¡Descarga Drets reals y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
Tema 1.
Dret Real és l’oposat a Dret de Crèdit. Un dret de crèdit és aquell que té un creditor vers l’actuació o omissió d’actuació d’un deutor. La paraula “real” ve del llatí “res, rei” que vol dir cosa. El Dret Real és el dret que no es té sobre una conducta aliena (dret de crèdit), sinó que és el dret sobre una cosa. És, per tant, un poder inherent a la cosa, mentres que el Dret de Crèdit seria aquesta facultat o poder d’exigir el compliment d’una determinada conducta. L’article 531-3 del CC de Catalunya ens parla del contracte (acord de voluntats mitjançant el qual neixen obligacions). La tradició feta a través de contractes i obligacions comporta la propietat i el naixement d’altres drets reals. Aquí es diferencia el dret real de l’obligació existent. El Dret Real es justifica per l’obtenció d’una determinada utilitat : la facultat d’usar, de gaudir (obtenir els fruits), obtenir un altre aprofitament o tenir una funció de garantia (dret real d’hipoteca) d’aquella cosa. Aquesta varietat d’utilitats és el que permet que coexisteixin diversos drets reals sobre una mateixa cosa. Sempre ha d’haver una base: la propietat. La propietat és el dret real més ampli i que concedeix les màximes facultats sobre una cosa, però podem anar separant determinades utilitats i anar creant diversos drets reals (el propietari d’una finca té el domini, però aquesta finca pot tenir un usufructuari, hi poden haver diverses servituds de pas, pot estar hipotecada,...). La inherència provoca que la desaparició de la cosa, tant si és una desaparició física (la cosa es destrueix) com si és una desaparició jurídica (la cosa s’expropia i passa a ser del domini públic, per exemple) el dret s’extingeix juntament amb la cosa. Si la cosa es redueix en la seva extensió (ens expropien la meitat de la finca o hi ha un terratrèmol que ens destrueix la meitat d ela finca, per exemple) el nostre Dret Real s’exerceix sobre el que ens queda del nostre objecte vers el que som propietaris. La divisió de la cosa provoca també la divisió del Dret Real (article 565-6 del CCC). Una altra característica és la oposabilitat. El Dret Real és oposable. El fet de ser titular d’un dret de crèdit em permet exercir l’oposabilitat Erga Omnes. El dret Real és alguna cosa més. Aquesta oposabilitat té un plus en relació amb el dret de crèdit perquè no és sols que es sigui propietari davant de qualsevol, sinó que es pot fer valer el meu dret de propietat enfront de qualsevol i puc exigir que se’m consideri propietari davant de qualssevol que em discuteixi el meu dret (per exemple, a casa meva no pot entrar qualssevol. Un altre exemple seria el cas de què un propietari d’una finca pacta amb un altre un dret de crèdit de pas per ella. Al alienar la finca, el que la rep no té el dret de
crèdit de pas. Si fos una servitud, en canvi, aquesta es mantindria amb independència de qui fossi el ulterior propietari de la finca i qualssevol propietari podria exigir-li el pas perquè no és un dret de crèdit, és un dret real el qual és inherent a la cosa). La Reipersecutorietat és la facultat que té el propietari de perseguir la cosa allà on sigui i contra qui la posseeixi indegudament. Aquesta acció no requereix autorització ni una relació jurídica prèvia entre els subjectes. S’han intentat crear moltes figures intermèdies entre el dret de Crèdit i el dret Real. Entre tots els intents, sols hi ha hagut una figura que hagi quallat: les Obligacions Propter Rem. L’article 553-5 del CC n’és un exemple. Aquest article recull el supòsit on el propietari no paga les quotes de la comunitat i aliena l’immoble. Aquestes quotes no pagades del darrer any han de ser pagades per el nou propietari ja que aquestes són inherents al immoble. El nou propietari és el responsable i el mateix immoble fa de garantia. L’Obligació Propter Rem és aquella que sols neix en virtut del dret Real, del domini, de la propietat que tinc vers aquella cosa.
Classificació dels drets Reals:
- Domini i Drets Reals Limitats. El Domini o Propietat és la base de qualssevol altre Dret Real. És el Dret Real més ple possible. En contraposició hi ha els DRL que són aquells construïts sobre la base del domini del qual es segrega alguna de les facultats dominicals. Hem de procurar, al parlar del Dret Civil català, no utilitzar l’expressió “drets reals en cosa aliena” i hem de parlar de Drets Reals Limitats (DRL) perquè, per exemple, sobre finca pròpia hi pot haver una servitud i, per tant, no és un Dret Real en Cosa aliena; és un Dret Real Limitat en cosa Pròpia (article 566-3 del CC). Un altre exemple, el trobem a l’article 561-16.e que diu que la consolidació és similar a la confusió als Drets Reals. En aquest cas, el dret d’Usdefruit passa a la propietat de qui n’és propietari. Ena quest cas, en teoria, s’hauria d’extingir, però és possible que tot i que el propietari sigui alhora l’usufructuari no s’extingeixi el Dret d’Usdefruit. Pot haver, per tant, un usdefruit sobre cosa pròpia. Aquest fet és possible perquè el dret Real té un valor i és possible de valor econòmic (no extingirem un dret real que té valor econòmic. A més, l’extinció de Drets Reals té uns costos).
- (^) Els Drets Reals Limitats es poden classificar en Drets Reals Possessoris i No Possessoris. És una classificació important i que ens determina el tipus de tradició necessària per a transmetre el dret Real. A més, els titulars de drets reals
La possessió és tenir el poder de fet sobre una cosa, tenir la cosa sota el poder o voluntat d’un mateix podent decidir que fer amb ella i quin destí donar-li. La possessió és la tinència material de la cosa, podent decidir que fer-ne amb ella. Supòsits de possessió. Són aquelles relacions jurídiques que estan emparats jurídicament i que impliquen possessió necessàriament. Seria el cas de l’usdefruit, usucapió (és un vehicle per adquirir i la seva base és adquirir. És un vehicle, però no és un dret), l’ús i habitació (les facultats són semblants però més reduïdes que les de l’usdefruit), la propietat i una servitud de caràcter positiu (per exemple, el dret de pas. No totes les servituds impliquen possessió. Seria el cas de les servituds negatives que motiven a la no actuació de sobre qui recau la servitud). La possessió no és exclusiva dels drets reals. Hi ha drets personals que impliquen també possessió. Seria el cas d’un arrendament, dipòsit o d’un comodat (algú deixa una cosa a un altre per a què la utilitzi durant un temps amb les limitacions que té al no ser propietari). A la compravenda, el contracte és un vehicle per a aconseguir la propietat que implica la possessió de la cosa. La llei ja indica explícitament en quins casos es requereix la possessió. La possessió i la seva regulació al CCC, però, serveix per a altres exemples una mica més complicats on no es veu tan clarament aquesta possessió. Seria el cas de que un propietari té un bé immoble i decideix cedir-lo al seu fill sense pagar cap renda i sols s’ha de fer càrrec de les despeses de llum i aigua. En aquest cas, el fill es troba “en precari” perquè no hi ha cap tipus que identifiqui aquest cas. En aquest cas, al no haver un títol que empari la situació del fill, parlem de què aquest té la possessió. També seria el cas dels béns que un professor universitari pugui utilitzar el seu despatx. La relació que té un empleat amb les coses que hi ha al seu lloc de treball té la propietat però no es regula aquesta relació a cap títol no podent identificar-lo amb cap dret real o personal. Seria, també, el cas de què algú s’apodera il·lícitament de la propietat d’un altre usant-la. La relació del lladre vers la cosa és la possessió. Podria ser el cas, també, de qui s’extralimita en les seves facultats jurídiques. Seria el cas de que el comodant requereix el retorn del bé però el comodatari no li fa cas. En aquest cas, el comodatari s’està extralimitant, estant fora del títol, però emparat per la possessió. Finalment, es podria fer referència a l’ocupació d’un immoble en el que el títol de propietat és d’una altra persona que qui ha ocupat l’immoble i que es comporta davant dels veïns i de l’Administració com un veritable titular, sense ser-ho.
La seva consideració com un dret real ha generat moltes controvèrsies, encara que podem determinar que no ho és; és una relació de fet sobre una cosa. És la tinença d’una cosa per part d’un subjecte i de moment el dret, en els casos anteriors, no ha aparegut. El fet de què els supòsits anteriors estiguin coberts per la possessió provoca uns efectes jurídics i uns beneficis vers els subjectes que tenen possessió:
- Aquests subjectes tenen dret a seguir posseint. Si algun tercer vol pertorbar, infringir o afectar serà punint per l’Ordenament Jurídic. L’Ordenament protegeix a qui té la possessió vers tercers. Qualssevol posseïdor, amb o sense títol jurídic, tenen dret a seguir posseint podent defensar la seva possessió davant de tercers que intentin discutir-la, pertorbar-la o afectar-la. L’acció judicial d’Interdicte de Retenir la Possessió o de Recuperar-la posa de relleu aquesta idea. Aquests subjectes podent defensar davant de tercers la seva situació com a posseïdors de fet de la cosa (Tutela Sumària de la Possessió). Els posseïdors tenen un seguit d’accions per a defensar la seva possessió. A part de l’Interdicte, podem parlar de l’Acció Publiciana. El primer sols tenia en compte la situació de fet, qui estava posseint; a l’Acció Publiciana es té en compte qui té el millor dret, si el demandant o el demandat. Aquesta acció s’interposa pel propietari, el qui té un títol, respecte al que té la possessió sense tenir un títol que empari aquesta possessió, respecte qui té la cosa de forma estricta. És com un derivat senzill (demana requisits de prova més senzills o simples) de l’Acció Reivindicatòria (la interposa el propietari davant de tercers que volen discutir o qüestionar la seva propietat). L’Acció Publiciana se li dóna al posseïdor, no sols al propietari.
- La possessió, en tant que situació de fet, crea una aparença respecte a tercers, generant-li’s una protecció. Els tercers poden observar que algú altre té la possessió sobre la cosa, perquè no saben sota quin títol aquell qui té la possessió, la té. Però aquella situació de fet crea una aparença, fent que el tercer cregui que té la propietat d ela cosa perquè no sap si existeix títol de propietat o no. El tercer creu sempre que qui té la possessió la té perquè n’és propietari. L’aparença crea una posició respecte a tercers. La possessió té una funció legitimadora. Això significa que el tercer que confiï en aquella aparença i adquireixi la cosa amb bona fe de qui semblava el seu titular, estarà protegit. Encara que el contracte entre propietat i adquirent estigui caracteritzat per algun vici o defecte, no li permetrà al venedor inicial adquirir el bé adquirit pel tercer a través d’un contracte creat amb el qui té la possessió (té un contracte viciat
què la usucapió pugui existir, amb independència de que es sigui o no el veritable titular. La usucapió permet que qui actuava com a titular sense ser-ho pugui esdevenir propietari. Per a què la possessió serveixi per a usucapir el que ha de fer el titular és actuar d’acord amb els facultats que idealment té el titular de la propietat, és a dir, l’usufructuari, el comodatari o el propietari. Si es discuteix aquesta relació, el temps que es requereix per a usucapir es deté i torna a començar.
- La possessió es regula al llibre cinquè del CCC i diu que passa amb els fruits i que s’ha de fer amb les despeses que el mer detentador ha invertit vers aquell bé que després se li ha retret i retornat al seu propietari, a través de procediment judicial.
L’article 521 del CCC defineix que entén per possessió. Aquest precepte distingeix el detentador del posseïdor normal i habitual que actua com a titular i el posseïdor detentador. Els dos són posseïdors i els dos tindran la protecció dels interdictes perquè els dos tenen possessió, amb independència de què hi hagi títol o no (el que realment compta és que es tingui la possessió de forma fàctica). La diferència entre els dos posseïdors és que en un cas t’han tret la possessió i a l’altre cas hi ha una amenaça de què té la prenguin. La diferència entre els dos, és que el precarista o el detentador (el que no actua com a titular enfront de tercers) no pot usucapir. L’Ordenament, en aquest sentit, no el protegeix perquè aquest no dóna publicitat a tercers. Quan hi ha un detentador hi ha un veritable titular de la cosa o del dret. L’Ordenament al defensar al detentador, està dient al veritable titular o propietari que no li tregui la possessió de forma violenta; li està dient que ha d’utilitzar els mecanismes judicials (els propis interdictes, els quals pretenen mantenir la pau social, la no violència). És possible, tal com diu el CCC, que hi hagi una possessió sobre un dret: sobre el dret de propietat. Es pot tenir el dret de propietat sense tenir la possessió de la cosa (seria el cas, per exemple, del pretès abandonament d’un immoble (és té en propietat un pis però no s’hi està residint en ell). Un altre exemple seria quan el propietari cedeix el bé a un altre subjecte mitjançant un negoci jurídic, i ell tindrà la propietat del bé i tindrà la possessió del bé encara que no tingui la possessió física del bé). En aquests casos, el propietari encara posseirà el dret, tot i que jo tingui la possessió de la cosa. La possessió (article 521.2) apareix a través de l’entrega de la cosa, la traditio. No requereix, en canvi, l’ocupació material, física, del bé per a què es pugui dir que s’ha posat en disposició el bé a favor del tercer (per exemple, l’entrega de les claus vers un
pis). S’entén que algú té la disposició de la cosa a partir de la traditio (la tinença de l’escriptura pública, permet provar que algú ha adquirit la propietat i, conseqüentment, la propietat de la cosa encara que no es tingui materialment. L’últim apartat del 521 recull el cas de què el propietari titular del bé pugui o no adquirir la possessió de forma il·lícita. En cas de què realitzi aquesta recuperació de la cosa il·lícitament, de cara a tercers, els dos subjectes tenen la possessió de cara a tercer i la protecció interdictal. El lladre, però, tindrà la protecció interdictal vers tothom excepte vers el propietari. La regulació diu al propietari que aquesta situació de doble possessió no és infinita i per a sempre: el propietari té un any per a oposar-s’hi, per a discutir la possessió del tercer que li ha pres de forma il·lícita la possessió. Si durant aquets any no actua, adquireix de forma exclusiva la possessió qui va adquirir-la de forma il·lícita. L’acció de interdictes prescriu al cap d’un any. L’any comença a córrer des de què el propietari s’adoni que algú està disfrutant d’alguna cosa que és seva. L’adquisició de la possessió ha de ser pública perquè tots els actes de possessió que es facin de forma clandestina no són rellevants jurídicament. Per això, fins que no es coneix el fet, no comença a córrer el temps per al propietari.
La funció legitimadora de la possessió. Qui posseeix es presumeix que és el titular. Per a què el tercer quedi protegit i per a què aquesta aparença que genera la possessió tingui efectes cal, a més, que qui posseeix, en principi, s’entén que és el titular del dret que està exercint. Aquesta presumpció és clau per a què tingui sentit la protecció del tercer. Un indici que elimina aquesta presumpció és que en el registre figuri amb un nom diferent del de el subjecte que realitza la possessió fàcticament. El CC recull la possibilitat d’altres mètodes que produeixin el mateix efecte. El registre, però, no és infalible, ni té la veritat absoluta; el seu contingut es pot debatre. Per a entendre la funció legitimadora la presumpció és clau.
Règim de protecció al tercer. Estem en el cas de que A és el propietari, però B té la possessió. Entre A i B hi ha un contracte nul, viciat o defectuós. B aliena el bé a C. Quin grau de protecció té C vers les exigències i persecucions de A? Els diferents CC tenen discrepàncies i uns protegeixen més a A i altres a C. El CCC recull una regla general i una excepció. Com a regla general es protegeix al tercer, a C, sempre que actuï de bona fe, sense conèixer la situació de l’objecte is sempre que hagi adquirit l’objecte
- Si el posseïdor és de mala fe, els fruits passen a mans de qui té millor dret, del propietari.
- Les despeses derivades del bé necessàries i derivades pel seu ús.
- El posseïdor de bona fe que ha pagat les despeses necessàries per a què la cosa sigui existent com a tal, són a càrrec del posseïdor.
- El posseïdor de mala fe també hi respon el posseïdor.
- Les despeses extraordinàries per a pagar quelcom que ha sorgit de forma extraordinària i imprevisible. No són derivades de l’ús habitual de la cosa:
- En el posseïdor de la bona fe, les paga el propietari.
- En el posseïdor de mala fe, també són a càrrec del propietari. La clau és determina el caràcter ordinari o extraordinari de les despeses.
- El posseïdor ha introduït noves inversions no necessàries però que millora el valor del bé. Seria el cas de què una masia es reformi i passi a ser un restaurant:
- El posseïdor de bona fe i sabent el propietari real que estava invertint a l’objecte, podrà entregar l’objecte, reclamant-li el valor de la inversió aplicada. El posseïdor també té l’opció de recuperar la inversió, segregant-la de l’objecte, sempre que no es destrueixi aquell objecte al fer la segregació de la inversió i retornant aquesta a les mans del posseïdor.
- Si el posseïdor és de mala fe, el propietari és qui té l’opció de si es vol quedar l’objecte o no i pagar-li la inversió realitzada en cas de què accepti quedant-se l’objecte.
El Dret de Crèdit que té el posseïdor de cobrar les despeses pot ser realitzat a través d’un dret de Retenció per a què es facin efectius els pagaments deguts pel propietari vers el posseïdor.
En el cas de l’ocupació d’una vivenda que es creia abandonada, el veritable propietari podrà interposar l’acció interdictal (és la més ràpida i la que requereix menor valor probatori) de recobrar la possessió contra qui està ocupant la vivenda.
Tema 3.
Hem de recórrer a la Teoria del Títol i Mode. En el cas de comprar un pastís hi ha un contracte (compravenda) i una traditio (entrega d ela cosa per la venedora). Un mode és qualssevol fet al que l’Ordenament Jurídic atribueix l’efecte de l’adquisició. Aquests modes poden ser fets naturals (per exemple, si som propietaris d’una finca que confronta amb un riu i una riuada diposita sediments, es pot provoca runa accessió i un increment de l’extensió de la nostra finca), un fet material (per exemple l’ocupació d’una cosa que està abandonada), un fet espiritual (per exemple, la creació d’una obra literària. D’acord amb la legislació, el sol fet de tenir la idea implica tenir la propietat intel·lectual sobre aquella acció), també pot ser un negoci jurídic. Els modes els podem classificar:
- La Successió. És un títol que requereix de l’acceptació (acte): Ningú no adquireix una herència sinó vol.
- La Llei. En una relació matrimonial de béns comuns, la llei determina que quan un membre de la parella compra una cosa l’altra part rep la propietat de la meitat perquè la llei ho exposa, per exemple. Igualment passa quan un Compte Corrent no té moviments durant més de 20 anys, la llei anul·la el compte i els diners van a Hisenda. A la llei, hi ha vegades on es requereix l’acceptació i d’altres no.
- La Usucapió. NO és un títol. És un mode originari. Igualment passa amb l’Ocupació.
A la hipoteca, la inscripció en el Registre de la Propietat té caràcter constitutiu (és un exemple de formalitat). És el supòsit en el que tenim contracte (acord amb el banc de concessió de la hipoteca) més una formalitat (la inscripció al Registre de la Propietat).
Als modes constitutius tampoc cal res més que el títol. Per exemple, per a constituir un usdefruit sols requereix del títol (decisió del propietari) i no cal que hi hagi tradició.
En l’àmbit del Código Civil en la Doble Venda en el cas dels béns immobles, el primer que adquireix és el que té Títol i Inscripció, no Tradició.
Els drets reals possessoris , per tant, s’adquireixen per:
- Contracte + Tradició.
- Donació+ Acceptació.
- Successió + Acceptació.
- Contracte + Formalitat. Hipoteca
- Títol + Inscripció. Doble Venda
- Llei.
- Usucapió.
- Ocupació. Amb l’ocupació no es pot adquirir cap altre dret real que no sigui la propietat.
Als drets reals no possessoris , no hi pot jugar la tradició i sols s’adquireixen a través del Títol, de l’Acord de Voluntats.
Tema 4.
Els articles 531-2 CCC (concepte ampli de la tradició) i 531-4.1 defineixen que s’entén per Tradició. El Tradens i l’Accipiens són els subjectes que hi intervenen. El veure la tradició com el lliurament de possessió de qui la té a un altre és comparar-la amb un acte de lliurament material de la cosa. aquest concepte és ampli, però, perquè depèn de la finalitat d’aquest lliurament. El concepte estricte de tradició és el que trobem a l’article 531-3 CCC (sentit estricte. Tradició-Transmissió de Drets Reals): la tradició és l’acte amb el que es transmet la propietat, el lliurament amb la voluntat del Tradens de transmetre i la voluntat de l’Accipiens d’adquirir la possessió, el dret real de què es tracti en qüestió. La Tradició és, en sí, neutra perquè la seva eficàcia depèn del títol de què va acompanyada. Si el títol té eficàcia real, la tradició tindrà eficàcia real (compravenda (títol) + Tradició = Adquisició del Dret real per part del comprador). La tradició pot anar acompanyant a contractes que tinguin transmissió però no tinguin eficàcia real, que no siguin trasllatius (per exemple, l’arrendament. Si ets arrendatari tens un contracte i t’entreguen la possessió del pis, però no adquireixes cap dret real, no
La tradició va acompanyada d’un contracte que li fa de causa. Aquesta no sols transmet la possessió, sinó que a més transmet el Dret Real. El contracte no pot ser qualssevol; ha de ser un contracte transmissiu (per exemple, la compravenda, la permuta, el contracte de societat amb aportació de béns, la dació en pagament (és un negoci que no és contracte)). No sols pot ser causa el contracte; hi ha altres possibles causes. Seria el cas de la Causa Donandi (la donació), o de la Causa Solvendi (article 1303 CC. Quan un contracte és nul, les parts s’han de retornar el que van rebre en virtut del contracte nul. Hi ha una obligació de retornar les coses perquè ho indica la llei, pe`ro no hi ha contracte vàlid). Tot això és pressuposant la capacitat del Tradens, no sols per al negoci en concret, sinó que no estigui limitat en els seves facultat de disposar dels béns i de transmetre’ls.
Tema 5.
L’article 531-7 CCC el defineix. La donació la trobem al Llibre Cinquè sobre drets Reals, al títol III, a la secció III. Aquesta definició ens comença dient que la donació és un acte de disposició a títol gratuït a favor d’una altra persona que l’accepta en vida del donant. Aquest concepte casa amb la consideració sistemàtica de la donació com a títol adquisitiu de drets reals. La donació provoca directament la transmissió i l’adquisició d ela propietat o del dret real objecte de la donació (podem donar la propietat, l’úsdefruit,... Qualssevol dret real sense demana contraprestació a canvi), sempre que es compleixin els estrictes requisits formals que l’Ordenament exigeix a la donació. Per tant, un cop completada la donació, el donatari és propietari o titular del dret real donat sense que hi hagi calgut un acte de tradició. Al CC també es troba dins del llibre dedicat als drets reals, però la doctrina majoritària i la jurisprudència majoritària entén que la donació és un contracte i, de fet, a tots els manuals de dret Civil dedicats a explicar el CC es trobarà la donació al manual d’obligacions i contractes. Per molt que diguin que és un contracte, tampoc és un contracte com els altres, hi ha matèries que apareixen als contractes però no a la
donació (no existeix, per exemple, l’incompliment del donant). A Catalunya, la donació no és un contracte, encara que hi ha una donació que sí té obligació contractual.
La gratuïtat. A cap de les modalitats de donació no hi ha contraprestació. Es disposa a favor d’un altre sense obtenir res a canvi. En aquest sentit, es fa referència a molta jurisprudència a l’animus donandi. Gratuïtat i animus donandi no són exactament el mateix: la gratuïtat és un tema de causa (onerositat i gratuïtat són els dos tipus de causa de l’obligació), i al parlar de causa parlem en un sentit objectiu; al parlar d’animus donandi, estem fent referència a un àmbit més subjectiu, a que hi hagi intenció de donar. Exemple: un fabricant de màquines de cafè fa una donació a la UdL d’unes quantes màquines de cafè per a què es pugui prendre cafè gratis. Darrere hi ha un propòsit publicitari, és una donació, hi ha animus donandi. Aquesta causa gratuïta també és manipulable perquè també admet que s’hi incideixin una component no de contraprestació. Exemple: si un ordinador nou es ven per 100€, la gratuïtat és més evident que si es ven per 300€. En aquets cas hi ha una causa mixta: gratuïtat i onerositat. Al parlar de gratuïtat parlem des del punt de vista del donant: el donant es desprèn d’un element patrimonial sense contraprestació; hi ha un empobriment del donant. Si ho veiem des del punt de vista del donatari no parlem de gratuïtat, parlem de títol lucratiu perquè el donatari s’enriqueix sense haver de fer res a canvi.
La donació des del punt de vista de l’acte de disposició. La donació no és un contracte. el contracte el caracteritza un acord de voluntats. El contracte és un acte jurídic bilateral. La donació, en canvi, és un acte jurídic unilateral. La doctrina espanyola considera que és un contracte perquè es requereix l’acceptació del donatari. L’acceptació, però, no juga un paper contractual. El que fa es produir un doble efecte: provoca l’adquisició (ningú no adquireix res sinó vol), i fa que la donació esdevingui irrevocable. L’acceptació es produeix un cop la donació ja s’ha perfeccionat i, per tant, el donatari no intervé en la perfecció de la donació. En els contractes sempre es requereix per a què es perfeccioni, que concorri oferta i acceptació. La donació provoca l’adquisició sense que hi hagi tradició. Hi ha un tipus de donació, la donació manual, la qual requereix l’entrega manual e immediata del bé moble donat. Aquest lliurament no és un acte de tradició, sinó que és un element constitutiu d ela donació; és part de la forma de la donació. Sinó hi ha lliurament immediat de la cosa moble, no hi ha donació.
- La donació remuneratòria. A l’article 531-17 ens defineix el concepte. És una donació que pretén premiar a una persona pels serveis, mèrits, que no siguin deutes exigibles, que ha prestat. Si fossin deutes exigibles estaríem dintre de l’àmbit de l’onerositat del compliment de les obligacions. Per això el TSJC va determinar que són serveis no exigibles perquè es va renunciar a cobrar-los, perquè el deute ha prescrit o perquè eren inestimables. Seria el cas de premiar un servei que algú ha realitzat sense afany de lucre i que no tenen un valor estimable. É suna donació i, per tant, s’aplica la gratuïtat, però amb una peculiaritat en el seu règim jurídic que la trobem a l’ article 531-15.2. aquestes donacions remuneratòries sols són revocables per incompliment de càrregues; no són revocables per cap altra causa de revocació.
- El negotium mixtum cum donatione. És un negoci indirecte (un negoci que s’utilitza per aconseguir una finalitat diferent de la que és típica). Si una compravenda té un preu molt inferior al de mercat, no estem buscant l’intercanvi de cosa per preu; estem buscant enriquir aquella part. Per tant, el que hi ha és un element de donació. Com que hi ha aquesta combinació de causa gratuïta i onerosa, aplicarem normes tant de la gratuïtat (aplicarem totes les normes de protecció dels creditors del donant, per exemple) com de l’onerositat. S’ha de tenir molt present que l’ article 321-2 de la compilació de dret civil de Catalunya, exclou la recessió per lesió en aquells contractes en els que hi hagi un element de gratuïtat.
Efectes legals que resulten de la causa gratuïta:
- Article 531-13.2. El donant no respon per sanejament, ni per evicció, ni per vicis ocults. El sanejament són normes pròpies dels contractes onerosos i, per tant, inaplicables a la donació. No obstant, si el donant coneixia l’alienitat del bé donat o l’existència dels defectes és responsable i ha d’indemnitzar els donataris de bona fe pels perjudicis soferts. Aquesta responsabilitat que recull l’article és la responsabilitat extracontractual. L’article afegeix que respon pels perjudicis soferts. S’entén per perjudicis soferts sols el dany emergent, però mai el lucre cessant. La responsabilitat del
donant és, per tant, menor que la d’una part contractual perquè sols respon de l’interès positiu del donatari, del dany emergent.
- El donatari no està obligat a pagar els deutes del donant , llevat de què s’hagi pactat expressament. La donació redueix el patrimoni del donant i és un acte objectivament perjudicial per als creditors del donant, perquè redueix la solvència patrimonial del donant. Per això el 531-14 estableix un sistema objectiu de protecció dels creditors en virtut del qual els actes gratuïts que perjudiquin la garantia patrimonial del creditor no els són oposables. Els creditors poden actuar com si aquella donació no hagués tingut mai lloc i, per tant, poden perseguir i atacar els béns donats com si encara pertanyessin al donant. S’entén que hi ha hagut perjudici, quan el crèdit és incobrable. Si hi ha perjudici pot aparèixer la inopossabilitat (es po acuidr als béns del donatari).
- (^) Sorgeix un deure de gratitud del donatari vers el donant que es converteix en causa legal de revocació de la donació. L’article 531-15 enumera les causes legals de revocació de les donacions. Són causes legals taxades i no susceptibles d’ampliació per analogia (llegir article): - Quan parla dels fills ja existents, és una diferència entre el CCC i el CC. - L’incompliment ha de ser imputable al donatari. - No requereix sentència penal ferma, sols diu “actes penals condemnables”. Afegeix també, els actes en general que suposen una conducta no acceptada socialment. És un precepte molt ampli. - La pobresa del donant. Per a revocar hi ha un termini breu que a més és de caducitat. És un termini d’un any des de què es coneix el fet que provoca la causa d’ingratitud i d’incompliment de la càrrega, o un any des de la fermesa de la sentència penal, si n’hi ha. La prescripció és diferent de la caducitat, en el sentit que: - La caducitat la imposa d’ofici el jutge; la prescripció sols la pot invocar una part. - Una caducitat com la de la ingratitud, no es pot interrompre, mentres que la prescripció sí. No es pot renunciar anticipadament a la facultat de revocar i, sols amb caràcter excepcional, la revocació per ingratitud pot ser actuable pels hereus del donant. Si es produeix la revocació cal restituir el bé donat.
