¡Descarga drets reals y más Apuntes en PDF de Derecho Civil solo en Docsity!
Lliçó 3. La possessió.
- Concepte. Possessió i detentació.
- El concepte possessori.
- Els subjectes de la possessió.
- L'objecte de la possessió.
- Les diverses classes de la possessió.
- L’adquisició, la conservació i la pèrdua de la possessió.
Concepte.
La possessió és el poder de fet sobre una cosa o un dret, exercit per un mateix o per intermediació d'una altra persona, i en concepte d'un dret del qual el posseïdor pretén ser-ne el titular. La possessió és un poder de fet sobre una cosa o un dret, amb independència que es recolzi en un dret efectiu (art. 521-1.1 CCCat). Aquest poder de fet pot ser conseqüència, d’una banda, d’una emanació del dret que és té sobre una cosa. Per exemple, el propietari d’una cosa, és a dir, qui té el dret de propietat sobre una cosa, la posseeix; té un poder de fet sobre la cosa, precisament, perquè en té un dret sobre ella. D’altra banda, aquest poder de fet pot ser també que s’exerceixi sobre una cosa com a conseqüència d’una determinada situació jurídica i no pas perquè es tingui un dret. Així doncs, l’ordenament jurídic protegeix la possessió, aquest poder de fet sobre una cosa, amb independència de si hi ha o no un dret pel qual la persona està posseint la cosa, és a dir, amb independència d’on prové la possessió.
La possessió és un fet, no pas un dret. Produeix determinades conseqüències jurídiques: presumpció de què el posseïdor és titular del dret que aparenta amb la seva possessió (art. 522-1.1 CCCat) i la tutela sumaria de la possessió, que permet al posseïdor seguir posseint pel fet de ser-ho (art. 522-7.1 CCCat).
El dret que el posseïdor pretén tenir pot ser tan un dret real (propietat, usdefruit), com un dret personal (arrendament o comodat – préstec d'ús). El posseïdor és qui qualifica unilateralment la seva possessió, manifestant per què posseeix (perquè li han donat l'objecte, l'ha rebut en herència) i en quin concepte (de propietari, d'usufructuari, d'arrendatari...).
La possessió és un mecanisme primari de publicitat de drets que el Codi civil de Catalunya protegeix per tal de preservar la pau civil (Preàmbul III, paràgraf 4.). Posseir és manifestar que es pretén ser titular d'un determinat dret que (potser) recau sobre un bé. El Llibre cinquè estableix una regulació breu i ordenada del fet possessori, com s’indica el preàmbul de la Llei 5/2006, als articles 521-1 a 522-8 CCCat. Al dret comú, la possessió es regula als articles 430 a 466 CCesp. Són també d’aplicació al dret civil català les normes processals contingudes als articles 250.1.4; 439.1 i 447.2 LEC.
La consideració de la possessió com un mecanisme de publicitat justifica la presumpció de que el posseïdor és titular del dret en el concepte en el que està posseint el bé (art. 522-1. CCCat). Alhora, aquesta presumpció justifica la protecció sumària que l'ordenament jurídic atorga al posseïdor. Partint de la idea que la possessió (la publicitat d'un dret) ha de tenir com a efecte principal el dret a seguir posseint, basat en la legitimació que atorga la possessió actual, el posseïdor té una protecció sumària, ràpida i eficaç en l'ordenament jurídic (art. 250 LEC). Es protegeix, doncs, l'aparença jurídica.
Tradicionalment s’ha assenyalat que la possessió resulta de la concurrència de dos elements: el corpus i l’animus.
- El corpus és la tinença material d’una cosa així com la possibilitat física d’exercir una influència sobre ella i excloure’n tota interferència estranya. El corpus és el fet de tenir la cosa, el conjunt dels actes materials sobre aquesta cosa, com serien el seu ús, la seva transformació, l'administració o la disposició del bé posseït. No cal un contacte.
- L’animus és la voluntat de tenir la cosa per a un mateix en concepte d’amo (ja sigui com a propietari o com a altre dret real, per exemple, usufructuari), és la voluntat d’exercitar aquests actes en qualitat de titular d’un bé, amb independència que es tingui o no. Aquesta distinció entre corpus i animus va ser establerta per Savigny (concepció subjectiva) qui defensava que, exteriorment, el corpus, els actes del propietari, de l'usufructuari o de l'arrendatari no és poden distingir, que la distinció rau en el animus , és a dir, en la intenció de posseir. La teoria de Savigny va ser criticada per Ihering (concepció objectiva) que considerava que l’animus no cal que sigui diferenciat del corpus ja que el primer està englobat dins del corpus. L'ordenament protegeix a tots aquells que utilitzen la cosa.
És, precisament, l’absència de l’animus , la que determina la distinció entre possessió i detentació.
Distinció possessió i detentació La detentació consisteix en l’exercici d’un poder de fet sobre una cosa o un dret sense “la voluntat aparent externa d’actuar com a titular del dret o també és la seva tinença amb la tolerància dels titulars” (art. 521-1.2 CCCat). És la mera tinença material, però sense la intenció d'aparèixer com a posseïdor. Així doncs, la detentació es basa exclusivament en el corpus i, com dèiem, engloba dues situacions: 1a) exercici d’un poder de fet sobre la cosa o el dret sense la voluntat aparent externa d’actuar com a titular del dret (seria la possessió clandestina). Per exemple, tinc una cabana al bosc i una persona s'hi està una nit. Un exemple de detentació el trobem a l'article 465-1 CCCat, que permet l'acció de petició d'herència no solament contra qui la posseeix en concepte d'hereu sinó també contra qui la posseeix sense al·legar cap títol. 2a) tinença amb la tolerància del titular del dret. Els actes merament tolerats no serveixen per fonamentar la possessió sinó que qui els realitzen són mer detentadors. Per exemple, la persona que accepta que cada any els veïns celebrin la revetlla de Sant Joan en un solar de la seva propietat o quan deixo al meu veí que passi pel meu hortet. Un altre supòsit de detentació la integraria la figura de l’anomenat servidor de la possessió. El servidor de la possessió que seria aquella persona que utilitza la possessió d’una altra. Per exemple, el xofer. Al CCesp, aquesta figura no es contempla, a diferència del dret germànic, que sí que ho fa. El servidor de la possessió no és un posseïdor sinó un mediador de la possessió d’un altre. Les conseqüències que es deriven d’aquesta consideració són rellevants doncs el servidor de la possessió no pot adquirir la propietat del bé que està posseint per raó de la seva feina. Els efectes que es produeixen són els previstos per les lleis en cada cas concret tenint present que el que disposen els articles 250.1.4 LEC (tutela possessòria); que no serveix per a usucapir (art. 531-24.2 CCCat).
Partint de la base que la detentació no és la possessió, els efectes de la detentació no es poden establir amb caràcter general, sinó que han de venir expressament determinats per la llei (art.
Hi ha diversos conceptes possessoris: en concepte de propietari, per conservar la cosa (dipositari), per utilitzar-la (arrendatari, usufructuari, comodatari) o en concepte de garantia (penyora, dret de retenció).
Un mateix bé pot ser posseït per diferents persones, sempre que els conceptes possessoris són compatibles (art. 521-4.1 CCCat). Cal que els drets siguin compatibles entre sí, en el sentit de què les facultat dels diferents drets puguin coexistir sobre el mateix objecte. Exemples: propietat i drets reals limitats de gaudi (usdefruit); propietat i drets reals de garantia que comportin possessió (penyora i dret de retenció); propietat i drets personals que comportin possessió ( comodat, arrendament, dipòsit); totes les situacions de cotitularitat (el copropietari – pot fer us de l'objecte de la comunitat d'acord amb la seva finalitat social i econòmica i de manera que no perjudiqui els interessos de la comunitat ni el dels demés cotitulars, als quals no pot impedir que facin ús del mateix (art. 552-6.1 CCCat).
Poden coexistir fins a tres o més conceptes possessoris: per exemple, amb la penyora (possessió del propietari, la del creditor pignoratici i la del dipositari).
El contingut de cada possessió i els criteris de comptabilitat entre elles, dependran, en cada cas, del contingut del dret que genera el concepte possessori determinat per les relacions jurídiques entre els diferents posseïdors (per exemple, els articles 561-9.4 i el 561-12. 3 CCCat estableixen les facultats que el nu propietari té en relació amb l'usufructuari).
En cas que els conceptes possessoris siguin incompatibles, el punt 2 de l’article 521-4 CCCat estableix un mecanisme o procés d’adjudicació de la condició de posseïdor sobre la base dels criteris següents: 1.- es prefereix qui té la possessió en el moment de la pretensió. 2.- si hi ha dos o més posseïdors, el més antic; 3.- si les dates de les possessions coincideixen, qui presenti un títol; 4.- si totes les condicions són iguals, l’objecte de la possessió es diposita judicialment mentre se’n decideix la possessió o la propietat. S’ha de dir que aquests criteris han estat manllevats de l’article 445 Ccesp, en una redacció de per sí poc clara. Cal assenyalar, a més, que es tracta d'una preferència merament provisional, mentre que el jutge decideix a qui correspon la possessió (si l'acció plantejada es la tutela sumària de la possessió) o la propietat (cas de la reivindicatòria – art. 544-1 CCCat).
El moment de fixació del concepte possessori coincideix amb l’acte creador de la possessió. I des d’aquest moment, es presumeix la seva continuïtat, el manteniment de la situació inicial, llevat que es provi el contrari (article 521-6 CCCat; article 436 CCesp).
Quan una persona adquireix la possessió d’una cosa en virtut d’un títol, com pot ser un contracte d’arrendament, o de la constitució d’un dret real d’usdefruit, es presumeix que aquesta persona segueix la possessió pel mateix concepte pel qual la va adquirir, és a dir, segons els exemples, en concepte d’usufructuari o en concepte d’arrendatari.
Ara bé, aquest concepte possessori inicial es pot invertir, es pot modificar:
- per intervenció lícita d’un tercer mitjançant títol. Tradicionalment es diferencia: traditio brevi manu : l'adquirent que ja posseïa el bé, passa a posseir-lo en concepte de propietari. Per exemple, l’arrendatari que adquireix la cosa arrendada, modifica el seu concepte possessori -d’arrendatari a propietari- sense que sigui necessari cap altre acte
material de transmissió possessòria (art. 531-4.2 e i art. 25 LAU); constitutum possessorio : el posseïdor en concepte d'amo passa a ser-ho en un altre concepte. Seria el cas del propietari que ven la cosa però que la posseeix en concepte d’arrendatari.
- per intervenció unilateral, normalment, il·lícita, oposant-se al dret del posseïdor en concepte d’amo. Suposa una lesió en la possessió anterior [art. 521-8 e) i 522- CCcat].
- Supòsit específic: en cas de divisió d'un bé en situació de comunitat, es considera que cada cotitular ha posseït de forma exclusiva, durant el temps que ha durat la indivisió, la part que li ha correspost en l'adjudicació (art. 521-5 CCCat).
Els subjectes de la possessió. El posseïdor pot ser tant una persona física com una persona jurídica. L’article 311- 3 CCCat preveu que poden adquirir i posseir béns mobles i immobles. També l’article 38 del Codi civil espanyol autoritza expressament les persones jurídiques a posseir tota classe de béns, poder que exerciran els òrgans i representants de la persona jurídica, revertint en ella..
Els menors i els incapacitats poden adquirir la possessió de les coses, doncs, només es requereix la capacitat natural (article 521-3.1 CCCat), en atenció a la naturalesa beneficiosa de l’adquisició (article 531-21.1 CCCat); però necessitaran de l’assistència dels seus representants legítims per a usar els drets que neixin al seu favor com a conseqüència de la possessió (article 521-3.2 CCCat; article 443 CCesp).
La possessió pot ser exercitada per més d’una persona que tinguin l’animus domini d’una mateixa cosa o perquè gaudeixin d’un mateix dret, com seria el cas de la comunitat de béns. Una pluralitat de posseïdors que posseeixen en comunitat es parla de copossessió. En aquest cas, el concepte possessori reflecteix el dret en què es posseeix i el reconeixement d’altres coposseïdors. L’article 521-5 CCCat s’intitula específicament “copossessió” que es refereix a la consideració de que, en cas de divisió del bé en situació de comunitat, cada cotitular ha posseït de manera exclusiva i durant el temps que ha durant la indivisió, la part que li ha correspost en l’adjudicació; així doncs, aquest precepte no estableix el règim constant la comunitat. Quan es parla de copossessió estem fent referència a supòsits on existeix una identitat de conceptes possessoris i on sigui possible la possessió d’una cosa amb independència de la seva tinença material. Els efectes de la copossessió són que hi ha la possibilitat d’utilitzar la tutela antigament qualificada d’interdictal davant qualsevol tercer que pertorbi o prengui la possessió als seus posseidors o fins i tot davant un altre coposseïdor que pertorba la possessió d’un altre. (No és copossessió si la cosa comú està dividida, o si es posseeix com a posseïdor mediat i l’altra com a posseïdor immediat; ni tampoc si un posseeix en nom propi i un altre en nom aliè – perquè hi hagi copossessió cal que hi hagi una identitat de conceptes possessoris).
Objecte de la possessió. Són susceptibles de possessió tant les coses com els drets (art. 521-1.1 CCCat). Per tant, segons l'article 511-1 CCCat l'objecte de la possessió són els béns, incloent-hi tant les coses com els drets patrimonials.
La possessió del bé requereix tenir-la com a tal, sota el poder del subjecte, d’acord amb la possessió efectiva que exigeix l’article 522-7.2 CCCat. El bé ha de ser apropiable fins al punt que la pèrdua de l’apropiabilitat pot comportar la pèrdua de la possessió (quan la cosa queda
El mateix article 521-2 CCCat, al seu apartat 2. proscriu la possessió clandestina i la possessió violenta. La justificació cal trobar-la en què són situacions contràries a la possessió “pública” i la possessió “pacífica” (article 531-24.1 CCCat). S’entén per acte clandestí, aquell que s’ha dut a terme “d’amagat”.
- Adquisició sense la intervenció de l’antic posseïdor (amb la subjecció de la cosa o el dret en l’àmbit de poder del posseïdor (article 521-2. a) CCCat)). 3 situacions. a. Els fruits. Un cop separats de la cosa mare, el propietari els adquireix, per accessió (art. 541.3 i 542-1 CCCat), o el posseïdor de bona fe, de conformitat amb les normes de liquidació de la possessió (art. 522.3 CCCat). b. Ocupació material. El posseïdor s’apodera de la cosa, en sentit literal. Dues possibilitats: i. La cosa no tenia propietari anteriorment (cosa abandonada). L’ocupant adquireix la propietat de la cosa (art. 542-20 CCCat). ii. La Llei preveu que el subjecte pugui prendre la possessió per ell mateix, sense necessitat que el posseïdor anterior hi intervingui. Per exemple, l’adquisició d ela possessió de l’herència per part de l’hereu (art. 411- CCat; 461-21.1 CCCat). En una donació per caus ade mort, el donatari pot prendre possessió per ell mateix dels béns donats, sense necessitat que l’hereu o el marmessor els lliurin (art. 432-4.2 CCCat). c. Adquisició a través d’un fet ( status loci ). La adquisició de la possessió dels béns mobles situats dins d’un immoble la possessió del qual s’adquireix, té lloc per la seva situació material, amb independència de la voluntat del posseïdor, fins i tot, quan ignori l’existència dels béns citats (art. 449 CCespanyol).
- Adquisició consentida pel posseïdor anterior (amb la posada a disposició dels nous posseïdors, per part dels antics, per raó de la relació jurídica existent entre ells (article 521- b) CCCat)). El posseïdor anterior transmet la possessió, per acord de voluntats entre ell mateix i el nou posseïdor (art. 531-4.2. b) CCCat). Es du a terme amb independència que el posseïdor li lliuri la cosa o es produeix una mera tolerància. Dos supòsits: a. La tradició. Lliurament de la possessió d’un bé pels antics posseïdors als nous (art. 531-2 CCCat). És un acte unilateral que requereix l’acord de voluntats de qui transmet i qui adquireix la possessió (art. 531-4 CCCat). Com veurem a la lliçó 5, la tradició pot dur-se a terme sense una actuació material sobre el bé que es transfereix, com és el cas de la tradició simbòlica, relativa al lliurament de les claus de lloc on es troben emmagatzemats o guardats els béns mobles que equival al seu lliurament (art. 531- 4.2. c) CCCat. La tradició també pot realitzar-se per complir amb un deure imposat per la llei i permetre al propietari adquirir la possessió del que ja es seu.(art. 427-22. CCCat). b. L’usufructuari i altres persones amb drets als fruits, els adquireixen per dret de percepció, en el moment en què es separen de la caso mare (art. 541-3, 541-4 i 561- CCCat).
3.Adquisició contra la voluntat de l’anterior posseïdor. Com dèiem, l’article 521-2 CCCat, al seu apartat 2. proscriu la possessió clandestina i la possessió violenta atès que són situacions contràries a la possessió “pública” i la possessió “pacífica” (article 531-24.1 CCCat). Aparent contradicció entre, d’una banda, l’article 521-2.2 CCCat i, de l’altra, els articles. 521-2.1 a) i 521-8. e) CCCat. El primer (art. 521-2.2 CCcat) exclou, amb caràcter absolut (“mai”), la violència com a manera d’adquirir la possessió; el 521-8.
e) estableix que la possessió es perd per “la possessió per una altra persona, fins i tot adquirida contra la voluntat dels anteriors posseïdors, si la nova possessió dura més d’un any”, per tant, permet adquirir la possessió contra la voluntat de l’antic posseïdor, si la nova possessió dura més d’un any. Per la seva banda, l’article 521-2.a) configura la simple ocupació material com un mecanisme adquisitiu de la possessió, sense fer menció de la voluntat del posseïdor anterior.
Interpretació: l’article 521-2.2 CCCat estableix un principi general: ningú no pot prendre’s la justícia per la seva mà. Els altres dos articles estableixen regles de dret: l’adquirent és posseïdor davant de tots (art. 521-2.1 a) però l’eficàcia d’aquesta possessió adquirida amb violència queda limitada per la possessió incorporal que durant un any conserva el posseïdor “ desposseït ” (art. 521-8. E) CCCat).
En conseqüència, i. Durant l’any que segueix a l’adquisició de la possessió, la possessió del nou posseïdor és oponible a tot el món, excepte a l’anterior posseïdor, que pot reclamar la possessió mitjançant l’exercici de l’acció de protecció sumària de l’article 522-7.1 CCcat. ii. Un cop transcorregut l’any, el posseïdor anterior perd la possessió. Per tal de recuperar-la haurà de reclamar-la judicialment amb base a l’existència d’un dret que contingui la possessió (per exemple, l’acció reivindicatòria si qui reclama la possessió és el propietari de la cosa art. 544-1 CCCat) enlloc de les accions específiques de protecció de la possessió (art. 522- CCCat).
Conservació de la possessió En atenció a la consideració de la possessió com una situació de fet a la qual l’ordenament jurídic atorga unes conseqüències rellevants que es fa convenient que no es vegi afectada per situacions marginals o que no tinguin una continuïtat o estabilitat en el temps. En conseqüència, per conservar la possessió no cal exercitar-la sinó que és suficient amb què el bé es trobi sota el control de la voluntat del posseïdor (és a dir, que no cal que contínuament estigui fent actes materials o jurídics que confirmin el seu poder sobre el bé posseït). A més, la detentació no afecta la possessió. Els actes sense continuïtat, tolerats pel posseïdor actual, els realitzats clandestinament i els actes merament puntuals o aïllats, no produeixen cap efecte ni tampoc no afecten a la possessió.
Continuïtat en la possessió Es presumeix que els posseïdors han posseït un bé de manera continuada des que en van adquirir la possessió. Poden unir llur possessió a la dels seus causants, és a dir, amb qui li va transmetre la possessió (article 521-6 i 531-24.3 CCCat). També es presumeix que els posseïdors mantenen el mateix concepte possessori que tenien quan van adquirir la possessió.
No cal l’exercici efectiu de la possessió sinó que és suficient la possibilitat d’influir sobre l’objecte. Aquesta continuïtat de la possessió està estretament relacionada amb la possessió ininterrompuda de l’article 531-24.1 CCCat, requisit necessari per a la usucapió.
Pèrdua de la possessió Les causes de pèrdua o acabament de la possessió es troben a l’article 521-8 CCCat:
