¡Descarga power tema 11 eclesiastico y más Ejercicios en PDF de Derecho Eclesiástico solo en Docsity!
LLICÓ 11. EL PATRIMONI RELIGIÓS
SUMARI. 1. La capacitat patrimonial de les entitats religioses. 2. L’administració i gestió del patrimoni històric, artístic i cultural de les entitats religioses. 3. L’administració i alienació dels béns eclesiàstics.
- Quin és el fonament de la capacitat de les confessions religioses per a posseïr béns?
El dret a posseïr i disposar de béns temporals el tenen totes les confessions religioses por ser associacions legítimes. Eixos béns, siguen temples, edificis, escoles, universitats, utensilis sagrats o seminaris, poden ser necessaris, encara que no sempre, per a cumplir els seus fins o per a mantindre el seu personal. També, d’acord amb l’art. 6 LOLR, l’autonomia i llibertat d’organització de les confessions religioses inscrites els permet establir llocs de culte, de reunió, etc. Eixe dret es reconeix expressament a l’art. 38 del Codi Civil, que també diu que l’Església catòlica, es regeix per allò concordat entre ambdues potestats (actualment, es tracta de l’Acord sobre Assumptes Jurídics de 1979). Igualment, els béns de l’Església catòlica es regeixen per les normes canòniques en matèria patrimonial del Codi de Dret Canònic inclosos els controls canònics par a la seua alienació, que tenen eficàcia civil.
- Quines normes regulen el patrimoni històric, artístic i cultural de les entitats religioses? Entre les normes sobre patrimoni històric, artístic i cultural de les entitats religioses es distingueixen les que s’apliquen de manera comuna (Constitució i Llei de Patrimoni Històric Espanyol) i les d’aplicació peculiar o específica per a les confessions religioses amb acord de cooperació. L’art. 46 CE diu els béns que integren el patrimoni històric i la funció de les autoritats: "Els poders públics han de garantir la conservació i promouran l'enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d'Espanya i dels béns que l'integren,
qualsevol que sigui el règim jurídic i la titularitat. La llei penal sancionarà els atemptats contra aquest patrimoni".
Aquest article, també relacionat amb l’art. 44.1 CE (dret d’accés a la cultura), s’ha desenvolupat per la Llei de Patrimoni Històric Espanyol (LPHE), de 25 de juny de 1985, la qual regula els tipus de béns que integren el patrimoni històric espanyol, el sotmetiment a eixa Llei dels béns de titularitat eclesiástica, les competències de l’administració de l’Estat i dels Ajuntaments en la matèria, la destinació d’eixos béns i la seua alienació. La normativa peculiar es troba per una part, a l’art. 13 dels acords amb els jueus i els musulmans, i pel que fa a l’Església catòlica, en l’art. XV de l’Acord entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu de 3 de gener de 1979, sobre Ensenyament i Afers Culturals (AEAC) i en l’Acord de la Comissió Mixta Església-Estat, de 30 d’octubre de 1980.
- Quins béns integren el patrimoni històric segons la Llei de Patrimoni Històric Espanyol? La Llei de Patrimoni Històric Espanyol, de 25 de juny de 1985 amplia els béns que integren el Patrimoni Històric, establint dues categories de béns: 187.a. Genèrica (que inclou tot el Patrimoni Històric Espanyol): tots els béns immobles i objectes d'interès artístic, històric, paleontològic, arqueològic, etnogràfic o tècnic; i el Patrimoni documental i bibliogràfic, els jaciments i zones arqueològiques, els llocs naturals, jardins i parcs amb valor artístic, històric o antropològic. 187.b. (^) Singular (només els béns d'interès cultural): aquells béns que, dins del patrimoni, se'ls atorga major protecció; perqué són declarats per la Llei o per un Reial Decret com a béns d'interès cultural, d'una forma individualitzada, amb el consegüent expedient administratiu tramitat per l'administració competent (siga autonòmic o estatal). Els béns de titularitat eclesiàstica (o “béns de l’Església”) es sotmeten a la LPHE: l’art. 46 CE parla de "qualsevol que siga la seua (…) titularitat"; per tant, en els béns del patrimoni històric espanyol que siguen de titularitat eclesiàstica (al voltant del 80%, molts d'ells destinats al culte) s’ha de compaginar el dret de propietat amb el dret d'accés a la cultura (de l’art. 44.1 CE), oferint la possibilitat de que el bé siga visitat, contemplat o estudiat científicament, encara que ha de prevaldre el seu ús cultual o religiós.
a dir, que només poden ser alienats o cedits a l'Estat, a entitats de dret públic o a altres institucions eclesiàstiques. d) Els propietaris i titulars de drets reals sobre béns declarats d'interès cultural, o els qui els tinguen per qualsevol títol, estan obligats a permetre i facilitar-ne la inspecció, el seu estudi i la seua visita pública. e) La utilització dels béns declarats d'interès cultural i dels béns mobles inclosos en l'Inventari General es subordina a que no es posen en perill els valors que n'aconsellen la conservació. Qualsevol canvi d'ús s'ha d'autoritzar pels organismes competents.
- Quin és el contingut dels acords amb les confessions religioses en materia de patrimoni històric? Els arts. 13 dels acords amb jueus i musulmans diuen que l’Estat i la federació o comissió corresponent (segons siga la FCJE o la CIE) col·laboraran en la conservació i foment del patrimoni històric, artístic i cultural jueu o musulmà, que continuarà al servei de la societat, per a la seua contemplació i estudi. La col·laboració se extén a la realització del catàleg i inventari d’eixe patrimoni, i a la creació de Patronats, Fundacions o altres tipus d’institucions de caràcter cultural (l’acord amb la CIE afegeix que d’eixes institucions formaran part representants de la Comisió Islàmica d’Espanya). L’acord amb els protestants no té cap disposició sobre aquesta matèria. L’art XV de l’acord entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu, de 3 de gener de 1979, sobre Ensenyament i Afers Culturals (AEAC), diu que l’Església reitera la seua voluntat de continuar posant al servei de la societat el seu patrimoni històric, artístic i monumental i concertarà amb l’Estat les bases per a fer efectius l’interés comú i la col·laboració d’ambdues parts, per tal de preservar, donar a conéixer i catalogar aquest patrimoni cultural en possesió de l’Església, de facilitar la seua contemplació i estudi, de lograr la seua millor conservació i impedir qualsevol clase de pèrdua, en el marc de l’art. 46 CE. El mateix art. XV AEAC crea la Comissió Mixta Església-Estat, per a col·laborar en aquesta matèria. Segons l’acord d’eixa Comissió Mixta Iglesia, de 30 de octubre de 1980, els criterios bàsics de la col.laboració de l’Església i l’Estat en matèria de patrimoni històric son: a) L’Estat reconeix la importància del patrimoni de l’Església i la labor feta per ella en crear, promocionar i conservar-lo. b) L’Església considera la importància del seu patrimoni per a la vida religiosa i reconeix la seua importància, també, per a l’història
i la cultura españoles. c) L’Estat respecta i reconeix la funció primordial del culte i la seua utilització a fins religiosos. d) L’Església reitera la seua voluntat de continuar posant el seu patrimoni al servei del poble espanyol, comprometent-se a cuidar-lo i a usar-lo d’acord amb el seu valor artístic i històric. e) Per a fer possible allò mencionat anteriorment, es tindrá en compte el respecte mutu de la seua funció primordial; la coordinació d’eixe ús amb l’estudi científic i artístic, i la regulació de les visites, respectant el seu caràcter prioritari. Finalment, hi ha un conveni marc de col·laboració entre la Generalitat Valenciana i l’Església catòlica en matèria de patrimoni històric, de 28 de juliol de
Com es regula la inviolabilitat dels arxius i dels llocs de culte de les confessions religioses? Ademés de la protecció penal que tenen els arxius (i els bens d’interés cultural) als arts. 321 a 323 i altres del CP), la inviolabilitat dels arxius i llocs de culte es regula específicament als acords de cooperació signats per l’Estat i les confessions religioses: Així, l’art. I. 5 i 6 l’Acord sobre Afers Jurídics d’una part, garantitza la inviolabilitat dels llocs de culte catòlics: no podran ser demolits sense ser prèviament privats del seu caràcter sagrat i, en cas d’expropiació forçosa ha de ser oïda l’autoritat eclesiàstica competent. El concepte canònic de lloc de culte en general es troba al c. 1205 CIC (“són llocs sagrats els que es destinen al culte diví o a la sepultura dels fidels mediant dedicació o bendició”). Tipus concrets de lloc de culte són les esglésies (c. 1214), oratoris (c. 1223), capelles (c. 21226), santuaris (c. 1230), altars (c. 1235) i cementeris (c. 1240). D’altra part, diu que l’Estat protegeix i respecta la inviolabilitat dels arxius, registres i documents de la Conferència Episcopal, cúries episcopales, ordres i congregacions religioses, parròquies y demés entitats eclesiàstiques. Pel que fa a la FEREDE, FCJE i CIE, els arts. 2 dels sus acords recullen la inviolabilitat dels llocs de culte igual que ho fa l’acord amb la Santa Seu, afegint que l’única excepció per ser demolits els lloc de culte sense ser prèviament privats del carácter sagrat és por raó d’urgència i perill. Els arts. 2 també diuen que són llocs de culte de la FEREDE, FCJE i CIE els seus edificis o locals destinats de forma permanent i exclusiva a les funcions de culte, formació
o assistència religiosa, quan així es certifique per l’església respectiva amb la conformitat de la comissió permanent de la FEREDE (per els temples); per la comunitat respectiva amb la conformitat de la secretaria general de la FCJE (per les sinagogues), o per la comunitat respectiva, amb la conformitat de la CIE (per les mesquites). Els mateixos beneficis legals es reconéixen en els acords per els cementeris jueus i mussulmans, qüestió que no es contempla en el cas dels protestantes. Finalment, la inviolabilitat dels arxius i documents només es preveu en l’acord amb els musulmans.
- Quin és el fonament dels controls canònics per a l’alienació dels béns eclesiàstics?
El fonament de l’eficàcia civil dels controls canònics a l’hora de l’alienació dels béns eclesiàstics es desprèn, d'una banda, de l'acord sobre Assumptes Jurídics, al reconéixer la personalitat jurídica civil dels ens eclesiàstics en la mesura que la tinguen canònica i, quan en parlar dels religiosos diu que "als efectes de determinar l'extensió i límits de la seua capacitat d'obrar i, per tant, de disposar dels seus béns s'estarà al que dispose la legislació canònica en aquest cas com a dret estatutari", disposició que, segons el prof. Mostaza, per analogía s’aplica a la resta de persones jurídiques canòniques. D'altra banda, eixa eficàcia civil també es fonamenta en la "teoria estatutària" segons la qual, l'acte de control és un element essencial i constitutiu del procés formatiu de la voluntat de l'ens eclesiàstic, que l'Estat ha de reconèixer, en nom del principi de llibertat religiosa, sempre que no estiga en contradicció amb l'ordenament estatal. Els controls canònics impedeixen la dilapidació del patrimoni eclesiàstic per desaprensius; sense ells hi hauria desprotecció de l'Església en el pla patrimonial.
- Qué són els béns eclesiàstics?
El canon 1257.1º diu que els béns eclesiàstics són els “bens temporals pertanyents a l’Església Universal, a la Seu Apostòlica o a altres persones jurídiques públiques en l’Església”. Allò que determina que un bé siga eclesiàstic es que pertanya a una persona jurídica pública eclesiàstica, es a dir, instaurada como a tal segons les normes canòniques.
Por tant, no són béns eclesiàstics els pertanyents a clergues, a cristians, a persones privades eclesiàstiques o que, simplement, es destinen a fins religiosos o caritatius, ni inclús, encara que estiguen consagrats o beneïts. Un bé eclesiàstic ho és per la titularidad, no per l’ús del bé. Els béns de les persones jurídiques privades (cc.116.2 i 118) són de la seua propietat encara que estiguen destinats a fins caritatius o religiosos. Per tant, un bé pot tindre un ús religiós i no ser un bé eclesiàstic si el seu titular és una persona particular, una empresa o un ajuntament; en tal cas és patrimoni d’eixa persona física o jurídica o d’eixe ajuntament, pero no integrarà el patrimoni eclesiàstic. En sentit contrari, hi ha béns eclesiàstics (propietat de persones jurídiques públiques de l’Església) que no tenen un fí religiós o caritatiu. Com que les propietàries dels béns eclesiàstics són les persones jurídiques públique de l’Esglesia (Diòcesis, parròquies, ordres religioses, etc), l’Església catòlica és posseïdora de cap bé. Per tant, a l’Església no hi ha una “caixa” única, sinó tantes caixes com persones jurídiques públiques. Els béns eclesiástico són “propietat de la persona jurídica que les haja adquirit legítimament” (c.1256), i al Romà Pontífex li correspón una autoritat eminent i suprema sobre tots els béns eclesiàstics, sense ser ell el seu propietari; només té la competència de vigil·lar i de intervindre en la seua gestió. Per aixó també, en cas de litigi, la legitimació per a demandar o ser demandat és el representant immediat de la persona jurídica pública eclesiàstica propietària del bé eclesàstic, mai “l’Església”.
- Quines classes de béns eclesiàstics hi ha?
El Codi de Dret Canònic (c.1290) remet als ordenaments civils sobre les clases de béns mobles, immobles, fungibles, no fungibles, etc. Pero sí regula la distinció, pròpiament canònica, entre béns sagrats i béns preciosos. Béns sagrats són els béns mobles o immobles que, per bendició, consagració o dedicació han estat destinats al culte diví (c.1171) o a la sepultura dels fidels. Per la bendició (amb oracions i aigua beneïda) i por la consagració (amb oracions i oli) es dóna a les coses o llocs un caràcter espiritual, passant d’ésser profanes a sagrades i no poden usar-se en fins profans o impropis, encara que siguen de particulars (cc.1171 a 1205). També són sagrades, inclús sense benedicció o consagració, les imatges de Crist i les relíquies dels Sants, si bé, la seua destinació al culte la fa l’autoritat eclesial competent.
La condició sagrada es perd per l’execració, siga per un decret de l’autoritat eclesial competent, o en virtut del dret, al perdre la seua benedicció o consagració por haver-se destruït en la seua major part (cc.1212 y 1222). Els béns sagrats poden ser eclesiàstics o no, segons qui siga el seu titular: no són una subespècie de béns eclesiàstics, perque poden també pertànyer a persones físiques o jurídiques no eclesials o a persones jurídiques privades eclesials. També poden ser objete de compraventa o d’altres contractes, i per tant, poden cambiar el seu caràcter d’clesiàstic a no eclesiàstic i viceversa. Béns preciosos són els béns eclesiàstics de gran valor per la seua antiguitat, art, història, culte o matèria. S’atén més a raons històriques o d’art que al culte, encara que es tracte d’una imatgen molt venerada, perque els objectes destinats al culte no sempre tenen gran valor material. Són una subespècie de béns eclesiàstics. El valor mínim que ha de tindre un bé preciós, segons la Conferència Episcopal Espanyola és de 150.000 euros.
- Cóm s’administren els béns eclesiàstics?
Tot acte d’administració implica una modificació del patrimoni eclesiàstic, siga un acte de conservació i manteniment o d’increment, disminució o pèrdua del patrimoni. L’administració pot ser ordinària, si es tracta d’actes necessaris per la conservació, ús o aprofitament del patrimoni o les seues rendes, o extraordinària, si es modifica i compromet l’estabilitat del patrimoni (construcció d’edificis, alienació de béns, el seu lloguer, compra d’immobles, acceptació o rebuig d’una herència…). Perqué quede clar quan es tracta d’una o altra classe d’administració, el c.1277 atribueix a la Conferència Episcopal dir “quins actes han de ser considerats d’administració extraordinària”. Les dues classes d’administració pot fer-les la persona competent de la persona jurídica pública eclesiàstica. No obstant, en l’Església hi ha tres nivells d’administració: 187.c. Administrador suprem: el Romà Pontífex (c.1273) dóna normes en materia patrimonial; supervisa els actes extraordinaris d’administració, i cada cinc anys és informat de les alienacions realitzades, en les visites ad limina dels Bisbes a la Santa Seu. 187.d. Administrador diocesà: el Bisbe (c.1277) vigil·la l’administració de tots els béns de la diòcesi (c.1287); se li presenten comptes anualment (c.1287); i pot nomenar
- Quins són els controls canònics que afecten la licitud de l’alienació d’un bé eclesiàstic? Els requisits o controls per a la licitud de l’alienación (l’incumpliment dels quals suposa la il·licitud canònica del contracte, per suposar la violació d’una norma canònica sense que siga nula l’alienació), són: 187.f. Tasació por dos pèrits, per escrit, amb la finalitat de fixar el preu (c.1293.1.2). 187.g. Causa justa: urgent necessitat, manifesta util·litat, pietat, caritat o raons pastorals (c.1293.1.1). 187.h. Compliment de les cauteles prescrites per la legítima autoritat eclesiàstica (com eventuals normes particulars d’un bisbat en matèria patrimonial), o pel mateix Estado (com les normes sobre patrimoni históric-artístic) (c.1293.2). 187.i. Informe previ sobre la situació de la persona jurídica alienant i de les alienacions fetes anteriorment (c.1292.4). 187.j. Cautela en el destí dels diners percebuts por l’alienació, que ha d’emplear-se en benefici de l’Església i gastar-se prudentement (c.1294.2).
- Quins són els controls canònics que afecten la validesa de l’alienació d’un bé eclesiàstic? En certs casos el dret canònic (c. 1291) exigeix que l’autoritat competent emeta una llicència, sense la que l’enajenació és nula. L’autoritat competent en cada cas es determina per la titularidad del bé que es vol alienar. Segons el c. 1292:
- Béns de persones jurídiques que pertanyen a Instituts de vida consagrada (c.638). S’ha de distingir: 1.a. (^) Si el bé a alienar no supera la quantitat de 1.500.000 euros cal: llicència del superior competent, por escrit, i el consentiment del seu consell. 1.b. Si se superen el 1.500.000 € o es tracta d’exvots donats a l’Església o objectes preciosos, s’afegeix, com un tercer requisit, la llicència de la Santa Seu. 1.c. Si es tracta d’alienar béns de monestirs autònoms i instituts de dret diocesà cal: llicencia del superior competente dada por escrito; consentiment del seu Consell, i
consentiment de l’ordinari del lloc (bisbe) donat per escrit. Igualment, si es supera la quantitat de 1.500.000 euros, cal la llicència de la Santa Seu.
- Béns de persones jurídicas no subjetes al bisbe diocesà (c.1292), s’ha de tindre en compte el que diguen els estatuts de cada persona jurídica.
- Béns de persones jurídiques sotmeses al bisbe diocesà i béns de la propia diócesi (c.1292), es distingueix: 1.d. Béns d’un valor entre 150.000 i 1.500.000 euros, cal: llicència del bisbe diocesà; consentiment del consell d’afers econòmics (c.492); consentiment del col·legi de consultors (c.502), i consentiment dels interessats (l’administrador immediat). 1.e. Si es tracta de béns que superen 1.500.000 euros, o d’exvots o béns preciosos, cal la llicència de la Santa Seu, por lo que se precisa: En tots els casos mencionats, si es tracta de l’alienació d’una cosa divisible, al demanar la llicència s’han d’especificar las parts ja alienades per a que la llicència concedida y l’alienació realitzada siguen vàlides (c. 1293.3).
