¡Descarga Apunts Plató y más Apuntes en PDF de Idioma Inglés solo en Docsity!
PLATÓ Curs 2013-
- Vida i obres 1.1 Vida 1.2 Obres
- La formació de l’univers
- El món de les Idees 3.1 Característiques de les Idees 3.2 Tipus d’Idees
- Antropologia 4.1 Parts de l’ànima. 4.2 Vies de perfecció 4.2.1 Teoria del coneixement 4.2.2 Teoria de l’amor
- Idees polítiques
- El mite de la Caverna 1. Vida i obres. 1.1 Vida El nom real de Plató era Aristocles (“Plató” era un sobrenom que volia dir “ample d’espatlles”). Fill d’una família noble, va néixer a Atenes l’any 427 a. c. Des que tenia vint anys va ser deixeble de Sòcrates fins a la mort d’aquest, l’any 399 a. c. És dubtós que viatgés a Egipte, però és segur que va realitzar tres viatges a Siracusa (a l’illa de Sicília). Aquests viatges són sobretot importants per dos motius. El primer és que palesen l’interès de Plató per aplicar les seves idees polítiques, el que va acabar provocant que s’enemistés amb els governants de Siracusa; i el segon motiu és que va entrar en contacte amb l’escola filosòfica dels pitagòrics. Aquests van influir en Plató amb la seva creença en el dualisme (és a dir que l’éser humà estaria format per dues realitats del tot diferents de naturalesa i de valor, l’ànima i el cos), i en la seva valoració del coneixement matemàtic. De fet, quan l’any 387 a. c., a la tornada del seu primer viatge a Siracusa, Plató va fundar la seva pròpia escola de filosofia, l’Acadèmia (un nom que prové del fet que es trobava en uns jardins dedicats a l’heroi Academos), va fer posar una inscripció a l’entrada que deia “Que no entri ningú aquí que no sàpiga matemàtiques”. Va morir a Atenes l’any 348 a. c. El conjunt de la vida de Plató es desenvolupa en el context de la crisi i desorientació pròpies de l’Atenes del s. IV a. c., a partir de la derrota que va patir l’any 404 a. c. en front d’Esparta, al final de la Guerra del Peloponès, tot convulsionant el seu sistema democràtic.
1.2 Obres Es conserven més de 30 obres atribuïdes a Plató, però es dubta de l’autenticitat d’algunes. De les obres de Plató se’n diu “diàlegs” perquè, excepte l’ Apologia de Sòcrates , en totes hi ha personatges que dialoguen. El protagonista sempre és Sòcrates, excepte a Parmènides, El sofista i El polític , on té un paper secundari, i a Les lleis on no hi surt. També es conserven algunes cartes, que són prou importants, sobretot la Carta VII , per conèixer dades biogràfiques de l’autor. S’acostuma a distingir quatre etapes en l’evolució del seu pensament: a- Joventut. Conjunt d’obres breus que serveixen per conèixer el pensament de Sòcrates: Apologia de Sòcrates , Io , Critó, Eutifró , Protàgores , o el primer llibre de la República. b- Transició. Diàlegs en què Plató comença a formular un pensament propi: Gòrgies , Menó , Cràtil o Eutidem.
c- Maduresa. Diàlegs on Plató exposa les seves teories fonamentals. Són els quatre següents: Fedó , El banquet , Fedre, i la resta de llibres de la República. d- Vellesa. Obres en què Plató revisa críticament les seves teories: Teetet, Parmènides , El sofista , El polític , Timeu , o Les lleis.
2. La formació de l’univers La manera com està organitzada i com funciona la realitat, segons Plató, no és resultat de l’atzar, sinó que l’ordre que hi ha al món és bo i necessari. Aquest ordre hauria estat introduït pel Demiürg (Artífex o Intel·ligència ordenadora), el qual hauria anat modelant i donant forma a la matèria caòtica que hi havia inicialment a la naturalesa, tot prenent com a models les distintes Idees que es troben en un món superior. D’aquesta manera les diferents realitats d’aquest món que s’assemblen serien còpies d’una mateixa Idea, tal com, per exemple, les diferents figures de cavall que fabrica un artesà són còpies d’un model original de cavall. A més de les diferents formes o tipus de realitat, el Demiürg també va introduir l’activitat en l’univers (el moviment dels astres o el creixement de les plantes) a través d’un impuls inicial, que a l’època medieval es va anomenar anima mundi (és a dir “l’anima del món”). Per tant, segons Plató, l’univers es divideix en tres grans regions:
Demiürg
Món de les Idees
Aquest món
Les diferents realitats: matèria caòtica + semblança amb les Idees
L’activitat o “anima mundi”
-En cap cas es, però, defèn la idea de Creació del món a partir del No res. Aquesta és una idea jueu-cristiana aliena als filòsofs grecs, per als quals –tal com va dir explícitament el pensador pre-socràtic Parmènides- és incoherent que es pugui passar del no ser al ser, i viceversa. El que estableix l’acció del Demiürg és el pas del Caos primigeni al Cosmos o ordre racional.
3. El món de les Idees. 3 .1 Característiques de les Idees Per Plató les Idees són realitats que existeixen en un món superior, i que són l’origen de les característiques que defineixen les realitats del nostre món, i dels conceptes o nocions abstractes que utilitzem els éssers humans. Més en concret, les Idees són perfectes segons Plató, pel fet de tenir les següents característiques: -són úniques, en el sentit que només hi ha una sola Idea de cada tipus de realitat (no hi ha dues Idees de justícia o de muntanya, posem per cas). -són indivisibles , en el sentit que en no ser materials no es poden fragmentar. -són eternes o intemporals , en el sentit que són alienes al pas del temps, i no només en el sentit que la seva existència va començar amb el temps, perquè aleshores haurien anat canviant o “envellint”. -són inalterables , en el sentit que no experimenten canvis. -són intel·ligibles , en el sentit que es poden comprendre racionalment, però no es poden percebre amb els sentits.
procedeix a identificar els quatre elements naturals (terra, aigua, aire i foc) amb quatre sòlids regulars (cub, icosàedre, octàedre i piràmide, respectivament), els quals en combinar-se haurien configurat el món tal com el coneixem. I el cinquè poliedre regular (el dodecàedre), Plató diu que el Déu geòmetra que va ordenar el món també el va tenir en compte, tot i que no especifica com (el que s’ha interpretat com que segurament la imatge de la Terra en el seu conjunt tindria aquesta forma). Aquesta idea dels cinc sòlids regulars com a criteri d’ordenació del món físic, va ser represa al Renaixement per part d’autors com Johannes Kepler.
4. Antropologia. Plató tenia una concepció dualista de la naturalesa humana. Per un cantó, el cos provindria del món material i caòtic que hi havia abans de la intervenció del Demiürg, i l’ànima provindria del món de les Idees, on es dedicava a contemplar totes les distintes Idees que el conformen. Per alguna raó que no queda clara en l’obra de Plató, l’ànima s’ha hagut de combinar amb el cos material una vida rere l’altra, ja que Plató creia en la reencarnació. De tota manera si l’ànima es purifica al màxim durant tres vides consecutives, tal com s’especifica al diàleg Fed re, aconseguirà alliberar-se del cicle de les reencarnacions, i podrà tornar definitivament al món superior de les Idees del qual prové. 4.1 Les parts de l’ànima. Plató distingeix tres parts en l’ànima: -la part racional, situada al cap, és la que dirigeix l’activitat intel·lectual. -la part irascible, situada al pit, és la que dirigeix la força de voluntat. -la part concupiscible, situada al ventre, és la que dirigeix els desitjos corporals. La relació jeràrquica entre aquestes tres parts la il·lustra Plató amb el “mite del carro alat”, que apareix en el llibre Fedre. Segons aquest mite la part racional seria com l’auriga o conductor d’un carro amb ales, tirat per dos cavalls: un que és blanc, bell i bo, que representa la part irascible; i un altre que és negre, lleig i dolent, que simbolitza la part concupiscible
4.2 Vies de perfecció Les dues formes de purificació o elevació espiritual que l’ànima pot fer servir són la del coneixement i la de l’amor. 4.2.1 Teoria del coneixement. De la teoria del coneixement de Plató se’n diu teoria de la reminiscència , perquè segons Plató conèixer és recordar o reconèixer. Si els éssers humans som capaços d’identificar cadascuna de les realitats que veiem en aquest món és perquè ens recorda la Idea original a partir de la qual ha estat feta, i que la nostra ànima contemplava quan es trobava al món de les Idees. A partir només de la informació que ens donen els sentits no podríem arribar a tenir conceptes o nocions intel·lectuals, perquè la informació dels sentits és absolutament caòtica. Així, per exemple, el concepte de casa no pot provenir dels sentits perquè segons aquests una casa deixa d’existir quan la deixem de percebre, mai no la percebem sola o no la podem veure des de tots els punts de vista alhora, o pot variar de tamany segons la distància; i en canvi el concepte de casa ens parla d’una realitat constant, estable, i ben definida. Els homes ja naixeríem, per tant, tenint els conceptes de les realitats d’aquest món, perquè els conceptes serien el record que l’ànima conserva de les Idees. Però es tracta d’un record confús perquè la caiguda i barreja de l’ànima amb la matèria del cos va comportar un cert oblit. En canvi pels filòsofs sofistes els conceptes no serien més que el nom que els homes posem a les realitats que s’assemblen.
Plató distingeix diversos nivells o graus en el coneixement humà, des de la ignorància fins al vertader coneixement. Això ho fa en el passatge conegut com el del Símil de la Línia , al llibre VI de la República, on compara els graus de coneixement amb els segments d’una línia vertical:
Coneixement humà
Episteme (ciència)
Nóesis (visió intel·lectual)
Diànoia (raonament)
Doxa (opinió)
Pístis (creença)
Eikasía (imaginació)
L’opinió (doxa) és el coneixement inferior que obtenim a través dels sentits, és a dir, allò que estem acostumats a percebre i que és de “sentit comú”; mentre que la ciència (episteme) és el coneixement racional superior, que seria possible gràcies a la nostra ànima. Dins de l’opinió, la sensació (imaginació) correspondria a la percepció d’imatges, reflexos i ombres dels objectes sensibles –el que va portar a Plató a menysprear les representacions artístiques com a còpies de còpies-, i la creença (pístis) seria la percepció directa dels objectes físics. I dins de la ciència, el raonament (diànoia) correspondria a la capacitat de comprensió i ús de conceptes, la manifestació més clara del qual seria el coneixement matemàtic, i la visió intel·lectual (noesis) es referiria al descobriment de l’existència del món de les Idees, i de que si tenim i usem conceptes és gràcies a elles. D’altra banda, en aquest nivell, segons Plató, s’observaria que la Idea més important és la de Bé, que presidiria totes les altres. El procés de coneixement que va des de la ignorància fins al coneixement de l’existència del món de les Idees, o més en concret des de l’eikasía fins a la nóesis, Plató l’anomena dialèctica , i comporta una elevació o perfeccionament espiritual.
4.2.2 Teoria de l’amor. Plató exposa al diàleg El banquet la seva teoria sobre l’amor, a través del personatge de Sòcrates. Sòcrates va a casa del poeta Agató, que ha guanyat un premi literari,a participar en un banquet per celebrar-ho, juntament amb altres convidats. Després del banquet decideixen posar-se a debatre sobre algun tema, i elegeixen el de l’amor, proposat per Erixímac. Primer intervé Fedre, i diu que l’amor és un déu, Eros, que deu ser dels més antics perquè ja hi hauria de ser present quan els altres déus es van conèixer i tenir descendència. Després pren la paraula Pausànies i distingeix
coincideix amb el nivell de la nóesis del Símil de la Línia. I l’accés a aquest nivell superior, cal dir que a vegades Plató el planteja en uns termes semblants al d’una experiència mística.
5. Idees polítiques. Plató exposa les seves idees polítiques en els llibres de la República i Les lleis. Segons ell la societat ideal (el que s’anomena la utopia platònica) seria aquella en què hi hagués el màxim d’ordre o estabilitat possibles, sense perill de canvis o revolucions. I aquesta societat seria aquella que estigués fonamentada en els següents principis: -S’hauria de dividir la societat en tres grups socials (els governants, els guardians, i els productors o treballadors), segons la part dominant en cada individu, de les tres en què es troba dividida l’ànima pròpia de la naturalesa humana (la part racional, la part irascible i la part concupiscible). I cada un dels grups socials i de les parts de la naturalesa humana respectives, haurien d’actuar segons la virtut que els correspon (la virtut en grec era l’”areté”, que significava el desenvolupament màxim d’allò que caracteritza algú o alguna cosa), de la forma següent:
Naturalesa humana Virtut Societat
Part racional Prudència Grup dels governants
Part irascible Coratge Grup dels guardians
Part concupiscible Moderació Grup dels productors
La prudència és la virtut que han de tenir els governants, perquè en ells domina la part racional i han de saber portar a la pràctica els principis generals. Cal tenir en compte que aquest sentit de la prudència (“phrónesis”, pels grecs) és bastant diferent del que va adquirir amb el cristianisme, com a precaució, i que és el que ens ha arribat avui dia. El coratge és la virtut que han de tenir els guardians, perquè en ells domina la part irascible, que han de fer servir per defendre la societat. I la moderació és la virtut que han de tenir els productors, perquè en ells domina la part apetitiva, que s’ha de satisfer amb mesura. En aquesta societat hi dominarà la justícia si la relació entre els grups socials és la mateixa que entre les parts de l’ànima d’un individu plenament virtuós, en el qual la part racional domina les altres dues. Per tant, la societat ideal ha de tenir quatre virtuts segons Plató: prudència, coratge, moderació i justícia. El poder hauria d’estar en mans dels homes més savis i virtuosos, és a dir els filòsofs. I entre aquests el màxim governant hauria de ser el rei filòsof (si es tracta d’un governant que es dedica a la filosofia) o el filòsof rei (si es tracta d’un filòsof que passa a governar). Plató creu que aquest govern s’ha d’implantar de cop i, a diferència de Sòcrates, desconfia que es pugui anar convencent a por a poc a tothom de la seva necessitat. Per tant, segons Plató, el que assegura la màxima estabilitat de la societat és que l’autoritat estigui basada en la combinació de coneixement i virtut que representen els filòsofs, i per això critica altres formes de govern. La democràcia, en què el poder depèn de la voluntat del poble, comportaria massa canvis de governants i de lleis, segons els interessos variables del poble. La monarquia, en què el poder depèn de l’herència, no assegura que els fills dels reis siguin bons governants. La plutocràcia, en què el poder depèn de la riquesa, comporta enveges i corrupcions en vistes a aconseguir diners, per part dels polítics. O la tirania, en què el poder s’imposa contra la voluntat popular, comportaria massa perill de revoltes. -S’ha de regular molt bé la funció, el tipus de vida i l’educació dels guardians, de la forma següent:
a- La funció ha de ser la de defensa o seguretat externa i la de seguretat interna; és a dir han de ser alhora policies i militars. b- El seu tipus de vida ha de ser la pròpia dels soldats que viuen en una caserna. Els menjadors i els dormitoris han de ser comuns, sense haver-hi propietat privada, ni famílies, per evitar enveges o disputes entre ells, tot acceptant d’altra banda que les dones també en formin part. Aquest tipus de vida que estableix Plató per als guardians s’ha considerat un precedent del comunisme i del feminisme. Tot i que també s’ha considerat un precedent de l’ideari nazi de “selecció de la raça”, pel fet que Plató estipula que l’aparellament entre els guardians es decidirà a partir d’un sorteig manipulat pels governants, per tal de combinar els millors “exemplars”. c- L’educació que han de rebre ha de ser la següent: 1-Han d’aprendre literatura o religió, però en les quals només apareguin bons exemples a imitar. 2-Se’ls ha de mentir des de petits tot explicant-los el mite dels Metalls , segons el qual els homes serien diferents per naturalesa, segons si estan compostos sobretot d’or (com els governants), de plata (com ells) o de ferro i bronze (com els productors). D’aquesta manera els guardians no tindrien ganes de rebel·lar-se, perquè pensarien que l’ordre social té una base natural. 3-Se’ls ha d’impartir coneixements útils per a la seva feina. Per això se’ls ha d’ensenyar gimnàstica per enfortir el cos, i música per incitar-los a actuar i per coordinar les seves accions amb els altres guardians. I també se’ls ha d’ensenyar ciències com l’aritmètica, per calcular i distribuir els soldats i les armes, la geometria, per fer campaments, o l’astronomia, per orientar-se de nit durant una expedició. Quan compleixin trenta anys s’ha d’elegir els guardians que han destacat per la seva capacitat intel·lectual i la seva honestedat, i se’ls ha de preparar per ser governants. Durant cinc anys se’ls ha d’ensenyar la dialèctica, és a dir la capacitat d’elevar-se a través dels diferents graus de coneixement, per acabar amb la contemplació de la Idea de Bé. Després, durant quinze anys, han de tenir càrrecs en el món militar i el món dels negocis. I en complir cinquanta anys ja estaran preparats per formar part de la classe governant, tot elegint com a “filòsof rei” el millor d’ells.
6. El mite de la Caverna. Al Llibre VII de la República , hi ha un passatge, que és conegut com el del mite o al·legoria de la Caverna, que tindria el doble valor de ser una il·lustració del conjunt de la filosofia de Plató, i alhora de la funció de la filosofia en un sentit intemporal. Segons aquest mite, hi hauria una fila de presoners, que es troben lligats de mans i peus des de sempre, dins d’una cova, col·locats de cara al fons i d’esquena a la sortida. L’únic que veuen, a la paret del fons, són les ombres de sí mateixos i dels objectes, de fusta o pedra, que representen figures d’animals o plantes. Aquests objectes els transporten uns homes que es troben situats darrera d’un petit mur que hi ha entre ells i els presoners. A l’entrada de la cova hi ha un foc que fa que es projectin les ombres al fons. També se’ns diu en aquest passatge que si un presoner s’alliberés de les cadenes, s’adonaria que el que tenia per l’única realitat existent, de fet no era més que un conjunt d’ombres d’altres realitats més consistents. Atret per la llum de l’entrada, recorreria la cova, tot i que quedaria inicialment enlluernat, fins a l’exterior. Allí acabaria descobrint les realitats originals, de les quals el que hi ha a l’interior de la cova en són només còpies, i també acabaria descobrint la presència de la realitat més eminent de totes com és el Sol. Un cop adaptat al món exterior, el presoner alliberat voldria tornar a l’interior de la cova i explicar als seus antics companys tot el que ha vist, però se’ns diu que si ho fes, no només no seria ben rebut, sinó que, si poguessin, els altres presoners intentarien matar-lo.
