¡Descarga Derecho eclesiástico y más Apuntes en PDF de Derecho Eclesiástico solo en Docsity!
Índex de continguts
TEMA 1 – EL DRET ECLESIÀSTIC....................................................................................................... 1
TEMA 2 – EL DRET ECLESIÀSTIC....................................................................................................... 3
TEMA 3 – FORMULACIONS DOCTRINALS HISTÒRIQUES............................................................ 5
TEMA 4 – LA LAÏCITAT DE L’ESTAT I LA LLIBERTAT RELIGIOSA............................................. 13
TEMA 5: INTRODUCCIÓ HISTÒRICA................................................................................................ 18
TEMA 6: FONTS DEL DRET ECLESIÀSTIC DE L'ESTAT I DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA
DE CATALUNYA.................................................................................................................................... 26
TEMA 7: ELS ACORDS AMB LES CONFESSIONS RELIGIOSES.................................................... 28
TEMA 8: FONTS UNILATERALS......................................................................................................... 35
TEMA 17 – SISTEMA MATRIMONIAL............................................................................................... 38
TEMA 1 – EL DRET ECLESIÀSTIC
I. Concepte. El dret eclesiàstic de l'Estat és el fet religiós present en la societat. Es tracta doncs, de la rellevància que té en la societat. La llibertat religiosa suposa un respecte cap a les creences dels demés. Per tant, podríem dir que el dret eclesiàstic de l'Estat és la normativa que emana de l'Estat sobre les matèries religioses dels ciutadans. En tant que es troba present en la societat, l'Estat es troba obligat a regular-lo. Per exemple, quan es necessita un lloc de culte, pot haver-hi una normativa. En una catedral o església no és competència de l'Estat regular-ne el funcionament. Si aquella catedral o església té un valor artístic o històric, l'Estat si podria donar una normativa per a la seva conservació, defensa... Per tant, tot el que pertany al valor artístic i a la conservació, l'Estat pot donar unes normes. A l'Estat no li correspon la organització interior de les confessions. El dret canònic regula l'Església Catòlica. El dret eclesiàstic no és únicament el dret estatal sobre les confessions religioses sinó que li recau l'estudi del dret de la llibertat religiosa. II. Origen. A l'inici la legislació que hi havia a l'Imperi Romà respecte del cristianisme era la tolerància. Primer va ser perseguit i després respectat. A partir de Constantí ja hi va haver una legislació de llibertat.
III. Contingut. El dret eclesiàstic de l'Estat estudia la llibertat religiosa, la situació del ciutadà davant l'Estat. La peça clau és la llibertat religiosa. Llibertat religiosa: − Es tracta a més, d'un dret fonamental de la persona pel simple fet de ser persona.
− L'Estat ha de reconèixer aquest dret però no el dóna en tant que ja es té des del naixement.
− No és un dret personal sinó també de les comunitats o grups religiosos, estiguin o no reconeguts. − És clau per interpretar també la llibertat religiosa del grups. El dret eclesiàstic és el conjunt de normes jurídiques de la comunitat política que regula la rellevància civil. El dret eclesiàstic no fa referència únicament a la confessió catòlica sinó a totes. Incloses aquelles que no posseeixen cap confessió. Tota la dimensió religiosa de les persones i comunitats porta moltes vegades a una manifestació externa. Aquestes manifestacions socials incideixen en ocasions a camps socials que són competència de l'Estat. En aquest aspecte parlem de dret eclesiàstic de l'Estat. Exemple: un edifici dedicat al culte. En aquest cas no és competència de l'Estat posar-se a regular el culte, però si li pertoca mantenir el valor artístic del lloc de culte. El que especifica el Dret Eclesiàstic és la rellevància civil del fet religiós, en quant el fet religiós es manifesta correctament amb els aspectes temporals i incideix en la societat. Per tant, regula un fet social religiós. Ex: es pot fer una processó i no es pot passa amb cotxe. El dret canònic regula el fet religiós de la comunitat catòlica, tot i que tingui algunes rellevàncies socials (com el matrimoni). La finalitat del dret eclesiàstic és només la rellevància civil del fet religiós, sigui individual o col·lectiva. El dret eclesiàstic no és simplement un dret estatal sobre les confessions religioses. És sobretot un dret humà (regula el dret a la llibertat religiosa). La llibertat religiosa (Dret individual i de les confessions) és clau per interpretar la llibertat religiosa de les confessions. És un principi informador del dret eclesiàstic de l'Estat.! El dret eclesiàstic és el conjunt de normes jurídiques de la comunitat política que regulen la rellevància civil del fet religiós. Parlem de comunitat jurídica perquè fa referència únicament a l'Estat. També existeix el dret europeu, internacional i autonòmic. IV. Dret Eclesiàstic autonòmic, de l'Estat, de la C.E. i Internacional
***** Es el mateix dret eclesiàstic estat amb dret canònic → No, dret canònic regula la dimensió social dintre la confessió catòlica. La intervenció del dret eclesiàstic es limita a regularitzar el fet religiós com a fet sociòleg, sense entrar en la seva organització interna. VI. Dret Eclesiàstic i Dret Confessional. VII. Autonomia del Dret Eclesiàstic.
TEMA 3 – FORMULACIONS DOCTRINALS HISTÒRIQUES
El fenomen religiós té una dimensió social. És una construcció històrica que ha constituit un factor social i creences. Totes les religions s'han presentat com a fets socials, com un fenòmen de grup o comunitat. Això ha fet que incideixin en aspectes culturals, econòmics, polítics... Inclús s'utilitzen adjectius religiosos per definir cultures o realitats geopolítiques (poble jueu, món musulmà..). A occident a partir del segle IV la religió cristiana ha tingut una gran rellevància i ha influït en diversos àmbits. La influència de les diferents religions ha donat als homes les bases per definir els conceptes de JUSTÍCIA, el que és just i el que no ho és, i de DRET. Els homes han confiat la definició d'allò que és just a una instància superior (més imparcial, perenne i universal), segons la concepció religiosa. Per això, han sorgit diferents nocions de justícia, a vegades contraposades. Totes les filosofies jurídiques responen a principis ètics d'origen religiós. VIII. Context precristià. En el context precristià les persones viuen en cercles petits sense facilitat de comunicació. Predomina un sol color, una sola raça en un mateix territori. No hi ha oposició entre l'ordre religiós i temporal, uns mateixos interessos. Hi ha un procés: les formes polítiques més desenvolupades donen pas a la identificació entre poder polític i el poder sagrat, es pot donar com una unió entre ells o una forta relació. El món precristià és un món monista , on la religió i la política es confonen. Els grans imperis teocràtics, poder de Déu, són: Egipte, Roma, Pèrsia. En el poble jueu és diferent. A Israel existeix una tribu sacerdotal. El suprem posseïdor del poder polític és el rei, no el “sumo” sacerdot. El poder polític i religiós el posseeix la mateixa persona. En els imperis teocràtics el rei es divinitza i es considera un fill Déu, a Israel es considera l'escollit de Déu però no el fill, no es produeix aquesta divinització. A Atenes (desvinculada d'implicacions teocràtiques) no es divinitza els governants. IX. Ordre Religiós - Ordre Temporal. Quan va sorgir el cristianisme, va portar una distinció entre el poder polític i el religiós. La distinció entre els dos ordres és fruit del cristianisme. Es tracta d'una negació del poder totalitari, l 'Estat no és el poder absolut de totes les coses, es tracta d'una negació al monisme polític. La distinció entre els 2 factors pos ala base de al dissolució d'un poder totalitari, en cas de Roma contra la divinització emperadors, negació del messianisme polític, la resposta religiosa no pot incloure una opció política concreta. Aquesta distinció en la resposta de l'aspecte religiós no inclou la inclinació per cap opció política sinó una inclinació pels casos temporals que els hi són propis a les esglésies.
mesures contra l'adulteri, el concubinat, s'introdueix l'anagrama de Crist en les monedes... Amb el Concili de Nicea de l'any 328 no hi ha dubte que es protegeix el Cristianisme. Quan els Emperadors atorguen aquests beneficis a l'Església ja estava completament formada i organitzada. A partir d'aquí comencen les relacions que enfrontaran al poder polític i el religiós. Els governants pensaran que eren els administradors de la llibertat que concedia als cristians caient en un cert monisme. Davant d'aquesta nova situació l'Església es deixa protegir i es considera un triomf per la fe. Per tot i això, en la seu de Roma l'Església sempre manté la consciència del dualisme de l'ordre religiós i de l'ordre temporal. ---- SALTAT FINS AQUI Teodosi (380) Cesaropapisme A l'any 380 Teodosi declara el cristianisme com a religió oficial de l'Imperi. Els emperadors començaran a afavorir l'Església per convertir-la en l'instrument d'unitat de l'imperi, el que es coneixerà com a Cesaropapisme: és la intervenció de l'Estat, els emperadors, en els assumptes de l'Església. *cesaopapisme : No neix a Roma Tant és així que a finals del segle IV els no cristians no seran ben vistos. En aquest moment es tornen a confondre les esferes: ordre religiós i temporal. Monisme, unitat religiosa al servei unitat política, persisteix com a forma de poder. La oficialitat del cristianisme implica que l'Església, amb la seva doctrina i el seu dret, passin a ser “ius publicum romanum”, reconegudes per l'Estat. A partir de llavors, l'Estat dóna lleis per combatre l'heretgia i els sismes. L'emperador convoca els concilis i els canons dels concilis(normes) són lleis imperials. Com a fruit del cesaropapisme el propi emperador es proclamarà o s'atorgarà el títol de sacerdot emperador. Es donen edificis per església, es canvia visió... fins i tot esclaus afectats positivament. Es convoquen els Concilis, l'any 325 es convoca el Concili de Nicea. A seu Roma, l'església va mantenir i manté la consciència d'aquest dualisme, no es cau en el cesaropapisme. Justinià (527-565) El Cesaropapisme es converteix en una institució permanent i per això hi haurà algunes reaccions en contra. Sant Ambroç (Bisbe de Milà) declara que l'emperador està dins l'església, però no per damunt d'ella.
− A Occident: davant el Cesaropapisme més fort, l'església manté la doctrina pròpia independent i
l'Estat assumeix la fe com a pròpia, com a principi integrador de la societat.
− A Orient: el cesaropapisme s'acull d'una forma més plena. El Papa està més lluny i per això el
dualisme cristià dóna lloc a un monisme a orient. Un dels motius del sisme orient occident va ser el
cesaropapisme. El catolicisme és incompatible amb el monisme cesaropapista extremista. Ruptura política el 1054, per causes polítiques. Fins al Concili Vaticà II no hi va haver diàleg entre l'Església d'Orient i la d'Occident. XII. El Dualisme Gelasià. El Papa Gelasià va fundà aquest dualisme l'any 494. El Papa d'Orient li diu que hi ha dos potestats: − la potestat sagrada el pontífex − la potestat reial del rei Són dos potestats diferents i autònomes. El papa Gelasià diu que ambdues són d'origen diví i que cap està per damunt de l'altra. Així els jerarques eclesiàstiques tenen que obeir les lleis civils i els governants han de reconèixer el cristianisme com a fe. En cada època i en cada situació històrica aquests principis s'han portat a terme: − Gelasià I no parla de dos societats, parla de dos poders − Joan XIII parla de dos societats Quan cau imperi roma d'occident desapareix el poder polític, produint-se un buit de poder que és assumit pel Papa, neixent el Hierocratisme. XIII. Els orígens del Hierocratisme. Hierocratisme: poder de la jerarquia. Sorgeix amb la caiguda de l'Imperi Romà d'occident. En aquests moments el poder polític desapareix produint-se un buit de poder, i l'església (papa) assumeix aquesta autoritat convertint-se en el centre de la vida cultural i social. Així, en molts llocs es converteixen en defensors de la ciutat. Els concilis arriben a ser assembles político – religioses, donen normes per la vida civil. Així Carlo Magno (Emperador del Sacre Imperi Romà) és coronat emperador el 25 de desembre de l'any 800, donat pel Papa, naixent a Occident el Hierocratisme (Sacre Imperi Roma-Germànic), mentre que a Orient (Bizanci) es manté el cesaropapisme. En el Hierocratisme, el cristianisme és el que dóna unitat a l'Imperi. El Papa escull com emperador a aquell del qual esperava la seva protecció (de l'esglesia, la seu romana), el Papa havia de reconèixer l’emperador, és a dir, escull a qui havia de protegir l’església i la seu Romana. El pontifical roma, llibre on hi ha els rites del Pontífex, entre aquests el de proclamació de l'emperador. Teoria que sustetna el Hierocratisme, l'Agustianisme polític.
XVI. Les Teories de la Potestat indirecta. Tota aquesta situació té varies teories que la justifiquen: − La potestat indirecta església sobre les coses espirituals − La potestat indirecta església sobre les coses temporals L’últim puntal del Hierocratisme va ser Alexandre VI l’any 1493 amb el descobriment d’Amèrica en que va dividir la troballa entre la Corona de Portugal i la resta per la Corona d’Espanya (Castella). Aquest va ser l’últim acte hierocràtic: repartiment de la troballa d’Amèrica. s. XVI – XVII Església i Estat posseeixin cada un el seu propi ordre, autonomia. Necessitat absoluta que l'home arribi a la salvació. L'autoritateclesiastica posseeix sobre els qüestions temporals un poder indirecte La potestat del Papa es per si mateixa espiritual, i afecta primerament les qüestions espirituals però indirectament les temporals com a objecte secundari. XVII. Formes nacionals de Regalisme tesis de la potestat indirecte de l'estat en els assumptes espirituals. En els estats en que comença a triomfar el regalisme, que és la intervenció del rei en els assumptes eclesiàstics, va sorgir la teoria per part dels teòlegs juristes de l’església que deia que la potestat pontifícia és per sí mateixa espiritual i afecta per tant les qüestions espirituals però indirectament afecta a les qüestions temporals com a objecte secundaris quan afecta a la salvació de les persones. Aquesta teoria va estar present a l’església fins pràcticament al Concili del Vaticà II però a partir del s. XIX es va anar moderant. Així doncs, el regalisme és la potestat indirecta de l’Estat sobre les coses espirituals. Amb la reforma es va reproduir una ruptura dels estats d’Europa en estats nacionals i van néixer les esglésies nacionals, i en els països catòlics el que va estar més present va ser el regalisme, és a dir hi havia esglésies nacionals però sense trencar amb el Papat. Amb tot, hi ha una tendència molt forta a una certa autonomia amb la mesura que sigui possible davant de Roma però mantenint la unió. Es dóna un cert monisme, en aquesta època les minories, sobretot religioses, van patir persecucions. Doncs la unitat religiosa es confon amb la unitat política de la nació. Els estats catòlics eren perseguits pels heretges (aquell que nega una veritat de fet). Per tant, en els països protestants es perseguien els catòlics, mentre que també passava el mateix a l’inversa. L'estat confesisonal fa seva la religió del princiep, i aquest fa seva la església. Als països catòlics va néixer el dret patronat que és la intervenció del rei en l’elecció dels arquebisbes i dels oficis eclesiàstics i que en el fons el dret patronat té un origen medieval. Lògicament, el monarca proposava per ser arquebisbe aquells més propers i que anaven a favor seu. Per tant podem diferenciar el regalisme més fort i el més dèbil.
A França, al regalisme se l’anomena Gal·licanisme (de Gàl·lia) que tenia tendències molt independents de Roma. Mentre no es tocaven qüestions de fe, Roma ho acceptava. Aquest portat a l’extrem, cau en el conciliarisme. A Alemanya el regalisme s’anomena Febronianisme procedent d’un bisbe que va publicar un llibre de “statu ecclesiae” en el que hi ha unes tesis antipontifícies que diuen que el Papa únicament té un poder d’honor i no jurisdiccional i l’església és democràtica. A Àustria, el regalisme s’anomena Josefinisme amb l’emperador Josep II al s. XVIII. Aquest conciliarisme consisteix en un control de la religió inclús en coses ridícules, fet que va portar a anomenar a aquest emperador el Rei Sagristà. Va estar a punt de la ruptura, però el Papa Pius VI va evitar-la amb un viatge a Roma. A Espanya el regalisme s’anomena com a tal, igual que a Itàlia. Aquest regalisme no va ser tan extrem. Pel nomenament dels Bisbes havien de ser presentats pel Rei. Tots els documents que venien de Roma, abans de publicar-se havien de passar el vistit blau de la monarquia, el rey Carles III va suprimir la “companyia de Jesus”, jesuites. A Itàlia i Espanya van haver els Borbons que introduïren el despotisme il·lustrat francès. A part de la presentació d’arquebisbes hi ha el “Patronat Regi”. També existeix el que s’anomena la reserva, és a dir, que no es podien enviar prestacions econòmiques a la Santa Seu sense el permís del rei. La inquisició espanyola era independent de la romana, suprimits després de ferran VII. Tot aquest sistema del regalisme acaba fracassant a tot Europa, sobretot a França. Hi havia un sistema tributari injust, la situació pels camperols era precària i depenia de les collites per sobreviure. Sorgeix una nova classe, la burgesia, que superava en proer econòmic i cultura a l'aristocràcia però no intervenia en la presa de decisions, en el poder. El clergat o Clero (jerarquia de l'església), existia molta interdependència entre l'alt clergat i la monarquia absoluta, aquesta forta relació és va apagar amb la revolució francesa. Sorgeix la il·lustració, que vol substituir la religió del moment, sorgint una nova religió. També es diu que ningú ha d'ocupar un lloc per on neix, neix la idea de que tots som iguals. Fi antic règim amb la RF, queden restes de feudalisme en determinades zones. A Rússia com que no es van rebre els decrets del Concili de Trento, no existia la forma canònica. Els matrimonis cristians i catòlics no eren segons la forma canònica. No es va suprimir la Companyia de Jesús Apostata: reneguen de tota la fe. **possible Tema 4 Amb ferran VII fi antic règim, actituds anti cristianes, estat assumeix funcions eclesiàstiques, sorgeix el registre civil, matirmoni civil, cementiris civils, s'estableix en molts llocs la separació esglèsia i Estat. Dissolució institucions religioses, trencament relaicó església amb la Santa seu. Supressió ordres religioses excepte les que complien funció
TEMA 4 – LA LAÏCITAT DE L’ESTAT I LA LLIBERTAT RELIGIOSA
I. Fi de l'Antic Règim i l'aparició del Liberalisme. Els Estats Totalitaris i la Llibertat religiosa. Abans de la RF, a Europa s’imposa en els ambients intel·lectuals la lògica racionalista que recela de les religions positives, especialment, a aquella època era l’església catòlica. Amb l’absolutisme va ser un caldo de cultiu i es va començar a parlar dels drets de l’individu, uns drets que existeixen abans de l’ordenament positiu. Això és la dignitat de la persona. En el fons, aquesta dignitat és un concepte procedent del cristianisme. Hobbes parla de la sobirania absoluta resident en el poble. Hi va haver un enfrontament entre el liberalisme i l’església, sobretot al s. XIX amb uns documents de l’església que donen una impressió que no és ja que no es tenen en compte en el context històric al qual pertanyen. Les guerres de religió que hi va haver a Europa, van ensordir aquesta constant afirmació pacífica de l’església sobre la llibertat. Després de la intolerància durant varis segles a Europa, es va provocar una reacció racionalista que va tacar de sang tot Europa. Ara bé, si veiem les afirmacions dels que defensaven la llibertat, inclús les afirmacions de la RF, veurem que són herència del cristianisme encara que sembli que no. Moltes vegades, quan algú se separa del cristianisme, s’arriba moltes vegades al totalitarisme. Per tant, la RF va posar fi al regalisme, en certa manera, a l’Antic Règim. Amb tot, hi ha una gran obertura i s’intenta substituir el centre del poder pel poble. Hi ha un concepte individualista de la llibertat religiosa. A França , als estats generals, es constitueix una assemblea i llavors totes les competències de l’Antic Règim passen a aquesta assemblea. Es posa a organitzar a França l’Església i obliguen al clergat a jurar la Constitució civil. Hi va haver èpoques de persecució fins que va arribar Napoleó, un home d’ordre que finalment es va donar compte que no podia governar França am una població en gran part catòlica. Així doncs com era insostenible va dur a terme un Concordat amb el Papa Pío VII. A la monarquia absoluta hi havia uns sistemes tributaris injustos, una situació molt precària dels camperols i per tant un descontent general que va portar a aquesta època al naixement d’una nova classe: la burgesia. Aquesta nova classe no intervenia en el destí del país ja que l’aristocràcia continuava tenint el poder. També hi havia molta dependència de l’alt clergue amb la monarquia absoluta. Per tant, hi havia una gran diferència entre el clergue baix i l’alt. Així doncs, la il·lustració amb les seves idees va voler substituir les religions del moment amb una religió de raó, convertint l’home en el centre dels drets. Molts cristins es van convertir en subjectes anticatòlics.
La conclusió de tota aquesta situació, la burgesia, la idea, el descontent popular... va néixer la RF i el ciutadà. Ara bé, també sorgeixen les guerres napoleòniques en aquesta època. L’església va pagar molt cara la unió del clergat. Hi va haver moltes mesures anticlericals i es van suprimir els delmes (expropiacions els béns eclesiàstics) i l’Estat va assumir funcions que fins aquell moment realitzava l’església. (Naixement Registre Civil que només havia existit fins al moment el de l’església, el matrimoni civil) Es parla moltes vegades doncs, de la separació església - estat, la llibertat de culte... també s’intenta la dissolució dels ordres religiosos. Amb tot, s’estableix la llibertat per la religió jueva i els protestants encara que hi ha intolerància contra les demés. També podem parlar de la Revolució Nord-americana que es basa amb els mateixos ideals que els de la il·lustració i té el mateix resultat: separació església – estat. Aquí però no té un sentit agressiu contra les confessions perquè neix a les colònies en els que hi havia molts anglesos que van ser expulsats de GB i no tenien una actitud negativa cap al fet religiós, no havien estat units amb el poder i no neixen aquestes idees enfrontades a la religió. Hi va haver la declaració dels DDHH Virginia i la religió només es pot regir per la raó i no per la força i violència i per tant s’estableix la llibertat religiosa i de consciència. EL tema religiós no apareix com un fet negatiu sinó com un positiu, no existeix una laicitat agressiva als EEEUU, sino que s'utilitza per protegir la llibertat religiosa. L'estat es proclama l’estat incompetent sobre matèria religiosa, ni a favor ni en contra d’una determinada religió. S’entén que l’estat pot subvencionar les diferents confessions. *Un estat laic agressiu amb el fet religiós, s'anomena “laïcisme”. A Espanya no hi va haver revolució però van arribar les idees de la RF. EL conflicte entre estat i església arriba fins el 1975 amb mort de Franco, lluita entre liberalisme i el restauracionisme (antic règim), Al s. XIX va ser un segle molt convuls entre la lluita dels carlistes i els lliberals, guerres Carlistes. En aquesta època hi va haver 6 Constitucions. Hi va haver per tant una lluita innegable entre el liberalisme i el catolicisme. Es considera que el s.XIX es el segle burgesia, va sorgir la ?¿ religiosa. Mesures anticlericals contundents, trencant el pdoer econòmic i social de l'església, a canvi de donar subvencions a l'església i al culte. El pressupost de l'església va nàixer amb les amortitzacions. Tot i això segueix tenint cert poder als col·legis, l'educació era dominada per l'església. Però aquesta no va saber captar la atenció del proletariat, vaa néixer una nova classe: el proletariat. Encara es veia a l'església massa unida amb el poder tot i les mesures que es van aplicar. Arribada 2ª República. Fi monarquia constitucional, amb la nova CE es donen mesures anticlericals (art. 26 i 27). Afectaven als jesuites o companyia de Jesus. Els Vots canònics són, obediència, pobresa i castedat, s'afegeix un altre vot que és l'obediència (aquest es el que no es permet). Mesures 2 república semblants a les de la RF i la separació Estat-església. ** chartreusse, gràcie s a lleis separació església i estat. Monjos prohibit el negoci, en lloc de fabircar el Chartreusse a frança el van protar a Tarragona per fabricar-lo.
Les tensions entre Itàlia i la santa Seu es van eliminar. La Santa Seu era realista. Amb tot encara hi havia alguns judicis amb alguns dirigents de la vella i clàssica Itàlia. Aquesta volia un ple reconeixement de la seva independència i sobirania internacional únicament en el recinte del Vaticà i un nou concordat de les relacions estat – església. Així es va arribar a febrer de 1929 que es van celebrar els pactes tot i que abans ja hi havia hagut negociacions. Al 1925 es va crear una comissió mixta entra l’estat italià i la Santa Seu i així es va arribar al febre de 1929 a firmar els pactes de Letran, el qual atribuïa a la Santa seu la jurisdicció sobre l’estat del Vaticà, assegurant la independència absoluta del Papa. Així doncs neix l’estat propi amb sobirania internacional. Del s. XIX per tant, surt la separació església – estat. Tema 5, segona part. CE va contra el concordat de 1851, considerant que no està en vigor. Es trien bisbes sense permís o contar amb Estat, i ambaixador espanyol no es acceptat a la santa seu. Any 1934 , Cardenal Vidal i barraquer, fer un modus vivendi (TEMA 5 apunts), un acord e convivència. També es tractava el nomenament dels Bisbes, el nomenament era lliurement per la Santa Seu que comunicava els noms als Govern, si govern no deia re, es feia pública la llista i es nomenava els bisbes. Santa seu va comunicar els noms dels Bisbes. A partir 18 juliol 1936 canvi, ambaixador República a Roma se li va fer vida impossible fins que marxes (a italia Mussolini), ambaixada Santa Seu va quedar buida i aprofitant aquesta situació, un agent oficiós de la Junta de Burgos (feixistes) va ocupar l'ambaixada esperant que la Santa seu el reconegués com ambaixador però no ho va aconseguir. Relacions tenses en aquells moments entre Santa seu i Franquisme. Del 1939 al 1954 no hi va haver “reconeixement” de la Santa seu. Bisbecardenal ruma, Toledo, promotor de la carta en favor aixecament franco. 1940 nova carta parlant de la reconstrucció, el règim de Franco la va prohibir. Conflicte pel nomenament de Bisbes entre Franco i la Santa seu, Concordat de 1851. Santa seu va nomenar encarregat de negocis a “Antoniotti”. Santa seu no va reconèixer II. La separació de l'Església i l'Estat. Quan hi ha un concordat, aquest s’anomena cooncordacionisme, és a dir, de coordinació. Ara bé, hi ha un altre sistema de separació que és el que ha triomfat a França, EEUU... El sistema de separació garanteix la igualtat de totes les confessions religioses davant l’estat i per tant se suprimeix fàcilment la discriminació dels ciutadans per motius religiosos. L’Estat doncs ha assumit els principis propis de la majoria i algunes vegades hi ha dificultats per respectar les llibertats de les minories. L‘església, amb la declaració del Concili II, ha proclamat el dret fonamental de la llibertat religiosa de la persona humana i de les comunitats.
Aquesta declaració del principi de la dignitat humana ( dignitatis numanae ) que reconeix aquest dret fonamental ha tingut una gran significació històrica entre les relacions església – estat. Es formula com a immunitat de coacció.
Papa va prohibir que els catòlics votessin en les eleccions per tal de no admetre la
situació “non experi”. El Rei Víctor Manuel va ser excomulgat però quan va morir 8 anys
després se li va absoldre l'excomunió. Aquest mateix any va morir Pius IX.
- La fi del poder temporal de l'església va ser un avantatge per la pròpia església perquè
se la va alliberar de dificultats. Com aspecte més positiu és que finalment Pius IX no es
va convertir en súbdit de cap estat. Com aspectes negatius:
− creixement de l'anticlericalisme
− a conseqüència de l'abstenció dels catòlics es va crear una llei laica quedat Itàlia
dividida entre els Estats Pontificis i els altres. Aquesta situació és la que es
coneix com a “qüestió romana” que va durar fins el 1929 i que es va solucionar
amb els “Pactes de Laterà”.
LLEÓ XIII
L'any 1878 es va escollir el Papa Lleó XIII. L'alcalde de Roma va ser obligat a dimitir. Hi van haver
ofenses públiques i freqüents al Papa i es van posar traves al nomenament de Bisbes. El Papa volia ser
sobirà de Roma i això era inacceptable pels lliberals.
PIUS X
Aquesta situació es suavitza amb el Papa Pius X i l'any 1904 es dóna l'autorització verbal perquè els
catòlics es presentin a les eleccions.
Els catòlics es van fer valer a la vida política.
La Santa Seu esperava la solució a aquesta situació amb la justícia del poble italià.
PIUS XI
Amb l'arribada de Pius XI es busca una solució a la “qüestió romana”.
S'eliminen les tensions que quedaven entre l'Estat i l'Església. La Santa Seu volia el reconeixement de
la plena independència i de la sobirania internacional del Vaticà en un concordat.
Pius XI va ser escollit al temps que el feixisme puja al poder al 1922. Serà al 1926 que es crea una
Comissió Mixta laica- eclesiàstica.
Al febrer de 1929 amb la firma del Tractat Lateran es reconeix a la Santa Seu la sobirania i la jurisdicció
exclusiva sobre la ciutat del Vaticà, el que assegura la independència absoluta i visible del Papa i
garanteix la sobirania indiscutible en el terreny internacional.
La Santa Seu té personalitat jurídica internacional. Existeix amb o sense el Vaticà
IV. EL DRET ECLESIÀSTIC A LA SEGONA REPÚBLICA
Amb la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931 sorgeix a Espanya una nova relació
entre l'Estat i l'Església.
[3 vots canònics (inclosos en la constitució republicana, laica): obediència, castedat i pobresa. Aquests vots canònics els fan els religiosos. N'hi ha que fa un vot especial d'obediència a banda dels tres vots que són els Jesuïtes]. [Religiós procés: aquell procediment que realitza els tres vots canònics.]
La nova Constitució Republicana , aprovada el 9 de desembre de 1931, es trobava vinculada amb el
Concordat de 1851 i la Santa Seu considera que aquest ja no està en vigor. D'aquí que les relacions
entre la Santa Seu i l'Estat espanyol fossin tenses al principi.
*NOU :
Tema 5, segona part. CE va contra el concordat de 1851, considerant que no està en vigor. Es trien bisbes sense permís o contar amb Estat, i ambaixador espanyol no es acceptat a la santa seu. Any 1934 , Cardenal Vidal i barraquer, fer un modus vivendi (TEMA 5 apunts), un acord e convivència. També es tractava el nomenament dels Bisbes, el nomenament era lliurement per la Santa Seu que comunicava els noms als Govern, si govern no deia re, es feia pública la llista i es nomenava els bisbes. Santa seu va comunicar els noms dels Bisbes. A partir 18 juliol 1936 canvi, ambaixador República a Roma se li va fer vida impossible fins que marxes (a italia Mussolini), ambaixada Santa Seu va quedar buida i aprofitant aquesta situació, un agent oficiós de la Junta de Burgos (feixistes) va ocupar l'ambaixada esperant que la Santa seu el reconegués com ambaixador però no ho va aconseguir. Relacions tenses en aquells moments entre Santa seu i Franquisme. Del 1939 al 1954 no hi va haver “reconeixement” de la Santa seu. Bisbecardenal ruma, Toledo, promotor de la carta en favor aixecament franco. 1940 nova carta parlant de la reconstrucció, el règim de Franco la va prohibir. Conflicte pel nomenament de Bisbes entre Franco i la Santa seu, Concordat de 1851. Santa seu va nomenar encarregat de negocis a “Antoniotti”. Santa seu no va reconèixer
Atac de la república contra fet religiós (jesuita), va ser un “error” de la república. I també l'error
d'alguns catòlics ¿conservadors? que criticaven monarquia i església que ho veien com una mateixa
cosa, ficar-ho tot en un sac.
2 de juny 1933 llei confesions i congregacions religioses. Control sobre aquestes, es permet practicar
culte dins els temple si amb permís fora. → aplicava Constitució (art. 26 i 27).
El gener de l'any 1933, es dissolen els jesuïtes i s'estableix la Llei de Protecció dels cementiris, per
control cerimònies enterrament.
