¡Descarga PAC 2 DIÀLEG INTERRELIGIÓS y más Ejercicios en PDF de Psicología solo en Docsity!
1.1 Els governants de la nostra societat han de tenir present el fet religiós? Per no repetir intervencions, i aprofitant que parles de Casanova (2017) quan diu que no hi ha una solució única per a tots els països i que cal valorar la situació de cada territori, volia compartir un exemple que ens van explicar en una formació de Diversitat Religiosa a la meva feina, els SSB. Tal com diu Vendrell (2018), des de l'administració catalana de la Direcció General d'Afers Religiosos, certament s'estan fent molts cursos-formació a treballadors/es de la Generalitat per tal de conèixer millor la diversitat religiosa, oferint així eines que ens ajudin a incorporar aquesta realitat. He de dir que la formació em va sorprendre gratament, no només per la possibilitat de conèixer la diversitat religiosa, sinó també per adonar-me que malgrat la teoria, en què tal com dius "és imprescindible que els governants tinguin present el fet religiós", ens enfrontem a una tasca veritablement complicada, però evidentment no impossible. Vendrell (2018) assenyala que el respecte vers tots els col·lectius suposa acceptar que totes les opcions religioses que es desenvolupin dins la llei són igualment legítimes. I és aquí, en aquesta legitimitat on voldria parar esment. Què passa quan un fet religiós està fora del marc jurídic d'un territori en concret? A tall d'exemple: el grup religiós del Sijisme tenen una pràctica que anomenen Kesh. Com a símbol de respecte cap a la creació de Déu, no es tallen mai el cabell. En aquesta formació ens van explicar un conflicte que hi va haver a Gran Bretanya quan un dels representants dels Sijistes va demanar una mediació per tal de trobar solucions al problema que tenien les persones que conduïen motocicletes en el país, atesa la impossibilitat de posar-se el casc. A priori ens pot semblar una ximpleria, però òbviament la solució no es pot basar senzillament que els Sijistes es tallin el cabell, o per altra banda que quedin exempts de la pertinent multa perquè això suposaria un greuge contra aquells que sí que han de respectar la llei. Per tant, ens trobem davant d'una paradoxa entre lleis, perquè el respecte d'una suposa l'eliminació de l'altra. En aquest cas no n'estic segura, però cada religió té les seves pròpies lleis, les seves normes. És a dir, desconec si el fet de no tallar-se el cabell és una norma de la comunitat Sijista o bé és només una opció lliure de cada membre. En tot cas, però, ens trobem davant d'un conflicte de llibertats. Com solucionar-ho? Aquest exemple m'ha fet pensar en la importància que prenen les paraules de Vendrell a l'hora de donar resposta a les demandes dels diferents col·lectius religiosos: d'una manera "equilibrada" i "sostenible" perquè, tal com apunta, en les lleis no hi trobem totes les respostes. D'aquí el concepte "d'acomodament raonable", que "es tracta de modificar certes pràctiques, que en principi s'apliquen a tots, per tal de tenir en compte les necessitats particulars, sempre que això no signifiqui per una institució pública o privada un
"condicionament excessiu"" François Mayer (2010: 42). Què en penseu? Què haurien de fer els governs quan dues lleis entren en conflicte? 1.2 "Podem parlar d'una societat laica? Tal com heu dit, hi ha una part de la societat que mostra actituds clarament laïcistes. Segons Vendrell (2018) aquestes refereixen al rebuig de donar visibilitat a les religions en l’esfera pública, i al fet que les administracions i les entitats tinguin una relació normalitzada. Ara bé, per saber si som realment una societat laica, al meu entendre caldria primer distingir entre dos conceptes perquè si no, el terme esdevé confós: laïcitat i laïcisme. Tal com recull el document La diversitat religiosa en les societats obertes. Criteris de discerniment (2013) del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa, el primer cas refereix a “una concepció política que implica la separació del poder polític i religiós” i reconeix la pluralitat d’expressions religioses a partir del reconeixement mutu, a diferència del laïcisme “concepció política derivada de la laïcitat que sosté que la realitat religiosa d’una societat ha de limitar-se a l’esfera privada i no a la pública”. Per tant, podem dir que una societat laica és aquella que reconeix i respecta públicament tota la diversitat religiosa, és a dir, el pluralisme social. Dit això, la nostra societat és veritablement laica? La Raquel comenta que “l’Estat no s’identifica amb una religió concreta, però sí que hi manté relacions de cooperació”. En la meva opinió, l’Estat Espanyol, d’alguna manera sí que s’identifica amb alguna religió concreta -la catòlica- perquè en l’article 16.3 de la Constitució, malgrat deixar clar que cal tenir en compte les creences religioses de la societat de totes les confessions, primerament cita la catòlica i afegeix “altres confessions”. En aquest sentit, potser no caldria citar cap congregació concreta si fóssim un estat realment laic. Per altra banda, la llei 26/1992, de 10 de novembre en què s’aprova l’Acord de Cooperació de l’Estat amb la Comissió Islàmica d’Espanya, podria contradir la meva afirmació quant a la identitat de l’Estat amb el catolicisme, perquè la legislació de la religió islàmica, pot donar a entendre que el catolicisme ja no és exclusiu de l’Estat. No obstant això, la mateixa llei concreta que la dita cooperació entre l’Estat i les confessions religioses s’estableix quan aquestes religions “hayan alcanzado en la sociedad española, además, un arraigo que, por el número de sus creyentes y por la extensión de su credo, resulte evidente o notorio”. Així doncs, queda clar que aquesta relació només s’estableix en religions majoritàries, la qual cosa suposa excloure aquelles minoritàries, i per tant no es respecten la diversitat de creences.
la comunió, ella i un altre noi van ser les úniques del poble que no la van fer. Correspon assenyalar que el nostre poble no té més de 400 habitants, i a diferència del què comentava la Débora Rodríguez, aquí la majoria dels infants del poble surten als carrers amb el ram (fulles d'olivera) en la celebració del diumenge de rams. És possible, tal com afirma Griera, que més endavant se'ls desperti l'interès religiós- espiritual. En tot cas, de moment ja comencen aquelles recerques del sentit a la vida, de què he de fer, per què? La meva filla, per exemple, ha descobert el món de l'escalada, diu que quan arriba a dalt de tot de la muntanya sent que es connecta amb el món. La noia Dominicana, que ara torna a viure a República, em consta que de tant en tant va a l'església evangelista per, tal com diu ella, explicar a les noies de la seva edat que no cal que es casin tan joves, ni que tinguin fills encara. I la noia Tailandesa, malgrat seguir rebel amb les normes de les quals ens parlava, ens ha explicat que vol aprofitar tant com pugui aquesta rigidesa per aprendre molt i marxar a treballar fora del seu país.
3- Mapa conceptual dels dos grans grups de religió
el meu respecte en l’opinió- ho associï a una capacitat de negociació entre allò religiós i allò secular. Dit això, un bon exemple d’aquesta escletxa a la pluralitat són els coneguts retirs en temples budistes on s’acull a tothom, independentment de les creences i adhesions religioses, o persones com la companya d’aula, l’Helena Peñarroja que barreja creences de collita pròpia amb retirs espirituals, dejunis del Ramadà, i cerimònies de Temazcal. c) Capacitats negociadores D’acord amb Vendrell (2018), l’única fórmula efectiva que tenen els Estats i el conjunt de la societat per cooperar amb les diferents confessions religioses, s’assenta en els principis del respecte. La disposició al diàleg amb altres comunitats que cerquen solucions a la convivència intercultural -tal com demostra l’anècdota del casc exposada en l’apartat 1.1- constata la capacitat negociadora entre allò religiós i allò secular de la qual ens parla Rocha (2018). Així, des d’aquesta nova perspectiva els conflictes es transformen en resolucions, com per exemple l’exempció de la comunitat sikh del Reglament General de Circulació quant a l’ús del casc amb motocicleta, a Gran Bretanya. d) Crisi institucional Griera (2020) ens parla de la crisi institucional des de la lògica d’aquella força que pel seu pes, precisament, perd la seva magnitud. És a dir, totes aquelles organitzacions que articulen mecanismes organitzatius de gran envergadura, acaben debilitant-se. Ara bé, tal com indica Salicrú (s.d) no podem identificar aquesta crisi com a una fallida sinó com a un creixement i readaptació. D’aquesta manera, la crisi institucional enmig d’un conglomerat de demandes de noves veus tradicionals i pluralitats religioses, assoleix la subsistència reubicant-se en la diversitat del nou context. N’és un bon exemple la transformació a les escoles religioses que han substituït les pregàries matinals per reflexions i diàleg, que a l’assignatura de religió es parla de “religions” i no només de religió catòlica, i que tal com verifiquen moltes de les intervencions a l’espai de debat l’escola ja no intervé en els rituals del catolicisme. e) Espiritualitat El canvi de paradigma d’allò “religiós” a allò “espiritual que recull Rocha (2018) evidencia que la recerca espiritual és quelcom intrínsec en l’ésser humà. La necessitat de buscar més enllà de posicions doctrinals, de buscar més endins, ha originat transformacions en la manera d’entendre el fet religiós. Així mateix, el concepte del “pensament dèbil” encunyat per Gianni Vattimo, és a dir, el discórrer erràtic en pensar la història com a únic relat unitari, Alcoberro (s.d) ha instat la societat a qüestionar els valors tradicionals. Si a més afegim el bombardeig de missatges als quals està sotmesa (publicitat, ideologies,
institucions…) i el procés secular que ha induït les persones al retrobament amb el fet més íntim i personal, s’acaben gestant un compost de realitats culturals i religioses, establint-se així com a nous grups de moviments religiosos. La llista és il·limitada, i citar-los tots excedeixi l’objectiu d’aquest treball, per tant empraré alguns dels exemples exposats a l’espai de debat, com el de l’Èlia Mimó que comparteix la seva crisi de valors i la decisió d’un retir espiritual, o les creences del millor amic de la Rebeca Aguilar que considerant-se cristià catòlic creu també en la religió yoruba i participa en cerimònies amb ayahuasca. Un altre exemple a destacar refereix a la pluralitat veïnal de la qual ens parla la Sandra Martínez què ha descobert la diversitat d’expressions religioses en el seu barri. En definitiva, evidències d’unes transformacions expressades en diversitat de creences i conviccions. Tot plegat, un nou context que propicia la incomoditat que assevera Griera (2020) en la qual alguns estaran oberts al diàleg, com els sikhs; altres més fonamentalistes que refusaran qualsevol indici de modernitat, com els protestants radicals; i aquells que divagaran entre la islamització de societats que no són musulmanes, o l’adaptació en la pluralitat del nou context.
● Ruiz, R (2017) El proceso de secularización de la sociedad española (1960-2010): entre la Historia y la memoria. Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea , núm. 16,
- Recuperat el 21 de març, 2021 de https://www.redalyc.org/jatsRepo/5215/521554287009/html/index.html ● Salicrú, R (s.d) El Fet Religiós. Conferència presentada a Les expectatives del nou segle, 9 de novembre (s.a). Recuperat el 19 de març, 2021 de http://webcache.googleusercontent.com/search?q=cache:v6_FaL29SI8J:www.raco.cat/ index.php/FullsMASMM/article/download/116309/147178+&cd=1&hl=ca&ct=clnk&gl=es ● Vendrell i Aubach, Enric (2018). El respecte a la diversitat de creences, des de la perspectiva del governant, en una societat plural. Educació Social. Revista d’Intervenció Socioeducativa, 69, 50-64. Recuperat el 15 de març, 2021 de https://www.raco.cat/index.php/EducacioSocial/article/view/337284/
