¡Descarga Dimensió social y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
LA DIMENSIÓ SOCIAL DE LA PERSONA
En cas de trobar errades o de tenir informació extra, s’agrairia que s’enviés el mateix document amb les suggerències a [email protected]. Merci! (no he tingut temps de rellegir-me’ls així que n’hi poden haver forces)
Continguts de l'assignatura (en 4 blocs de coneixement)
1) L’individu social: Actituds
Definició. Medició. Relació actitud - conducta. Funcions de les actituds. Formació. Canvi d’actituds. Teoria de la comunicació persuasiva. Teoria de la dissonància cognitiva.
2) Explicacions quotidianes i Comunicació
Societat de la comunicació. Definicions i problemes de comunicació. Comunicació verbal i no verbal. Concepcions realistes, representacionistes i construccionistes del llenguatge. El llenguatge i el discurs com a constructors de realitats. Discurs i pràctiques socials.
3) Relacions interpersonals: agressió, comportament pro-social. Atracció interpersonal.
Agressió. Teories explicatives: etologia, teoria frustració - agressió, aprenentatge per reforç, aprenentatge vicari, normes socials, visió socio-històrica en la definició i estudi de l’agressió.
Comportament pro-social. Teories explicatives: sociobiologia, intercanvi social, normes, aprenentatge vicari. Factors que mediatitzen el comportament pro-social.
Atracció interpersonal. Teories explicatives: intercanvi social i reforç, normes i aspectes socio-històrics. Factors socials que mediatitzen l’atracció interpersonal.
4) L’individu social: Identitat, Percepció, Emocions, Memòria
Identitat: Identitat social i identitat personal. Goffman i la gestió d’impressions. La identitat en l’Interaccionisme Simbòlic. Estatus. Rols. Categorització Social. Aspectes socio-històrics de la identitat. Efectes de la construcció d’identitats: prejudici i discriminació. Ser home i ser dona: implicacions per a l'estudi del gènere.
Percepció. New Look in Perception. Incidència dels factors culturals i socials en la percepció. Incidència dels processos de categorització. Formació d’impressions.
Emocions. Teories i models en l'estudi de les emocions. La construcció social de les emocions. Historicitat, relativisme cultural i escenaris emocionals. Emocions i control social.
Memòria. Antecedents: Frederic C. Bartlett i Maurice Halbwachs. La memòria com a construcció social: present, discurs i versions múltiples. El "món material" i les commemoracions.
1. ACTITUDS
- Introducció
El concepte d’actitud guarda relació amb el “d’opinió”. Si tens una actitud favorable a una cosa faràs comportaments relacionats, a favor, d’aquesta actitud. Tot i així, saber allò que prefereixes (actitud positiva cap a una
cosa) no garanteix saber quin comportament tindràs ja que no tenen una relació causal sinó relacional. El què si que se n’extraurà és un càlcul aproximat de la probabilitat de fer determinada conducta segons l’actitud envers allò.
A més a més, l’actitud te un component de coneixement i, per tant, no es basa només en un substrat emocional i en deixar-se portar.
L’actitud no és estable en el temps així que pot anar variant d’una posició a una altra envers les coses sobre les que es te l’actitud.
1.1. Definició
La forma d’estar a punt per a fer alguna cosa.
Predisposició a respondre a un estímul amb una classe de resposta particular.
Sentiment positiu o negatiu cap a una cosa (persona, objecte, tema, lloc...). Allò que fa que ens agradi o no una cosa definició més sofisticada que les altres dues i que incorpora el concepte de sentiment.
1.2. Estructura
La composició o estructura de les actituds segueix un model tridimensional1, estructurat en 3 nivells:
- Afectiu: sentiments de grat o desgrat envers una cosa.
- Cognitiu: creences o idees sobre aquesta cosa (què sabem d’allò).
- Comportamental: intencions que desenvoluparem cap a aquesta cosa (quina intenció tenim al respecte).
L’actitud és un constructe teòric (hipotètic, que suposem que està en algun lloc), no te existència real. Al cervell no hi trobem actituds (de moment).
És important tenir clara la diferència entre actitud i altres conceptes importants en psicologia social com serien:
- Opinió: seria la manifestació verbal d’una actitud. Allò que la persona explicaria sobre l’actitud que manté envers quelcom.
- Creença: seria un conjunt organitzat de sabers en relació a una cosa (un magma molt gran d’elements relacionats; normes, coses més abstractes...). - Exemple: Les creences religioses no són el mateix que l’actitud cap a la religió que un tingui (no és el mateix que que t’agradi més o menys la religió).
1.3. Formació d’actituds
La major font de formació d’actituds te lloc en el procés de socialització, sobretot en les relacions familiars però també amb els grups de referència.
Pel què fa a les relacions familiars, en aquest entorn de socialització, els agents van modulant les actituds de les persones. Ho fan a través de diferents mecanismes:
- Càstigs i recompenses (condicionament).
1 Pregunta d’examen
- Percepció d’informació rellevant: es percep allò coherent amb la pròpia posició. Som més sensibles a la informació que reforça la nostra posició (tot i així, també ens capta molt l’atenció allò que està notòriament en contra de la nostra posició, ull!!).
- Record d’informació rellevant: es recorden més i millor els esdeveniments que reforcen la nostra actitud actual3. Tendim a oblidar allò que no ens interessa recordar.
- Ex: els pares que han fumat porros i no ho recorden quan renyen als fills al respecte.
1.5. Mesura
Les actituds es poden mesurar4. El procés consisteix en ordenar les opinions en una escala teòrica (enfocament clàssic).
S’ha de produir un context en el qual la persona ens digui quina és la seva posició (testos, per exemple) i ordenar-ho en una escala amb la graduació de menys a més d’acord.
Altres enfocaments serien els que pensen que per a cada actitud hi ha un substrat biològic el qual podem trobar i mesurar (exemple: determinades actituds fan pujar la tensió i aquest tret fisiològic és mesurable). També hi ha enfocaments relacionats amb l’observació directe de la conducta (exemple: deixar cartes tirades en una ciutat per mesurar-ne l’altruisme de la gent).
1.5.2. Relació entre les actituds i el comportament
LaPiere fou un sociòleg americà que al s.XX va fer un estudi molt exemplificatiu de la problemàtica de l’estudi de la relació entre ambdues. Es basava en una parella de xinesos que van visitar 100 restaurants pels USA i posteriorment LaPiere va escriure als restaurants demanant-los si admetrien xinesos al seu restaurant de manera que el 98 % van dir que no ho farien (quan a gairebé tots si que els havien deixat entrar). Els resultats van crear una polèmica i va posar en relleu la importància d’un tercer factor que ha d’intervenir per trobar la relació entre actitud i comportament, els factors de personalitat.
Hi ha persones que mantenen la seva personalitat a tota costa (“tossudes”..) i n’hi ha que són més propenses a l’opinió dels demés. No entrarem en el perquè d’aquestes diferències però les haurem de tenir en compte, la variabilitat de personalitats, a l’hora de, empíricament, establir la relació buscada.
Com és que, al mateix temps, podem dir que hi ha una relació entre actitud i comportament i també que no hi ha tal relació? Per a intentar respondre-ho agafarem l’exemple del tabac. A nivell afectiu ja sabem que és fastigós fumar i que tenim una actitud negativa envers aquesta activitat (però molta gent fuma). A nivell cognitiu ja sabem que fumar és dolent per a la salut (però molta gent fuma). També és cert que és fàcil trobar arguments per a rebatre que és dolent fumar, com podria ser que “ens morirem igualment”. Així doncs, perquè tenim una actitud negativa cap al tabac (o cap a altres coses) i tot i així el comportament és el contrari (fumar)? La resposta seria que les actituds i comportaments estan travessats per mols altres factors! Quan pensem que si tenim una actitud positiva tindrem “x” comportament estem fent una simplificació i cometem un error i per això no concorden actitud i comportament. Per tant, cometem un error metodològic!
3 Relació amb la memoria que és un altre procés cognitiu. 4 Ho veurem al laboratori (construcción d’escales de mesura).
A part, hem de tenir en compte les característiques especials de les actituds. No és el mateix tenir una actitud positiva cap a les saltxixes que cap al budisme o cap a la immigració.
1.5.2.1. Factors de la situació
S’ha de tenir en compte la multitud d’elements que estan en joc entre actitud i comportament. Mai estem dins de contextos neutres, sempre estem dins de situacions socials particulars i això te molta importància a l’hora de buscar la relació entre actitud i comportament. D’aquí se’n deriva la crítica d’alguns psicòlegs als experiments de laboratori, ja que en aquests no es tenen en compte els milers de coses que influeixen en una situació normal de la vida quotidiana.
Dins dels factors de la situació comptem amb la teoria de l’acció raonada, de Azjen i Fishbein (1980), que seria la primera gran teoria sobre la relació actitud -comportament que te en compte el context. Abans de veure-la en detall, es presenten exemples per a entendre-la millor a posteriori.
El primer exemple seria els testos sobre cotxes que contesten persones a les quals no els hi interessa una merda els cotxes. Tot i així, aquestes persones raonen al respecte i contesten les preguntes, sent-les-hi creades unes actituds prèviament inexistents (en un context inespecífic!).
Perquè va ser tant important la teoria de Azjen i Fishbein? Perquè va determinar que les actituds sempre són presents a l’hora de determinar comportaments però determinen la intenció de fer alguna cosa, no que ho fem o no! Aquesta distinció conceptual va ser molt important i se’n va generar un model al voltant.
1.5.2.2. Model
Explicatiu de com anem de l’actitud a la intenció (i la conducta).
Anem a explicar el gràfic per parts.
La primera condició per a generar una actitud favorable a alguna cosa es l’expectativa dels resultats que produirà aquesta cosa. Fer això o allò servirà d’alguna cosa? Que obtindré?
La segona condició per a generar una actitud favorable és la valoració dels resultats que produiria “x” cosa. Realment val la pena allò que aconseguiré?
La intenció (de fer una cosa, s’entén), doncs, està influïda per les actituds però també per les normes subjectives, que són el resultat, al seu torn, de:
- Creences normatives: allò que crec que les persones del meu grup pensen que s’ha de fer (allò “normal” dins del meu grup social), sent indiferent si és veritat o fals, ja que estem parlant de creences.
- Motivació a obeir: fins a quin punt estic disposat a acceptar les normes del grup.
Per descomptat, la intenció seria un dels determinants de la conducta (que no l’únic, evidentment.
Anem a veure un exemple per acabar-ho d’entendre, en la forma dels qüestionaris per a mesurar actituds. Com a tema posarem el d’estar a favor o en contra de la preservació dels recursos naturals, amb la qual cosa gairebé el 100 % de la gent et dirà que si que ho està (actitud positiva al respecte). Però vas al lavabo de la universitat i les llums estan obertes tot el dia així que no som coherents i no estalviem energia sabent que això va en contra de la preservació dels recursos naturals. Quin problema hi ha, doncs? Que aquesta actitud és massa general. Anem a utilitzar el model
seva vida i gira al voltant. Els publicistes, doncs, esbrinen de què parla la gent, cada grup social, per dirigir-s’hi de manera més efectiva.
Així doncs, va seguir una estratègia experimental, veient què passava si variàvem qualsevol dels factors que intervenen en la comunicació d’un missatge.
Què fa que primer compri “fairy” i després d’una campanya publicitària compri una altra marca?
Per aprofundir més en la teoria, mirem-la amb detall (tot i que no veurem els efectes derivats de la variació del canal si que ho farem de les altres tres parts del procés).
•.1. Font
Tot i les característiques de l’auditori, hi ha coses que són persuasives sempre i de per si i aquestes són la credibilitat de la font; l’atractiu de la font; les intencions de la font i el poder. Abordem-les per separat.
En general, qualsevol font (ja sigui aquesta una persona, organisme, institució...) que genera el missatge, te un cert grau de credibilitat de la font. Sempre és més creïble una font que tingui prestigi i aquest pot derivar de generar la sensació d’honestedat, d’haver aconseguit moltes fites, etc. Per exemple, en Rafa Nadal tindria credibilitat i per això és usat per anunciar molts productes. Per tant, una font creïble és més eficaç i persuasiva que una que no ho és, correlacionen positivament. Així doncs, quines fonts més tindríem per a millorar el grau de credibilitat d’una font (a part del prestigi):
- Fer veure que hom no hi guanya res dient allò que diu!
- Posant-nos en risc també augmentem la credibilitat de la font i per tant augmenta la persuasió.
- Ex: si troba alguna cosa millor, compri-ho (em posa en risc ja que en teoria vull vendre i no fer-ho em pot fer mal).
- Que la font digui quelcom que no s’espera d’aquesta font.
- Ex: una senyora de 80 anys defensant l’avortament és més persuasiva que una de 20 ja que no s’espera socialment i això genera credibilitat.
- Una font que faci referència a la ciència augment la credibilitat del missatge que genera.
- Ex: “en un estudi es demostra que el dentífric “x” és millor que els altres o quan es veu un anunci de rentar roba i el que ho fa va vestit amb bata de científic.
La credibilitat és molt important perquè és duradora en el temps. Vegem-ho a través d’un cas real en el qual es donava a llegir una notícia a subjectes americans, informant-los de la font de procedència de l’article, el NYTimes (de confiança) i el Pravda rus (comunista i, evidentment, productor de desconfiança per als subjectes americans, en general). L’experiment es va dur a terme durant la guerra freda per Hovland. El gràfic mostra, en l’eix de les Y, el grau de confiança (o credibilitat) de la notícia en tres casos diferents en moments diferents.
T1 representa el moment just després de llegir el text. De t1 a t2, hi ha una pèrdua d’influència de les dues fonts i a t3 es recorda als lectors la font de procedència de les dues notícies, amb la qual cosa tornen a aparèixer diferències importants en la percepció.
Persuasió: canvi entre una posición defensada abans de l’arribada del missatge i la de després de ser rebut.
Aquest exemple serveix per explicar l’efecte endormiscat. S’anomena així ja que a t2 sembla que no hi hagi efecte (de la credibilitat de la font d’informació) però no és així, ja que aquest efecte només està adormit. L’explicació de Hovland a aquest efecte fou que quan separes la font del missatge hi ha més dificultats d’associar-hi una credibilitat a aquesta. Es dissocia allò que es diu de qui ho diu.
Tot i així, és important tenir present que totes les característiques que te una font amb una alta credibilitat fan que aquesta provoqui més persuasió i que això és independent del missatge!
Atractiu
Amb atractiu no ens referim només a l’atractiu físic tot i que aquest potser sigui el més important. Ens referim a la influència derivada de l’atractiu de la font. Les persones o institucions atractives capten o capturen més l’atenció que les que no ho són. L’atractiu pot provenir també d’allò que sap la font (informació atractiva), per allò que te (diners), etc.
Com a exemple aclaridor podem pensar en la manipulació de l’atractiu de la font per a captar l’atenció i així ser més persuasiu, posant una dona/home guapa a sobre d’un cotxe.
Intencions
Les intencions de la font tenen relació amb el desig d’influir. A la majoria de nosaltres no ens agrada que ens influeixin, així que si tenim la percepció de que algú (una font) ens vol persuadir, en general tendim a resistir-nos-hi (obtenim menys persuasió!). Tot i així, això, al seu torn, també pot ésser manipulat per la font que és coneixedora d’aquest efecte, i crear una resistència per després persuadir per un altre camí.
Poder
El poder és el procés per el qual algú fa alguna cosa que aquest mateix algú no volia fer. Quan una font disposa d’aquest poder pot ser altament persuasiva. Com a exemple podem referir-nos al límit de velocitat en una carretera. La font emissora del missatge (el límit és el que és i si et passes et fotré una multa que te vas a cagar) te el poder i, per tant, és molt persuasiva i aconsegueix que molts conductors circulin a velocitats inferiors tot i haver-hi altres factors que empenyin en sentit contrari.
•.2. Efectes lligats al missatge
Els efectes lligats al missatge estan abordats a partir de 4 característiques d’aquests mateixos efectes: capacitat de produir por; presentació d’un o varis vistes d’un argument; ordre de presentació dels arguments i la censura del missatge.
Diem que un missatge te la capacitat de produir por quan algú adverteix que la realització d’un acte tindrà conseqüències negatives per aquest. L’exemple clar serien les campanyes de tràfic. Si condueixes borratxo pots provocar un accident i les conseqüències seran terribles (solen créixer en dramatisme).
En general aquests efectes són molt eficaços i per tant persuasius però tenen les seves limitacions, ja que un excés de por pot produir paràlisi.
L’eix de les Y representaria el canvi d’actitud (degut a la por que tingui l’individu i que està representada en l’eix de les X. Com veiem al gràfic, després del llindar, l’aplicació de més por en l’individu fa que aquest canviï menys d’actitud degut a la paràlisi que abans s’ha comentat. Per tant, veiem que anar augmentant gradualment la por
Llindar
Referent a l’actitud inicial de l’audiència, existeix una tendència a extremar una posició quan s’escolta un missatge que te relació amb la nostra posició prèvia a la rebuda del missatge (sempre i quan aquest missatge no compleixi amb les condicions presentades al punt anterior!). Aquest fenomen és conegut com assimilació / contrast.
En contra (--) (-) Punt mig (+) A favor (++)
Els subjectes que es situen al punt mig, representa que no tenen una actitud ni favorable ni en contra respecte al missatge, que tant els fa. Anem a veure dos casos representats dins d’aquesta barra. Si tinc una actitud negativa envers un tema i escolto un missatge que també la te, el què faré és radicalitzar-me i posicionar-me encara més en contra d’allò, tenir una actitud encara més negativa al respecte. Si també tinc una actitud negativa envers una cosa però aquest cop escolto quelcom a favor, també radicalitzo la meva actitud!
Per exemple Nixon sempre s’aproximava al punt de vista de l’audiència a l’hora de fer un discurs (primer l’estudiava i anava canviant el seu discurs en funció d’aquest).
És important, també, a l’hora de valorar un possible canvi d’actitud, si l’opinió prèvia de l’audiència ha set manifestada o no. S’ha de tenir en compte, a l’hora de valorar aquest aspecte, que anar canviant sovint d’opinió no està ben vist (te a veure amb l’autoimatge i el prestigi). Perquè és important haver-te manifestat o no? Perquè si tothom sap el què penses (el què has dit), llavors és molt difícil que canviïs d’opinió! Com també ho serà fer canviar d’opinió (persuadir) altres persones que ja s’hagin manifestat públicament.
Per acabar de perfilar els factors lligats al missatge, s’ha de tenir en compte el concepte d’inoculació. Pot passar que si una font emet un missatge per canviar l’opinió però amb arguments poc sòlids i fàcils de rebatre, produeixi una espècie de vacunes (per habituació) en contra d’informació d’aquest tipus (McGuire). Si ens entrenem a rebatre arguments, després és més fàcil rebatre’ls (adquirim més resistència a aquests i esdevenim més reticents a la suggestió). L’exemple podria ser el tabac. Les campanyes per a que la gent deixi de fumar han usat informació poc convincent i fàcilment rebatible i això ha immunitzat les generacions que les han rebut amb la qual cosa, si deixen de fumar, serà pel preu del tabac o per problemes de salut, però no per l’eficàcia de la campanya.
Per últim, també és important valorar el nivell d’autoestima de l’audiència. Una valoració baixa d’aquesta indica més susceptibilitat que subjectes amb una autoestima més elevada. Els estudis indiquen aquest fet però existeix una versió d’aquesta teoria que incorpora idees del cognitivisme (no entra a l’examen).
1.5.2.4. Teoria de la dissonància cognitiva
És la teoria de més èxit popular dins la psicologia social7 i fou desenvolupada, principalment, per Festinger , un gran coneixedor de la naturalesa humana. Festinger va fer un estudi que es considera l’origen de la teoria anomenat “ when profecies fault ”. Es va introduir en una secta que predeia la fi del món en un dia concret. Això, evidentment, no va passar i la secta va haver de refer la seva teoria; això el va dur a pensar en els processos de justificació que és un concepte clau dins la teoria de la dissonància.
La idea de Festinger era que quan dues cognicions (per exemple dues actituds, dos pensaments, etc) estan en contradicció, els éssers humans experimentem una sensació desagradable pròxima a l’estrès que anomenà dissonància. Al ser incòmode, aquest sentiment o sensació s’ha d’eliminar i així tornar a una sensació d’equilibri, recuperant la coherència entre ambdues cognicions. Així doncs, perquè això passi, s’ha de canviar o una o l’altre (cognició).
A A
A C
La dissonància també es pot produir entre una actitud ( A ) i un comportament ( C ) i, en aquest cas, serà més fàcil canviar l’actitud que el comportament (la fletxa de doble sentit representa la dissonància entre dues actituds o entre actitud i comportament).
7 Els experiments de Milgram sobre obediència a l’autoritat serien un altre exemple de teories socials importants. Pel·lícula recomanda: el experimento.
Per corroborar la teoria, es va dur a terme un experiment d’escales d’actitud sobre l’opinió envers la manipulació genètica d’aliments. Al mig de l’entrevista se’ls deia als entrevistats que necessitaven algú per a suplir un subjecte que no havia vingut (s’ha de tenir en compte que quan algú accepta participar en un experiment indica que es mostrarà receptiu a fer pràcticament de tot...). Només s’escollien persones que havien tingut una actitud molt desfavorable envers la manipulació genètica i se’ls feia fer un speech a favor de les manipulacions genètiques! Per tant, s’estava reproduint la situació de dissonància A C. Després de fer l’exercici de rol playing 8, els subjectes estaven més a favor de la manipulació genètica d’aliments! Per tant, havien canviat la seva actitud per reduir la dissonància que els produïa xerrar a favor d’un tema del qual no n’eren partidaris.
També es va observar que si hi havia un reforç del comportament anti - actitudinal (diners, per exemple), hi havia variacions en la fórmula de la teoria. Si fas un C contrari a una A però tens una justificació (que et paguin), llavors no es produeix gaire dissonància! I és possible que no sigui necessari, per tant, canviar cap dels dos factors per a reduir-la perquè no n’hi haurà.
S’ha de tenir molt clar que el canvi d’actitud (o comportament) no es produeix perquè existeix una contradicció entre cognicions sinó quan aquesta provoca dissonància!9.
A més a més, la dissonància es pot presentar en diferents intensitats. Que un tema sigui molt important per a un individu pot fer que la intensitat de la dissonància que experimenti quan, per exemple, se li exposin arguments contraris a la seva idea, sigui més gran. Molta investigació actual es centra en aquest tema.
•.4. Factors que afecten la condició dissonant: llibertat d’acció i conseqüències negatives.
Hi ha altres factors que afecten les condicions en les quals es produirà o no dissonància quan, per exemple, una persona no te llibertat d’elecció o quan les conseqüència d’una acció determinada seran molt negatives (quan la persona està entre l’espasa i la paret).
Per a que hi hagi dissonància, l’individu a d’estar en un context on pugui escollir (si no, la dissonància no es produirà). S’ha de disposar de la sensació o creença que estem fent allò que volem.
Si tenim la sensació que els nostres actes tindran conseqüències negatives per a nosaltres o per als del nostre voltant, la dissonància sentida variarà considerablement. Probablement, no hi haurà recompensa que em faci canviar (d’actitud i comportament).
La dissonància, sobretot, te relació amb l’elecció. Perquè escollir entre 1 i 2 sempre implica no haver escollit o 1 o 2 i això produeix dissonància ja que tens la cognició que l’altra opció podia haver set millor. La forma de reduir aquesta sensació desagradable seria la justificació. Per exemple, ens comprem un PC i ens passem una setmana explicant que és super guai. Això ho fem per a justificar-nos a nosaltres mateixos que era la millor opció, auto convèncer-nos de que hem fet una bona tria (canviant la A, fent-la més extrema, cap al PC que hem comprat)10.
8 Te efectes gairebé tant realistes com si actuéssim realment. 9 Pregunta d’exàmen! 10 Veure article “ Activación y reducción de la disonancia en contextos sociales ” (està molt més ben explicat).
que es pot comunicar amb ell però que els micos no poden ensenyar (relacionada amb la interpretació). A la vida quotidiana, no parem de fer gestos, emetre paraules, mirades, silencis, formes de vestir, i exercitem la propietat d’interpretar (associada a la capacitat de crear coses interpretatives). Per tant, direm que la construcció de signes, la codificació de missatges, és una característica principal dels éssers humans.
Tot i així, a pesar d’aquestes capacitats, la comunicació presenta problemes relacionals derivats de les dificultats comunicatives que s’han de tenir en compte per entendre el dia a dia. De fet, els problemes de la comunicació són tant importants per entendre-la com el funcionament correcte d’aquesta.
Així doncs, tindrem en compte aquest context sociològic a l’hora de començar a aprofundir en els conceptes comunicatius més relacionats amb la psicologia social.
2.1.2 Noció de comunicació
Comunicar implica interacció, intercanvi, entre un11 o més entitats. A vegades s’utilitza com a metàfora, per a explicar la relació entre entitats (Ex: hi ha una “via de comunicació” entre Barcelona i Marsella).
Però no és només això, és una noció una mica més complicada. La comunicació és la interacció en la que es transmet informació amb algun tipus de significat mitjançant algun tipus de codi (per parlar de comunicació no n’hi ha prou amb que es transmeti informació, no qualsevol tipus d’interacció és comunicació).
Diferència entre informació i comunicació:
Quan veig un núvol rebo informació i puc inferir que plourà, però això no forma part d’un procés comunicatiu. En el segon cas12, si que podríem parlar de comunicació, ja que el missatge que li arriba a un dels pingüins conté alguna cosa més que informació, conté un codi. Com hem dit, som capaços de construir codis i també de descodificar-los. Per tant, més que mencionar la diferència entre informació i comunicació, ens centrarem, per entendre els dos conceptes, en la relació entre ambdues. Direm que una informació només forma part de l’àmbit de la comunicació si s’expressa a través d’un codi.
En aquest punt és interessant afegir el concepte de signe, ja que és el pas previ per arribar a la noció de codi. Un signe és una unitat d’informació composta per dos elements indissociables, el:
- Significant: una imatge, la senyal acústica.
- Significat: abstracte, un concepte.
Per exemple, la paraula “pluja”, com a paraula (tinta escrita en un full), seria el significant. Allò que entenem com a pluja, el concepte pluja, seria el significat de “pluja”. Això sempre dins del context de la nostra comunitat lingüística. En un altre context com el rus, seria diferent.
11 Amb nosaltres mateixos. S’ha de tenir en compte que hi ha autors que pensen que llenguatge i pensament són el mateix. 12 Ho sento, no he trobat un dibuix millor...
Entre ambdós elements, existeix una connexió arbitrària! Seguint amb l’exemple d’abans, “pluja” ben be podria tenir el significat que associem a “rellotge”. No hi ha una connexió material o lògica entre significant i significat. Ambdues serien fruit de l’evolució de cada llengua dins de la història.
Així doncs, el conjunt de convencions que lliguen entre si els significats i els seus significants és el codi. El codi no és estàtic! Ni està tancat. La construcció del codi es va gestant a través del temps per les diferents generacions. Com a exemple podríem posar les llengües romàniques, que no canvien tant ràpid com si que ho fan les saxones.
Per acabar, i relacionar els dos conceptes, apuntarem que els tipus de signes més complexes serien els codis lingüístics.
2.1.3 Comunicació mitjançant llenguatge
Des d’un punt de vista ingenu existeix una concepció realista del llenguatge, que a més a més, seria la posició dominant sobre el llenguatge actualment13. Ens referim a pensar que quan una paraula és usada això implica l’ús d’un codi amb una connexió unívoca amb l’objecte al qual es refereix la paraula. Es considera que els signes (paraules) són etiquetes que porten els objectes i que ens donen la idea de què són aquests objectes. Així doncs, existirien uns referents que lligarien els signes amb alguna part de la realitat.
Des d’altres perspectives, es pensa que la relació entre el signe i el món real és més complexa que la determinada per els referents (no es creu que existeix una relació tant simple entre al realitat i el signe a través d’un referent). Una representació de la relació entre els tres elements més elaborada seria el triangle semiòtic.
A: relació arbitrària que només te sentit en el marc d’un codi (d’una llengua en particular).
B: relació també arbitrària, sense cap més raó que la gènesi de la pròpia llengua.
C: relació de correspondència on, d’alguna manera, ha de correspondre el significat i el referent de la cosa (signe).
La dificultat en la relació entre els diferents conceptes, és que totes les coses estan repletes de valors, idees o sentiments. Una multiplicitat de signes que dificulta l’establiment d’aquestes relacions. Podríem dir que la comunicació humana presenta problemes de connotacions.
A banda d’aquest problema, la comunicació també està afectada per el context:
- Immediat, on hi ha paraules rodejades d’altres paraules que li poden canviar o no el significat.
13 El professor no està d’acord amb aquesta posició dominant a l’hora d’entendre el llenguatge.
CABSigne
pensem (reflexionem) moltes de les coses que fem. Bàsicament es tractava de “violar” aquestes rutines per a demostrar que existeixen.
Els objectes d’estudi de l’etnometodologia, doncs, serien aquells relacionats amb la pràctica a la vida quotidiana; l’estudi de situacions quotidianes que poden semblar poc importants o absurdes per a un estudi científic i, sobretot, les relacionades amb el llenguatge (incloent-hi el no verbal). Per exemple Garfinkel analitzà les converses diàries i va veure que, davant de l’aparent caos que les configura, aquestes estaven regides per unes regles com poden ser, a mode d’exemple, que dos no parlen si no volen o que es parla per torns. De fet, podríem dir que l’autor va portar l’estudi científic a “la cuina de la producció social”, ja que el llenguatge és la base d’aquesta producció social, com ha quedat explicat en l’anterior punt.
Les característiques més importants de les relacions socials, serien:
- Flexibilitat: tota comunicació la conté. La comunicació ha de fluir. Allò que passa no és que tinguis idees i les expressis, sinó que allò que diem ho produïm (pensem) en el mateix moment que ho diem. Per exemple, quan comencem a interactuar amb algú amb una broma i acabem barallats. Ningú dels dos tenia previst barallar-se...de fet, anem construint les idees a mesura que parlem! Això també passaria amb les emocions ja que creiem que les expressem amb el llenguatge, però sovint és al parlar que anem generant la pròpia emoció!
- Indexity (indexitalitat): prové de la idea d’índex (referència d’alguna cosa). El llenguatge refereix als elements de l’entorn, de manera que s’informen mútuament d’allò que està passant. Com a exemple tenim una història explicada a trossos (la història dels globus i el trobador15). El llenguatge necessita tots els elements per a poder realment ser un acte de comunicació ja que ens ha de donar les pistes i produir tot allò necessari per a poder seguir comunicant.
- Els elements no lingüístics de la comunicació
En aquest apartat es veurà tant la comunicació no verbal (o para verbal) com els factors espacials que intervenen en la comunicació com el gènere.
Les coses que passen, la comunicació, no es va construint només amb el llenguatge. També els gestos, la mímica, els signes d’interès o desinterès, les expressions de sorpresa o comprensió, la prosòdia (entonació i ritmes diferents), la roba o l’aspecte físic són aspectes importants de la comunicació que tenen el poder, entre d’altres, d’inhibir o potenciar certs processos dins d’aquesta comunicació. Tots els aspectes comentats correspondrien a l’arsenal d’eines que estan al servei de la comunicació (a part del llenguatge). Fins i tot som sensibles a la mida de la pupila de l’altra persona i això també modula el procés comunicatiu!
Es pensa que la comunicació no verbal no només facilita o recolza el procés comunicatiu, sinó que també ajuda a precisar-lo. Precisar per a nosaltres mateixos i pels demés allò que volem comunicar, sent una ajuda per al pensament. De fet, quantes vegades, estant sols, pensem i gesticulem? I és que tot el cos sencer treballa en el procés de pensar.
Els factors espacials fan referència a qüestions relacionades amb l’espai i que intervenen en la comunicació de manera rellevant. Aquests factors serien la disposició espacial i la distància interpersonal o proxèmica.
La disposició espacial de les persones en interacció influeix tant en el tipus de comunicació com en la dinàmica d’aquesta comunicació. És un condicionament directe dels processos de comunicació (que no l’únic). Com a exemple veurem diferents distribucions de persones al voltant de taules de diferents formes i com aquesta disposició espacial afecta a la comunicació entre aquestes. A més a més, també és diferent una comunicació amb altres persones
15 No he trobat cap il·lustració com la de la explicació a classe (home cantant amb la guitarra, amb un amplificador subjectat amb globus a l’altura de la finestra de la dona a qui està cantant). S’explica la història a trossos i aquesta no te cap mena de sentit a no ser que, llavors, et mostrin la imatge (o t’expliquin la història sencera amb els connectors i ordenada).
d’una taula que quan una persona fa una conferència des d’un altell, on les possibilitats reals d’intercanvi d’informació són molt diferents.
En una taula rodona, la possibilitat d’intercanvi d’informació entre les persones està optimitzada mentre que en la resta de casos alguns tindran més possibilitats d’intervenir que els altres i, quan la taula sigui rectangular, aquesta asimetria fa que les persones de les puntes estiguin en una posició de poder respecte a les altres. A més d’aquest efecte també s’ha de comentar que no és el mateix xerrar amb la persona de la teva dreta o esquerra que amb la del davant, ja que el grau d’interacció torna a variar.
La distància proxèmica és la que regula les distància interpersonals i és molt diferent entre cultures a l’hora de ser determinada. En la nostra cultura, per exemple, el contacte amb la pell està reservat a persones amb les quals mantenim una relació “íntima”, cosa que no passa en d’altres cultures. Podria ser una explicació per la qual no ens sentim a gust quan estem en un vagó de metro a les 8 del matí (a part de les olors), on estem massa junts i ens sentim envaïts. De fet, si ens hi parem a pensar, quan ens asseiem a les taules de la biblioteca i la taula no està buida, ens asseiem al lloc més distant de l’altre persona (en un àmbit públic). Totes aquestes convencions es van regulant i van canviant com també ho fa la cultura.
El llenguatge, a part d’aquests factors mencionats, també te com a element important tot allò que concerneix al gènere. El llenguatge te marques de gènere que produeixen efecte importants i ferir diferents sensibilitats. Últimament el llenguatge políticament correcte està molt de moda i és un intent de que tothom es senti inclòs en aquest llenguatge (de fet, si el llenguatge construeix el món i, per exemple, quan xerrem tot ho diem en masculí, és evident que al món hi haurà discriminació envers la dona16). No és el mateix dir anomenar a un espai “casa de les ciències de l’home” (on no hi està inclosa la dona) que “casa de les ciències humanes”.
2.2. Com el llenguatge construeix el nostre món. Com el món resulta d’una operació de tipus comunicatiu.
Per acabar el tema, veurem amb més precisió i ordre una sèrie d’idees ja desenvolupades en punts anteriors per mostrar que el llenguatge és un constructor de la realitat (amb independència que haguem de demostrar que existeix o no el món físic). Es tornarà a veure nocions ja comentades anteriorment i el punt es distribuirà en 4 apartats:
- Construcció social de la realitat.
- Caràcter performatiu del llenguatge.
- Discurs com a pràctica social.
- Discurs com a constructor de realitats.
1.5.2.5. Construcció social de la realitat
El llenguatge és el nostre entorn natural (i no una selva o bosc), és on ens construïm com a persones! La nostra realitat social és de naturalesa simbòlica. Si quelcom no és simbòlic, ja no és social. Per exemple, una bandera. Allò
16 Això de dins el parèntesi és meu...i possiblement una mala deducció.
Un discurs és un conjunt de pràctiques lingüístiques que produeixen, mantenen o promouen certes relacions socials. Mitjançant el discurs produïm objectes, versions del món, de relacions, etc.. en definitiva, construïm la realitat social. Aquesta visió és coherent amb la noció treballada al punt anterior, en la qual el llenguatge és constructor de la realitat. Així doncs, analitzant el discurs pot ser un mitjà d’anàlisis de la realitat social! El què s’està fent és desplaçar l’atenció des dels processos mentals per analitzar allò que passa en el llenguatge i les relacions socials (al pla social). El discurs, com el llenguatge, defineix allò que ens envolta i especialment assumptes socials ja que no tenen una existència material19.
Per acabar amb el tema, es mostrarà un cas que mostra la tensió entre les diferents formes de veure la psicologia (tradicional o cognitivista Vs llenguatge o social). Entrarem en detall en un procés de la vida quotidiana on es veuran les característiques de la comunicació i del llenguatge. El cas específic que es produeix quan expliquem coses i quan interpel·lem als demés a que ens n’expliquin.
- Processos d’Atribució
Al nostre voltant passen coses (divorcis, morts, naixements, equips que guanyen, etc) i una característica humana és que ens preguntem el perquè de que això passi. Per molta gent, les coses passen per alguna raó i amb la intenció que la vida estigui ordenada, sigui comprensible i predictible busquem causes per a explicar tot allò que passa. La manera com ho fem, les condicions sota les quals es donen unes o altres causes constitueix els processos d’atribució. Aquest terreny ha estat dominat per una visió cognitivista (també avui en dia) però veurem altres formes d’apropar-se a les atribucions com és la psicologia del llenguatge, per exemple. Veurem:
- Plantejaments clàssics, teories de l’atribució.
- Psicologia ingènua (Heider)
- Tª inferència corresponent (Johnes and Davies)
- Model de covariació (Kelley)
- Biaixos d’atribució
- Crítica als plantejaments
- Visió social (llenguatge)
2.3.1 Plantejaments clàssics
Estan formats per una sèrie de teories que van aparèixer als anys 60-70 del segle passat i que van fer que s’acumulés molta informació i investigació al respecte. No es va desenvolupar una teoria i prou sinó tot un seguit de mini teories de les quals s’explicaran les 3 més famoses.
La teoria de la psicologia ingènua de Heider te relació amb com la gent, sense tenir formació psicològica, explica les accions de les altres persones, actuant com a científics ingenus (sense formació però actuant com actua la ciència). Inferim causes dels esdeveniments que ens envolten i ho veiem tot sota el prisma de causa - efecte, entès com a una unitat perceptible (alguns efectes i esdeveniments combinen millor amb unes causes o unes altres). Ho fem quan volem explicar les persones i allò que passa al món i ho fem de forma antropomòrfica20.
Heider va apuntar dues propietats molt importants d’aquestes atribucions: la similitud i la proximitat.
Heider també va proposar una classificació de les causes (de les atribucions):
19 Algú més te la sensació que s’està repetint tota l’estona el mateix? 20 Video dels triangles i la rodona que es mouen i ho interpretem com a bulling quan només són triangles que es mouen…
- Internes (disposicionals): es generen en l’interior de l’individu (trets de personalitat, habilitats, motivacions, capacitat d’esforç...)
- Externes (de la situació): externes a l’individu (obligacions, característiques de la situació...)
Ambdues causes no tenen la mateixa probabilitat de ser utilitzades ja que existeix tendència a atribuir causes a característiques internes més que a fer-ho a les externes (s’explica en més detall més endavant).
La teoria de la inferència corresponent de James i Davies es basa en la idea que existeix una tendència forta a atribuir causes internes als comportaments que observem (per tant està relacionada amb la teoria anterior) en els altres! Per exemple, si algú te un comportament agressiu pensarem que aquesta persona és agressiva perquè la seva personalitat és així (no que la situació l’ha dut al comportament) i això ho fem per fer predictiu i controlable el comportament dels demés (i el propi). El cas és que busquem trobar una explicació d’allò que passo, no la veritat!
Tot i així, la informació que necessitem per a fer aquestes inferències és molt complicada i hi ha tres coses importants a tenir en compte (aportació genuïna dels autors):
- Desitjabilitat social: si el comportament és jutjat com a desitjable socialment, que segueix les normes establertes, no hi ha res a explicar ja que aquest/a el fa perquè ho ha de fer. Quan no ho és si que te sentit preguntar-se el perquè del comportament! Per tant, els comportaments no normatius si que generen la pregunta de perquè (i la resposta fàcil seria perquè li agrada , fent una atribució de tipus intern...).
- Llibertat d’elecció: Si observem comportaments en els quals escollim lliurement que són socialment desitjables, no es generaran preguntes però si són sorprenents, si que es generaran explicacions (de tipus intern preferentment). Per exemple, si un llibre val 30 euros en un lloc i 15 en un altre i vaig a comprar-lo al que val 15, ningú es farà cap pregunta (ningú farà cap atribució). Però si vaig al que val 30, ens preguntarem quina atribució interna està influint en aquesta decisió (t’agrada un dependent? Està a prop de casa?...).
- Motivació
La teoria de la covariació de Kelly duu a l’extrem tot això exposat en les anteriors teories. Kelly proposa l’existència de 3 variables:
- Consistència: si una persona respon de la mateixa manera o no als mateixos estímuls al llarg del temps.
- Distintivitat: si l’actor actua diferent davant estímuls diferents o no ho fa.
- Consens: si algú es comporta o no com els demés.
Sempre estaríem mirant, segons l’autor, si el comportament d’alguna persona es consistent, distint o si fa o no allò que fan els demés i en funció de la conclusió a la que arribem, faríem atribucions de tipus intern o extern. De manera que una atribució de tipus intern presentaria una consistència alta i distintivitat baixa i una atribució de tipus extern presentaria una consistència alta i distintivitat també alta ??.
No va quedar molt clar com predir el comportament amb aquesta teoria, però la seva contribució és que “pensar com les persones actuen exigeix un treball molt difícil.
El problema de les concepcions clàssiques és que les persones ens passem el dia pensant en el perquè d’allò que fan els altres quan no és així ja que aquestes atribucions són moltes vegades automàtiques i d’una manera no tant racional com suposen aquestes teories. És un procés molt més il·lògic, aleatori, irracional, cosa que queda exemplificada a través dels biaixos atribucionals (desviacions respecte quelcom).
