¡Descarga Apunts John Stuart Mill y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
JOHN STUART MILL
1. EL MESTRE DE MILL: JEREMY BENTHAM
Jeremy Bentham (1748-1832), amic personal del pare de John Stuart Mill, va ser el fundador de l’ utilitarisme , concepte que va fer servir per primer cop en la seva obra Introducció als principis de la moral i la legislació (1780).
1.1. CONCEPTE D’UTILITAT EN BENTHAM
Bentham fixa el concepte d’utilitat com a principi a partir del qual es pot bastir una filosofia capaç de donar compte de la conducta humana de manera completament racional, condensada en el que es coneix com principi d’utilitat.
Segons Bentham, aquest principi és autoevident, un axioma no demostrable i que no necessita demostració.
Què cal entendre, doncs, per “utilitat”? La utilitat és aquella propietat dels objectes per la qual tendeixen a produir benefici, avantatge, plaer, bé o felicitat o, també, a prevenir l’aparició del dolor, el dany, el mal o la infelicitat.
2. LA DEFENSA DE L’ESTÀNDARD UTILITARISTA
2.1. EL PRINCIPI DE LA MÀXIMA FELICITAT
Segons John Stuart Mill, el principi fonamental de la moral és el de la màxima felicitat. Aquest estableix que una acció és correcta quan tendeix a produir felicitat, i incorrecta quan genera el contrari. La felicitat s’entén com la presència de plaer i l’absència de dolor, mentre que la infelicitat consisteix en el dolor i la manca de plaer.
Ara bé, Mill no parla només de la felicitat individual, sinó de la felicitat de totes les persones afectades per una acció. Per això, el criteri moral no és egoista, sinó col·lectiu: cal actuar de manera que es produeixi la major felicitat possible per al major nombre de persones.
Això implica que, a l’hora de decidir què és correcte, hem de tenir en compte les conseqüències de les nostres accions sobre els altres.
2.2. L’UTILITARISME NO ES BASA EN EL PLAER
Mill respon a la crítica que afirma que l’utilitarisme és una doctrina pròpia d’éssers degradats, com si reduís la vida humana a la recerca de plaers propis dels animals (la coneguda objecció dels “porcs”).
Mill considera aquesta crítica ofensiva i equivocada, perquè pressuposa que els éssers humans només són capaços de gaudir de plaers simples. Per contra, defensa que hi ha diferents tipus de plaers i que els humans tenen facultats que els permeten accedir a plaers de més qualitat.
Així, estableix una diferències entre plaers superiors (intel·lectuals i morals) i plaers inferiors (físics). Segons ell, aquells que han experimentat tots dos prefereixen els superiors, encara que comportin més esforç o no proporcionin una satisfacció immediata. D’aquesta manera, l’utilitarisme no redueix la vida al plaer vulgar, sinó que valora especialment els plaers més elevats.
2.3. OBJECCIÓ 1: EL PRINCIPI UTILITARISTA ENS IGUALA ALS PORCS
Mill intenta demostrar que la felicitat és el bé últim a partir d’un argument basat en el desig. Afirma que l’única prova que es pot donar que una cosa és desitjable és que les persones la desitgin realment.
Com que cada persona desitja la seva pròpia felicitat, es pot concloure que la felicitat és un bé per a cadascú. A més, la suma de totes aquestes felicitats individuals constitueix la felicitat general, que es presenta com el fi últim de l’acció moral.
Mill reconeix que les persones també desitgem altres coses, com la virtut o els diners, però sosté que aquestes acaben formant part de la felicitat o esdevenen mitjans per aconseguir-la. Per tant, tot allò que es desitja acaba integrant-se dins del concepte de felicitat.
2.4. RESPOSTA A L’OBJECCIÓ 1: ELS PLAERS SUPERIORS
John Stuart Mill comença defensant l’utilitarisme de la crítica que el defineix com una “moral per a porcs”. Mill argumenta que els humans tenim facultats superiors (intel·lecte, imaginació i sentiments morals) que ens diferencien dels animals. Un cop som conscients d’aquestes capacitats, no considerem com a felicitat res que no les inclogui.
La clau no és la quantitat de plaer, sinó la seva qualitat intrínseca. Per determinar quin plaer és superior, Mill proposa el criteri de l’ experiència : si una persona ha conegut tant els plaers sensorials com els intel·lectuals, triarà decididament els segons, independentment de qualsevol obligació moral. Aquesta preferència neix del nostre sentit de la dignitat , un component essencial de la felicitat que fa que preferim ser un “Sòcrates insatisfet” abans que un “ximple satisfet”. Segons Mill, qui té facultats elevades pot patir més, però mai voldria intercanviar la seva existència per una de més baixa o degradada.
2.5. OBJECCIÓ 2 I RESPOSTA: LA TRIA MANDROSA I LA FORMACIÓ DEL
CARÀCTER
Davant el fet que algunes persones educades trien a vegades plaers inferiors (com el descans passiu o la distracció banal), Mill respon que això es deu a una manca de caràcter o feblesa de la voluntat, no perquè aquests plaers siguin realment millors. Mill compara la capacitat de gaudir els plaers superiors amb una “planta delicada”: si l’entorn social és hostil o si es treballa en feines monòtones que esgoten l’energia, aquesta facultat pot morir per manca de cultiu.
A més, Mill recorda que la gran majoria de les accions bones no busquen beneficiar el món sencer, sinó individuals concrets; i beneficiar els individus és la manera real de beneficiar el món.
2.10. UNA MORAL SENSE CALIDESA MORAL?
Alguns critiquen l’utilitarisme per fer que la gent sigui “freda i calculadora”. Mill admet que, si l’utilitarisme es limita al càlcul racional, pot deformar el caràcter. Per això, insisteix en l’ educació del sentiment moral. Una persona virtuosa acaba fent accions bones per caràcter, no només per càlcul. ● Sobre l’ateisme → Mill nega que sigui una moral atea. Si Déu vol la felicitat de les seves criatures, l’utilitarisme és la doctrina més religiosa de totes. ● Sobre la immoralitat → Responent a qui diu que l’utilitarisme pot justificar la mentida, Mill afirma que la veracitat és una de les coses més útils que hi ha. Tot i que hi pot haver excepcions (com per salvar algú d’un mal imminent), la norma general de l’utilitarisme prohibeix la mentida pel dany que fa a la confiança social.
2.11. DUES OBJECCIONS MÉS A L’APLICACIÓ PRÀCTICA
1. Manca de temps → Es diu que no hi ha temps per calcular les conseqüències abans d’actuar. Mill respon que tenim tota l’ experiència de la història de la humanitat. Les normes morals secundàries (com “no robis”) són com els senyals d’un mapa: ens guien sense haver d’inventar el camí cada vegada. 2. La casuística interessada → Mill admet que les persones poden malinterpretar l’utilitarisme en benefici propi, però això passa amb tots els sistemes morals. L’avantatge de l’utilitarisme és que ofereix un estàndard tangible i racional per jutjar els conflictes entre deures. 3. PROVA DEL PRINCIPI D’UTILITAT
3.1. LA INDEMOSTRABILITAT DEL PRINCIPI D’UTILITAT
Mill comença admetent que els “fins últims” (les coses que desitgem per si mateixes i no com a mitjà per a una altra cosa) no es poden demostrar mitjançant un raonament lògic o una prova racional pura. No pots “demostrar” que la felicitat és bona de la mateixa manera que demostres un teorema matemàtic.
Segons Mill, l’utilitarisme és una qüestió de fet, no d’especulació abstracta. Per tant, l’única manera de saber si la felicitat és el fi de la moral és recorrent a l’experiència i a les nostres facultats sensibles (el que sentim i observem). En aquest sentit, la “felicitat” s’entén com un conjunt de plaers i l’absència de dolors en un sentit global.
3.2. LA PROVA
Per intentar “mostrar” (més que demostrar) que el seu principi és correcte, Mill proposa arguments basats en l’experiència.
A) LA PROVA PER ANALOGIA QUE LA FELICITAT ÉS DESITJABLE
Mill utilitza un paral·lelisme amb els sentits: ● L’única prova que un objecte és visible és que la gent, de fet, el veu. ● L’única prova que un so és audible és que la gent el sent. ● De la mateixa manera, l’única prova que la felicitat és desitjable és que la gent, realment, la desitja. Com que tothom busca la seva pròpia felicitat, Mill conclou que la felicitat és un bé per a cada persona i, per extensió, la felicitat general és el bé per al conjunt de la humanitat.
B) LA PROVA QUE ÉS L’ ÚNICA COSA DESITJABLE PER SI MATEIXA
Aquí Mill s’enfronta a un repte: hi ha gent que sembla desitjar coses que no són la felicitat, com per exemple la virtut , els diners o el poder. ● Mitjà i fi → Mill explica que, originalment, la virtut es desitja com un mitjà per arribar a la felicitat. ● Integració en la felicitat → Amb el temps i l’hàbit, la virtut esdevé tan important per a la persona que ja no la veu com una eina, sinó com una part de la seva pròpia felicitat. Per a una persona noble, ser virtuosa és el que la fa feliç.
Per tant, segons Mill, tot el que desitgem (inclosa la virtut) acaba sent o bé un mitjà per a la felicitat o bé una part de la felicitat mateixa. Això confirma que la felicitat és l’únic fi de les nostres accions.
La felicitat no és una abstracció, sinó un conjunt de coses concretes Mill aclareix que la felicitat no és una idea buida. Està formada per “ingredients” concrets. Coses com la música, la salut o la virtut comencen sent mitjans per arribar a la felicitat, però acaben essent una part de la felicitat mateixa. Per exemple, els diners o el poder es desitgen al principi pel que ens poden donar, però per a moltes persones esdevenen un fi en si mateixes.
La virtut com a ingredient principal Hi ha una diferència clau: mentre que el desig de fama o diners pot ser perjudicial, el desig de virtut és beneficiós per a tota la societat. Per això, l’utilitarisme demana que es cultivi l’amor a la virtut per sobre de tot. En definitiva, qui desitja la virtut ho fa perquè la seva consciència li provoca plaer en tenir-la i dolor en no tenir-la. Així, la virtut s’inclou en el “tot” que és la felicitat.
C) PRIMERA CRÍTICA: LA FAL·LÀCIA NATURALISTA
Alguns autors critiquen que Mill confon “desitjat” (el que la gent busca de fet) amb “desitjable” (el que és digne de ser buscat). Mill respon que, en una persona cultivada , el que es desitja i el que és digne coincideixen. Un “bàrbar” pot desitjar fer mal, però algú educat només troba plaer en el que és moralment bo.
LA FELICITAT ÉS DESITJABLE, ÉS L’ÚNICA DESITJABLE COM A FI
B) LA RESPOSTA DE MILL: L’HÀBIT
Mill admet que la voluntat (facultat activa) i el desig (facultat passiva) són diferents, però afirma que la voluntat neix del desig. ● L’origen → Al principi, volem estudiar perquè desitgem l’èxit que ens donarà (ser metge, per exemple). ● L’hàbit → Amb el temps, l’acció es torna un hàbit. Arriba un punt en què ens rentem les dents o estudiem de forma “habitual” sense pensar en el desig original. La voluntat és, per tant, “filla del desig” i s’ha independitzat de la seva soca original gràcies a l’hàbit.
En conclusió, la voluntat d’actuar bé és un mitjà per arribar a la felicitat. Per tant, es confirma que la felicitat és l’únic fi últim de l’acció humana i l’únic criteri vàlid per a la moralitat.
