¡Descarga kine 3 electro y más Apuntes en PDF de Fisioterapia solo en Docsity!
ELECTROTERÀPIA
BIBLIOGRAFIA
-Electroterapia en fisioterapia. Rodríguez Martín. -Principios y práctica de electroterapia. Joseph Krau -Electroterapia, termoterapia e hidroterapia. Cristina Aramburu, Emilio Muñoz, Celedonia Igual.
NIVELES DE TRATAMIENTO DEL DOLOR
-Perifèric + superficial: Ràpid, breu i local: Crioteràpia/termoteràpia i galvàniques. -Nivell medul.lar: Banya posterior de la medul.la. Elèctric, lent, durader i medular. -Nivell central: A nivell del SN alliberant endorfines.
CLASSIFICACIÓ DE LES CORRENTS
-Baixa: de 0 a 1000 Hz: Galvàniques, Träbert, dinàmiques, faràdiques, exponencials y TNS. -Mitja: 1000 a 500.000 Hz: IF -Alta: 500.000 a límit UV: Tipus B i C.
PARÀMETRES BÀSICS
Dosi és igual a intensitat i és la quantitat de corrent que apliquem sobre el pacient en un tractament. Es mesura en miliampers. Temps d’impuls: En corrent pulsatòria. Temps de cada impuls. (milisegons). Temps de pausa: Interval o pausa de descans entre un impuls i altre de una corrent pulsatòria. Període o cicle: Temps total entre un temps d’impuls i de pausa. Freqüència: Cicles per segon d’una corrent elèctrica pulsatòria. Per mesurar-la s’utilitza 1 Hz, 1Hz = 1segon/ Ti + Tp. Per exemple, Träbert: Hz= 1000/2milisegons d’impuls + 5 de pausa = 143 Hz. Una excepció són las TNS on el temps d’impuls = milisegon.
-Electroteràpia: Consisteix en la aplicació de energia electromagnètica sobre l’organisme, amb l’objectiu de produir reaccions fisiològiques i biològiques que tenim que aprofitar per millorar els diferents teixits, que es troben sotmesos a malalties o alteracions metabòliques. El pacient forma part del circuit elèctric mitjançant electrodes. Els electrodes són, generalment: -Un vermell + : Ànode B -Un negre - : Càtode A
Des del punt de vista elèctric i magnètic, l’organisme el podem dividir en teixits: -Poc conductors: greix, pel, ungles, ós, pell callosa. -Mitjanament conductors: Tendons, lligaments, pell, cartílags. -Bons conductors: Músculs, sang, lligaments, limfa, etc,.
Quan fem una aplicació es produeix en el pacient fenòmens físics:
- Calor
- Efecte electromagnètic
- Efecte electroquímic. Al passar la corrent per les solucions electrolítiques produeix reaccions químiques diferents en cada electrode.
-Corrent constant: La intensitat no varia durant el tractament. -Estat variable: La intensitat varia durant el tractament. -Corrents monofàsiques: Només tenen una fase, generalment + -Corrents bifàsiques: Tenen dues fases, una + i altra –
-Exemples: -Träbert: impulsos rectangulars -Diadinàmiques: impulsos sinusoïdals -Faràdiques: impulsos rectangulars -Exponencials: impulsos rectangulars -Interferencials: sinusoïdals
EFECTES FÍSICS -Calor: En un circuit elèctric sempre es produeix calor. -Electromagnètic: La corrent elèctrica crea un camp magnètic i viceversa. -Electroquímic: Al passar la corrent elèctrica per solucions electrolítiques es produeix una migració dels ions. Aquests ions marxen cap el pol d’entrada i de sortida de la corrent i es produeixen a cada pol reaccions químiques diferents o variades.
Per mitjà de les corrents elèctriques aconseguim efectes a l’organisme: -Efecte motor: Es produeix quan actuem sobre les fibres musculars o nervioses motores. Es pot fer amb corrents de baixa o mitja freqüència. -Efecte sensitiu: Es produeix actuant sobre el Snsensitiu amb l’objectiu d’aconseguir analgèsia. Es fa amb baixa o mitja freqüència. -Canvis químics: S’aconsegueixen actuant sobre els components que formen les dissolucions orgàniques actuant així sobre el metabolisme. Només s’aconsegueixen amb galvàniques. -Efectes tèrmics: S’actua sobre els teixits generant calor en el seu interior. Es poden utilitzar corrents d’alta freqüència i també amb baixa i mitja.
EFECTES FISIOLÒGICS GENERALS
-VD: La corrent elèctrica impedeix que l’organisme segregui noradrenalina el que fa que es produeixi una VD que estarà més o menys marcada en la zona d’aplicació dels electrodes. També es produeix una alliberació d’histamina que és un VD local. -Ionitzant: Es presenta només en el pas de corrents unidireccionals. Quan apliquem corrents unidireccionals a l’organisme produeix, per una part un augment de la permeabilitat de la membrana i, per altra part les substàncies ionitzables es desplacen per un fenomen d’electrolisi. -Excitomotor: El múscul és un teixit excitable. Quan produïm un estímul fisiològic al múscul, aquest es contrau. Les corrents variables constitueixen uns estímuls del nervi motor i del múscul. -Analgèsic: Les corrents variables de baixa freqüència tenen un efecte analgèsic. Quan les apliquem amb intensitat molt baixa el pacient no aprecia la sensació de corrent. Quan aquesta intensitat és més alta el pacient refereix una sensació de formigueig i estarem en el llindar de sensibilitat. Si la intensitat és molt més alta el pacient referirà dolor i direm que estem al llindar del dolor.
S’ha demostrat que és més fàcil moure un múscul parètic o paralitzat de forma voluntària durant i després de la aplicació de corrent galvànica que abans del tractament.
També produeixen efectes sobre el SNC. Si apliquem una corrent galvànica a un pacient i col·loquem el càtode en sentit caudal o distal i l’ànode en sentit cranial o proximal estem sedant al pacient. Si ho fem a la inversa l’estimularem. Si col·loquem els dos electrodes a nivell parietal: -Càtode: augmenta la sensibilitat de la pell. -Inclinació del cap del pacient cap el càtode. -Pupil.la de l’ull de l’ànode es dilata. -La oïda de la zona del càtode refereix vertígens.
També es produeixen uns efectes als nervis sensorials. Actualment l’efecte analgèsic de la corrent galvànica no només és atribuïble a l’eritema si no que també a la pèrdua d’excitació causada per l’efecte de l’anaelectrotono (AET).
-Dosi de tractament de les corrents galvàniques: No ens passarem mai de 0’1mA/cm quadrat. Els cm quadrats es refereixen a la superfície de l’electrode. En les galvàniques, el formigueig no ens ha d’importar, el que marca la dosi és la pauta de 0’1/cm quadrat. Només tenen una indicació: per la hiperhidrosi (excessiva sudoració de mans i peus). També es pot aplicar com a iontoforesi.
-Contraindicacions de les corrents galvàniques: -Marcapassos. En pacients amb problemes cardíacs evitarem la zona. -Material d’osteosíntesi ja que la corrent provoca electrolisi i podria provocar intolerància. -Embarassades: no aplicar a la zona. Tampoc si porten Diu. -Pacients amb la zona anestesiada o hipoestèsia. -Neoplàsies. -Empelts, evitar la zona. -Febre. -Malalties infeccioses. -Tromboflebitis.
-Efecte anaelectrotono: Sota l’ànode s’acumulen substàncies i ions de càrrega negativa. Això fa que disminueixi el nivell de polarització a la membrana. Tot lo que hi ha sota l’ànode estarà condicionat a respostes lentes i dèbils.
-Efecte cataelectrotono: En el càtode s’acumulen substàncies i ions amb càrrega positiva com el sodi. Aquesta acumulació fa que augmenti el nivell de polarització a la membrana per tant les terminacions nervioses de sota del càtode estaran condicionades a una resposta ràpida i eficaç davant d’un estímul.
Per tant, si volem sedar a un pacient colocarem l’ànode sobre la zona a sedar i a la inversa.
-Iontoforesi: Introducció d’un medicament a través de la pell amb una corrent contínua o galvànica (que és lo mateix). Es basa en que càrregues del mateix signe es rebutgen i les de signe diferent s’atrauen. Per tant colocarem el medicament a l’electrode de la mateixa càrrega del medicament.
La penetració del medicament es fa principalment a través de les glàndules sudorípares i els folicles perquè és on hi ha menys resistència. Els medicaments han de ser sals solubles i ionitzables a l’aigua o també un gel hidrosoluble. Les solucions aquoses usades solen ser molt diluïdes (entre 0’2 i 2%). Volem que el medicament entri i difongui a la circulació.
-Ventatjes de la iontoforesi: -No fa mal al tub digestiu. -No produeix dolor. -Podem fer tractaments llargs.
-Inconvenients: -No podem aplicar qualsevol medicament. -Encara no sabem la quantitat que entra en l’organisme.
-Dosis: 0’1mA/cm quadrat, és a dir igual que a les galvàniques. Lo ideal és que l’electrode actiu sigui més petit que l’electrode neutre.
-Contraindicacions: -Les mateixes que en les galvàniques. -Que el pacient sigui al·lèrgic al medicament.
-Indicacions: -Analgèsia en zones localitzades. -Antiinflamatori. -Per vasodilatar o vasocontraure. -Per descontracturar un teixit principalment el colagen. -Relaxador muscular. -Afavoreix la cicatrització. -Tractament antisèptic. -Tractament trombolític. Tot això dependrà del medicament que utilitzem.
CORRENTS DE TRABERT (ULTRA REIZ) Consisteix en una corrent d’impulsos rectangulars amb una duració de fase de 2ms i una duració de pausa de 5ms, amb una freqüència de 143Hz. És apropiada per la estimulació selectiva de les fibres gruixudes. No presenta canvis de freqüència, per tant és una corrent que una vegada ajustada la dosi el pacient s’adapta ràpidament. Trabert aconsella augmentar la amplitut per passos i aquesta amplitut s’augmenta fins el llindar de tolerància del pacient fins aconseguir vibracions. Aquestes vibracions permeten una millor irrigació de la musculatura. L’augment de la amplitut es fa tres cops. La seva indicació més important és la analgèsia de forma immediata. Col·loquem l’electrode negatiu en el punt del dolor i el positiu cranialment. -Contraindicacions: Marcapassos, neoplàsies, osteosíntesis, embarassades, diu, abolició de la sensibilitat.
DIADINÀMIQUES
P. Bernard va descobrir una corrent alterna de la llum (220V) i la passava per un transformador, després la feia passar per un diode per així eliminar la fase negativa. Va
- Reobase: La intensitat mínima necessària perquè en una duració de 1000mseg es produeixi una contracció perceptible.
- Temps útil muscular: És el punt d’inflexió. Indica el temps d’impuls òptim per fer un tractament directe sobre la fibra muscular. Sempre en músculs sans el TUM el trobem entre 1 i 10mseg. Si no es troba entre 1 i 10 vol dir que existeix una alteració neurològica (si és abans de 10), si és després de 1 vol dir que hi ha una distonia i el múscul té una hiperexcitabilitat.
- Dintell faràdic: La curva torna a ser recta. Coincideix amb 1mseg. És la mínima intensitat necessària perquè amb una duració de 1mseg hi hagi una resposta motora.
- Temps útil nerviós: La curva torna a pujar. Duració de fase òptima per treballar sobre el nervi. En músculs normals el trobem entre 0’1 i 1 mseg.
- Cronàxia: És la duració de fase que ve donat pel doble del valor de la reobase. És un valor quantitatiu, en un múscul sà està entre 0’05 i 0’1mseg. Si ho trobem entre 1 i 7mseg vol dir que hi ha una afectació parcial. Si està entre 10-100mseg és que hi ha una reacció degenerativa total que és irrecuperable.
El tros de recta que va de la reobase al temps útil muscular s’anomena branca reobàsica, que sempre és recta i la seva longitut (2) ha d’arribar fins a 1-10mseg. La seva altura ha d’estar entre 5-10mA. Si aquesta curva és més curta i puja cap a munt hi ha una denervació. Si és més llarga el múscul presenta una hiperexcitabilitat.
La branca que va des del temps útil muscular a la cronàxia s’anomena branca cronàxica. Perquè a un pacient li podem aplicar trens d’impulsos la branca cronàxica ha d’atravessar la vertical d’1mseg.
Anomenem zona rectangular de resposta a tot lo que queda per sobre de la curva, tota aquesta zona tindrà resposta muscular. -Curva A/T:
Aquesta curva serveix pel diagnòstic precoç de les denervacions musculars i per determinar la duració d’impuls exponencial més eficaç pel tractament en les diverses fases evolutives de la degeneració.
- Dintell d’acomodació: La intensitat mínima necessària en una fase de 100mseg per produir una contracció mínima perceptible.
- Duració de fase òptima: Temps que necessita un impuls exponencial amb una intensitat mínima per provocar una contracció perceptible. En músculs sans es troba a la alçada dels 20mseg. Si no puja abans de 20mseg és que existeix una denervació severa.
Anomenem branca d’acomodació anòdica a la que va de 1 a 2. Sempre forma un angle de 45º en un múscul sà. Si l’angle és menor és que hi ha una pèrdua d’acomodació.
Reiss diu que qualsevol nervi lesiona perd la seva capacitat d’acomodació en menor o major grau segons la gravetat d’aquesta lesió i aquesta lesió és tan instantània com ho és la pèrdua de la seva acomodació.
Anomenem Branca d’acomodació catòdica a la que va des del 2 cap endavant. Aquesta branca, en un múscul normal serà bastant paral.lela a la branca cronàxica.
QUOCIENT D’ACOMODACIÓ
Ens permet avaluar l’índex d’acomodació. És un paràmetre que s’obté de les dues curves i es fa: dintell d’acomodació/reobase. El seu valor, si es troba entre 3 i 6 ens vol dir que estem davant d’un múscul sà. Si és menor de 3 vol dir que ens trobem davant d’un múscul denervat. Entre 2’7 i 1’5 ens indica una denervació parcial. Si el valor es troba entre 1’4 i 1 ens indica una denervació total. Si el valor és major de 6 ens indica una hiperexcitabilitat. El dintell d’acomodació també es pot dir Umbral galvano-tetànic (UGT). Per exemple: si la curva és en “guirnalda” o en “zig-zag” és un múscul amb denervació parcial. El dintell d’acomodació d’un múscul denervat, en funció al sà, està més baix. Per exemple: Curva A/T: dos punts importants que són la duració de fase òptima i el dintell d’acomodació. En el múscul patològic, el punt òptim es troba desplaçat cap a la dreta i la duració de fase òptima és més llarga. El quocient d’acomodació serà baix, sempre serà menor de 3. Curva I/T: En un múscul denervat, la reobase sempre estarà augmentada (Gràfica I/T). El temps útil muscular es troba en molt temps (és de llarga durada).
La cronàxia dona el x2 de la reobase, es troba situada, en el cas d’un múscul denervat, per tant la cronàxia està allargada.
-Triangle d’utilitat terapèutica: Es fa amb impulsos exponencials. És molt útil per estimular només el múscul patològic. Del múscul veí que està sà fem una curva en la gràfica. També dibuixem la curva del múscul patològic. Si agafo tots els paràmetres situats entre les dues corves i la vertical de la intensitat mai estimularé els músculs sans.
PERÍODE REFRACTARI
-Període de latència: Temps que triga l’impuls aplicat en trencar o provocar la ruptura del dintell de polarització. Temps necessari perquè la membrana es torni permeable. Fibres lentes 5mseg, a les ràpides és de 0’5mseg.
-Període actiu: Moment de despolarització de la membrana. Es desencadena la resposta contràctil de la fibra muscular. A les fibres lentes és d’1mseg, a les ràpides 0’ o menys milisegons.
-Període de repolarització: Una vegada s’ha desencadenat la contracció muscular la fibra entra en un període de recuperació electroquímica encara que mecànicament es manté la contracció. És el moment en el que treballa la bomba sodi- potassi per poder tornar a la polarització. Aquest temps s’acaba quan no podem estimular la fibra muscular. A la fibra lenta és de 14mseg. i a les ràpides 4mseg.
Per tant, a una fibra lenta, el temps de repós serà de 20mseg. A les ràpides serà de 5mseg. Tots aquests temps es poden alterar, per exemple un pacient amb afectació neurològica, metabòlica, circulatòria, d’aport nutritiu, fatiga muscular, alteracions hormonals, per medicaments que incideixin en el sodi, potassi i calci.
El punt motor del múscul frontal es troba a la protuberància frontal. El punt motor del ECOM es troba al 1/3 superior i mig del múscul. El punt motor del supraespinós només es pot estimular quan hi ha atròfia del trapeci. El punt motor de l’extensor comú dels dits es troba al 1/3 superior de la cara posterior de l’avantbraç. El punt motor del bíceps es troba per sota de la revora inferior de la cresta deltoidea. El punt motor del pectoral major es troba per sobre i per fora del mugró. El punt motor del recte femoral es troba una mica per sobre del centre de la cara anterior de la cuixa. El punt motor del nervi ciàtic es troba per sota del plec de la nalga i desplaçat cap a la tuberositat isquiàtica. El punt motor del tibial anterior es troba per fora de la cresta tibial i 3-4cm per sota de la meseta tibial.
EXPONENCIALS
Tenen la particularitat de necessitar una intensitat molt més elevada per estimular la fibra nerviosa que la muscular. Aquesta capacitat d’acomodació de nervi s’aprofita per estimular selectivament els músculs denervats sense provocar contracció dels músculs veïns que estàn sans. També serveix per estimular selectivament la musculatura de fibra llisa com pot ser la visceral ja sigui intestinal o vesical i també de la paret arterial. La duració de l’impuls més eficaç per estimular un múscul denervat varia amb la evolució del cas, utilitzant un impuls de 500mseg amb una pausa de 1500mseg. Aquest tipus d’impuls s’utilitza per pacients que presenten una musculatura denervada de llarga evolució o casos greus. Un impuls de 200mseg quan estiguem en un procés de regeneració o que la denervació sigui de tipus mig.
Un impuls de 100mseg quan estiguem davant d’una lesió dèbil o una fase final de regeneració. El temps de pausa mínim és el doble que la fase d’impuls.
-Colocació dels electrodes: -Espatlla: -Negatiu sobre la lesió i el positiu allunyat, per exemple per sobre de les cervicals. -Negatiu situat distalment i la lesió es troba entre el negatiu i el positiu. -Positiu sobre la lesió i el negatiu distalment. -Positiu i negatiu distalment a la zona lesionada.
És important produir contraccions clares de la musculatura. Lo millor és fer tractaments que no passin de 10 minuts però fer vàries vegades al dia, perquè podem cremar al pacient i la musculatura s’esgota.
Les contraindicacions són les mateixes de sempre.
TENS
TENS significa: estimulació nerviosa sensitiva transcutània.
En un principi es va utilitzar pel dolor pre i postoperatori, també en fractures no consolidades i en dolor a la temporomandibular. Segons la freqüència dels impulsos es parla del TENS convencional o medul.lar o de alta freqüència. També es parla de TENS de baixa freqüència o central o tipus d’acupuntura.
-TENS de baixa freqüència o central o d’acupuntura: Treballem amb una intensitat que oscil.la entre 1 i 5 Hz.
-Trens d’impulsos o ràfegues o Burst: És una varietat del TENS central i, generalment, s’acostuma a treballar amb freqüències de 2 Hz.
El pacient suporta millor l’impuls bifàsic rectangular altern que el simètric.
-TENS d’alta freqüència: Es basa en la teoria del Gate control o teoria de la porta o teoria de Melceck i Wall. Aquests homes deien que si estimulem les fibres nervioses gruixudes per mitjà d’un estímul elèctric que el nostre organisme no el sent com a continu, es produeix un bloqueig del dolor a nivell de la banya posterior de la medul.la, perquè a l’interior hi ha una substància gelatinosa que conté cèl.lules T que transmeten el dolor i, gràcies a l’estímul elèctric que li hem donat, les fibres A s’interposen al pas del missatge de les T cap el tàlem. Es treballa amb freqüències de 80-120Hz. La duració de fase de l’impuls és menor de 200mseg.
-Ferida amb alteració de la sensibilitat: Es busca la zona propera que no tingui sensibilitat a la part proximal de la cicatriu i es posen els electrodes un al costat de l’altre.
Utilitzem impulsos rectangulars alterns ja que allibera una substància molt important en el procés de cicatrització, substància P. A més a més té una influència molt important en la vascularització del fons de la ferida, col.labora en el procés del teixit de granulació.
Les TENS també funcionen en el tractament de fractures no consolidades (més de 6 mesos i no consolida). El TENS ajuda a la formació de call ossi o osteogènesi. Paràmetres que utilitzem: Freqüència de 120Hz (lo màxim disponible), la duració de fase és de 300 microsegons. La intensitat serà la mínima perceptible, formigueig molt suau. El tractament es fa 1 hora i quatre cops al dia. Col.locació dels electrodes: a)
b) Si el pacient va enguixat lo més pràctic és col.locar a l’inici del guix un electrode i al final de guix l’altre electrode.
c.) Una altra manera és tipus entrepà, un electrode a la cara anterior i l’altre a la posterior. d) Quatre electrodes, patró creuat i tots distanciats entre ells 15 centímetres. -Les TENS al part: Electrodes positius allargats entre D8 i L1. Electrodes negatius petits a S La freqüència serà de 80-100Hz. La duració de fase serà de 150 microsegons i la amplitut serà la suficient per provocar formigueig. En el moment de contracció, el personal sanitari dona intensitat fins que apareix formigueig.
Fase postpart: Els electrodes de S1 es posen a la part abdominal baixa en forma de V. Els paràmetres són iguals. Si observem contraccions baixem la intensitat.
-Tractament per pacients que fan quimioteràpia: Electrode a l’acromi, electrode al pont o espai de Hoku (primer espai interdigital de la mà dreta). La freqüència és de 180-120Hz, la duració de fase és de 150 microsegons. La intensitat ha de ser la mínima, el pacient refereix formigueig. El temps de tractament és de 30 minuts.
-Estimulació muscular: Generalment si no sabem ni les fibres que dominen el múscul són fàsiques o tòniques treballem amb: Freqüència de 50Hz, duració de fase de 100-150 microsegons, intensitat màxima. L’electrode negatiu el col.loquem al punt motor i el positiu el col.loquem distalment. Els primers 10 segons augmentem la intensitat al màxim, manté la contracció durant 20 segons i després es baixa la intensitat a 0 i es fa repós de 30 segons.
Generalment, aquest tractament dura uns 15minuts, és a dir, es fan 15 contraccions.
INTERFERENCIALS
Són corrents de mitja freqüència (800-20.000Hz). Les corrents de la mitja freqüència tenen uns efectes d’estimulació apolar, produeixen un discret calentament i, per tant, una discreta vasodilatació a la zona propera als electrodes. Les interferencials és el fenomen que es produeix quan s’apliquen dos o més oscil.lacions simultànies a un mateix punt. En la teràpia interferencial s’usen dues corrents alternes de mitja freqüència que interaccionen entre sí. La primera corrent sempre té una freqüència de 4000 Hz. La segona varia de 4000 a 4250 Hz. La diferència de les dues corrents es coneix com amplitut de modulació de la freqüència (AMF), que és la resultant, és a dir, la corrent amb la que treballem, és a dir, la freqüència de treball. Aquest tipus de corrent alterna amb una freqüència mitja serà la més adequada per tractar les capes profundes dels teixits (músculs, tendons, bosses, etc,.) perquè no té la presència de les propietats galvàniques. Hi ha tres mètodes:
-Aplicació tetrapolar: S’usen quatre electrodes. Va bé per fer un tractament localitzat. Forma de colocar els electrodes:
-Aplicació tetrapolar amb rastreig de vector automàtic: Es va crear per treballar zones grans. La intensitat de la corrent a cada circuit varia lentament un respecte l’altre. El pacient nota que la corrent va canviant de lloc fent una espècie de rastreig.
-Mètode bipolar: S’usen dos electrodes. La interferència la fa la pròpia màquina.
La AMF la podem ajustar segons es vulgui. Hem de tenir present durant el tractament les sensacions que té el pacient. Quan les AMFs són altes el pacient les nota còmodes, agradables i lleugeres i s’aconsella pel tractament de casos aguts (per exemple 80-200 Hz). Les AMFs baixes el pacient les nota com molt fortes, intenses i profundes. Les freqüències inferiors a 50 Hz produeixen contraccions. La AMF baixa és adequada pel tractament de problemes subaguts o crònics o per provocar contraccions.
A les interferencials hi ha una sèrie de sistemes per evitar la acomodació del pacient:
- Augmentar la intensitat (poc aconsellable).
- A les interferencials podem variar la freqüència (espectre): un espectre ampli evita la acomodació amb més efectivitat que un espectre estret. Usant un espectre ampli es produeixen variacions marcades de les sensacions o de les contraccions.
- Ritme de variació o recorregut de espectre. Hi ha 4:
-Monocromaticitat: El tipus de llum del làser és monocromàtic, és a dir, d’igual energia, a diferència de la llum normal. Els seus feixos es produeixen de tots els colors però el més freqüent és el vermell, també hi ha de llum invisible. -Coherència: Suposa que les ones de la llum làser es troben en fase entre sí. Les seves ones totes tenen la mateixa longitut d’ona i la mateixa freqüència a diferència de la llum normal.
Quan apliquem làser a un pacient la energia és absorbida pel pacient i es produeixen diferents efectes a l’organisme: -Efectes primaris: Tèrmic, biomecànic, bioquímic, bioelèctric, bioenergètic.
-A conseqüència dels efectes primaris es produeixen efectes secundaris o indirectes: Estímul de la microcirculació i estímul tròfic cel.lular.
-A conseqüència dels efectes primaris i secundaris s’aconsegueixen efectes secundaris s’aconsegueixen efectes terapèutics generals: antiàlgic, antiinflamatori, antiedematós i bioestimulant del trofisme.
-Efecte tèrmic: És degut a un augment de la temperatura que es produeix a límits estimulants i no destructius. Aquest augment de temperatura comporta: augment del metabolisme cel.lular, hiperèmia, augment important d’elements de defensa. Amb tot això es produeix la reabsorció d’edemes i exudats. Finalment hi ha una acció sedativa sobre les terminacions nervioses.
-Efecte mecànic: Amb la aplicació de làser sobre l’organisme s’aconsegueix: Vibració cel.lular de gran importància en el metabolisme de la inflamació i en el metabolisme de regeneració de teixits.
-Efecte bioquímic: La aplicació del làser estimula la alliberació de substàncies vasodilatadores com la histamina, també la serotonina i la bradiquina. Es produeix un augment important del número de leucòcits i un augment de la activitat fagocitària de bactèries i de material necròtic. També es produeix una modificació de les reaccions enzimàtiques normals, tant en el sentit de la excitació com de la inhibició. Es produeix un augment del número de lisosomes. Té lloc una estimulació de la mitosis de les cèl.lules epitelials i una estimulació de les fibres de col·lagen. Es produeix una acció antibacteriana. Finalment té una acció molt semblant als fàrmacs antiinflamatoris inhibint la alliberació de prostaglandines (es troben al líquid seminal i a la fase de la menstruació).
-Efecte bioelèctric: Quan apliquem làser la acció actua sobre la mobilitat iònica d’una forma directa normalitzant l’equilibri iònic i augmentant la quantitat d’ATP d’una forma indirecta contribuint a recuperar la vitalitat cel.lular.
-Efecte bioenergètic: Es creu que el làser realitza una reposició de la energia orgànica perduda restablint la normalitat funcional de la cèl.lula.
-Estímul de la microcirculació: Si es produeix una alliberació d’histamina, vasodilatador local, hi ha un augment de la circulació i si, a més a més hi ha augment de la temperatura també augmenta la circulació.
-Estímul tròfic cel.lular: L’augment de la mitosis cel.lular ja que s’augmenti la troficitat de les cèl.lules dels teixits i òrgans on el làser irradia.
-Efectes terapèutics: -Efecte antiàlgic: Es creu que la durada d’aquest efecte està entre les 12 i les 24 hores. L’objectiu de la aplicació de làser és trencar el cercle viciós de contractura-dolor. També té l’objectiu d’augmentar el llindar de sensibilitat de les terminacions nervioses. Es produeix una estimulació de les fibres nervioses gruixudes inhibint el dolor a nivell de les banyes posteriors de la medul.la. També es produeix la alliberació d’endorfines que també bloquegen el dolor. -Efecte antiinflamatori i antiedematós: Disminueix l’edema. També provoca una estimulació de la circulació local per vasodilatació d’arterioles i capil.lars. -Efecte bioestimulant del trofisme: Es produeix estimulació del ATP mitocondrial produint-se també un augment de la síntesi proteica. Benedicenti diu que el làser no estimula a les cèl.lules neoplàsiques.
-Contraindicacions absolutes: -No farem mai cap aplicació, ja sigui directa o diferida de la llum làser sobre la retina. -No farem mai cap aplicació en que el feix vagi cap a la tiroides. -Davant una mastopatia no farem tractaments de llarga durada. -Totalment contraindicat fer tractament cerebrals en pacients que pateixin atacs epilèptics. -No és bo fer tractaments de llarga durada a zones de mucoses (nasal, vaginal, bucal).
-Contraindicacions relatives: -No aplicarem mai sobre la zona precardial en pacients amb patologies cardíaques ni amb marcapassos. -No farem aplicacions directes sobre zones directes (per si de cas). -No farem mai una aplicació a la zona abdominal en embarassades. -Hi ha fàrmacs que quan es fa radiació làser poden produir reaccions no desitjables, per exemple Sintron (per problemes circulatoris).
Els aparells de làser, es recomana, que la habitació que es treballa amb làser sigui única i exclusiva per aquest fi. També es recomana que les parets siguin brillants, ni vidres, ni cromades, ni plàstiques perquè es pot produir un fenomen de refracció. Per evitar problemes, sobretot als fisios, de miosis les sales han d’estar il.luminades més de los normal. Finalment no tenen que haver substàncies inflamables. Per norma s’ha de protegir la vista del pacient i la del fisio. S’ha de netejar la zona d’aplicació per evitar refraccions.
MAGNETOTERÀPIA
És el tractament terapèutic mitjançant camps magnètics. Aquests camps magnètics en medicina són de baixa freqüència i de baixa intensitat. Hi ha tres tipus de material magnètic:
- Material diamagnètic: Aquest tipus té susceptibilitat magnètica negativa. Són materials que al ser sotmesos a camps magnètics són rebutjats per imants. Per exemple el coure.
- Material paramagnètic: Té susceptibilitat magnètica positiva. Aquest material és atret per l’imant. Per exemple el sodi.
-Contraindicacions: No hi ha contraindicacions absolutes, les que hi ha són relatives: marcapassos, embarassades, pacients hipotensos, pacients amb hemorràgies i en casos de menstruació, malalties víriques. En un principi no és cap contraindicació el fet de portar material d’osteosíntesi o pròtesi.
En el tractament de fisio s’utilitzen camps magnètics variables de baixa intensitat i de alta intensitat. La intensitat en magnetoteràpia es mesura en Gauss i no sobrepassa mai dels 100 Gauss. La freqüència mai serà superior a 100 Hz. La majoria d’aplicacions es solen fer a 50 Hz. El nom de l’aplicador és solenoide. El diàmetre per tractar extremitats és de 15-20cm i si es vol tractar tot el cos el diàmetre és de 60cm. Tractament generalitzat: mínim 30 minuts i màxim 60 minuts. A les extremitats serà de 15-20 minuts. DOSIMETRIA DEL LASER La energia és igual a la potència multiplicar pel temps: E = P x T La energia la mesurem en joules, la potència en wats y el temps en segons. La potència del làser sempre ve donada pel fabricant. El temps ho decidim nosaltres depenent del tractament. La energia s’aplica sobre una zona determinada, per tant d’aquesta zona dependrà la energia que haurem d’aplicar: Densitat d’energia = E/superfície.
En fisioteràpia hi ha uns protocols d’aplicació d’energia: -Procés inflamatori en fase aguda o subaguda: 2-4 joules/ cm quadrat. -Procés inflamatori en fase crònica: 7-8 joules/ cm quadrat. -Procés artròsic: 6-9 joules/ cm quadrat. -Dolor radicular: 3-6 joules/ cm quadrat.
La densitat d’energia = P(w) x T(seg) / superfície(cm quadrat).
-Tenim un làser He-Ne (és continu) de 10 mw de potència. La superfície a aplicar és de 0’02 cm quadrats i desitgem fer aplicacions puntuals amb una densitat d’energia de 3 joules/cm quadrat. Durant quant de temps serà la aplicació? D = P x T / S T = 6 segons.
Si l’aparell treballa amb pulsat necessitarem més paràmetres: -Potència màxima, potència cresta o pic: la dona el fabricant. -Freqüència de wats de l’aparell: ho dona el fabricant. -Durada de cada impuls: generalment quan és pulsat l’impuls el donen en nanosegons (1 nanosegon = 1 x 10 elevat a la –4 segons). Amb aquests tres paràmetres tindrem la energia desitjada: Pmitja = Pmàx x T x Freqüència.
-Tenim un làser d’infraroig (pulsat) amb Pmax = 40 w, treballa a una freqüència de 4000 Hz i la durada de l’impuls és de 200 nanosegons. Desitgem fer una aplicació d’una densitat d’energia de 4 joules/cm quadrat. Durant quan temps haurem de fer la aplicació? La superfície és de 0’2 cm quadrats. DE = P x T / S Pmitja = Pmax x T x Freq. El temps serà de 25 segons.
-Volem fer una aplicació de 4 joules a un punt amb 50 mw de potència. Durant quan temps? E = P x T Ho farem durant 80 segons.
ULTRASONS
Són ones d’alta freqüència, de 800.000 a 3.000.000 Hz. Estàn produïdes per un capçal vibratori que s’aplica sobre la pell i d’aquí penetren a l’organisme. Es tracta d’aplicar una energia cinètica o mecànica que és absorbida per l’organisme, transformant-se en una altra energia diferent a la original. Els impulsos es generen degut a la particularitat que tenen alguns cristalls minerals com el quars de deformar-se transformant la energia elèctrica en energia mecànica i viceversa. Aquesta particularitat de deformació es coneix amb el nom de pieçoelectricitat. Les ones ultrasòniques penetren al nostre organisme entre 4 i 6 cm. Els teixits amb alt contingut líquid com la sang i els músculs absorveixen millor les ones que els teixits no hidratats. Ara bé, hi ha un teixit que no és hidratat però és molt bon conductor dels ultrasons, és el teixit nerviós. El capçal d’1 Mhz té més poder de penetració que el de 3.
-Indicacions: -Processos degeneratius o reumàtics. -Tractaments descontracturants. -Tractaments de tenosinovitis. -Processos de fibrosi capsular i lligamentosa. .Tractament de cicatrius fibrosades o adherides. -Calcificacions de teixit tou.
-Contraindicacions o precaucions: -Mai aplicarem continu amb material d’osteosíntesi. -Evitarem la aplicació sobre fractures recents. -Mai continu sobre traumes aguts. -Evitarem dosis altes sobre tot el que sigui SN, ja que és molt sensible i podríem augmentar el dolor. -Mai aplicarem sobre marcapàs. -Mai sobre el cor si hi ha cardiopatia. -Mai sobre tumors. -Mai en pacients amb tuberculosis.
-Tractament segmentari paravertebral: S’aplica com a fase prèvia al tractament local de la zona patològica. Té dos objectius: -Analgèsia regional per la irradiació de les arrels corresponents. -Provocar vasodilatació per irradiació de la cadena simpàtica.
Les dosis són, practicament fixes: Zona cervical: 0’25-0’5 w/cm quadrat pulsat. Zona lumbar: 0’5-1 w/cm quadrat pulsat. Treballarem amb dosis més altes en pacients obesos.
-Localització de les arrels: -C5-C6: patologia espatlla.
