¡Descarga drets reals y más Apuntes en PDF de Derecho Romano solo en Docsity!
Tema X ELS DRETS REALS I
D’OBLIGACIONS
I. CONCEPTE I POSICIÓ HISTÒRICA
Drets reals : es un dret privat que dona al seu titular un poder d’immediata dominació d’una persona sobre una cosa. Tothom a de respectar. Tothom s’ha de abstenir al titular del dret real. El dret real mes important es la propietat.
Característiques:
- Hi ha un titular
- Hi ha una direcció directa
- Tothom ha d’abstenir-se de molestar
Us de fruit: dret real
Drets patrimonials :
Els drets reals son drets patrimonials, poden ser avaluats econòmicament, tenen valor econòmic.
Els drets d’obligacions són drets patrimonials i poden ser avaluats econòmicament.
Drets d’obligacions : es un vincle jurídic que existeix o es dona entre dues persones: el creditor i el deutor. Que fa que el creditor pugui exigir una prestació al deutor.
Ex: si llogo un pintor perquè pinti les habitacions, estem davant d’un dret d’obligació. Perquè el creditor pot exigir al pintor per a que compleixi la obligació de pintar.
Contacte directe entre creditor i deutor.
ACTIONES IN REM/ IN PERSONAM
Els drets reals generes accions de caràcter real. I els drets d’obligacions generen accions de caràcter personal.
En caràcter real l’acció es dirigeix contra la cosa en canvi en les accions d’obligacions, l’acció sempre es dirigeix contra el deutor que no exigeix.
Accions de caràcter real, defensem que la cosa es nostra o be defensem que tenim un dret real al nostre favor.
En canvi en les accions d’obligacions estem defensant que una altra persona compleixi una obligació.
II. ANTITESI ENTRE DRETS REALS I OBLIGACIONS
Pel seu objecte els drets reals recauen sobre una cosa.
En els drets d’obligació, l’objecte es una prestació que a d’efectuar el deutor.
Contractes bilaterals: que generi accions per les dos parts. (compraventa).
Per la posició jurídica:
Tenint en compte els subjectes.
Per una banda hi ha un titular del dret real
I per altra banda la comunitat
En el cas dels drets d’obligacions:
- El deutor que ha de complir amb l’obligació
- El creditor que pot exigir l’obligació
En els drets reals, l’acció va dirigida contra la cosa, contra qualsevol que molesti al titular de la cosa
Expressió: l’acció es dirigeix ERGA OMNES (dirigida contra tothom)
En les accions de caràcter d’obligació es dirigeixen contra qui ha de fer una cosa, donar o respondre per alguna cosa.
Per la seva durada:
Els drets reals son perdurables es a dir que tendeixen a la perpetuació. (duren molt)
Les obligacions tendeixen a la seva obligació. (aviat)
Per l’exigència de publicitat:
Els drets reals com son exercitables davant tothom.
III. CLASSIFICACIÓ DELS DRETS REALS, CONCEPTE I CARACTERISTIQUES DE CADA DRET REAL.
a. Propietat
Es la base perquè existeixin els altres drets reals.
b. Iura in re aliena ( tots els demes drets reals sobre cosa aliena)
Obrir finestres.
- Servituds de murs i projeccions :
Primera servitud que consisteix en introduir una biga en una construcció aliena.
Consisteix en recolzar una construcció en la paret del veí.
Consisteix en projectar l’ala d’una teulada. Voladís.
Permet al propietari de la finca dominant fer balcons o terrasses.
- Rustiques : al camp- les utilitats són rustiques.
-La servitud de pas (és la més antiga) : iter, actus, via.
Iter : camí mes petit, dona dret a passar a peu, a cavall o amb llitera. Actus : dona dret a passar carros i bestiar.
Via : es el més ample de tots, compren el iter i el actus.
Tenen la consideració de res mancipi.
Per abeurar els animals , extraure aigua de la finca servent, aqüeducte.
- La servitud d’extracció de materials :
Consisteix en que el propietari de la finca dominant pot agafar sorra,argila, pedres...
- La servitud que dona dret a pasturar :
Consisteix en passar el bestiar, ha d’haver el via o el actus i passen els animals.
1.b. servituds personals : (s’anomenen així a partir del dret justinianeu) confessòria serveix per reclamar.
-Ús de fruit - va sorgir per una necessitat concreta i determinada, per procurar subsistència a la dona casada sine manu. El marit li deixava un llegat, i li deixava l’ús de fruit dels bens.
Que vol dir? L’ús de fruit es un dret real, que es transmet a successius propietaris, si una persona que es propietària duna finca que te un us de fruit, si ven aquesta finca el comprador adquireix l’ús de fruit. Pot ser que la propietat es traspassi intervivos o es traspassi per actes mortis causa. Si es transmet per alguna de les dues, l’adquirent, adquirirà també l’ús de fruit.
El propietari de la finca no se li treu la propietat d’utilitzar la seva finca. Si l’ús de fruit desapareix es consolida la propietat i el propietari adquireix la plena propietat. A part d’aquesta possibilitat d’un tercer, el propietari també podria constituir el propietari de l’ús de fruit. El propietari pot constituir al seu favor l’ús de fruit. I es queda com a usufructuari i el nou comprador la compra amb la nua propietat.
S’ha de salvar la substancia de la cosa, vol dir que el titular de l’ús de fruit no pot canviar la destinació i la naturalesa de la cosa. Es tradueix en que l’usufructuari no pot canviar els cultius si hi ha plantats préssecs no pot ficar vinya. Si hi ha una propietat agrícola no pot crear un hotel. Això no vol dir que l’usufructuari no pugui constituir servituds. Acció per protegir: vindicatio usufructus. De pertorbacions o molèsties de tercers cap al seu dret. Pot defensar el dret real mitjançant el vindicatio usufructus.
Acció confessòria es l’equivalent de la vindicatio usufructus.
El comprador no es avisat de que existeix aquest ús de fruit.
Concepte : és un dret real sobre cosa aliena que dona dret al seu titular l’usufructuari a usar una cosa, posseir-la i percebre els fruits, salvant la substancia/essència de la cosa. Salvant la naturalesa de la cosa.
Aquest dret real genera accions reals, a favor del titular.
Ens trobem amb dos persones: el propietari i per l’altra banda hi ha l’usufructuari.
El titular del dret real es l’usufructuari, i l’ús de fruit s’exercita sobre la propietat d’una altra persona.
Nu propietari :
Usufructuari : titular de l’ús de fruit
Es un dret personalíssim, es constitueix en atenció a la persona, es a dir, que el propietari constitueix l’ús de fruit a aquella persona determinada i concreta.
Que sigui personalíssim ve lligada als seus orígens.
Normalment l’ús de fruit era sobre els bens que quedaven en propietat dels fills. Va ser una mesura per solucionar la situació econòmica.
Principal diferencia: en el us sol se te el dret a utilitzar una cosa.
-Habitació- és un dret real sobre cosa aliena que faculta a l’habitant a ocupar una casa o una peça d’una casa.
L’habitant te dret a llogar l’habitació. Es transmet als successius.
c. Emfiteusi :(dret real)
Es van configurar com a dret real a partir del dret justinianeu. Abans ni la emfiteusi ni la superfície eren drets reals.
És un dret real sobre cosa aliena que faculta al emfiteuta a cultivar la terra a canvi del pagament de un cànon anomenat vectigal. la figura de l’emfiteusi es molt semblant a l’ús de fruit. El propietari també s’anomena nu propietari. La figura del emfiteuta s’apropa mes a la del propietari.
L’emfiteuta pot hipotecar el seu dret. Qui ha de pagar impostos es l’emfiteuta. Se li equipara en molts drets. L’estat tenia molts terrenys públics, per tant, els donava a particulars (ciutadans).
Aquestes concessions tenia una durada curta:5 anys però desprès era mes llarga: de per vida. Es podia transmetre als hereus.
L’emfiteusi es transmissible tan mortis causa com intervivos.
L’emfiteuta pot regalar l’emfiteusi, vendre, deixar en llegat... se li dona la possibilitat de transmetre intervivos o mortis causa.
Si la transmissió es intervivos ha de notificar al propietari la seva voluntat de transmetre la emfiteusi, a traves d’una notificació.
El propietari li ha de donar el consentiment, a mes a mes, el propietari te un dret de prelació, el propietari pot optar ell mateix a comprar l’emfiteusi.
Pot ser que no opti pel dret de prelació, llavors te un dret a rebre el 2% del grau de la venta. Si resulta que l’emfiteuta no la ven i la dona de manera gratuïta, el propietari tindrà dret a rebre un 2%, però no serà sobre el preu sinó sobre el valor de l’emfiteuta.
Actio in rem vectigalis: és una acció que te l’emfiteuta que te per defensar possibles pertorbacions.
d. Superfície
Dret real que es configura com a tal en l’època de Justinià i el precedent de lo que va ser el dret de superfície el precedent l’hem de buscar en el moment en que hi ha una gran expansió de roma, les ciutats es massifiquen i cal nou habitatge. Com els terrenys pertanyien a l’estat el que feien els particulars era construir en terreny públic de manera il·legal. Com aquestes construccions eren il·legals es podien destrossar, es va demanar el pagament d’uns diners i així d’aquesta manera el poder públic va evitar que aquestes persones es quedessin sense casa.
Concepte: dret real sobre cosa aliena que faculta o dona dret al superficiari a construir un edifici. Aquest dret es transmissible intervivos i mortis causa. En el cas de la superfície no cal tenir el permís del propietari per transmetre la cosa.
El superficiari havia de pagar uns diners: solarium o pensio. Podia hipotecar l’edifici. Qui havia de pagar els impostos? El superficiari.
Es molt semblant a la del propietari. L’acció que neix a favor del superficiari es una acció real. Pot defensar el seu dret davant de possibles pertorbacions es una actio in rem (Acció de caràcter real).
Inclús contra el mateix amo del terreny.
- Garanties reals : serveixen per assegurar el compliment d’una obligació. El deutor es queda amb la propietat d’una cosa per fer vendre al creditor.
Els romans tenien dues maneres d’assegurar que una garantia es compliria.
- Els fiadors, que respon per una altra.
- Les garanties reals.
2.a. fidúcia -
- Lex commisoria
Si resulta que el deutor no paga, si es fa el pacte comissori el deutor es pot quedar amb la cosa, i si es fa el pactum de distrahendo el creditor te dret a vendre la cosa. I amb el preu que obté, cobrar-se el deute.
S.I aC
2.b. penyora - pignus datum
És dona una cosa en possessió per garantir el deute.
Com a garantia real:
No es paga el deute: hi ha un pacte de vendre la cosa en el cas que no es pagui. Hi ha un segon pacte comissori.
El creditor que no li han pagat res, es posseïdor de la cosa que la pot vendre. Una persona que no es propietari pot vendre la cosa.
O que es quedi la cosa.
En el primer cas si resulta que hi ha un sobrant es deurà al deutor.
Arriba un moment que el pacte no s’ha d’acordar, perquè la penyora de manera natural ja contindrà el pacte per vendre la cosa. Això succeeix al començament del dret post- clàssic.
Pacte comissori : consisteix en que el creditor es queda la cosa, desapareix perquè Constantí en el 326 prohibeix el pacte comissori.
En el dret justinianeu quasi be totes les institucions pateixen canvis. De manera que justinià estableix el següent regim:
Si el creditor no rep els diners del deute en el plaç pactat pot vendre la cosa. Però si durant dos anys no la pot vendre l’emperador li pot donar perquè se la quedi a un preu just, acordat amb el deutor. Si la ven amb superior a la venta haurà de tornar la diferencia.
En la penyora existeix una acció de caràcter real: quasi Serviana, neix per protegir al creditor, que te la posició de la cosa empenyorada. Es una protecció que te el creditor mentre te la posició de la cosa.
2.c. hipoteca - pignus conventum
Deutor i creditor, traspàs de la posició quan s’incompleix. El pagament de l’hipoteca fa que aquell immoble estigui juntament amb la hipoteca fins que es pagui.
Te el seu origen en el contracte d’arrendament ( arrendament rústic. S.I aC). L’arrendador tenia en garantia els utensilis que s’utilitzaven per treballar la terra i els animals que servien també per treballar la terra, tenien aquestes coses en garantia de que l’arrendatari pagaria el lloguer. El deutor que ven la cosa, te una obligació, declarar que la cosa esta hipotecada que limita la propietat. Si ven una cosa hipotecada, es basa en la mala fe del deutor/ venedor: Acció de dol= mala fe.
Apareix una acció especifica que esta relacionada amb la ocultació de carregues. Com podria ser una hipoteca, sense que el venedor recarregui les vendes. ( estel·lionat, Stellionatus ) III dC.
L’acció de constituir varies hipoteques sobre la mateixa cosa, com no es trasllada la possessió del deutor al creditor, hi ha la possibilitat de que la cosa estigui hipotecada varies vegades. Quina hipoteca te prioritat? Priortempore potior iure .(el que es primer en el temps te un millor dret)
Diferencia entre penyora i hipoteca :
Actualment la penyora recau sobre coses mobles i la hipoteca recau sobre immobles. En el dret roma de caràcter distintiu entre una i l’altra no es aquest. En la penyora hi ha un trasllat de la possessió del deutor al creditor n el moment de la constitució de la penyora amb la finalitat d’assegurar que es pagarà una obligació/ deute. En el cas de la penyora en el moment que es constitueix el deutor traspassa la possessió al creditor.
Amb la condició que una vegada es paga el deute, el creditor ha de tornar la cosa al deutor, es a dir, que esta condicionat a que una vegada es compleixi amb la obligació, el creditor de tornar la cosa al deutor.
En la penyora en el moment de la Constitució hi ha un traspàs de la posició del deutor al creditor. En canvi, en el cas de la hipoteca també estem davant d’una obligació, per assegurar el compliment es traspassa la posició únicament quan no es paga el deute. El creditor si no es paga el deute te dret a posseir la cosa.
Al creditor se li dona una acció de caràcter real, acció Serviana serveix per reclamar la cosa i la te el creditor. El creditor podrà reclamar. Si el deutor no paga el creditor te dues possibilitats:
- Possibilitat de vendre la cosa
S.XIII-XIV (post glosadors) eren una mena de comentaristes de les fonts romanes.
La propietat és el dret d’usar i abusar d’una cosa fins on ho permeti la raó del dret.
Té el sentit de que la propietat dóna aquestes facultats. L’ordenament jurídic es que imposa unes limitacions. Sèrie de limitacions que imposa l’ordenament( el dret).
- Iusfruendi
- Ius disponendi
Al final va ser una definició molt detallista.
S.XIX: Bonfaute
La propietat és la senyoria jurídica més ampla en acte o en potencia. Vol dir que la propietat en un títol jurídic, i que el propietari te aquest tipus de dret limitats. En acte no existeix cap dret real i en potencia el propietari te algunes facultats adormides.
La propietat es un dret que es comprimeix i es descomprimeix. La propietat recupera la figura original. Es pot descomprimir quan els drets de propietat desapareixen.
Art 348 del codi civil es casi igual que la que hi ha.
II. EVOLUCIÓ HISTORICA
Etapa primitiva:
La propietat s’anomena mancipium= propietat o domini, el mancipium era la propietat que podia ser mobiliària o Inmobiliaria.
- Immobiliaria: en la etapa antiga l’economia es basava en l’agricultura, les terres eren la principal riquesa, explotaven en comunitats. Les gentes eren els propietaris d’aquestes grans terres. Propietat immobiliària era comunitària. Únicament podien tenir com a propietat privada una caseta i un hortet. Obeïa al tipus de successió intestada. A partir de les 12 taules es permet el partiment d’aquestes terres.
Consortium ercto non cito: comunitat gentilícia que tenia les propietats de les terres.
Acció: actio familiae erciscundae.
En aquest moment apareix la propietat privada.(divir el patrimoni familiar gentilici)
- Mobiliaria: propietari dels bens mobles era el pater familias, tenia un poder o una potestat sobre la família, sobre els esclaus, i sobre els animals de tir i carrega.
Família: membres lliures,bens mobles, animals...
I la resta de mobiliari (totes les coses mobles) s’anomenaven pecunia.
La propietat mes antiga era la família i els bens mobles i bestiar
No hi havia monedes acunyades, la mesura del canvi era els pecunia, els mobles.
En l’epoca classica
La propietat no s’anomena mancipium sino que s’anomena dominium o proprietas. Dominium ex iure Quiritium= propietat civil:
Requereix de 4 exigencies o requisits perque es doni la propietat civil:
- Esta relacionat amb els subjectes: qui pot accedir a la propietat civil? Solament poden accedir els ciutadans romans i els llatins que tenen el dret a comerciar.
- Fa referència a l’objecte. Quines coses poden ser objecte de la propietat civil? Tots els mobles poden ser objectes de la propietat civil, en quan als immobles sol poden ser propietat civil en sol itàlic, en terreny itàlic, menys els terrenys que estan el sol itàlic que pertanyen a l’Estat, s’anomenen: eger publicus.
- Fa referència a les formes d’adquirir la propietat. Les formes son especifiques del dret civil, s’han de respectar.
Res mancipi i res nec mancipi, les coses considerades res mancipi:
Finca itàlica, finca rustica, esclaus, animals de tir i carrega i les servituds mes antigues: la de pas i la de aqüeducte.
Res nec mancipi: són la resta de coses. S’havien de trasmetre per mancipatio o be per in iure cessio.
I les res mancipiti s’havien de transmetre per in iure cessio o traditio.
Mancipatio : es un negoci solemne que s’efectua davant de 5 testimonis
In iure cessio : acte solemne que es fa davant del pretor.
ELS CONTRACTES TEMA XVII
Un contracte es un acord de voluntat que el dret civil reconeix expressament com a font d’obligacio i per aixo esta dotat d’una accio civil.
Les classificacions es fan atraves dun criteri: perfeccionament dels contractes.
Tres tipologies de contractes:
- Els reals
Son aquells que es perfeccionen amb la datio de la cosa. El concepte de la datio no es igual que en els altres. En la mutu la datio es igual a la transmissió de la propietat. Comodat, dipòsit i penyora la datio es igual a lliurament de la cosa.
Es un contracte de caracter real. El mutu es un prestec de diners o coses fungibles. (son aquelles que es poden pesar, contar, medir).
El mutu es un contracte de caracter real en virtud del qual el mutuant lliura al mutuari diners o coses fungibles, obliganxe al mutuari a restituir la mateixa quantitat, el mateix pes o mesura, de la mateixa qualitat sempre.
Préstec de consum: es consumeix.
Es un contracte unilateral : vol dir que solament genera obligacions per una de les parts que es el mutuari.
Un contracte de dret estricte: perquè genera una acció de dret estricte, el jutge a l’hora de sentenciar solament podrà condemnar allò que s’ha pactat. Es contra posa una ordre de dret estricte contra una de bona fe.
Elements personals : mutuant que es el que lliura la propietat de la cosa i el mutuari que rep la propietat de la cosa. El mutuant ha de ser propietari de la cosa. Es diu que a de tenir la potestas alienandi es el poder de disposició de la cosa. Quan es parla dels fills de família, a partir de l’any 69 dC en un senat consol Macedonià no poden rebre diners en préstec.
Obligacions : unilaterals: l’unic obligat es el mutuari, si el mutuari no vol tornar la cosa, el mutuant te una accio contra el mutuari. L’accio pertinent es la actio certae creditae pecuniae anomenada condictio (accio de dret estricte) aquesta accio va dirigida a recuperar els diners o les coses fungibles.
Especialitats del mutu: a Roma si el contracte real de prestec, s’havia de fer una stipulatio prometen que es pagaria X interessos. Aquesta quantitat era del 12%. Justinià baixa els interessos al 6%. Els interessos es feien a traves d’un pacte.
Foenus nauticum : es un contracte que fa referència a les naus.
Es basa en que hi ha un prestamista i un prestatari. El prestamista deixa uns diners al prestatari perquè compri mercaderies i les transporti a alguna nau, lloc de destinació.
Si la cosa no arriba a la seva destinació, el risc cor a càrrec del prestamista. El prestatari no haurà de tornar els diners.
El que te, son uns interessos molt elevats.
Es un préstec d’ús, que normalment es fa entre amics i es gratuït.
Es un contracte real en virtut del qual el comodant dona coses mobles no fungibles o immobles, en el cas dels immobles es mes estrany, però hi ha casos de comodat d’immobles.
El comodatari ha de restituir en el plaç pactat o quan li demani el comodant. El comodatari te una obligació bàsica i es que a d’utilitzar la cosa segons la destinació pactada, es a dir, jo et deixo uns plats de plata perquè facis el dinar de Nadal, si el comodatari fa un viatge i s’emporta
El diposit es un contracte real en virtut del qual el dipositant dona al dipositari coses mobles no fungibles perquè li guardi les coses, una vegada acabat el contracte el dipositari les ha de restituir.
Contracte real, bilateral, imperfecte, gratuït, de bona fe. El contracte genera obligacions per una de les parts. El dipositari te la cosa però no la pot utilitzar. En el cas del dipositari no treu cap tipus d’utilitat de la cosa.
Sol respondrà en cas de dol. Gratuït: no genera diners.
De bona fe: l’acció que neix es de bona fer, es a dir, que el jutge pot valorar i fer una estimació de la condemna al seu arbitri.
Obligacions: no hi ha el principi d’utilitat.
Accions: el dipositant te una acció anomenada in ius, i el dipositari te un judici contrari, contra el dipositant en el cas de que la cosa generi despeses.
Especialitats: dipòsit irregular: es el dipòsit que recau sobre coses fungibles. Es dubta si en el dret clàssic va existir.
Dipòsit necessari: es un dipòsit que es dona en situacions extremes en estat de necessitat. El dipositari te una responsabilitat agreujada de manera que si perd la cosa respon pel doble del valor de la cosa.
El segrest (sequestrum) : es una figura jurídica que no te res a veure amb el segrest. Es una figura jurídica, mentre es dirimeix: es soluciona un litigi, la cosa, objecte de litigi es deixa normalment en mans de un tercer perquè la guardi i la custodi. El vencedor rebrà la cosa del segrestatari.
Es un contracte bilateral imperfecte que consisteix en que una persona el deutor pignoratiu trasllada a una altra persona el creditor pignoratici la possessió duna cosa x garantir el compliment d’una obligació.
Que hi ha un trasllat de la possessió.
Elements personals: hi ha dos personatges: deutor i el creditor. Després el deutor es convertirà una vegada pagat el deute en creditor, i el creditor en deutor.
Elements reals : es refereix sobre que recau la penyora, l’objecte de penyora pot ser un be moble com un be immoble.
Es un contracte bilateral imperfecte: bàsicament es un contracte que genera obligacions per una de les parts.
El qui te obligació es el creditor una vegada pagat el deute a de restituir la cosa.
Eventualment pot haver altres obligacions: com per exemple quan es queda un esclau, la d’alimentar. Si hi ha despeses van a càrrec del deutor, el creditor li pot reclamar al deutor les despeses.
El creditor que te la cosa en possessió si aquesta es perd, es parla d’una responsabilitat, creditor es veu agreujada perquè es considera que s’aplica el principi d’utilitat consisteix que el creditor treu una utilitat de la cosa, te una cosa per assegurar un deute, el creditor respon sempre que es perdi la cosa menys en cas de força major.
La única obligació que el deutor te, és pagar les despeses al creditor.
Accions : hi ha dos tipus d’accions. El deutor pignoratiu te l’actio pignoraticia in personam, per reclamar la restitució de la cosa o del sobrant de la venda en cas d’impagament. Sinó te l’acció contraria iudicium contrarium per reclamar despeses per la conservació de la cosa.
Contractes sense nom, son aquells atipics que no s’ajusten als esquemes tradicionals dels contractes del dret romà.
Estan entre arrendament- contravenda.
Accions in factum en el dret classic, en el dret justinianeu es fa una teoria general actio praescriptis verbis.
Do ut des: em dones i et dono. (la permuta, es l’intercanvi d’una cosa per una altra)
Do ut facias: et dono perque facis. (et dono la propietat daqeust esclau perque tu li donis la llibertat)
Facio ut des: faig perque tu donis. (jo faig una cosa i tu me’n dones una a canvi)
Facio ut facias: faig una cosa perque tu tambe facis una cosa. (construeixo un edifici al teu solar i tu me’n dones un pis d’aquest)
El principi basic sempre a de donar aquesta simetria.
Prototip del contracte: es el contracte estimatori, consisteix en que jo et dono una cosa perque la venguis a un preu fix. Si treus una quantitat major et pots quedar amb el sobrant.
Les accions en el dret justinianeu es crea l’ACTIO PRAESCRIPTIS VERBIS.
