Dret Constitucional I, Apuntes de Derecho Constitucional

¡Descarga Dret Constitucional I y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!

n

de Dret – 1

er

Quadrimestre

1. Drets de primera generació: van acompanyar les revolucions liberals del s.XVIII. Són els “drets de llibertat”, que Locke sintetitzava en tres: vida, llibertat i propietat. Són drets civils, és a dir, drets polítics que afavoreixen la burgesia, però que no consideren a tot el poble.
2. Drets de segona generació: són els drets de participació política (dret de sufragi actiu i passiu) i les llibertats relacionades amb aquest àmbit, com la de manifestació o la d’associació. Aquests es van universalitzar de forma generalitzada en el segle XX, amb l’auge de l’Estat democràtic.
3. Drets de tercera generació: naixen paral·lelament a la universalització dels drets de segona generació, i són els drets econòmics, socials i culturals. Estan vinculats a l’Estat social i tenen l’objectiu d’aconseguir la igualtat material: drets de l’àmbit laboral, seguretat social, sanitat i educació gratuïtes, drets de col·lectius com la infància, la tercera edat, els discapacitats, les dones... Estan basats en la solidaritat.
4. Drets de quarta generació: són els drets ambientals i altres drets de titularitat difusa amb la seua pròpia lògica i fonament.
5. Drets de cinquena generació: són drets vinculats a avanços científics (per exemple, en l’àmbit de la genètica) o tecnològics (per exemple, la protecció de dades, l’oblit o la desconnexió digital, accés a les noves tecnologies).

3. UNIVERSALITZACIÓ DE DRETS I LLIBERTATS Tot allò relacionat als drets i llibertats afecta a escala mundial, sobretot després de la Segona Guerra Mundial, en què se’n van vulnerar moltíssims. Aquest fet va comportar que començaren a crear-se mecanismes internacionals per resoldre conflictes pacíficament, de forma dialogada, sense recórrer a les armes, per a així, protegir aquests drets humans en tot el món, atés que es va concloure que aquests no han de quedar-se només en mans de l’Estat, sinó que és una qüestió que implica la comunitat internacional. Així, va nàixer l’ONU i la Declaració Universal de DDHH (1948). A les Nacions Unides, s’han anat aprovant una sèrie de tractats perquè siguen ratificats per diversos Estats i es facen efectius. Per això, se signaren diversos pactes en 1966, com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Aquests pactes buscaven garantir la inviolabilitat de drets i llibertats individuals, però van resultar mecanismes molt febles. A banda d’aquests mecanismes a nivell mundial, es van crear diversos sistemes regionals per protegir els drets humans: a Amèrica sorgeix la Convenció Americana de Drets Humans i dels Pobles amb la Cort Interamericana de DDHH; a Àfrica, la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles amb la Cort Africana des DDHH; i a Europa, el Consell d’Europa i la Unió Europea.

• Consell d’Europa: pretén plasmar la visió de les grans personalitats europees i fa efectius els drets humans en tota Europa. Té una visió humanista de respecte dels drets humans i està formada per 47 Estats que aprovaren el Conveni Europeu de Drets Humans, defensats per mitjà del Tribunal de Drets Humans (TEDH).
• Unió Europea: està més centrada en assumptes econòmics, no tracta els drets humans, sinó de la lliure circulació de seguretat, treballadors, mercaderies, preus... Està formada per 27 Estats que signaren diversos tractats constitutius fins arribar a l’últim, el Tractat de Lisboa (2007), el qual incorpora una carta de drets que es troben guardats pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Al principi, per una vulneració de drets caldria acudir al TEDH, però la UE ha anat evolucionant i ha superat el seu caràcter únicament econòmic fins arribar a la carta de drets que inclou el Tractat de Lisboa. Així, el TJUE pot conéixer els casos de vulneració de drets quan aquesta es dega a la normativa comunitària. L’existència de dos tribunals resolent els casos de vulneració de Drets Humans comporta que de vegades es dicten sentències contradictòries, com va ocórrer en dos casos sobre la prohibició de informar o publicitar públicament clíniques que practiquen l’avortament en Irlanda. El TEDH va considerar que este prohibició vulnerava el dret a obtindre informació (STEDH Open Door c. Irlanda, de 29 d’ octubre de 1992) i el TJUE va arribar a la conclusió contrària (STJUE, Society for the protection of unborn children , de 4 d’ octubre de 1991). Una segona disfuncionalitat es va produir quan el TEDH va conèixer d’un cas on la vulneració tenia el seu origen en l’ aplicació del dret comunitari (Cas Matthews). En principi, el TEDH s'hauria d'haver abstingut i deixar que el cas fora analitzat pel TJUE però no va anar així i entrà a conèixer del cas i va dictar una sentència de fons. Aquestes contrarietats es resolen a l’art. 6 del Tractat de Lisboa, el qual estableix que la UE signarà el CEDH. Des d’eixe moment, el TEDH tindrà l’última paraula en protecció dels drets i llibertats i el TJUE haurà de sotmetre’s a la seua jurisdicció. Tanmateix, hui dia encara no s’ ha produït aquesta ratificació i les disfuncionalitats segueixen. Els mecanismes mundials, inclús, prenen la jurisprudència d’altres per dictar sentències, la qual cosa comporta un diàleg entre tots els tribunals internacionals, una harmonització entre ells. Açò està creant un dret universal en matèria de drets humans, de manera que s’ha forjat un dret in status nasciendi , especialment en matèria penal. No obstant això, els drets sofreixen un filtre tradicional, cultural i ideològic que ocasiona la divergència doctrinal entre els Estats i limita la universalització dels drets.

2. CONCEPTE DE DRETS FONAMENTALS I CARACTERÍSTIQUES

La part dogmàtica de la Constitució es troba al Títol I i els títols preliminars, on s’hi reflecteixen els drets fonamentals. Encara que també s’utilitza el terme “drets humans”, aquests acostumen a referir-se a aquelles exigències morals o ètiques que encara no s’han plasmat en una norma jurídica fonamental. Per això, en el moment que es positivitzen al text constitutius, passen a ser drets fonamentals. En sentit estricte, sols els drets consagrats en els articles 14 a 29 CE són autèntics drets fonamentals, fet que explica la especial rigidesa que s’exigeix per a la seua reforma (art. 168.1 CE), el sistema reforçat de garantia previst per a ells (art. 53.2 CE) i les garanties normatives imposades al seu desenvolupament (art. 82 i ss. CE). Art. 53.2 CE: “Qualsevol ciutadà podrà recavar la tutela de les llibertats i drets reconeguts en l’article 14 i la Secció Primera del Capítol Segon davant els Tribunals ordinaris per un procediment basat en els principis de preferència i sumariat i, en el seu cas, a través del recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional. Aquest últim recurs serà aplicable a l’objecció de consciència reconeguda en l’article 30.” Art. 168.1 CE: “Quan es proposara la revisió total de la Constitució o una parcial que afecte al Títol Preliminar, al Capítol Segon, Secció Primera del Títol I [...] es procedirà a l’aprovació del principi per majoria de dos terços de cada Cambra, i a la dissolució immediata de les Corts.” 2.1. Concepte de drets fonamentals Art. 81.1 CE: “Són lleis orgàniques les relatives al desenvolupament dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, aquelles que aproven els Estatuts d’Autonomia i el règim electoral general i les altres previstes en la Constitució.” El Tribunal Constitucional ha interpretat l’article anterior i ha conclòs que només són Drets Fonamentals els de la Secció Primera de la Constitució, mentre que els de la Segona són Drets dels Ciutadans. Per tant, sols els primers són desenvolupats per llei orgànica i poden ser objecte d’un recurs d’empara. Tanmateix, aquests drets tenen eficàcia directa i no requereixen d’una llei que els desenvolupen: al contrari que els de la Secció Segona del Capítol Segon i els principis del Capítol Tercer. Quant a la titularitat, els drets es reconeixen a les persones, físiques o jurídiques; però altres sols es reconeixen als ciutadans (els drets polítics) o a les persones físiques (dret a la vida, de vaga, a votar...). Els col·lectius també són titulars de drets, i poden al·legar una falta a algun dret; però els integrants no poden fer-ho individualment. 2.2. Contingut essencial dels drets fonamentals Art. 53.1 CE: “Els drets i llibertats reconeguts en el Capítol Segon del present Títol vinculen a tots els poders públics. Sols per llei, que en tot cas haurà de respectar el seu contingut essencial, podrà regular-se l’exercici de tals drets i llibertats [...].”

Aquesta imposició suposa una garantia addicional a la reserva de llei, mitjançant la qual s’atribueix al poder legislatiu la potestat exclusiva de regular el desenvolupament dels drets i llibertats. En obligar al legislador a respectar el contingut essencial dels drets i llibertats, s’impossibilita que el desenvolupament legislatiu buide de contingut material els preceptes constitucionals. El problema es planteja a l’hora de definir el contingut essencial d’un dret concret, a partir del qual el legislador pot operar modificant les condicions, formes i efectes de l’exercici d’un dret conforme considere adequat. Per determinar si el desenvolupament normatiu respecta o no el contingut essencial del dret, existeixen dos criteris: o El contingut essencial d’un dret és el conjunt de trets que els integren segons la idea generalment acceptada. o És necessari establir si els interessos que el dret pretén protegir i resguardar estan protegits pel desenvolupament legislatiu del dret. El Tribunal Constitucional ha reconegut l’existència d’un nucli irrenunciable “inherent a la dignitat de la persona” que té “projecció universal” i que, per tant, ha de ser protegit en l’àmbit intern i ad extra (impossibilitat de donar compliment intern a decisions judicials estrangeres o sol·licituds d’extradició que no asseguren el respecte del contingut.

3. EFICÀCIA DELS DRETS FONAMENTALS Tant els poders públics com els ciutadans estan obligats a respectar els drets. Per tant. aquests tenen una eficàcia horitzontal (entre els ciutadans), com vertical (dels ciutadans front als poders públics), i diagonal. La naturalesa dels drets fonamentals com a drets subjectius fa que aquests tinguen una eficàcia directa, és a dir, que siguen plenament exigibles front als poders públics; qualsevol persona, com a titular d’un dels drets recollits als articles 14 a 29, pot exigir que aquest dret siga respectat sense necessitat que haja sigut desenvolupat per llei. En canvi, els principis rectors no posseeixen la naturalesa de drets subjectius, per la qual cosa l’article 53.3 CE assenyala el següent: Art. 53.3 CE: “El reconeixement, el respecte i la protecció dels principis reconeguts en el Capítol Tercer informaran la legislació positiva, la pràctica judicial i l’actuació dels poders públics. Sols podran ser al·legats davant la Jurisdicció ordinària d’acord amb allò que disposen les lleis que els desenvolupen.” Els principis rectors no són exigibles com a drets subjectius front als poders públics, tot i que funcionen com mandats i límits al legislador. No obstant això, són exercitables a través d’uns instruments que l’ordenament atorga, i poden ser invocats no com a drets subjectius sinó com a principis a efectes interpretatius.

• Límits generals i específics Els límits generals són comuns a totes les declaracions de drets com, per exemple, els drets de la resta. En canvi, els límits específics es disposen concretament per a un o alguns drets.
• Límits explícits i implícits Els límits implícits són aquells que no es troben establerts de forma expressa, però que poden deduir-se mitjançant la interpretació o acudint a principis generals del dret. El Tribunal Constitucional mateix ha reconegut aquesta possibilitat i assenyala que els límits implícits han de derivar de la Constitució mateixa i han d’estar justificats per la necessitat de preservar altres drets constitucionalment protegits.

5. LA PONDERACIÓ DELS DRETS CONSTITUCIONALS La ponderació és el discurs jurídic a través del qual es resolen les col·lisions entre principis, i consisteix a analitzar les circumstàncies i valorar per què un precedeix l’altre. Un exemple de judici de ponderació és la STC 105/1990, per una suposada vulneració del dret a comunicar lliurement la informació i a la tutela judicial efectiva.
6. CLASSIFICACIÓ DELS DRETS CONSTITUCIONALS Segons la garantia o Drets de protecció excepcional: drets d’igualtat (article 14 CE) i tots aquells inclosos en la Secció Primera del Capítol Segon del Títol I (arts. 15 a 29 CE). o Drets amb sistema de protecció ordinari: drets reconeguts al Capítol Primer i a la Secció Segona del Capítol II. o Drets amb protecció general en la mesura que es concreten en normes posteriors: drets del Capítol Tercer (dels principis rectors de la política social i econòmica). Segons la naturalesa o Drets de llibertat: drets que sols necessiten una abstenció per part de l’Estat, a més d’una tutela per als casos en què siguen vulnerats. Són drets com la vida, la integritat, el respecte de la vida privada o la majoria de llibertats. o Drets de prestació: drets que requereixen l’aportació de mitjans per part dels poders públics per ser garantits, com de l’educació o la salut. Segons el contingut, es fa una classificació entre els diferents estadis d’afirmació dels drets públics subjectius o La primera fase és aquella en què l’individu passa de subjecte passiu de les decisions del poder per comptar amb un àmbit de llibertat (drets personals). o La segona fa a l’individu capaç d’exigir de l’Estat el respecte als seus drets com a ciutadà (drets civils).

o En la tercera, el ciutadà no només limita l’Estat, sinó que aquest ha de participar per garantir els drets dels ciutadans (drets polítics). o La tercera fase rep el seu contingut a través del reconeixement dels drets econòmics, socials i culturals.

7. LA INTERPRETACIÓ DELS DRETS FONAMENTALS La interpretació originalista és aquella en què s’analitza quina era la intenció d’aquells que van redactar la norma, mentre que l’evolucionista intenta adaptar el text normatiu a les noves realitats. STC 148/2021: recurs d’inconstitucionalitat contra el Real Decret de la declaració de l’Estat d’Alarma, S’analitza si la mesura és proporcional, es fa un judici de racionalitat i es realitzen tres subjudicis: si la mesura és idònia, necessària i proporcional. STC 198/2012: es declara constitucional la reforma del Codi Civil que permetia el matrimoni de persones del mateix sexe. Per resoldre aquest recurs es va fer una interpretació evolutiva, en què s’entén que la norma ha d’adaptar-se al nou temps. Els drets fonamentals s’interpreten amb unes característiques pròpies i, alhora, els drets fonamentals serveixen per interpretar la totalitat de l’ordenament jurídic. Aquest principi deriva del principi general d’interpretació d’acord amb la Constitució, el qual ha de ser exercit de la forma més favorable. Així, una interpretació restrictiva de drets fonamentals constitueix lesions d’aquests, conforme ha establert el Tribunal Constitucional. Art. 10.2 CE: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.” Aquest article serveix per integrar un instrument d’interpretació i garantia de drets fonamentals de gran importància. En el si del Consell d’Europa, existeixen mecanismes per aconseguir la defensa i garantia dels drets i llibertats, sobretot per mitjà del Tribunal Europeu de Drets Humans. La doctrina d’aquest òrgan és de singular valor interpretatiu a l’hora de definir l’abast general i concret dels drets fonamentals. També té rellevància per al status jurídic dels drets fonamentals la pertinença d’Espanya a la UE.
8. ELS DRETS DELS ESTRANGERS Drets que tenen els estrangers en la mateixa extensió o en les mateixes condicions que els espanyols , són drets que corresponen per mandat constitucional i no cap ninguna diferenciació amb els ciutadans espanyols. Són drets íntimament lligats a la dignitat humana, a la condició humana (a la vida, a la integritat física, a l’honor...), i les seues limitacions s’apliquen de la mateixa forma tant als espanyols com als estrangers.

TEMA 3 – Garanties per a la protecció dels drets fonamentals

1. LES GARANTIES GENÈRIQUES I JURISDICCIONALS D’acord amb la naturalesa de les garanties, podem classificar-les en dos grans grups:
2. Garanties genèriques: mecanismes dirigits a evitar que l’actuació dels poders públics puga derivar en un desconeixement o vulneració dels drets fonamentals reconeguts constitucionalment, o en un detriment del contingut mínim que se’ls atribueix. El seu objecte fonamental és evirar que les normes que desenvolupen drets fonamentals els priven del contingut i eficàcia que la Constitució pretén atrogar-los.
3. Garanties jurisdiccionals: instruments reactius que s’ofereixen als ciutadans perquè, en cada cas de vulneració d’un dret fonamental, els ciutadans puguen acudir als tribunals i obtenir una preservació del dret o el restabliment d’aquest. Cal recordar que els procediments davant la vulneració d’un dret són diferents depenent de si es troba reconegut a la secció primera o segona del Capítol Segon. Ambdós poden ser recorreguts davant la jurisdicció ordinària amb caràcter preferent i sumari, però sols els de la Secció Primera compten amb la possibilitat del recurs d’empara en el TC. Així i tot, tots els drets del Capítol Segon compten amb eficàcia immediata, reserva de llei (orgànica per als de la primera Secció) i la condició de contingut essencial del Dret.
4. EL DEFENSOR DEL POBLE L’article 54 CE estableix que una llei orgànica regularà la institució del Defensor del Poble, i aquesta és la Llei Orgànica 3/1981, del Defensor del Poble. Article 1 LODP “El Defensor del Poble és l’alt comissionat de les Corts Gnerals designat per aquestes per a la defensa dels drets compresos al Títol I de la Constitució, a l’efecte de la qual podrà supervisar l’activitat de l’Administració, donant compte a les Corts Generals. Exercirà les funcions que li encomana la Constitució i la present Llei.” Article 2 LODP “U. El Defensor del Poble serà elegit per les Corts Generals per un període de cinc anys, i es dirigirà a aquestes a través dels Presidents del Congrés i del Senat, respectivament. Dos. Tant en el Congrés com en el Senat es designarà una Comissió encarregada de relacionar-se amb el Defensor del Poble i informar al Ple en les ocasions necessàries. Tres. Ambdues Comissions es reuniran conjuntament quan així ho acorde el President del Congrés, i en tot cas i sota la seua presidència, per proposar als Plens de les Cambres el candidat o candidats a Defensor del Poble. Els acords de la Comissió s’adoptaran per majoria simple.

Quatre. Proposat el candidat o candidats, es convocarà en terme no inferior a deu dies al Ple del Congrés perquè procedisca a la seua elecció. Serà designat qui obtinga una votació favorable de les tres cinquenes parts dels membres del Congrés i posteriorment, en termini màxim de vint dies, siga ratificat per aquesta mateixa majoria del Senat. Cinc. En cas de no assolir-se les majories esmentades, es procedirà en una nova sessió conjunta d’ambdues Comissions, i en un termini màxim d’un mes, a formular successives propostes. En tals casos, una vegada aconseguida la majoria dels tres cinquens en el Congrés, la designació quedarà realitzada en assolir-se la majoria absoluta del Senat. Sis. Designat el Defensor del Poble, es reuniran de nou en sessió conjunta les Comissions del Congrés i del Senat per atorgar la seua conformitat prèvia al nomenament dels adjunts que li siguen proposats per aquest.” Article 3 LODP “Podrà ser elegit Defensor del Poble qualsevol espanyol major d’edat que es trobe en el ple gaudi dels drets civils i polítics.” Article 6 LODP “U. El Defensor del Poble no estarà subjecte a cap mandat imperatiu. No rebrà instruccions de cap Autoritat. Desenvoluparà les seues funcions amb autonomia i segons el seu criteri. Dos. El Defensor del Poble gosarà d’inviolabilitat. No podrà ser detingut, expedientat, multat, perseguit o jutjat en raó a les opinions que formule o als actes que realitze en l’exercici de les competències pròpies del seu càrrec. Tres. En la resta de casos, i mentre romanga en l’exercici de les seues funcions, el Defensor del Poble no podrà ser detingut ni retingut sinó en as de flagrant delicte, corresponent la decisió sobre la seua inculpació, presó, processament i judici exclusivament a la Sala de lo Penal del Tribunal Suprem. Quatre. Les anteriors regles seran aplicables als Adjunts del Defensor del Poble en el compliment de les seues funcions.” Article 9 LODP “U. El Defensor del Poble podrà iniciar i prosseguir d’ofici o a petició de part, qualsevol investigació conduent a l’esclariment dels actes i resolucions de l’Administració pública i els seus agents, en relació amb els ciutadans, a la llum d’allò disposat en l’article 103. CE, i el respecte degut als Drets proclamats en el seu Títol I.

Article 24 LODP “U. La persistència en una actitud hostil o entorpidora de la tasca d’investigació del Defensor del Poble per part de qualsevol Organisme, funcionaris, directiu o persona al servei de l’Administració pública podrà ser objecte d’un informe especial, a més de destacar-lo en la secció corresponent del seu informe anual. Dos. El funcionari que obstaculitze la investigació del Defensor del Poble mitjançant la negativa o negligència en l’enviament dels informes que aquest sol·licite, o en facilitar el seu accés a expedients o documentació administrativa necessària per a la investigació, incorrerà en el delicte de desobediència. El Defensor del Poble donarà trasllat dels antecedents precisos al Ministeri Fiscal per a l’exercici de les accions oportunes.” Article 25 LODP “U. Quan el Defensor del Poble, en raó de l’exercici de les funcions pròpies del seu càrrec, tinga coneixement d’una conducta o fets presumiblement delictius ho posarà d’immediat en coneixement del Fiscal General de l’Estat. Dos. En qualsevol cas, el Fiscal General de l’Estat informarà periòdicament al Defensor del Poble, o quan aquest ho sol·licite, del tràmit en què es troben les actuacions iniciades a instància seua. Tres. El Fiscal General de l’Estat posarà en coneixement del Defensor del Poble totes aquelles possibles irregularitats administratives de què tinga coneixement el Ministeri Fiscal en l’exercici de les seues funcions.” Article 28.1 LODP “El Defensor del Poble, tot i no ser competent per a modificar o anul·lar els actes i resolucions de l’Administració Pública, podrà suggerir la modificació dels criteris utilitzats per a la producció d’aquests.” Article 30 LODP “U. El Defensor del Poble, amb ocasió de les seues investigacions, podrà formular a les autoritats i funcionaris de les Administracions Públiques advertències, recomanacions, recordatoris dels seus deures legals i suggerències per a l’adopció de noves mesures. En tots els casos, les autoritats i els funcionaris estaran obligats a respondre per escrit en termini no superior a un mes. Dos. Si formulades les seues recomanacions, dins d’un termini raonable no es produeix una mesura adequada en tal sentit per l’autoritat administrativa afectada o aquest no informa al Defensor del Poble de les raons que estime per no adoptar-les, el Defensor del Poble podrà posar en coneixement del Ministeri del Departament afectat, o sobre la màxima autoritat de l’Administració afectada, els antecedents de l’assumpte i les recomanacions presentades.

Si tampoc obtinguera una justificació adequada, inclourà tal assumpte en el seu informe anual o especial amb menció dels noms de les autoritats o funcionaris que hagen adoptat tal actitud entre els casos en què considerant el Defensor del Poble que era possible una solució positiva, esta no s’ha aconseguit.” Article 32 LODP “U. El Defensor del Poble donarà compte anualment a les Corts Generals de la gestió realitzada en un informe que presentarà davant aquestes quan es troben reunides en període ordinari de sessions. Dos. Quan la gravetat o urgència dels fets ho aconsellen, podrà presentar un informe extraordinari que dirigirà a les Diputacions Permanents de les Cambres si aquestes no es troben reunides. Tres. Els informes anuals i, en el seu cas els extraordinaris, seran publicats.” Article 33 LODP “U. El Defensor del Poble en el seu informe anual donarà compte del nombre i tipus de queixes presentades; d’aquelles que hagen sigut rebutjades i les seues causes, així cm de les que van ser objecte d’investigació i el resultat d’aquestes, amb especificació de les suggerències o recomanacions admeses per les Administracions Públiques. Dos. En l’informe no constaran dades personals que permeten la publica identificació dels interessats en el procediment investigador, sense perjudici d’allò disposat en l’article vint-i-quatre punt u. Tres. L’informe contindrà igualment un annex, el destinatari del qual seran les Corts Generals, en què es farà constar la liquidació del pressupòsit de la institució en el període que corresponga. Quatre. Un resum de l’informe serà exposat oralment pel Defensor del Poble davant dels Plens d’ambdues Cambres, podent així intervindre els grups parlamentaris a efectes de fixar la seua postura.”

3. LA SUSPENSIÓ GENERAL DELS DRETS La suspensió de drets s’estableix en l’article 55 CE, que fa referència a tres qüestions fonamentals: les circumstàncies o supòsits de fet que ho fan possible, els drets que poden ser suspensos, i els efectes de dita suspensió. Art. 116.1 CE: “Una llei orgànica regularà els estats d’alarma, d’excepció i de setge, i les competències i limitacions corresponents.” Aquestes tres situacions anormals s’han desenvolupat a través de la Llei Orgànica 4/1981, per la qual cosa s’han convertit en Dret directament aplicable.

Dos. Les mesures a adoptar en els estats d’alarma, excepció i setge, així com la duració d’aquests, seran en qualsevol cas estrictament indispensables per assegurar el restabliment de la normalitat. La seua aplicació es realitzarà de forma proporcionada a les circumstàncies. [...]” L’ESTAT D’ALARMA Article 4 LO 4/ “El Govern, en ús de les facultats que li atorga l’article cent setze, dos, de la Constitució podrà declarar l’estat d’alarma, en tot o part del territori nacional, quan es produïsca alguna de les següents alteracions greus de la normalitat. a) Catàstrofes, calamitats o desgràcies públiques, tals com terratrèmols, inundacions, incendis urbans i forestals o accidents de gran magnitud. b) Crisis sanitàries, tals com epidèmies i situacions de contaminació greus. c) Paralització de serveis públics essencials per a la comunitat, quan no es garantisca allò disposat en els articles vint-i-huit, dos, i trenta-set, dos, de la Constitució, concórrega alguna de la resta de circumstàncies o situacions [...]. d) Situacions de desproveïment de productes de primera necessitat.” Article 5 LO 4/ “Quan els supòsits a què es refereix l’article anterior afecten exclusivament a tot, o part de l’àmbit territorial d’una Comunitat Autònoma, el President d’aquesta, podrà sol·licitar del Govern la declaració d’estat d’alarma.” Article 6 LO 4/ “U. La declaració de l’estat d’alarma es durà a terme mitjançant decret acordat en Consell de Ministres. Dos. En el decret es determinarà l’àmbit territorial, la duració i els efectes de l’estat d’alarma, que no podrà excedir els quinze dies. Sols es podrà prorrogar amb autorització expressa del Congrés dels Diputats, que en aquest cas podrà establir l’abast i condicions vigents durant la pròrroga.” Article 7 LO 4/ “Als efectes de l’estat d’alarma l’Autoritat competent serà el Govern o, per delegació d’aquest, el President de la Comunitat Autònoma quan la declaració afecte exclusivament a tot o part del territori d’una Comunitat.” Article 8 LO 4/ “U. El Govern donarà compte al Congrés dels Diputats de la declaració de l’estat d’alarma i li subministrarà la informació que li siga requerida.

Dos. El Govern també donarà compte al Congrés dels Diputats dels decrets que dicte durant la vigència de l’estat d’alarma en relació amb aquest.” Article 11 LO 4/ “Amb independència d’allò disposat en l’article anterior, el decret de declaració de l’estat d’alarma, o els successius que durant la seua vigència es dicten, podrà acordar les mesures següents: a) Limitar la circulació o permanència de persones o vehicles en hores i llocs determinats, o condicionar-les al compliment de certs requisits. b) Practicar requises temporals de tot tipus de béns i imposar prestacions personals obligatòries. c) Intervenir i ocupar transitòriament indústries, fàbriques, tallers, explotacions o locals de qualsevol naturalesa, amb excepció de domicilis privats, donant compte d’açò als Ministeris interessats. d) Limitar o racionar l’ús de serveis o el consum d’articles de primera necessitat. e) Impartir les ordres necessàries per assegurar l’abastiment dels mercats i el funcionament dels serveis dels centres de producció afectats per l’apartat d) de l’article quart.” L’ESTAT D’EXCEPCIÓ Article 13.1 LO 4/ “U. Quan el lliure exercici dels drets i llibertats dels ciutadans, el normal funcionament de les institucions democràtiques, el dels serveis públics essencials per a la comunitat, o qualsevol altre aspecte de l’ordre públic, resulten tan greument alterats que l’exercici de les potestats ordinàries fora insuficient per restablir-lo i manindre’l, el Govern, d’acord amb l’apartat tres de l’article cent setze de la Constitució, podrà sol·licitar del Congrés dels Diputats autorització per declarar l’estat excepció.” Article 16.1 LO 4/ “U. L’Autoritat governativa podrà detindre qualsevol persona si ho considera necessari per a la conservació de l’ordre, sempre que existisquen fundades sospites que dita persona vaja a provocar alteracions de l’ordre públic. La detenció no podrà excedir de deu dies i els detinguts gaudiran dels drets que els reconeix l’article dèsset, tres, de la Constitució.”