¡Descarga drets reals tema 2 y más Apuntes en PDF de Derecho Civil solo en Docsity!
Tema 2. La possessió. Definició de la figura. Possessió i detentació. El concepte possessori. Els subjectes de la possessió. Objecte de la possessió. Les diverses classes de la possessió. L’adquisició, la conservació i la pèrdua de la possessió.
Definició de la figura
La possessió és un poder de fet sobre una cosa o un dret, amb independència que es recolzi en un dret efectiu (art. 521-1.1 CCCat). Aquest poder de fet pot ser conseqüència, d’una banda, d’una emanació del dret que és té sobre una cosa. Per exemple, el propietari d’una cosa, qui té el dret de propietat sobre una cosa, la posseeix; té un poder de fet sobre la cosa, precisament, perquè en té un dret sobre ella. D’altra banda, aquest poder de fet pot ser també que s’exerceixi sobre una cosa com a conseqüència d’una determinada situació jurídica i no pas perquè es tingui un dret. Així doncs, l’ordenament jurídic protegeix la possessió, aquest poder de fet sobre una cosa, amb independència de si hi ha o no un dret pel qual la persona està posseint la cosa, és a dir, amb independència d’on prové la possessió. La possessió es un mecanisme primari de publicitat de drets que el Codi civil de Catalunya protegeix per tal de preservar la pau civil. (Preàmbul III, paràgraf 4.). El Llibre cinquè estableix una regulació breu i ordenada del fet possessori, com s’indica en el preàmbul de la Llei 5/2006, als articles 521-1 a 522-8 CCCat. Al dret comú, la possessió es regula als articles 430 a 466 CCesp. Són també d’aplicació al dret civil català les normes processals contingudes als articles 250.1.4; 439.1 i 447.2 LEC.
Tradicionalment s’ha assenyalat que la possessió resulta de la concurrència de dos elements: el corpus i l’animus.
- El corpus és la tinença material d’una cosa així com la possibilitat física d’exercir una influència sobre ella i excloure'n tota interferència estranya sobre ella. El corpus és el fet de tenir la cosa, els actes materials sobre aquesta cosa, com serien el seu ús, la seva transformació.
- L’animus és la voluntat de tenir la cosa per a un mateix en concepte d’amo (ja sigui com a propietari o com a altre dret real, per exemple, usufructuari). L’animus és la voluntat d’exercitar aquests actes en qualitat de titular d’un bé, amb independència que es tingui o no.
Aquesta distinció entre corpus i animus va ser establerta per Savigny i criticada per Ihering que considerava que l’animus no cal que sigui diferenciat del corpus ja que el primer està englobat dins del corpus.
És, precisament, l’absència de l’animus, la que determina la distinció entre possessió i detentació.
Distinció possessió i detentació La detentació consisteix en l’exercici d’un poder de fet sobre una cosa o un dret sense la voluntat aparent externa d’actuar com a titular del dret o també és la seva tinença amb la tolerància dels titulars (art. 521-1.2 CCCat). Així doncs, la detentació es basa exclusivament en el corpus i, com dèiem, engloba dues situacions: 1a) exercici d’un poder de fet sobre la cosa o el dret sense la voluntat aparent externa d’actuar com a titular del dret (seria la possessió clandestina).
2a) tinença amb la tolerància del titular del dret, que integraria la figura de l’anomenat servidor de la possessió. El servidor de la possessió que seria aquella persona que utilitza la possessió d’una altra. Per exemple, el xofer. Al CCesp, aquesta figura no es contempla, a diferència del dret germànic, que sí que ho fa. El servidor de la possessió no és un posseïdor sinó un mediador de la possessió d’un altre. Les conseqüències que es deriven d’aquesta consideració són rellevants doncs el servidor de la possessió no pot adquirir la propietat del bé que està posseint per raó de la seva feina. Els efectes que es produeixen són els previstos per les lleis en cada cas concret tenint present que el que disposen els articles 250.1.4 LEC (tutela possessòria); que no serveix per a usucapir (art. 531-24.2 CCCat) i l’article 237 CS (si deferit el fideïcomís, el fiduciari o hereus no lliuren la possessió al fideïcomissari, són mers detentadors, no poden fer seus els fruits i el fideïcomissari pot recaptar la possessió amb “l' interdicte” d’adquirir).
(((Una figura que s’assimila al servidor de la possessió és la possessió per representant. Segons l’article 431 del CCesp es diu que la possessió s’exerceix en les coses o en els drets per la mateixa persona que els té i els gaudeix o per una altra persona en nom seu. El representant seria aquest altra que posseeix en el seu nom. En aquest supòsit, la tinença material de la cosa és del representant però els efectes de la possessió són per al representat, el posseïdor. La diferència entre el servidor de la possessió i el representant vindria en què el representant té la possessió immediata i el representat la mediata mentre que el servidor de la possessió no és posseïdor. El representant, a diferència del servidor de la possessió, sí que té la possibilitat d’utilitzar la defensa interdictal)))
Ius possessionis vs. Ius possidendi L’expressió “ius possessionis” ve a significar dret a posseir perquè s’està posseint. L’expressió “ius possidendi” es refereix a la facultat de posseir en tant que el titular ho és d’un dret que conté la facultat de posseir, com és el cas del dret de propietat. El propietari té un ius possidendi ja que és titular d’un dret real que comporta la possessió. Ara bé, com recordarem, la possessió és una situació de fet, una relació fàctica sobre una cosa a la qual l’ordenament jurídic li atorga uns efectes, entre altres, el de la seva protecció. L’ordenament jurídic protegeix a aquell posseïdor que ha estat pertorbat o espoliat de la seva possessió. Això configura un dret a seguir posseint (ius possessionis) mentre l’altre subjecte no el guanyi, fins que el vertader titular no el venci. Així doncs, si A ha comprat una finca a B sabent que no és el seu propietari i la posseeix com a amo, A està emparat davant de tots contra les pertorbacions que es produeixin en la seva possessió. Ara bé, davant la reivindicació de la cosa pel seu vertader propietari, A no podrà vèncer al·legant el seu ius possessionis perquè el veritable propietari té el dret a posseir-la (ius possidendi) derivat d’un títol superior, que és el seu dret real de propietat.
El concepte possessori El “concepte possessori” el trobem citat a diversos articles del Codi civil de Catalunya (art. 521-4.1, 521-6.2; 521-8. a); 522-1; 522-8.1 CCCat), tot i que no està definit enlloc. També al CCesp (art. 432), trobem referència amb aquest concepte. Hem de dir que el concepte possessori identifica aquell dret de naturalesa real o personal el contingut del qual s’exerceix de facto sobre l’objecte. Es tracta de la conseqüència de què la possessió és un poder de fet sobre una cosa.
- per intervenció lícita d’un tercer sense contradicció de la possessió anterior ( traditio brevi manu : l’arrendatari que adquireix la cosa arrendada, modifica el seu concepte possessori -d’arrendatari a propietari- sense que sigui necessari cap altre acte material de transmissió possessòria; constitutum possessorio : el posseïdor cedeix la possessió però continua posseint en un concepte diferent, com seria el cas del propietari que ven la cosa però que la posseeix en concepte d’arrendament).
- per intervenció unilateral, normalment, il·lícita, oposant-se al dret del posseïdor en concepte d’amo.
Els subjectes de la possessió. El posseïdor pot ser tant una persona física com una persona jurídica. L’article 38 del Codi civil espanyol autoritza expressament les persones jurídiques a posseir tota classe de béns, poder que exerciran els òrgans i representants de la persona jurídica, revertint en ella.
Els menors i els incapacitats poden adquirir la possessió de les coses, doncs, només es requereix la capacitat natural (article 521-3.1 CCCat), en atenció a la naturalesa beneficiosa de l’adquisició (article 531-21.1 CCCat); però necessitaran de l’assistència dels seus representants legítims per a usar els drets que neixin al seu favor com a conseqüència de la possessió (article 521-3.2 CCCat; article 443 CCesp).
La possessió pot ser exercitada per més d’una persona que tinguin l’animus domini d’una mateixa cosa o perquè gaudeixin d’un mateix dret, com seria el cas de la comunitat de béns. Una pluralitat de posseïdors que posseeixen en comunitat es parla de copossessió. En aquest cas, el concepte possessori reflecteix el dret en què es posseeix i el reconeixement d’altres coposseïdors. L’article 521-5 CCCat s’intitula específicament “copossessió” que es refereix a la consideració de que, en cas de divisió del bé en situació de comunitat, cada cotitular ha posseït de manera exclusiva i durant el temps que ha durant la indivisió, la part que li ha correspost en l’adjudicació; així doncs, aquest precepte no estableix el règim constant de la comunitat.
Quan es parla de copossessió estem fent referència a supòsits on existeix una identitat de conceptes possessoris i on sigui possible la possessió d’una cosa amb independència de la seva tinença material. Els efectes de la copossessió són que hi ha la possibilitat d’utilitzar la tutela antigament qualificada d' interdictal davant qualsevol tercer que pertorbi o prengui la possessió als seus posseïdors o fins i tot davant un altre coposseïdor que pertorba la possessió d’un altre. (No és copossessió si la cosa comú està dividida, o si es posseeix com a posseïdor mediat i l’altra com a posseïdor immediat; ni tampoc si un posseeix en nom propi i un altre en nom aliè – perquè hi hagi copossessió cal que hi hagi una identitat de conceptes possessoris).
Objecte de la possessió. Són susceptibles de possessió tant les coses com els drets. La possessió de la cosa requereix tenir-la com a tal, sota el poder del subjecte, d’acord amb la possessió efectiva que exigeix l’article 522-7.2 CCCat. La cosa ha de ser apropiable fins al punt que la pèrdua de l'apropiativitat pot comportar la pèrdua de la possessió (article 521-8. d) CCCat). La possessió del dret comporta que el poder de fet consisteixi en el seu ús, en el seu gaudi (article 531-5 CCCat).
Les diverses classes de la possessió. A diferència del Codi civil espanyol, el dret civil català no fa classificacions de la possessió. Codi civil: Possessió natural/possessió civil (art. 430 Cc). Possessió en nom propi/possessió en nom aliè (art. 431 Cc). Possessió en concepte d’amo/possessió en concepte diferent d’amo (art. 432 Cc). Possessió de bona fe / possessió de mala fe (art. 433 Cc).
L’única distinció que trobem és la que diferencia possessió de bona i de mala fe (art. 521- CCCat). La bona fe en la possessió és la creença justificable de la titularitat del dret. En cas contrari, la possessió és de mala fe (article 521-7 CCCat). La bona fe es presumeix sempre i els efectes de la bona fe cessen a partir del moment en què els posseïdors saben, o poden saber raonablement, que no tenen dret a posseir.
L’adquisició de la possessió. La possessió és una situació de fet, així que la possessió s’adquireix quan aquesta situació es produeix. De l’article 521-2.1 CCCat, es desprèn que la possessió s’adquireix:
- amb la subjecció de la cosa o el dret en l’àmbit de poder del posseïdor (article 521-2. a) CCCat)
- amb la posada a disposició dels nous posseïdors, per part dels antics, per raó de la relació jurídica existent entre ells (article 521-2 b) CCCat). El mateix article 521-2 CCCat, al seu apartat 2. proscriu la possessió clandestina i la possessió violenta. La justificació cal trobar-la en què són situacions contràries a la possessió “pública” i la possessió “pacífica” (article 531-24.1 CCCat). S’entén per acte clandestí, aquell que s’ha dut a terme “d’amagat”. BADOSA diu que I pel que fa a la violència, distingim el despull o la violència de qui no és posseïdor, de la violència recuperadora de l’antic posseïdor (preguntar Lídia comentaris seminari).
Continuació de la possessió Es presumeix que els posseïdors han posseït un bé de manera continuada des que en van adquirir la possessió. Poden unir llur possessió a la dels seus causants (article 521-6 i 531-24. CCCat). No cal l’exercici efectiu de la possessió sinó que és suficient la possibilitat d’influir sobre l’objecte. Aquesta continuïtat de la possessió està estretament relacionada amb la possessió ininterrompuda de l’article 531-24.1 CCCat, requisit necessari per a la usucapió.
Pèrdua de la possessió Les causes de pèrdua o acabament de la possessió es troben a l’article 521-8 CCCat: a) la cessió voluntària dels béns que en són objecte a una altra persona, en un concepte incompatible amb la possessió de la persona que fa la cessió. Per exemple, el propietari que ven el seu dret. Cal renúncia translativa i tradició. b) l’abandonament. Acte voluntari unilateral del posseïdor. Existeix una voluntat abdicativa de la qual es dedueix, externament i socialment, que hi ha una despossessió. No hi ha corpus ni animus. L’abandonament no es presumeix, qui estigui interessat, l’haurà de provar. Si el bé és moble, l’abandonament també afecta a la propietat ja que aquest bé esdevindrà res nullius. c) la pèrdua o destrucció total de la cosa. La pèrdua fa referència a què el bé moble passa a mans d’un tercer (i no el supòsit que no sabem on és la cosa, perquè en aquest cas
