ESTIL DIRECTE
Les paraules dels personatges es transcriuen de forma literal. Són citacions
textuals, marcades amb mitjans gràfics i sintàctics -guions de diàleg, dos
punts, cometes, cursives...-, i inserides en el text per mitjà de verbs de dicció
(
dir, exclamar, respondre, preguntar, aclarir.
.. o similars):
En Pere li va dir: "Vindré cap a les 8".
―No!...)On vas a parar!)Ja hauràs fet tard, a aquesta hora!)―va
fer ella, alarmada.
ESTIL INDIRECTE
És el narrador qui explica el que diuen o pensen els personatges, de manera que
la seva veu i les seves paraules queden incorporades sintàcticament en el discurs
del narrador. Implica una pèrdua d'informació en relació a l'estil directe, perquè
aquests mots ja no són literals, la informació pot aparèixer resumida o
sintetitzada per la veu narrativa i haver perdut inflexions com les de les
exclamacions, per exemple... També hi ha verbs de dicció que introdueixen la veu
reportada, seguits de la conjunció)
que
)o)
si
:
En Pere li va dir)que vindria)prop de les 8. I ella li va respondre)que
aleshores ja seria massa tard.
ESTIL INDIRECTE LLIURE
La veu narrativa pretén reportar fidelment els pensaments del personatge sense
abandonar la posició de narrador, però reflectint la perspectiva del personatge.
No hi ha verbs de dicció introductoris ni marques tipogràfiques especials, perquè
es manté la veu del narrador, encara que reculli la perspectiva i l'expressivitat
pròpies del personatge.
Quan ella va sentir que en Pere arribaria a les 8, es va alarmar.)Com podia dir
una cosa així, en Pere? Que s'havia begut l'enteniment? Però... que no
sabia que els estarien esperant des de les 7h? Era incorregible, aquest
noi! Què el podria fer canviar? Ella ja n'havia desistit.
MONÒLEG INTERIOR
Dona pas al corrent de sensacions i pensaments, sense organització prèvia ni
ordenació lògica, tal com flueixen del món interior del personatge.
S'expressen directament, sense mediació del narrador, en frases d'una
sintaxi simple, sovint entretallada, amb les repeticions, omissions i
associacions subjectives pròpies del flux de consciència del personatge.
El pare… no el va ser… No ho sé… qui era… que va entrar… allà dins… No
me’n recordo…Molta gent… molta gent… Tots me guaitaven, amb uns ulls
més badats!… com unes òlibes… (Caterina Albert,
La infanticida
)
Ja ens acosten, Déu meu, sembla que vagi a cometre un assassinat o a
escoltar la meva sentencia definitiva! Sols faltaria que els arbres em tapessin
la vista. No… alguna cosa podré entreveure. Obert? Tancat? Obert! No ha cap
dubte. Deu ser aquí. Gairebé n’estic segura… Jordi, Jordi… Si cridava fins em
podria sentir; són tan arran de terra aquests baixos! Quina pena que una no
pugui fer mai les coses que té més delit de fer… Quin món més estúpid! Jordi;
aleshores, per què m’has deixat? Què li he fet? Quin crim he comès? N’hi ha
per a tornar-se boja. I potser em precipito a suposar que ell és aquí… Però, sí
que hi és. (Carles Soldevila,
Fanny
)
