un major interès.
2..b Teories subjectives: justifiquen l’admissió de la usucapió
per l’actitud que puguin tenir els subjectes (titular i usucapent).
2..b..i Se centren en el Titular del bé. Consideren que la
usucapió és una sanció al titular del bé que no ha estat pendent de la cosa, un altra ha posseït el bé i ell no hi ha fet res.
2..b..ii Teoria de l’abandó: considera que la
inactivitat del veritable propietari fa presumir que tàcitament hi ha una voluntat d’abandonar uns drets que l’altra usucapeix. Per justificar aquesta teoria caldria provar que hi ha aquesta voluntat de renúncia o, en el seu cas, es podria provar pel veritable propietari que realment no es vol abandonar la cosa. Es tracta doncs d’una teoria incompleta.
2..b..iii Teoria de la negligència. que la inactivitat
del veritable propietari per conducta omissiva ha estat la causant que s’hagi arribat a la situació present per la persona que ha arribat a usucapir. La crítica que es pot fer amb aquesta teoria és que el veritable propietari podria provar que no hi hagut negligència.
2..b..iv Se centren en l’usucapent.
8.2. Subjectes implicats. Usucapent: Ha de tenir la capacitat necessària en el moment d’usucapir, capacitat natural. Dos supòsits:
