¡Descarga drets reals y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
LLIÇÓ 7. DRET DE PROPIETAT
1. Concepte de propietat.
I. Concepte doctrinal.
Els autors clàssics acostumaven a definir el dret de propietat des del punt de vista del seu contingut, enumerant les facultats que l'integren i les limitacions que l'afecten. La definició més antiga i coneguda és: Jus utendi acque abutendi re sua, quatenus iuris patitur ; la qual NO procedeix del dret romà que no va arribar a definir, unitàriament, sinó que procedeix de comentaristes molt posteriors que destaquen el UTENDI o facultat d'ús i el ABUTENDI, que vol dir facultat de consumir sempre d'acord amb la llei. No obstant això, no es pot admetre aquest tipus de definició, ja que la propietat no és una suma de facultats sinó un poder unitari, per això, la generalitat d'autors moderns destaquen en el concepte de dret de la propietat el seu caràcter unitari, comprensiu d'un poder general o global; per això la més correcte definició de dret de propietat és: el més ampli poder de dominació que l'ordenament jurídic permet tenir sobre les coses.
El dret privat rep el concepte de propietat de la manera que ho deixa configurat el dret públic. El dret civil no especula sobre la propietat com a fenomen social o econòmic, sinó que redueix la seva missió a regular-la de manera tècnicament correcte, tal com l'admet el dret constitucional, és a dir, el dret de propietat està regulat en el dret civil com el més ampli poder de dominació, i el dret públic determinarà quina és aquesta amplitud que l'ordenament permet.
II. Concepte legal.
A. Antecedents. (No exam) El concepte romà de domini, tal com va ser interpretat per la glossa, es va recollir en les Partides.
B. (^) Codi Civil i CCCat. Art. 348 CC: La propietat és el dret de gaudir i disposar d’una cosa, sense cap altra limitació que les que estableixen les lleis. El propietari té acció contra el tenidor i el posseïdor de la cosa per reivindicar-la. Art. 541-1 CCCat: la propietat adquirida legalment, atorga als titulars el dret a usar, de forma plena, els béns que en constitueixen l'objecte i a gaudir-ne i disposar-ne.
Els propietaris conserven les facultats residuals que no s'han atribuït a terceres persones per llei o per títol.
El CCCat inclou, a diferència del espanyol, un article destinat a la funció social, com fa l'article 33 CE (art. 541-2).
C. Constitució espanyola. L'article 33 CE expressa que es reconeix el dret a la propietat privada, no definint quin és el dret de propietat, sinó remetent-lo a la legislació civil, i destacant, en el segon apartat, la funció social, i el tercer apartat, és una expressió constitucional de l'article 349 CC ( Ningú no pot ser privat de la seva propietat sinó per l’autoritat competent i per una causa justificada d’utilitat pública, sempre amb la indemnització prèvia corresponent. Si aquest requisit no és procedent, els jutges han d’emparar i, si s’escau, reintegrar en la possessió l’expropiat ).
El CCCat, no inclou un article amb aquestes característiques, però cal recordar l'article 17 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE: Toda persona tiene derecho a disfrutar de la propiedad de sus bienes adquiridos legalmente, a usarlos, a disponer de ellos y a legarlos. Nadie puede ser privado de su propiedad más que por causa de utilidad pública, en los casos y condiciones previstos en la ley y a
cambio, en un tiempo razonable, de una justa indemnización por su pérdida. El uso de los bienes podrá regularse por ley en la medida que resulte necesario para el interés general.
La constitució, doncs, proclama el dret de propietat privada i deixa x les lleis la delimitació del seu contingut en base a la funció social. Altres normes de la CE desenvolupen el dret de propietat en sentit social: la subordinació de la riquesa del país al interès general (art. 128 CE), l'orientació del poder públic cap a una distribució equitativa de les rendes personals (art. 40 CE), la progressivitat dels impostos (art. 31 CE) com a mitjà de redistribució de la riquesa i la participació de la comunitat en les plusvàlues que generi l'acció urbanística pública (art. 47 CE).
1.1. Les facultats de gaudir i de disposició sobre l'objecte.
Les facultats de domini es divideixen en facultats jurídiques (de lliure disposició i exclusió) i materials (de lliure aprofitament). Aquestes facultats, integren el contingut del dret de propietat, però no el seu concepte, són simples manifestacions. Les facultats del propietari no són una sèrie de sumands la suma dels quals constitueix la propietat, sinó només aspectes parcials del poder unitari que és la propietat. Partint d'aquesta idea, i tenint en compte això, es poden estudiar les facultats com a manifestacions del poder unitari del dret de propietat, en el sentit de facultats positives materials (de lliure aprofitament), jurídiques (de lliure disposició) i facultats negatives (d'exclusió).
I. La facultat de lliure aprofitament o gaudi.
Significa la facultat d'utilitzar la cosa, obtenir les utilitats de la cosa directament -en si mateix - o indirectament per concessió a un tercer de tot o part d'aquesta facultat mitjançant drets personals, com podrien ser l'arrendament o el comodat, ja que si fossin drets reals (en contraposició als personals) serien una manifestació de la facultat de disposició parcial.
La facultat de lliure aprofitament, es descompon en les facultats:
A. D'usar: utilitzar la cosa, ius utendi. Encara que és una facultat que integra el contingut del dret de propietat, no és exclusiva ni excloent en el sentit que defineixi, per si mateixa, la propietat.
B. De gaudir: percebre els fruits de la cosa, ius fruendi. L'article 541-3.1 CCCat disposa que el fruits pertanyen als propietaris del bé, llevat que existeixi un dret que n'atribueixi la percepció a una persona diferent. L'article 354 CC, diferencia aquests béns dels fruits naturals (poma), industrials (samarreta que surt del taller tèxtil) i civils (diners que surten del lloguer d'un local). El CCCat no ho fa.
C. De consumir (les coses consumibles): ius abutendi.
El gaudi implica el desenvolupament del valor de la cosa.
II. Facultat de lliure disposició.
Tradicionalment, s'havia considerat la facultat de disposició com l'essencial, la més típica i característica del dret de propietat. L'art. 541-1 CCCat i 348 CC, la inclouen en la seva pròpia definició: la propietat atorga als titulars el dret a usar, de forma plena, els béns que en constitueixen l'objecte i a gaudir-ne i disposar-ne. La facultat de disposició consisteix en la possibilitat de transmetre total o parcialment, el dret de propietat, i es descompon en les següents facultats:
2. Els efectes sobre l’objecte.
2.1. L’expansibilitat.
2.1.1. L’accessió per incorporació. Mobiliària i immobiliària. Les relacions personals derivades.
I. Concepte d’accessió.
Tant el CC com el CCCat inclouen en l’accessió dues figures diferents:
i. La facultat del propietari de fer seus els fruits de la cosa.
ii. El dret del mateix de fer seva una cosa aliena que s’ha unit a la pròpia formant un tot inseparable.
La propietat dels béns dóna dret per accessió:
- A tot el que aquells produeixen (art. 541-4 CCCat, 353 CC).
- O se’ls uneix o incorpora naturalment o artificialment (art. 542-1 CCCat, 353 CC).
La primera (i) és denominada acció per producció o accessió discreta , és l’expressió de la facultat del dret de propietat, de la facultat de gaudi, del IUS FRUENDI , dins de la facultat d’aprofitament, és a dir, percebre o fer seus els fruits de la cosa (art. 541-3, 541-4 CCCat, 354 - 357 CC).
La segona (ii) és la denominada accessió per incorporació o accessió continua , és una manera d'adquirir la propietat que recau sobre la cosa unida o incorporada (art. 542-1.1 CCCat: [significa essencialment una adquisició d'un nou dret de propietat sobre el tot del resultat de la unió de dues coses inseparables] La propietat d'un bé atribueix el dret a adquirir, per accessió, allò que se li uneix, amb l'obligació de pagar, si escau, la indemnització que correspongui ).
II. Naturalesa jurídica de l'accessió.
En principi, es pot afirmar que l'anomenada accessió discreta (i) no és si no, una facultat de domini, és una manifestació del ius fruendi , i l'accessió contínua (ii) és una manera d'adquirir la propietat, recaient sobre el que s'uneix o s'incorpora a la cosa principal, inseparablement s'adquireix la propietat sobre el tot resultant de la unió o incorporació. A diferència del CC, el CCCat sí inclou l'accessió contínua com una manera d'adquirir la propietat (secció 1a, capítol II, títol IV, llibre V).
III. Accessió discreta.
A. Accessió discreta i contínua. L' accessió discreta (p.ex: la cria dels animals: de dins cap a fora) és una facultat del dret de propietat que permet al propietari fer seus els fruits de la cosa (art. 541-3.1 CCCat i art. 354 CC). En canvi, l' accessió contínua , és (de fora cap a dins) l'accessió pròpiament dita com a manera d'adquirir la propietat (art. 542-1 CCCat) per la qual, el propietari d'una cosa, fa seva la que se li uneix o incorpora.
El fonament de l' accessió discreta (i) és el ius fruendi ; en canvi, el fonament de l' accessió continua (ii) és, per raons d’índole pràctica, l’ interès de no destruir les coses per a obtenir la seva separació i, d'altra banda, per atribuir a una sola persona, la propietat de tot allò format per les coses unides.
B. Accessió natural i artificial. L' accessió natural existeix quan la unió o incorporació s'ha produït per un fet de la natura, aliè a la voluntat de l'home (p.ex: al·luvió, avulsió, la modificació del llit del riu - cauce- o la formació d'una illa) (art. 542-1.2 infine CCCat). L' accessió artificial o industrial es produeix per acte voluntari de l'home (art. 542-1.2 CCCat).
C. Accessió immobiliària i mobiliària. L' accessió immobiliària es produeix entre coses immobles (art. 542-3 i seg. CCCat). La l’ accessió mobiliària (p.e: adjudicació, commixtió, especificació) entre coses mobles (art. 542-15 i seg. CCCat).
D. Accessió horitzontal i vertical. L' accessió horitzontal comprèn els supòsits d'unió de coses regulat pel principi de ACCESORIUM SEQUITUR PRINCIPALE (l'accessori segueix al principal) (p.ex: adjunció, commixtió i l'especificació). L' accessió vertical es refereix als casos de construcció d'obres o plantació en una finca, regides pel principi SUPERFICIES SOLO CEDIT (lo de la superfície cedeix al sòl), això ho trobem davant d'una acció artificial en béns immobles, regulat als arts. 542-5, 542-6, 542-7 i 542-9 CCCat.
IV. Accessió contínua.
A. Accessió contínua natural en bens immobles. Supòsits:
- Al·luvió : l'al·luvió no es defineix al CCCat; l'art. 8 del Text Refós de la Llei d'Aigües 1/ disposa que " las situaciones jurídicas derivadas de la modificaciones naturales de los cauces, se rejirón por lo dispuesto en la legislación civil ". Art. 366 CC : Pertany als amos de les heretats que confronten amb les riberes dels rius l’acreixement que aquelles reben progressivament per l’efecte del corrent de les aigües.
L'al·luvió és el que arrossega el riu.
- Avulsió : no és conseqüència d'una obra gradual de les aigües sinó de la violència d'aquestes, únicament quan la força de les aigües d'un riu, torrent, rierol o altres corrents, afegeix a la finca riberenca una porció no coneguda o no identificables de terra (art. 368 CC); o branques, brossa o llenyes, o arbres arrencats i transportats, si el primitiu propietari no els reclama en el termini d'un mes (art. 369 CC).
- Mutació del llit/llera del riu : a la mutació del riu han d'analitzar-se 2 qüestions: la llera antiga abandonada per l'aigua i la llera nova ocupada per aquesta. La llera antiga, si era de domini públic (de rius o altres corrents de domini públic) que queden abandonats per variar naturalment el curs de les aigües (370 CC), pertanyen als propietaris dels terrenys riberencs en tota la longitud respectiva de cada un, si la llera abandonada heretats de diferents propietaris la nova línia divisòria correra, equidistant, d'unes i altres. Si la llera era de propietat privada i l'aigua l'abandona, segueix pertanyent al propietari.
Respecte de la nova llera ocupada per l'aigua, si aquesta és de domini públic, aquesta entrarà en el domini públic (372 CC) però l'amo de l'heretat recuperarà aquella porció de terreny sempre que aquelles aigües tornin a deixar-ho sec ja per treballs legalment autoritzats.
L'element determinant no és l'antiguitat, sinó que hagi estat ocult.
Qui troba un tresor ha de pagar un premi (a l'Estat?), que equival a la meitat del valor del tresor.
25.09.
2.2. L'exclusió: el tancament de finques. L'acció de delimitació i fitació.
El dret de propietat suposa la possibilitat de monopolitzar el gaudi de la cosa i, per tant, d'excloure als altres d'aquest gaudi. Aquesta facultat d'exclusió es manifesta, sobretot, mitjançant les accions protectores del dret de propietat. Les expressions d'aquesta facultat són: en primer lloc, la del tancament de finques (544-8 CCCat, 388 CC); en segon lloc , es manifesta en la delimitació i fitació (544-9 a 544-12 CCCat, 384 al 387 CC).
A. Tancament de finques. Abans de la Revolució Francesa, els propietaris de finques rústiques, les havien de deixar obertes tant per a l'exercici de la caça del senyor o del rei, com per als ramats de les corporacions de ramaders, dels senyors, dels veïns... La Revolució autoritza el tancament de finques sense perjudici de que es constitueixin drets de servituds. A Espanya, les Corts de Cadis, van promulgar el Decret d’11 de juny de 1813 que va declarar tancades i delimitades totes les finques de propietat particular (idea actualment no vigent -de forma literal-, però que inspirà els codis actuals: art. 544-8 CCCat: els propietaris poden tancar llurs finques...; i art. 388 CC; art. 544-8 in fine CCCat, 388 in fine CC: sense perjudici dels drets de servitud que hagi constituït; o de les necessàries llicències municipals o administratives que exigeixi la normativa, p. ex: normativa de carreteres).
B. Delimitació i fitació. Consisteix en delimitar o marcar els límits entre dues o diverses finques i emmarcar, amb fites i mollons, aquests límits. Els propietaris poden fer-ho de manera total o parcial (art. 544-9.1 CCCat). Es pot fer privada o extrajudicialment, o judicialment per exercici d'una acció. Les accions de delimitació i fitació, corresponen, a més dels propietaris, als altres titular de drets reals possessoris (art. 544-9.2 CCCat). L'article 544-10 CCCat disposa que l'acció de delimitació i fitació, exigeix primer la citació dels propietaris de les finques confrontants i, segon, la prova del dret de propietat i de la superfície de la finca. El CCCat estableix un triple criteri de delimitació defectiu (en defecte de), art. 544-11: en primer lloc, existint un títol que serveixi de prova, si de la suma de les superfícies que deriven dels títols del dret de propietat en resulta una de diferent a la real, la diferència es distribueix proporcionalment; en segon lloc, si no hi ha títol que serveixi de prova, s'ha de fer d'acord amb les possessions respectives; i, en darrer lloc, si no es pot provar les respectives possessions, s'ha de distribuir la superfície discutida o dubtosa a parts iguals. 1
Les despeses de delimitació i fitació són a càrrec de les persones interessades, llevat que les dites delimitacions i fitacions derivin d'un judici contenciós, en aquest supòsit ens hem d'atenir a les normes de la LEC.
3. Les restriccions a la propietat. L'art. 33.2 CE i l'anomenada «funció social de la propietat».
1*** web d'interès: prado.consilium (per veure documents dels estats de la UE)***
3.1. Les restriccions respecte a la disponibilitat del dret: la expropiabilitat, la no vinculació indefinida i les prohibicions de disposar.
I. La extracomerciabilitat de la cosa i l'expropiació forçosa.
La sortida del comerç o el fet de quedar la cosa fora de tràfic jurídic (art. 521-1 CCCat) fa referència a la inidoneïtat de la cosa, per imperatiu legal, per ser objecte de negocis jurídics. En definitiva, la pèrdua de la cosa no es redueix a la seva destrucció física, sinó que compren, també, la pèrdua jurídica, així per exemple, el fet que la cosa quedi fora del comerç dels homes ja que llavors no pot constituir l'objecte de drets subjectius. Una de les altres maneres en que la cosa pot quedar fora del comerç és que es converteixi en un bé de domini públic (no de l'administració) (art. 543-14.1 i 661-16.1.e CCCat) - expropiació forçosa -.
II. La no vinculació indefinida.
El domini, com vàrem dir, té vocació de continuïtat indefinida, tendeix a durar tant com l'objecte sobre el que recau i mitjançant la disposició mortis causa , el dret sobreviu al subjecte. No obstant això, el propietari pot realitzar l'atribució del seu dret de propietat sobre un determinat bé a diferents persones però amb un límit: amb persones que no existeixen al moment de la disposició, fins a un màxim de dues generacions (art. 426-10.3 CCCat, 781 i 785.1 CC). Aquesta regulació la trobem a les substitucions fideïcomissàries. Els béns no poden quedar indefinidament en " mans mortes ", per tant, regeix el principi de no vinculació indefinida.
III. Prohibicions de disposar.
A. Concepte. Prohibició de disposar és tota restricció a la lliure disposició (alienació o gravamen) que recau sobre una cosa, reduint el règim normal de llibertat que correspon ordinàriament a l'amo. No és un supòsit d'incapacitat del subjecte.
B. Tipus. Poden ser:
- D'origen legal, p.ex: art. 196 CC.
- D'origen judicial o administratiu, imposades per una autoritat d'aquest tipus a la qual la llei ha facultat per a imposar-les.
- De caràcter voluntari o negocial, quan apareixen disposades per la voluntat dels particulars en negocis inter vivos o martis causa.
El dret català contempla, només, les prohibicions de disposar establertes a títol lucratiu (successió, art. 428-6 CCCat i donació, art. 531-18.2 CCCat). D'acord amb l'art. 531-16. CCCat les prohibicions són oposables a tercers d'acord amb les regles generals.
L'art. 26.3 LH permet la seva inscripció al registre de la propietat. D'aquesta manera, els tercers no podran al·legar desconeixement de la prohibició de disposar i tot acte jurídic que la contradigui, no només serà nul, sinó que, a més a més, tindrà vedat el seu accés al registre.
3r) Els drets de tanteig i retracte legals.
4t) L'estat de necessitat.
5è) Les immissions.
B. Les limitacions. Restringeixen el poder que té el propietari en un supòsit concret, són essencialment:
B1. Els drets reals (excepte els establerts per la llei, com són els retractes legals que són límits) sobre cosa aliena.
B2. Les anomenades servituds legals o administratives consistents en la subjecció parcial de la cosa a alguna utilització o ús en benefici de la comunitat.
B3. Les anomenades prohibicions de disposar.
A. Els límits. Els límits poden ser institucionals en interès privat o en interès públic.
A1. Límits institucionals.
- (^) De caràcter positiu: abús del dret i actes d'emulació. L'abús del dret, no només ve referit al dret de propietat, sinó a tots els drets subjectius ja que aquests no es poden exercitar més enllà de l'interès que el DRET ha considerat com a objecte de protecció (p.ex: cas de veïns molt sorollosos). Actualment, l'art. 7.2 del títol preliminar del CC, consagra de manera definitiva la doctrina de l'abús del dret, referit a tot dret subjectiu, condemnant tant el produir en sentit objectiu, com en sentit objectiu que donarà lloc a indemnització i a mesures que ho impedeixin. Punts a tenir en compte: - Principi: la llei no empara l'abús del dret o l'exercici antisocial del mateix. - Desenvolupament: tot acte o omissió que (criteri subjectiu) per la intenció del seu autor (criteri objectiu), pel seu objecte o (criteri circumstancial) per les circumstàncies en que es realitzi (concepte) sobrepassi, manifestament, els límits normals de l'exercici d'un dret amb dany a un tercer. - Efectes: donarà lloc a la corresponent indemnització i a l'adopció de les mesures judicials o administratives que impedeixin la persistència en l'abús.
- De caràcter negatiu: IUS USUS INNOCUI. Es tractaria d'un possible límit a la facultat d'excloure, típica del dret de propietat. Totes les legislacions prohibeixen l'entrada, l'execució d'obres o l'aprofitament d'utilitats de propietat aliena sense autorització del propietari. Aquesta norma amb caràcter de principi general té excepcions, així les basades en la força major, en la legitima defensa o en l'estat de necessitat. El que és més discutible és reconèixer l'anomenat IUS USUS INNOCUI, el dret d'usar la propietat aliena sense cap perjudici per al propietari, per tant, el IUS USUS INNOCUI no és admissible, és a dir, no és un límit al dret de propietat, i si es dóna és per mera tolerància del propietari.
A2. Límits en interès públic.
- Per raó de les persones. Són límits aplicables als estrangers i als espanyols residents a l'estranger. S'estableixen al reial decret 23 d'abril de 1999, sobre titulars d'inversions estrangeres a Espanya.
- Per raó de l'objecte. Són límits relatius a la naturalesa de l'objecte per raó del seu origen o del seu destí:
i. (^) Els béns que integren el patrimoni nacional, p.ex: museu del Prado (llei 16 de juny de 1982) o el patrimoni històric espanyol (llei 25 de juny de 1985), són indisponibles. Els que integren el patrimoni artístic nacional exigeixen autorització administrativa per a disposar-ne d'aquells (dels béns) i està forçament limitada la seva facultat d'aprofitament.
ii. Riberes del riu: com a límits de la facultat d'exclusió, les finques riberenques tenen una zona de tres metres d'ús públic en interès general de la navegació, la flotació, la pesca i el salvament (art. 553.1 CC).
- Per raó del destí o activitat. Són essencialment límits que afecten la facultat d'aprofitament o d'exclusió a fi d'un interès públic. - En interès de la defensa nacional (art. 589 CC). - (^) Zona marítimo-terrestre ; és l'espai de la costa marítima que banya el mar en el seu flux i reflux, on són sensibles les marees i les majors ones. Les finques, el títol de propietat de les quals expressa que limiten amb el mar, s’entén que el límit és la zona marítimo-terrestre. I a més, tenen el límit a la facultat d'exclusió de permetre el salvament i la vigilància litoral que siguin necessaris fins a 20 metres de l'interior de la finca. L'art. 132.2 CE disposa expressament que és de domini públic la zona maritimoterrestre. - Com a protecció del medi ambient ; és nombrosa la legislació administrativa que limita la propietat de les indústries i de les finques en que es troben enclavades en relació amb la facultat d'aprofitament, als efectes d'impedir els perjudicis que puguin produir les emanacions o l'abocament d'aigües residuals o altres possibles perjudicis o danys al medi ambient. - (^) En interès de les comunicacions públiques ; com les carreteres, que en la seva llei de 29 de juliol de 1988 estableix als seus arts. 20-28 una zona de domini públic, una de servitud i una altre d'afecció (aquestes dos últimes són límits a la propietat). Respecte les vies fèrries, igualment s'imposen límits, llei d'ordenació dels transports terrestres. Respecte la navegació aèria, s'imposen límits d'aprofitament de les finques situades a les anomenades àrees de maniobra i espai aeri d'aproximació i a la facultat d'exclusió, aquest límit pot ser de qualsevol finca, consistent en que no es pot impedir el pas o l'entrada per auxiliar o realitzar tasques de salvament d'aeronaus accidentades, llei de navegació aèria de 21 de juliol de 1960. - En urbanisme ; la legislació urbanística consistent en lleis generals i ordenances particulars. Són límits de caràcter positiu, com el deure d'edificar, condicions mínimes d'habitabilitat de noves construccions, arranjaments de façanes i, de caràcter negatiu, com límits en l'altura dels edificis, en l’alineació, el vol dels sortints o miradors (balcons).
02.10.
A3. Límits en interès privat.
- Relacions de veïnatge. Es restringeix parcialment la llibertat dels propietaris de les finques confrontants, ja que si cada un fos absolutament lliure en la seva propietat, podria produir pertorbacions i molèsties (fins i tot exagerades) a l'ocupant de la finca veïna. Si bé, cal tenir en
B2. Servituds administratives. NO són drets reals privats sobre cosa aliena, són un gravamen sobre cosa aliena, que consisteix en una subsecció parcial de la mateixa a alguna utilització en benefici no del seu amo. Però aquesta és l'única semblança amb el dret real de servitud, a diferència d'aquest, s'estableixen en benefici de la Comunitat, bé en utilitat directe d'una cosa pública, bé en la de la Col·lectivitat.
Cal un acte especial d'imposició de la servitud administrativa, es regeixen per les seves disposicions particulars, i sinó, per les normes de la legislació civil (art. 545-2.1 in fine CCCat i art. 550 CC). En matèria del dret administratiu, l'estudi particularitzat d'aquestes servituds ens permet analitzar: les servituds de camí de Sirga quan sigui necessari, per això, ocupar terrenys de propietat particular (art. 6.1 text refós de la llei d'aigües, art. 553.2 CC); un altre és d'estrep, de presa i parada o partidó per aigües destinades al servei públic (art. 48.2, 48.6 text refós de la llei d'aigües i art 555 i 556 CC); l’aqüeducte per a la conducció d’aigües a algun servei públic (art. 48.2 text refós de la llei d'aigües).
8.10.
II. Relacions de veïnatge
A. Concepte. Cada propietari pot fer, dins de la seva propietat, el que vulgui, però si causa pertorbacions o molèsties al veí, ha de limitar la seva actuació per evitar-ho. També es regula a altres ordenaments, com al BGB (codi civil alemany) §906, al codi civil suïs §684, a l’italià §844, al portuguès §1346, al dret de Navarra llei 367, i al CCCat art. 546-13.
B. Dret civil català. Tradicionalment, ha regulat amb detall les relacions de veïnatge establint una sèrie de regles per tal de normativitzar els conflictes d'interessos entre finques. La majoria troben el seu origen en les medievals «Ordinacions de Sanctacília», que és un recull privat de mitjans del segle XIV que reuneix normes de diferents orígens, en matèria de servituds i relacions entre finques.
La regulació del llibre V s'articula en 3 seccions, essent la rúbrica de la primera les relacions de contigüitat. Amb tot, cal tenir en compte que les finques NO han de ser necessariament contigües, si més no, en el cas del vessant natural de les aigües del article 546-9 CCCat, les finques poden tenir relació de veïnatge encara que no siguin confrontants.
C. Supòsits concrets al CCCat. El CCCat regula en els seus arts. 546-1 i seg. tot un seguit de supòsits concrets:
C.1. Tanques entre finques. En relació amb el tancament de finques, l'art. 546-1 CCCat permet al propietari imposar als seus veïns una mitgera forçosa sobre les parets de tancament de patis, horts, jardins i solars (parcel·la urbana no edificada), i que el gruix descansi la meitat en cada finca confrontant, amb la finalitat de separar les finques i amb una alçada màxima de 2 metres o la que estableixi la legislació urbanística.
No obstant això, el propietari pot preferir tancar la seva finca mitjançant arbustos vius o ceps, canyes o teles metàl·liques, col·locats en la seva pròpia finca amb la mateixa alçada màxima , però a més a més, ha de respectar la distància entre plantacions que fixa el CCCat, supòsit en que, llevat de pacte, no existeix mitgera.
Del P OZO, V AQUER i B OSCH , afirmen que l'enumeració exemplificativa de l'art. 546-1 CCCat (jardins, solars, patis...), permet assegurar que només s'aplica a finques urbanes.
C.2. Dret d' ATANS. L'art. 546-3 CCCat, aborda el tema de les construccions entre finques veïnes, així l'anomenat dret d'atans suposa una limitació al propietari de la paret ja construïda, doncs ha de tolerar que, de
manera paral·lela o transversal, el veí apropi i adossi a ella la seva construcció en forma de parets o pilars, sense que hagi de deixar cap espai.
Dret d'atans ve d'ATANSAR.
Òbviament, el propietari de la paret d'acostament, no pot extralimitar la seva construcció superant els límits, ni tampoc menyscabar la paret ja existent, i té l’obligació de respectar les servituds constituïdes. El dret d'atans NO autoritza a carregar sobre la paret del propietari veí , i si és així, cal obtenir sentència que ordeni la demolició del que s'ha construït (SAP... d'11 març 1994, SAPTarragona 12.12.2004, SAPBarcelona 15.02.2009).
És no el paràgraf segons de l'art. 546-3 CCCat dedicat a l'envà pluvial (???) (cast. taviques ), que és el que es col·loca a la cara exterior d'una paret per protegit de la pluja i millorar el seu aïllament. Això és important perquè aquesta paret que ha de tenir un gruix màxim de 30 cm, pot expandir-se a través de tota la finca veïna, però haurà de retirar-se sense dret a cap indemnització quan en la propietat veïna s'alci la construcció que la faci necessària. Així mateix, les despeses de col·locació recauen per sencer sobre la finca beneficiada, igual que la indemnització de qualsevol dany causat.
C.3. Plantacions i balcons. L'art. 546-4 CCCat estableix que no es pot mantenir cap arbre o construcció entre finques tancades amb tanca que per la seva proximitat a la tanca inutilitzi la funció de dificultar l'accés a la finca, al poder constituir un mitjà per franquejar-lo.
El mateix s'aplica als propietaris de plantes baixes en relació amb els pisos superiors, p.ex, si en cobrir una terrassa faciliten l'accés als pisos superiors.
D'altra banda, l'art. 546-5 CCCat disposa que, els arbres i arbustos entre finques destinades a plantacions o conreus, els han de plantar a una distància mínima de la línia divisòria de dos i un metre, respectivament. Aquest precepte, s'ha de vincular amb allò que hem dit abans, de manera que si, tot i estar plantats a la distància legal, inutilitzen la funció de la tanca existent, el propietari veí podrà sol·licitar que siguin arrencats. A més a més, si branques o arrels envaeixen una finca veïna, el propietari d'aquesta pot tallar-les, sense causar danys, als arbres i arbustos (art. 546-6 CCCat).
Finalment, piscines, excavacions, subterranis i pou, han d'estar a una distància mínima de 60 cm al límits de les finques o de parets mitjaneres, i sempre amb l'obligació de consolidar el sòl per evitar danys als predis veïns. L'acció per evitar l’excavació o exigir el compliment de la distància, prescriu al cap de 10 anys de la finalització de l'obra (art. 546-7 CCCat).
C.4. Marges i espones (pujada que va de finca a finca). L'art. 546-8 CCCat conté una presumpció en relació amb la titularitat dels límits entre predis veïns «es presumeix que els marges, ribassos i parets de sustentació entre finques veïnes els sòls de les quals són a cotes diferents són propietat dels titulars de la finca superior».
Es tracta d'una presumpció IURIS TANTUM que només s'aplica als marges, espones i parets de sustentació, no als plans inclinats o les vessants de les muntanyes (sent TSJCat de 13.06.1995).
Els propietaris de les finques inferiors, estan obligats a permetre el pas als de les finques superiors per realitzar les reparacions i el manteniment necessaris.
B. La propietat rústica. Hi ha una llei especial ( Ley de Reforma y Desarrollo Agrario ) que diu al seu article 1: el sòl rústic s’ha d’utilitzar de la millor manera per a la seva naturalesa amb subordinació a les necessitats de la comunitat...
I a l’article 2 defineix la funció social de la propietat a les finques rústiques.
La Llei de modernització de les explotacions agràries, de 4 juliol de 1995, té dues qüestions importants:
- El retracte de confrontants.
- La unitat mínima de conreu.
La política agrícola comunitària afecta de manera directa al dret de propietat agrícola, al establir tot un seguit de requisits mediambientals i de bones conductes agràries, que limiten les facultats del propietari dins del marc de la condicionalitat.
(Exam)
4. La defensa.
El dret de propietat, com tot dret subjectiu, pot no ser respectat i l'ordenament jurídic preveu un sistema general de protecció. Aquesta protecció, essencialment s'aconsegueix mitjançant l'exercici d'accions, que són de dret públic processal, és a dir, per aconseguir una tutela jurisdiccional.
4.1. La protecció de la possessió del propietari: l’acció reivindicatòria.
I. Acció reivindicatòria.
A. Concepte. D'acord amb l'art. 544-1 CCCat, l’acció reivindicatòria permet als propietaris NO posseïdors d'obtenir la restitució del bé davant dels posseïdors NO propietaris sense perjudici de la protecció possessòria que les lleis reconeixen als posseïdors (interdicte de recobrar la possessió). És doncs, aquella acció que ha d'interposar el propietari no posseïdor perquè obtingui el reconeixement del seu domini i, segon, la condemna del posseïdor no propietari a la restitució de la cosa.
La seva naturalesa és d'acció real exercitable ERGA OMNES (davant tothom), és declarativa de condemna i restitutòria.
B. Requisits.
1r. Respecte al demandant : el demandant és el propietari NO posseïdor. No pot reivindicar (perquè no li cal) el propietari posseïdor exclusiu i immediat de la cosa, ho posseeix amb exclusivitat i amb immediatesa. Per tant, el propietari és el reivindicant que ha de provar el seu dret de propietat, de manera que no prosperarà l'acció reivindicatòria si no aconsegueix la prova del domini i, fins i tot, si
el demandat no prova el seu dret sinó simplement destrueix la prova del domini del reivindicant. Aquesta prova del dret de propietat es refereix a la prova de que es va adquirir el domini abans d'exercitar l’acció reivindicatòria, sense necessitat de demostrar que allò que va adquirir li segueix pertanyent, ja que es presumeix que continua essent-ho si no es demostra que s'ha extingit. Si l'adquisició de la propietat pel reivindicant va ser originària, provarà la seva adquisició, p.ex: ocupació. Si l'adquisició va ser derivativa, haurà de provar l'acte pel qual va adquirir la cosa i que la propietat corresponia al transmissor, sense haver-nos de remuntar més enllà del temps necessari per adquirir per usucapió. Si la cosa és immoble, la presumpció de l'art. 38.1 LH a favor del titular inscrit, fa que aquest pugui reivindicar en base a aquesta presumpció que li servirà de prova suficient mentre no es demostri el contrari (presumpció IURIS TANTUM). Al revés, si es reivindica una cosa immoble i el títol del demandat està inscrit al registre de la propietat, el reivindicant haurà d'instar prèviament o en la mateixa demanda reivindicatòria la nul·litat o cancel·lació de la inscripció registral (art. 38. LH), encara que si no s'insta a la pròpia demanda, no és causa de desestimació de la mateixa sinó que es pot donar en execució de la sentència.
2n. Respecte al demandat : el demandat és contra qui es dirigeix l’acció reivindicatòria, és el posseïdor de la cosa reivindicada, és el posseïdor actual (quan s'entaula la reivindicació). És un posseïdor sense dret a posseir, és a dir, sense dret obligacional (p.ex: derivat d'un contracte d'arrendament) o sense dret real (p.ex: l'usdefruit).
3r. Respecte de la cosa : 2 requisits:
- identificació; en el sentit que la cosa objecte de reivindicació ha de ser corporal, concreta, determinada, identificada plenament, de manera que pugui ser assenyalada i reconeguda.
- identitat; en el sentit que la cosa, la propietat de la qual ha provat el demandant, és la mateixa que reivindica al demandat que és qui posseeix.
C. Efectes. L’acció reivindicatòria es declarativa i de condemna.
Primer efecte: que sigui declarat el dret de propietat del reivindicant sobre la cosa.
Segon efecte: que sigui condemnat el demandat a restituir la cosa al demandant.
Per tant, la declaració de propietat i la restitució de la cosa, haurà de ser lliurada també amb les seves accessions i fruits al reivindicant i, si escau, les indemnitzacions procedents (art. 544-2.1 CCCat). Els fruits es lliuraran segons les regles de la possessió, sigui de bona o mala fe (art. 544-2.2 CCCat + 451 i seg. CC).
15.10.
L’acció reivindicatòria és imprescriptible (art. 544-13 CCCat) llevat que s’hagi usucapit per un tercer. D’aquesta manera, l’amo està legitimat per exercitar l’acció de defensa del seu dret mentre conserva la seva titularitat.
II. Acció reivindicatòria.
Ja hem vist que l'acció reivindicatòria té per finalitat la declaració del dret de propietat i la restitució de la cosa pel posseïdor; al seu costat, hi ha l'acció denominada declarativa de propietat, l'objecte és simplement la declaració del dret de propietat.
- Si s'escau, indemnització de danys i perjudicis causats per tal pertorbació.
Si només s'exercita aquesta acció com a declarativa, l'efecte serà, simplement, la declaració de que el dret de propietat del demandant no està subjecte al dret real al·legat pel demandat.
5. Els títols exclusius del dret de propietat.
5.1. L'ocupació.
I. Concepte i requisits.
La forma d'adquirir originària és que no es basa el dret que s'adquireix en cap dret anterior i, si n'hi va haver, l'adquisició és independent d'aquella. No es tracta, tant que existís o no un dret preexistent, sinó que la forma originària implica que no hi ha transmissió d'un titular al nou, no hi ha relació de causalitat entre el dret preexistent i l'adquirit, no es fonamenta ni prové aquest d'aquell, sinó que s'adquireix amb extracció de si va haver i com va ser un dret anterior.
L'ocupació és la més típica via o forma originària d'adquirir, i es refereix únicament al dret de propietat, no als altres drets reals.
Són requisits o elements de l'ocupació: el subjecte, l'objecte i l'activitat.
El subjecte. És a dir, l'ocupant. És el que pren possessió de la cosa. Requereix tenir aptitud suficient d'entendre i voler per a adquirir la possessió de la cosa, amb la intenció animus d'adquirir la seva propietat. L'objecte. Requereix que les coses siguin apropiables per naturalesa i que no tinguin amo (art. 610 CC). Per tant, cosa que estigui en el comerç dels homes i sigui susceptible de possessió i que no tingui propietari, que sigui una RES NULLIUS (cosa de ningú), perquè mai ho va tenir o va perdre la propietat per abandonament (art. 543-1 CCCat) o s'ignori, si n'hi ha, qui pugui ser el propietari , p.ex: tresor o troballa.
Per raó de l'objecte. Cal considerar les següents ocupacions:
- Coses procedents del mar (productes o objectes del mar i les seves riberes).
- Coses mobles en general, p.ex: troballa i animals.
- Coses immobles.
L'art. 542-20 CCCat disposa que es poden adquirir per ocupació els béns corporals abandonats indubtablement per llurs propietaris, que són susceptibles d'apropiació per mitjà d'un acte material i els animals que es poden caçar i pescar.
L'activitat. És la presa de la possessió de fet, l’aprehensió material. Aquesta adquisició ...
II. Tipus especials.
A. (^) Productes i objectes del mar i les seves riberes. Els productes del mar o de les seves riberes són RES NULLIUS i susceptibles de ser adquirits per ocupació.
Ens hem de remetre a les lleis especials: la llei de Ports de l'Estat, la llei de Costes. Els objectes del mar i les seves riberes també es regeixen per la llei de 24 desembre de 1962 sobre
règims d'auxilis, salvaments, remolcs, troballes i extraccions marítimes; i pel seu reglament de 20 d'abril de 1967.
Es consideren com objectes del mar o de les seves riberes les coses abandonades o extretes casualment del mar, o llançades per aquell (mar) a la costa (art. 19 llei), p.ex: precintes plàstic llaunes, ampolla amb nota.
Si apareix el propietari, li són retornades, no hi ha, per tant, ocupació per no ser RES NULLIUS, encara que haurà de pagar al trobador les despeses i el terç del valors de les coses (art. 20 llei). Si no apareix el propietari en el termini de 6 mesos, les coses són RES NULLIUS, i les adquireix per ocupació el trobador, si el seu valor no excedeix de 10.000 pts (60€). Si excedeix se subhastarà la cosa, i el trobador té dret a 10.000 pts (60€) i a més, a un terç de l'excés d'aquesta suma i, el romanent l'adquireix l'estat, per tant, en aquest cas no hi ha ocupació sinó un premi en metàl·lic per la troballa.
Tenen un règim especial els vaixells i aeronaus abandonats i els seus carregaments, els efectes llançats al mar per salvar el vaixell o aeronau, quan siguin salvats immediatament. I les coses excloses del comerç.
En aquests casos, llevat de les coses excloses del comerç que regiran per les seves lleis especials, l'Estat adquireix la propietat si el propietat abandona els seus dret o no els exerceix en els terminis assenyalats en aquesta llei, sense perjudici dels drets del trobador, que són els mateixos pel que fa a les coses abandonades al mar o llançades per aquest.
B. Animals. B1. Mansos o domèstics. Els animals mansos o domèstics eren definits per l'antiga Llei de Caça de maig de 1902, com els que neixen i es crien ordinàriament sota el poder de l'home. Són objecte de propietat privada i, per tant, no poden ser adquirits per ocupació perquè no són RES NULLIUS, en canvi, si són abandonats, s'ha perdut el domini, i com RES NULLIUS, poden ser adquirits per ocupació. Si perden la condició de domèstic i passen a ser salvatges, segueixen la normativa d'aquests i són ocupables per caça. B.2. Animals amansits o domesticats. Són els que essent per naturalesa salvatges, s'ocupen, redueixen i s'acostumen per l'home (definició de l’antiga llei de caça) i conserven el costum de tornar a la casa o al lloc adequat (quadra, gàbia..) del posseïdor (art. 465 CC). Són com els domèstics: de propietat privada, no RES NULLIUS, per la qual cosa no pot haver-hi l'ocupació per algú altre, però, tant si són abandonats, com si s'escapen o de qualsevol altre manera tornen a la condició de salvatge, seran ocupables. B.3. Animals salvatges, fers i carnissers. Són mentre estan en llibertat RES NULLIUS i, per tant, objecte d’ocupació. El que estarà mitjançant la caça i la pesca. Complint les normes administratives que regulen qui pot caçar i pescar, quan, on i com s’adquireixen per ocupació (exercici de la caça o la pesca) els animals salvatges i peixos en llibertat, no cal aprehensió material, sinó que n’hi ha prou amb que la presa quedi sota el poder de l’ocupant (p.ex: xarxa, o sigui abatuda).
C. Immobles. Anteriorment, s’havia discutit la possibilitat d’adquirir per ocupació béns immobles “vacants” i sense amo conegut (RES NULLIUS) ja que no estava clar si continuava vigent la Llei de Béns Mostrencs de 9 de maig de 1835, que els atribuïa a l’Estat, o si estava derogada per l’art. ... CC. No obstant, l’art. 17 de la Llei 33/2003 de 3 de Novembre, de Patrimoni de les Administracions Públiques, disposa que pertanyen a l’Administració General de l’Estat, els immobles que no tinguin propietari. Per tant, els immobles que siguin RES NULLIUS, adquireix l’Estat la seva propietat, no per ocupació, sinó automàticament, ipso iure , ex lege , per la qual cosa un bé immoble mai arriba a ser RES
